eL PeTiT CaLaiX

Aniversari

2012-02-13T10:43:00.000+01:00

Demà el grandot de la casa fa quatre anys i és inevitable que escrigui la frase més utilitzada en aquestes ocasions... M'ha passat el temps volant!

A mi em sembla ahir que mirava el predictor, veia aquella ratlleta gairebé invisible i m'abraçava amb en Jordi amb la il·lusió que provoca saber que has aconseguit l'embaràs que buscaves.

Em sembla ahir que muntàvem la seva habitacioneta. Enganxàvem aquelles figures enormes del Winnie i muntàvem la cuna, l'armari i el canviador. Posava les cortines, el joc de llit i penjava la seva robeta intentant imaginar com li quedaria posada al meu nen.

Em sembla ahir que li veia la carona per primera vegada. Li agafava els ditets i els apretava contra mi amb tot l'amor del món. Quin moment! Aquest mai se m'oblida...

Em sembla ahir que entrava a l'habitació i trobava aquell bitxo de mesos fent salts a la cuna mentre jo pensava que dormia. Amb aquella cara de tremendot que ha tingut sempre i rient amb la satisfacció de fer una entremaliadura de les grosses.

Em sembla ahir que feia els primers passets mentre buscava els meus braços i cridava per la satisfacció d'haver aconseguit tota una fita.

Em sembla ahir que va començar a parlar, a deixar les papilles, a gaudir de l'escola bressol, a pintar, a fer amics...

Són quatre anys plens d'aventures, d'aprenentatges, de moments d'amor, d'estimació, d'enfados, de jocs, de plors, de riures i de mil coses que he descobert gràcies al meu petit Andreu.

Són quatre anys ja de mami i només puc dir que en vull mil més!

Pares versus Socials

2012-02-11T10:22:00.000+01:00

Aquest any m'ha tocat a mi la "xina" de ser la mestra de socials. Dic la "xina" perquè és una assignatura força complexe si la comparem amb l'altra assignatura dins de medi que són les naturals.

Als nens de cinquè per norma general els hi agrada la història però quan toca tema de geografia me les veig i mes les desitjo perquè el temari sigui amè i no se m'adormin a la classe (també lluito per no adormir-me jo. Ho sento, odio la geografia des de sempre).

Bé, el cas és que intento fer unes classes amenes i procuro que el temari no sigui massa feixuc però està clar que per cada tema hi ha uns objectius i aquests, ens agradi o no, s'han d'assolir.

Les socials són una mica dures en quant al tema estudi. Estem parlant d'uns nens que acaben d'aterrar al cicle superior i que, per tant, no tenen uns hàbits d'estudi adquirits. Fins ara n'hi havia prou amb escoltar a la mestra durant la classe però ara ja cal alguna cosa més. Ara cal posar colzes i fer una feina a casa que no sempre es fa.

El primer examen de socials va ser un autèntic desastre. Va haver força nens suspesos i per què? Doncs perquè no van fer cas. Els hi deia per activa i per passiva que calia estudiar però res, ells (alguns clar) continuen amb el "xip" de cicle mitjà i pensaven que no caldria.

I després dels resultats ja han aparegut els primers pares. A veure si m'explico... A mi no em fa res que els pares vinguin a preguntar-me coses. Tinc molt clar que l'educació és cosa d'unió entre família i escola i estic disposada a escoltar tot el que se m'hagi de dir però pel que no passo és perquè em vinguin a dir com he de puntuar els exàmens o a demanar-me que baixi el nivell perquè clar, són petits.

Jo penso que segurament sóc millor mestra que d'altres però també molt pitjor que molts. No sóc perfecta ni molt menys, tinc molt per aprendre però el que sí que tinc per segur és que abans de donar un temari tinc molt present les edats i les capacitats de cadascun dels meus alumnes. I, evidentment, a l'hora de puntuar sé molt bé quines preguntes tenen més valor que les altres. Faltaria més!

Doncs fa unes setmanes va aparèixer una mare que considerava que el seu fill en comptes de treure un cinc havia d'haver tret un sis. Molt amablement li vaig explicar que el seu fill no havia respòs allò que era més important però res, el seu argument era que el nen només té deu anys i fa el que pot. I no quedava la cosa aquí no, la mama en qüestió em canviava les puntuacions de les preguntes de l'examen perquè allò que jo considerava més important per ella no ho era i clar, la repartició dels punts no era adient.

A veure, jo no discuteixo que el nen té només deu anys però és que el temari és precisament el que es demana a un nen de deu anys i això de que fa el pot... Diguem que fa el que vol més aviat. Ara lo de qüestionar-me el valor de les preguntes... Perdoneu però per mi és surrealista! (Un altre dia us parlo d'un pare que va corregir un examen sobre les correccions que havia fet un company meu).

Ahir una altra mare li va dir al mestre de l'altre cinquè que geografia era massa difícil. Uns nens tan petits no poden aprendre totes les comunitats autònomes d'Espanya i alhora les comarques de Catalunya. Bé, si aquesta senyora hagués estat a la classe hagués pogut comprovar que els nens (si més no la majoria) no només se les saben sinó que me les senyalen en un mapa.

Sóc una mestra exigent, sí. Crec que els nens han de sortir suficientment preparats de l'escola per poder tirar endavant a l'institut. Ara els nens van massa d'hora pel meu gust a l'institut però no puc fer-hi res. Allà se n'adonaran que els mestres ja no els hi fan de "pares" i em sembla molt bé. S'han d'espavilar, han de créixer...

No sé, jo miro i remiro el temari i els exàmens i us asseguro que no veig res que no es pugui assolir amb una mica d'estudi i una mica d'atenció. De fet hi ha nens que treuen força bones notes.

No crec que m'hagi equivocat massa en l'enfocament de l'assignatura. Treballem molt i molt a la classe. El que sí que penso és que alguns pares no entenen que els seus fills creixen, alguns no entenen que els mestres els exigim, alguns no veuen que no podran estar sempre allà per solucionar la papereta i no veuen que tot això no ajuda pas als seus fills.

Estic estupenda

2012-02-09T12:36:00.001+01:00

No és que de cop i volta m'hagi donat un "subidón" d'autoestima no. Que més voldria! És que avui he anat al metge de capçalera a buscar els resultats d'una analítica i resulta que estic estupenda. Vaja, que fins i tot l'assimilació de ferro em surt alta.

Fa un parell de setmanes vaig anar perquè em trobava força malament. He tingut el refredat més llarg de la meva història. Rècord d'un mes! I no tirava, no tirava així que vaig pensar que potser hi havia alguna cosa al darrera. No sé, anèmia, carència d'alguna cosa però que va. Estic sana como una manzana així que quin és el diagnòstic? Que treballo, porto una casa i tinc dos fills!

Recepta? Aprofitar la reducció de jornada (encara no la puc assaborir del tot perquè tinc el petit per aquí fent malifetes, com està el petit Biel mare meva!), ser menys exigent amb els temes de casa i amb els nens... imagino que he d'esperar que creixin per tornar a anar una mica més lleugera (tot i que si faig cas als comentaris de les meves companyes amb fills adolescents no sé si arribaré mai a descansar). Ah sí i com no, unes fantàstiques vitamines que todo lo pueden.

Ara a veure si començo a recuperar una mica les energies perquè sembla que el refredat per fi ha marxat. No ho direm massa alt però eh? I a veure si el fet de menjar millor (no hi ha com tenir una mica de temps per posar-se a la cuina) també ajuda.

PD: Això que diré ara no té res a veure amb el post que he escrit però he de comunicar-vos que hem perdut l'originalitat i l'Andreu no s'ha pogut resistir davant una disfressa de "Gamban". I jo que volia una princesa...

Parir a casa

2012-02-06T12:15:00.006+01:00

L'altre dia pel facebook corria la següent notícia: Una de les més grans defensores del part a casa moria donant a llum a casa a la seva filla.

Després de pensar en lo irònica que pot resultar de vegades la vida, vaig començar a fer voltes (una vegada més) a tot el tema aquest de ser "naturals" que tant s'ha posat de moda.

Jo potser sóc massa poruga i abans de parir m'asseguro que no trigaré massa en arribar a l'hospital, que quan demanaré l'epidural me la posaran (no sin mi epidural), que si hi ha algun problema amb la criatura hi ha un bon servei d'urgències de neo-nats... Vaja que penso en mil coses que poden passar!

I sí, potser exagero (o no) però és que no estic disposada a patir riscos innecessaris a l'hora de dur els meus fills al món.

Avui dia molta gent pensa que s'ha medicalitzat massa el tema del part i no estan pas exemptes de raó perquè hi ha llocs en els que sembla que en comptes d'anar a parir vas a treure't l'apèndix però no hi ha terme mig?

No sé, el meu segon part va ser a la Corachan i jo em vaig sentir molt bé i molt respectada com a dona. És més, a la sala del costat hi havia una noia que no volia l'epidural i li van respectar al cent per cent. Penso que hi ha llocs on se't té en compte sense haver de posar-se en perill perquè un part és una cosa natural sí, però això no li treu el perill que implica. En un part poden sortir mil complicacions tant per la mare com pel nadó i jo crec que és molt important estar en bones mans.

Que la gent vol parir a casa? Em sembla bé però aquesta gent hauria de ser conscient que a dia d'avui no estem preparats per atendre parts a casa. Potser en un futur la cosa canvia (millor per les dones que prenen aquesta determinació) però avui dia hi ha molts aspectes a millorar en aquest aspecte.

Potser aquesta noia en un hospital hagués corregut la mateixa sort però personalment penso que se la va jugar molt. Ja us ho he dit, potser sóc massa poruga...

On és la força de voluntat?

2012-02-05T00:55:00.000+01:00

Fa algun temps (no massa) vaig escriure un post per dir que m'havia pujat l'autoestima gràcies a que havia perdut una mica de pes. Havia perdut tres quilets i estava molt contenta, disposada a continuar baixant però la força de voluntat va desaparèixer d'un dia per un altre i no sé on ha anat a parar.

D'aquells tres quilos ja he agafat un i si no aturo el pes pot ser que la cosa continuï creixent i el que més em preocupa és que ho veig però no sóc capaç de fer res al respecte.

Moltes vegades penso en la dieta (a mi això de "menja sa i ja està" no em serveix) i vull fer-la però arriba la nit i peco. Agafo menjar que no toca i paf! Ja l'he pifiat! I ho sé però no faig res per evitar-ho.

Porto uns dies que ja torna a pesar-me el que veig al mirall, que ja torno a les manies, als complexes i al pensar que estic lletja però sóc incapaç de posar-hi solució i això encara em deixa pitjor.

On és la meva força de voluntat? Si algú la troba que me la torni!

De Fluski?

2012-02-03T11:13:00.001+01:00

S'acosta carnestoltes i ja portem uns dies fent voltes a les disfresses dels petits. En Biel finalment no té massa opció ja que durà una disfressa d'elefant que va dur l'Andreu fa un parell d'anys però el grandot de la casa pot triar i la seva tria m'ha deixat ben parada.

L'any passat va voler anar de Spiderman (que original) i aquest any fins fa uns dies deia que volia anar de "Gamban" (Batman para los amigos) però l'altre dia es va il·luminar la criatura i ha decidit que vol anar disfressat del Fluski del Club Super 3.

I res, la mama pensa en satisfer els gustos del seu nen perquè carnestoltes és només un dia a l'any però a veure on trobo jo una americana de color verd i a veure si aconseguim que l'Andreu s'assembli ni que sigui un xic al Fluski
perquè molt em temo que la pregunta del dia serà: Andreu de què vas disfressat?

Moltes coses!

2012-02-01T19:08:00.001+01:00

Tinc moltes coses per explicar i volia fer uns quants posts però davant la manca de temps he decidit fer un resum d'algunes coses que m'estan passant al llarg de la setmana.

El "notición" sens dubte és que sembla que en Biel ja va a millor. Sembla que l'antibiòtic fa efecte i ja torna a ser el trapella de sempre. Menja a dues mans i torna a riure. La febre no ha tornat a aparèixer i jo estic feliç, feliç...

Una altra cosa és que m'he comprat un cotxe!!!!! Sí, tinc cotxe per mi. Mi tesoroooooo! Estic més contenta... La veritat és que al Qashqai li estic agafant el puntillo però tot i així el fet que sigui benzina fa que se'm resisteixi i les pujades continuen sent una odissea.

Aquest és el motiu de la compra? Doncs no el més important la veritat. Penso que segurament aprendré a dur el Qashqai amb el temps però el Qashqai és el cotxe familiar, el vam comprar novet de trinca i caram, ha de durar. La meva manera poc fina ( per dir-ho suaument) de conduir li fa mal i a més no m'atreveixo a deixar-lo en el garatge així que l'aparco fora i ens fa cosa que ens el ratllin, que es faci malbé abans d'hora... Vaja que el Qashqai és la joia de la família i si volem que duri anys l'hem de protegir de mi mateixa.

Conclusió? Hem comprat un Yaris de segona mà que a mi m'encanta, que és diesel i que pensem atrotinar així que estic molt contenta amb la compra. Mare meva, jo amb carnet i amb cotxe! Això és molt per a mi.

Més coses... Ah sí! Ui que fort! L'altre dia ens van trucar de l'escola bressol pública per dir-nos que hi havia plaça així que vam decidir canviar el petit de guarde. Quan ja teníem la cosa coll avall li diem a la mestressa de l'escola bressol on va ara i que ens diu? Que si el deixem ens baixa la quota! Caram, això sí que no ho esperàvem.

Rumiem una mica i pensem que el deixem. Ens han baixat la quota (el motiu principal pel que el canviàvem) i ara estem força contents amb la noia que el té (la d'abans no m'agrada massa, ja ho sabeu). A més si li podem estalviar canvis al peque doncs millor, no?

Per últim, demà vaig a l'oficina de l'atur per veure si m'accepten la petició perquè em donin una part d'atur per completar el sou i que voleu que us digui. Vaig amb unes poques ganes... Sé que em tocarà barallar-me perquè, tot i que hi ha gent que ho està cobrant i des de diferents llocs m'han assegurat que es pot fer, els que ho han de fer no estan "por la labor". I quina mandra anar a un lloc sabent que acabaràs discutint, oi?

I bueno, aquestes són unes línies de resum dels tres o quatre posts que tenia pensat escriure. El temps és or!

El germà gran

2012-01-30T12:02:00.000+01:00

L'Andreu és el germà gran i per tant li ha tocat la part més dura. Ell ja hi era quan va néixer en Biel i era el primer per tothom! El primer fill, primer net, primer nebot, primer, primer i primer de tot... És normal doncs que quan va veure que un petit ploraner arribava sentís que li treia una mica el lloc.

A dia d'avui encara estem amb els gelets que van a dies. Hi ha setmanes que l'Andreu es porta molt bé i dies en que sembla que hagi tornat a dos anys enrere.

Tot i així he de reconèixer que és un germà gran meravellós. Hi ha dies que petits detalls em fan veure com és la relació entre ells i puc dir que em sento molt orgullosa. L'Andreu gairebé sempre està allà quan al Biel li cau la pipa, sempre hi és per venir a donar-nos-la perquè li rentem per ell mateix tornar-li a posar. Sempre hi és per avisar-nos que plora o que creu que vol aigua.

Tots aquests detalls em fan estar molt satisfeta d'haver pres la decisió de donar-li un germanet. Reconec que hi ha dies en que la feina em sobrepassa o que veig que pateix i no és que me'n penedeixi d'haver tingut en Biel (això mai de la vida) però sí que penso que no calia córrer tant.

Però si hi ha alguna cosa que em fa saber que hem encertat és veure com s'estimen un a l'altre.

Ahir per desgràcia vam haver de tornar a l'hospital a urgències (en Biel continua amb la neumonia) i mentre jo era dins en Jordi va dur l'Andreu a dinar i al parc. Ell de cap manera va voler quedar-se amb els avis però ja que va voler venir vam pensar que el millor era que no veiés res. Tot i així en Jordi estava amoïnat i va entrar un moment a la sala on érem per veure com anava la cosa, l'Andreu anava amb ell. Quan van arribar jo tenia en braços en Biel, dormit i amb una mascareta posada i quan l'Andreu el va veure li va canviar la cara. Una vegada van marxar m'explicava el Jordi que li va dir que li havien entrat ganes de plorar.

Ja sé que no és res per alegrar-se. Per anar bé ni en Biel hauria d'haver dut la mascareta aquella posada ni l'Andreu ho hauria d'haver vist però que voleu que us digui? A mal fet he de dir que em vaig emocionar. Em va arribar al cor que l'Andreu patís en veure el seu germà així i m'agrada veure i comprovar una vegada i una altra com s'estimen.

Neumonia

2012-01-27T15:42:00.000+01:00

Hi ha paraules que només sentir-les ja et fan por i una d'elles és precisament la que ha sortit com a diagnòstic del petit, neumonia.

En Biel va començar amb febre diumenge passat. Una febre força escandalosa que no baixava de 39ºC. Al principi no vam donar massa importància ja que els meus dos fills són força propensos a fer febres ben altes així que vam començar amb els antitèrmics i vam demanar hora per la seva pediatra.

Dimarts la pediatra se'l va mirar i va decidir donar-li antibiòtic ja que tenia el pit ben carregat. L'antibiòtic en qüestió se li havia de donar tres dies i si després d'aquests tres dies la cosa no millorava se l'havia de tornar a dur a que se'l mirés. Ahir a la tarda va fer l'última toma d'antibiòtic i continuava amb una febre molt alta així que vam tornar i aleshores ja em va dir que si dissabte (demà) al matí continuava amb febre el portéssim a l'hospital.

Aquesta nit però ha estat força horrible. El pobre tremolava, cridava... però li ha passat. A les 8h quan jo marxava li he fet una ullada i dormia com un angelet així que he pensat que potser la cosa anava de baixada però en arribar a l'escola m'ha trucat en Jordi per dir-me que estava a 40ºC i que millor el duia a l'hospital.

I jo que hauria d'estar ja acostumada a les malalties dels meus fills (n'hem passat ja unes quantes) m'he posat a plorar com una idiota i és que m'he espantat. He parlat amb el director i la cap d'estudis i els he dit que havia de marxar així que he tornat a agafar el cotxe i he anat cap a casa.

Hem anat a la Corachan, li han fet una analítica (és una altra cosa que no sé si podré mai veure de prop), una radiografia i finalment li han diagnosticat neumonia. Ara estem per casa, en observació, prenent un altre antibiòtic i esperant que millori. Demà al matí haurem d'anar a que li tornin a fer una ullada i a veure què tal.

La veritat és que estic amoïnada perquè quan et diuen que és un refredat o un virus dons no li dones massa importància. Penses "més del de sempre" però això de neumonia sona gros, sona lleig... I és que jo mai m'acostumo a veure els meus fills patir i en quant els veig malalts el primer que penso és que pagaria el que fos per canviar-me per ells.

Això no es diu!

2012-01-25T13:05:00.000+01:00

L'Andreu està en aquella edat en que tot el que li passa pel cap surt per la seva boca i això provoca que moltes vegades al seu pare i a mi ens surtin els colors.

Ahir mateix anàvem a comprar quan va deixar anar una de les seves perles... Teníem davant una noia força grassa i el petit "ni corto ni perezoso" va deixar anar:

-Mama, mira quina noia més grossa i quin cul més gros.

Evidentment l'Andreu no fa servir un to precisament baixet així que ja us podeu imaginar que el sentiment de "tierra trágame" em va envair del tot. Aleshores, com qualsevol mare vaig pronunciar la famosa frase de "això no es diu". L'Andreu em va mirar tot seriós i em va preguntar:

- I per què no es diu?

Després de la pregunta va venir tota una explicació de perquè hi ha coses que no s'han de dir perquè poden sentar malament als altres, perquè poden ferir-los, etc. I l'Andreu m'anava fent que sí amb el cap però jo crec que encara té el dubte a sobre.

Hi ha coses que per als grans són molt obvies però pels petits no deuen tenir ni caps ni peus. Ell amb la seva innocència deixa anar tot el que pensa i d'aquesta manera tant et pot dir que el cel és blau com preguntar-te si un senyor negre està pintat (aquí també em va deixar ben parada).

Aquesta innocència és la que fa que els nens ens facin passar vergonya però alhora la que ens proporciona els moments més tendres i m'encanta aquesta "irresponsabilitat" a l'hora de dir les coses però caram, que malament es passa i que difícil ensenyar el que està bé i el que no.

Canvi de cotxe

2012-01-22T08:41:00.003+01:00

Tan de bo al sortir de l'autoescola et regalessin el cotxe amb el que has fet les pràctiques i tan de bo amb el cotxe vingués el profe en mode "t'ajudo si em necessites" però no és així.

Surts de l'autescola tota contenta amb el teu carnet i toca enfrontar-se a anar sola i al cotxe propi i és horrible (almenys per a mi).

En el meu cas a l'autoescola duia un Smart de cinc places diesel i a casa que m'esperava? Un Qashqai benzina! Ale, per xula jo. La veritat és que tenim un altre cotxe, un Micra (també diesel) però està molt atrotinat. El meu marit acaba de reparar-lo però tot i així li han dit no sé que de la corretja (jo de mecànica cero patatero). Vaja que no és massa segur que l'agafi així que només em queda l'opció del Qashqai i no és que no m'agradi el cotxe. La veritat és que està molt bé! Et posa les llums sol, els neteja parabrises també... (sí, a mi aquestes coses m'alucinen com si fos una nena petita) i apart és que és un bon cotxe.

On és el problema? En l'aparcament i les pujades. A l'autoescola jo aparcava la mar de bé i ara no ho aconsegueixo! I les pujades... Buf! les pujades són un malson! A mi no m'han ensenyat a sortir amb el fre de mà i no tinc ni idea. Jo intento anar cap amunt i res, el cotxe cap enrere. Això últim em fa patir molt perquè penso que li puc donar a un cotxe i em poso molt nerviosa. Per no parlar de les calades que estic patint...

Vaja que porto dos dies amb el cotxe i potser m'exigeixo molt però ahir li deia al meu marit que no l'agafava mai més i que això no és per mi. No ho faré, no deixaré una cosa que m'ha costat tant esforç però realment se m'està fent molt difícil. Em sento com quan vaig començar a l'autoescola, completament inútil.

Com us vau sentir vosaltres? Igual? O sóc jo que no he nascut per conduir? (Ja sabeu, mal de muchos...)

Ala mama, quants!

2012-01-21T08:38:00.000+01:00

Ahir per fi vaig començar la reducció i finalment he aconseguit un canvi d'horari que m'anirà genial. Aquest canvi suposa que aniré a treballar només tres dies a la setmana així que estic molt contenta.

Ahir mateix també vaig parlar amb l'Andreu i li vaig explicar que ara la mama treballaria menys i que tindria molta estona per jugar amb ell, que el podria dur a escola, anar a buscar-lo...

L'Andreu em va mirar amb cara d'alegria i em va dir:

- I quants dies vindràs? Un o dos?

I quan li vaig dir que ni un ni dos, sinó quatre va posar una cara de satisfacció que no puc descriure i amb aquella cara de bitxo que posa ell quan ha de dir alguna cosa important va deixar anar un:

- Ala mama, quants!

I té raó. Són molts i bé que els aprofitarem!

Reducció (por fin?)

2012-01-18T23:07:00.001+01:00

Bueno, doncs sembla que tot apunta a que aquest divendres començo la reducció (todos a una: Aleluia!) i la veritat és que ara que la tinc tan a prop tinc una barreja de sentiments força estranya. No sé, estic contenta però alhora com amoïnada, una mica trista i fins i tot una mica emprenyada.

Por partes:

Estic amoïnada perquè deixo de guanyar calerons i ja sé que els diners no són el més important però tampoc ens enganyem, avui dia tot és pagar, pagar i pagar. Deixar de tenir uns ingressos durant un temps doncs preocupa. Que sortirem endavant? Segur! però no puc deixar de tenir aquesta sensació de nerviosisme per saber com aniran els comptes d'ara en endavant. No puc evitar pensar en quines coses seran les que acabarem traient i tinc ganes de veure que la cosa rutlla completament tot i la diferència de sou.

Estic una mica trista perquè els meus nens són els meus nens (parlo dels meus alumnes) i tot i que els veuré pràcticament cada dia doncs em sento com si els abandonés. Ja sé que el que estic dient és una tonteria molt tonta però són sentiments i no els puc deixar de sentir. No sé, fins ara eren meus al cent per cent i ara ja els perdo una miqueta, els he de compartir i sé que això al principi em costarà.

Estic una mica emprenyada perquè no trobo que l'horari que m'ha quedat sigui massa just. Treballo només un terç de jornada però tot i així he d'anar a treballar de dimarts a divendres. Penso que la cosa s'hauria d'haver compactat una mica més però clar, això no està a les meves mans i la titular que porta molts anys allà ha tingut dret a triar. El que trobo més injust però és que ella només estarà amb alguns nens a mates i català i amb altres només a català perquè per les mates es fa triplicació de grup. Això vol dir que alguns nens només els veurà tres hores a la setmana i aquí és on jo em pregunto: Una tutora pot conèixer uns nens veient-los només tres hores a la setmana? A mi em sembla que la resposta és evident.No sé, no veig aigua clara en aquest horari en el que jo surto perdent i crec que els nens també.

I per últim (m'ho he deixat pel final perquè és el plat més dolç) estic contenta perquè podré tenir una mica més de temps pels meus nens i per a mi! Crec que serà molt positiu poder dur els nens a l'escola, poder-los recollir més d'un dia i poder fer encàrrecs pel matí per poder dedicar-los més estona a la tarda. No aniré tan cansada i crec que això serà bo per a tots. Fins i tot per al Jordi! I per què no dir-ho? Tinc en ment algunes coses que m'ajudaran a mimar-me i a sentir-me una mica més realitzada o com a mínim no tan ofegada.

Ara només toca creuar els dits ben fort, ben fort perquè tot rutlli i aquesta vegada arribi la reducció de veritat.

Preferits

2012-01-16T22:57:00.001+01:00

Com a mestre no és correcte que parli d'alumnes preferits o d'alumnes que em fan com més gràcia que la resta però carai! He de reconèixer que dins la classe sí que hi ha alumnes als que els hi agafes més carinyo que a altres. A més en el meu cas, sempre acabo agafant més carinyet a aquells que em fan més la guitza o em donen més la tabarra. Imagino que es fan tant de notar que al final no te'ls treus ni del cap ni del cor.

Tot això bé a que llegint un post de la Núria he pensat en les relacions entre pares i fills, germans... I després de repassar la família he arribat com per casualitat a la meva feina. Vaja que he fet unes quantes associacions d'idees i no sé com he arribat a escriure aquest post pensant en un alumne meu que és força especial.

Recordo que a principi de curs ja em van dir que ho era però no m'imaginava que la cosa aniria per on va. La veritat és que és divertit tenir-lo a la classe amb aquella cara que posa quan no entén una cosa, amb les seves preguntes i amb les seves respostes fora de tot el previsible (ara aprendreu que si ets de Figueres i ets un home ets un Figuer i si ets una dona una Figa). I és curiós perquè no és dels millors ni molt menys (ja ho heu vist) i de vegades se'm fa fins i tot pesat però no hi ha dia que no es parli d'ell al menjador i això fa que al final se li agafi carinyo.

Però no només hi ha aquest d'especial, n'hi ha uns quants més. Un que no calla ni sota l'aigua, un altre que té el riure fluix... Vaja que tinc uns quants elementillos que fan que a les classes m'hagi de posar ben seriosa més d'un cop però curiosament són aquests elementillos els primers que em venen al cap quan penso en el meu grup.

Després hi ha qui te'ls estimes per la seva tendresa, amb els que notes certa complicitat. Saps que t'aprecien i tu els aprecies a ells encara que no seran mai capaços de posar-hi tant de "morro" com els altres.

Crec que és força difícil dir que a tots els hi tens la mateixa estima perquè no és així. El que sí que és cert és que intentes vetllar per tots i cadascun d'ells, que a l'hora d'amoïnar-te ho fas per igual, que intentes ser justa amb tots, que procures que se'n surtin de tot però carai, n'hi ha que et cauen millor.

Políticament incorrecte? Sí! Sinceritat? També!

Intercanvi de papers a casa?

2012-01-14T08:37:00.000+01:00

Fa setmanes que a casa meva hi ha un intercanvi de papers entre els meus fills a l'hora de menjar i la veritat és que pateixo.

L'Andreu sempre havia estat un nen molt bon menjador. De petit es menjava absolutament tot (menys el pa amb tomàquet) en un tres i no res. Sempre tenia gana i obria la boca en quant veia la cullera o la forquilla. Ara l'Andreu ha canviat... Me les veig magres perquè mengi verdura, no vol puré, no vol segons quines fruites, ni segons quines carns perquè li fan bola... Vaja, és una odissea que segui a menjar i a més que ho faci sol. Ara hem tornat al pitet i a limitar-se a obrir la boca perquè li doni jo tot el que hi ha al plat.

Per altra banda tinc en Biel que amb quinze mesos ja menja sol. Utilitza els coberts la mar de bé i no vol que li donem el menjar ni de broma. S'ho menja absolutament tot i no posa mai mala cara a qualsevol plat que se li presenti al davant.

Ja us podeu imaginar doncs el plan. En Biel assegut a la trona menjant sol i jo al costat de l'Andreu barallant-me amb ell perquè obri la boca i mengi el que hi ha.

A l'escola però l'Andreu canvia i tot i que posa pegues per menjar alguna cosa (no sé que farem amb la verdura) es veu que menja solet i ho fa prou bé així que sento que a casa ens pren el pèl i nosaltres ens el deixem prendre però de veritat que ja no sé que fer.

Imagino que he de tenir paciència (com sempre) fins que passi la nova època de gelosia (ja sembla la regla això) però és un tema que em costa. Puc deixar passar que no es vulgui vestir sol, que no es vulgui desvestir sol, que vulgui anar en el cotxet però caram, em costa molt que no vulgui menjar sol o que, simplement, no vulgui menjar. Pateixo perquè és un nen molt sa però primet... I sobretot pateixo perquè ja no se m'acudeixen més coses per posar remeï a aquesta situació.

Que difícil això de ser mare!

L'examen pràctic (parte II)

2012-01-13T12:44:00.002+01:00

I tachaaaaaaaaaaaaan! Ja tinc la meva L! Diria que estic contenta però no és cert, estic pletòrica!

Un altre dia explico detalls perquè ara no puc deixar d'enviar missatges i fer trucades a tort i a dret.

Deixa'm veure la teva ànima

2012-01-08T17:53:00.003+01:00

L'Ester de Vivències d'una mare em va atorgar un premi fa uns dies. Moltes gràcies maca! I ara que tinc temps (per desgràcia porto tot al matí malaltona al sofà) aprofito i responc les preguntetes que van amb ell. Som-hi!

Com et definiries a tu mateixa? Sóc una persona molt alegre i extravertida. M'agrada molt riure i passar-ho bé. Alhora sóc molt exigent i, de vegades, massa perfeccionista. Crec que tinc aparença de persona forta però en realitat sóc molt patidora i sensible. No sé, és molt difícil descriure's a una mateixa perquè hi ha molts matisos...

Què és per a tu l'amistat? Doncs és com un matrimoni però sense sexe jaja! Compartir la vida, alegrar-se de les coses bones, estar per les dolentes... La veritat és que sempre he idealitzat molt l'amistat i des de fa un temps aquí que crec que és una cosa molt difícil d'aconseguir i sobretot de mantenir.

Creus en l'amor via internet? Si hi creus, t'ha passat enamorar-te per aquest mitjà? Doncs suposo que sí que pot passar però a mi no m'ha passat mai.

Dia o nit? De més jove nit. Ara ja m'he fet gran i millor que aprofiti el dia que no estic per massa trote.

Que va primer, l'amor o el sexe? Les dues coses van força unides però em passa com amb el dia i la nit. Fa uns anys hagués donat molta importància al sexe i ara em preocupa més tenir algú que m'estimi de veritat.

Cafè sol o amb llet? Ni sol ni amb llet. No m'agrada el cafè però gens, gens, gens.

Què escolliries entre aquestes dues coses: rebre un petó d'algú enamorat però a qui tu no correspons o fer un petó a algú a qui tu estimes però no et correspon? Cap de les dues coses. Els petons millor amb sentiment per ambdues parts, no?

Què odies i que t'atrau d'una persona? Odio la mentida, la falta de transparència... M'encanten les persones alegres i amb les que es pugui parlar de tot.

Creus en l'amor a primera vista? Totalment, em vaig enamorar del meu marit només veure'l i encara estem junts.

Bueno i ara em toca passar el premi i li passo a:

Euphorbia perquè sempre explica coses que trobo molt interessants i m'agrada com les explica.

L'Onavis perquè tot i que no coincideixo amb ella en algunes coses m'agrada molt llegir-la. Trobo que té com una mena de delicadesa a l'hora d'escriure els posts que m'agrada i envejo (sanament, eeeh?).

I a la Cas perquè així s'estrena i la coneixem una mica més.

L'examen pràctic

2012-01-05T23:14:00.000+01:00

No donaré massa voltes, avui he fet l'examen pràctic i he suspès. I per què? Perquè els nervis m'han traït.

Porto ja una setmana fent voltes al tema i aquest matí estava molt molt nerviosa. Les infusions de passiflora no han solucionat res (ara ja tinc Flors de Bach que hi tinc més fe) i he anat com un flam.

El cert és que no puc tirar les culpes a ningú que no sigui jo mateixa. L'examinadora era maca, donava unes instruccions clares i, fins i tot, li ha dit al meu profe que li feia llàstima suspendre'm perquè se'm veu que poso interès i que ho faig bé però les faltes que avui he tingut han estat imperdonables.

He estat la segona en posar-se davant del volant i el meu company ha finalitzat l'examen just en un lloc on a mi sempre se m'ha calat el cotxe. Només veure que havia de començar l'examen allà ja ha fet que m'alterés, m'he posat molt nerviosa i he començar a conduir pensant que no aconseguiria fer aquella punyetera pujada i sí que l'he fet sí però fent saltar els neteja parabrises. Que malament ho he passat! No sabia com parar-los i al final he decidit que el més sensat era deixar-los estar. Total, tampoc molesten tant... Doncs entre pensada i pensada es veu que he girat una cantonada gairebé rascant una furgoneta. Jo no ho he vist pas però es veu que ha estat bastant evident perquè fins i tot el noi que ha pujat amb mi m'ho ha dit quan hem baixat del cotxe.

Més endavant he parat en un pas de vianants per deixar passar dos nens però no he vist una noia que s'acostava per la meva dreta així que he tirat i ja us podeu imaginar el que significa no deixar passar un vianant en un pas de zebra.

I amb aquestes pifiades no he tingut prou perquè es veu que també he agafat una rotonda massa ràpid i he passat per un carrer per on passava un camió quan m'hauria d'haver aturat.

Quan ha acabat l'examen sabia que ho havia fet malament però fins que no he sentit que havia suspès no m'he vingut avall. Us asseguro que poques vegades a la meva vida m'he sentit tan frustrada. Només volia arribar a casa i plorar i plorar però encara em quedava tot el camí fins arribar.

He pujat al cotxe a la part de darrera i he començat a enviar missatges dient que havia suspès. Tenia molta gent pendent de mi i volia dir-lis. No calia donar massa explicacions, amb un simple "he suspès" n'hi havia bastant.

Ha baixat el meu company i he passat jo a fer de copilot del meu profe. Anava callada i ell ha començat a explicar-me què havia fet malament. Em preguntava què pensava, com em sentia, si estava bé i jo no era capaç de dir ni una paraula perquè mentre ell parlava jo només pensava en que volia plorar però no volia fer-ho davant d'ell. Fins que no he pogut més i li he dit que no deia res perquè intentava no plorar i allà mateix he començat a plorar com una toia.

M'he sentit tan idiota! De debò, és totalment ridícul. Tinc 32 anys i he arribat fins aquí. Carai, he fet molt bona feina. Tenia por a engegar un cotxe i ara fins i tot sóc capaç d'anar per autovia canviant les marxes quan toca i fent el que cal i suspenc un examen i em sento així. Em sento frustrada, em disgusto i ploro com una nena petita perquè no ho puc evitar.

I ara toca pensar que hi haurà una segona vegada i que no passa res si hi ha una tercera o fins i tot una quarta perquè el més important és arribar a la fita i no el temps que triguis en arribar però tot i així avui ha estat un dia trist per a mi.

El passadís rosa

2012-01-02T19:52:00.000+01:00

Avui hem anat a comprar els regals de reis. Sí, aquest any hem estat ben panxos i mira que normalment ja els tinc un mes abans però mira, la cosa ha anat com ha anat i avui ens ha tocat anar de botiga en botiga pensant què fèiem a uns i a altres.

El primer que hem fet ha estat anar a la botiga de joguines a buscar els regalets pels nens. L'Andreu aquest any ha demanat tot el catàleg (com diria la meva avia: "sembla que li ha fet la boca un capellà") així que hem fet una selecció i ens hem endut un pc interactiu amb activitats adreçades a nens de la seva edat, un patinet i un peluix del papa pitufo. Hem decidit que amb això ja n'hi havia prou i és que jo ho compraria tot però no pot ser. Hem de ser conseqüents i ja tindrà prou regals de tota la família. A més, pel febrer és el seu aniversari i tornarà a tenir pluja de joguines. Amb això ja va servit!

Després hem anat a buscar el regal de reis d'en Biel i tachan! He entrat al passadís rosa. I per què? Doncs perquè al meu petit li encanta passejar nines en cotxet. L'altre dia vam anar a un parc de jocs que van posar a Granollers i va passar mitja tarda passejant una nina amunt i avall amb el cotxet. S'ho passava teta el noi! La nit del 31 vam anar a casa d'uns amics que tenen una nena i també va tenir feina a passejar la nina per tot el passadís així que vam decidir que el seu regal de reis seria un cotxet amb una nina. De ben segur que gaudirà aquest regal! Farà cames el meu petit rialler.

Ara que el passadís rosa no és per anar de passada, eh? El passadís rosa és meravellós. M'encanten les nines i tots els seus accessoris. Els petits ponis, les nines aquelles petitones que porten fins i tot ulleres! Mare meva, és per tornar-s'hi boja i jo sense nena... Ai, ai, aaaai que l'Esther cada vegada en té més ganes i això és perillós.

Adéu 2011...

2011-12-31T08:47:00.000+01:00

Sempre intento fer balanç de tot plegat quan acaba l'any. No és que no faci de tant en tant una pensadeta a com va tot durant la resta de dies però és cert que mai miro les coses d'una manera tan global com ho faig aquest dia que acaba l'any.

Continuo pensant que tinc una família meravellosa. Sempre he volgut tenir un bon company amb qui fer la passejada per la vida i dos fills. Sempre m'ha marcat el ser filla única i és una cosa que tenia ben clara, fill únic mai! Bé, ara tinc ja dos i estic contenta però us he de confessar que així com l'any passat tenia molt clar que ja tenia la família que sempre havia desitjat ara sento que em falta la nena. Mai m'havia passat fins ara... Bé, jo sempre havia volgut una nena però quan em vaig quedar embarassada de l'Andreu em va donar igual el que fos, només m'importava la seva salut i ja està així que quan em van dir que era nen vaig ser feliç. Amb el Biel potser ja em feia més il·lusió la nena però tenia la intuïció que seria un altre petit i tampoc em va fer res. Volia un nen sa i si era del mateix sexe que l'Andreu doncs potser millor per ell així que quan em van confirmar que era nen vaig plorar de l'alegria en saber que l'Andreu ja tenia el seu company de jocs.

Ara però han passat ja mesos i des de fa uns quants que sento que em quedaré amb ganes d'una petita i de vegades parlo amb la gent i em diu que vagi pel tercer però no, no és això el que vull. No vull tornar a passar per un embaràs per tornar a tenir un nen. No vull un altre fill sense pensar en el sexe que tindrà, vull una nena! Així que jo he començat a valorar la possibilitat de fer una acollida però de moment en Jordi no està pel cas així que continuaré amb la idea rondant pel cap (o no, mai se sap) i ja en tornarem a parlar.

Els nens continuen meravellosos. L'Andreu té èpoques de gelets però les supera... Ara mateix està encantador i tenim una relació molt estreta. Cada dia em fa mimos, em toca el cabell amb la seva maneta i em fa mil petons i jo me'l menjaria! És el meu nen gran i independent, el meu nen de caràcter, divertit i entremaliat. Que continuï així!

En Biel també està "tremendo". Acaba l'any dient parauletes com "hola", "aigua", "mama", "papa"... Sempre té un somriure a la boca i ha resultat ser ben trempat també. El noiet ja ha decidit abandonar les papilles i menja tot solet amb la cullera i la forquilla. Durant el proper any continuarà sorprenent-nos de ben segur. Ara és el que li toca.

La família continua on sempre. La meva mare amb les seves coses, la meva iaia en el seu lloc principal a la meva vida... Potser és el iaio el que acaba pitjor l'any però no hi podem fer res. És massa complicat intentar cuidar una persona que no es deixa. La família política sembla que va millor, aquest any ens han cuidat molt els nens i estic agraïda. Durant aquest 2011 he recuperat la relació amb el meu pare després de no veure'ns en 20 anys. Hi ha coses que no puc oblidar però vaig decidir que volia que formés part de la meva vida i així ha estat.

Els amics... Cada vegada tinc més clar que les amistats van i venen. Allò de les amistats per sempre comença a semblar-me un conte que sempre he cregut i que en realitat no és real. Hi ha gent que està més i gent que està menys però de sobte un dia els que estan menys passen a estar més i al revés. Conservo gent des de fa molts anys però hi ha dies que me les miro amb uns ulls diferents. Això sí, em proposo que aquest any el meu telèfon deixi de ser unidireccional.

De la feina no sé que dir la veritat. Aquest 2011 per a mi ha estat prou bé tot i que les coses van empitjorant així que em conformo amb que les coses a nivell personal continuïn igual. L'escola on treballo ara mateix és genial així que pel 2012 demano poder continuar allà (almenys fins que acabi el curs).

I ara tocaria fer propòsits, oi? I l'any passat ja vaig comentar que havíem vist un programa del Punset en el que deia que és millor fer petits propòsits cada dia i no un de gros a principi o final d'any però és complicat perquè arriba finals d'anys i mires i penses què t'agradaria... I miro i crec que em conformaré amb que l'any vinent sigui igual que aquest (o tan sols una miqueta millor) i això sí, que el 2012 em porti el carnet que tant estic barallant.

Bon any per tothom!

De pares frikis...

2011-12-29T13:59:00.000+01:00

L'Andreu està acostumadíssim a sentir en Michael Jackson per casa (a mi m'encanta) i ara ja li ha agafat el gust a les coreos i tot.

I que voleu que us digui? A mi em cau la baba!

Ens han robat!

2011-12-27T09:17:00.002+01:00

Bueno, volia deixar passar el Nadal i Sant Esteve per explicar com estan les coses pels que treballem per la Generalitat. Potser sóc pesada amb el tema però m'agrada que quedi constància de totes les barbaritats que ens fan els senyorets de "dalt" perquè penso que mai se sap i els escrits poden arribar a molts llocs.

Aquest mes de desembre als que treballem per la Generalitat ens han robat i ho dic amb totes les lletres. Ens han ROBAT!

El passat dia 21 cobràvem el sou i tots quedàvem parats quan vèiem que havíem cobrat menys del que havíem de cobrar. Per què? Ningú no tenia ni idea! Era impossible accedir al programa informàtic que ens permet veure les nòmines i trucàvem demanant explicacions i els serveis Territorials estaven col·lapsats. Finalment algú ho va aconseguir i l'explicació del sou de menys ens va deixar sense sang!

A la nòmina apareixia el sou mensual junt amb la paga extra i, evidentment, ens havien tret l'IRPF de les dues coses. Fins aquí tot normal si no fos perquè no havíem cobrat la paga. La paga la cobrarem en dues parts deien... Un 80% d'aquí uns dies i l'altre 20% al gener. És a dir, he pagat un IRPF d'una cosa que no he cobrat i que potser no cobro (això del 20% ja ho estan començant a posar en dubte). Jo no conec massa les lleis però conec gent que sí i resulta que és totalment il·legal treure un IRPF d'una cosa que no has cobrat.

L'explicació del senyor Mas? "Era molt més fàcil així que no pas fer dues nòmines". Ah sí, no oblidem pas el seu "perdó per les molèsties".

Bé, tot i aquest robatori els mestres vam sortir a cantar el dia 22, vam celebrar el Nadal amb els nostres alumnes i vam complir amb les nostres obligacions. Cal dir-ho? Sí! Per molt menys els controladors aeris ja foren parat el país.

I jo estic fins els nassos que ens prenguin per tontos. El proper any ens reduiran el sou i ens trauran la paga i tinc la sensació que al final pagaré jo per anar a treballar. Els calers no es que em sobrin, us ben asseguro que ningú es farà milionari treballant de mestre així que si comencen a retallar i retallar no sé com acabarem. És un abús!

I molta gent em diu que he d'estar contenta perquè tinc una feina i perquè avui dia hi ha gent que està molt pitjor i no ho dubto pas però coi, que alguns estiguin pitjor no vol dir que jo hagi de ser una màrtir i voler que em donin per tot arreu. Jo vaig cada dia a la meva feina i intento complir amb tot el que se'm demana. Que menys que cobrar el que em pertoca. Ni més ni menys!

Això sí, passes per la plaça Sant Jaume i és difícil contar tots els goril·les que hi ha esperant els "mandamás", els xofers i els cotxes de luxe aparcadets a la porta. Pobrets! No sigui que hagin d'anar en metro i encara els hi toqui seure al costat d'un pobre desgraciat com nosaltres.

Quina barra!

Aquest Nadal a ca la iaia!

2011-12-24T09:45:00.002+01:00

Ja puc olorar el caldet... Mmmmm... Aquest any toca anar a casa la iaia a celebrar el Nadal i estic molt contenta.

Des que em vaig casar que repartim el Nadal i toca un any a casa dels avis d'en Jordi i un altre a casa la meva àvia i no és que no m'agradi celebrar el Nadal amb la família paterna del meu marit però és que la iaia és la iaia!

I jo sé que a ella li encanta veure'ns a taula i prepara els galets gegants amb molt amor (potser això fa que el seu caldo de Nadal sigui el millor del món), li agrada veure que la seva família i ha crescut i el que més li agrada (m'ho ha xivat) és veure'm a mi amb els meus fills. Aiiii la iaia que pensava que això no ho veuria. "Nena que em moriré sense veure't casada i amb fills" em deia sempre... I ara que ho veu i ara que els pot gaudir sé que està feliç.

El Nadal amb la iaia és especial així que aquest any toca disfrutar! Ara a veure si aconsegueixo que l'Andreu reciti el poema que de ben segur li encantarà.

Petons a totes i Bon Nadal!

Reunió amb la mestra

2011-12-21T13:39:00.000+01:00

Dilluns en Jordi i jo vam tenir reunió amb la mestra de l'Andreu. La veritat és que no anava massa amoïnada després de llegir l'informe però sí que anava amb la idea de comentar-li com està l'Andreu a casa i que ens donés algunes pautes per a ajudar-nos. Crec que la cosa va anar prou bé.

El que ella ens va explicar va ser tot allò que l'informe ja reflectia. Està encantada amb l'Andreu perquè és un nen actiu i molt alegre. Diu que troba genial la manera d'expressar-se el petit i que això serà sempre un gran aliat de cara a la seva educació. El fet que entengui tan bé les coses i que també sigui capaç d'expressar-les és positiu. Vaja que a la classe és un noi 10 excepte en aquells moments en els que es dedica a intentar ser el prota de la peli però suposo que això amb els anys ho anirà polint (o això espero perquè tinc alumnes que amb 11 anys continuen igual i són un martiri).

Per la nostra part li vam manifestar les nostres inquietuds. L'Andreu a casa és molt molt tossut, costa molt que entri en raó i últimament es comporta com si tingués l'edat d'en Biel. No vol menjar sol, no es vol canviar sol, es tira a terra a patalejar si s'enfada, vol que el dugui a dormir en braços... "porta'm com un bebito" em diu. Estem en una fase força dura la veritat i jo creia que això ja havia passat perquè ja en vam passar una d'aquestes però no, hem tornat a caure i clar, estem força espantats.

Jo vaig reconèixer a més que hi ha dies que em sento desbordada. Arribo a casa cansada, tinc mil coses a fer abans de marxar a pràctiques, en Biel no para i l'Andreu que més o menys podria comportar-se es posa així. És horrible!

La mestra ens va comentar que no hem d'estar tan amoïnats. Hi ha nens que no fan mai aquestes mostres de gelosia però això no significa que no la pateixin i que entre aquest cas i el de l'Andreu és millor el de l'Andreu. Ens va dir que és molt normal que es senti malament perquè ell encara no entèn la part positiva de tenir un germà. Només veu que hi ha un petit marrec que fa gràcia a tothom, li toca les seves coses i a més li ha tret part de protagonisme.

Per altra banda li vaig comentar que, de vegades, em sento malament perquè tinc la sensació que sempre l'estic renyant. Aleshores em va dir que potser era hora de rebaixar el nivell d'exigència i pensar que per molt que l'Andreu sigui un nen trempat, només té tres anys i té tota la raó del món. De vegades el veig tan espabilat que oblido que és petitó i que hi ha coses que ell no pot comprendre.

Ara hem d'aprendre a centrar-nos només en millorar una cosa (ens hem posat com a objectiu que mengi sol de nou), hem de centrar els nostres esforços en això i les altres coses deixar-les una mica de banda. No es tracta de deixar-lo fer el que vulgui però potser sí que podem intentar donar-li una mica de màniga ampla.

I això estem intentant des de dilluns i no sé si és casualitat o perquè el tió ja és a casa i això sempre anima que sembla que l'Andreu està millor. La mama el porta en braços com un bebito a dormir, li posa el pijama... però ahir es va menjar ell sol tot el peix.

Crec que de vegades és bo que els pares també fem una mica d'autoavaluació i he de dir que després de fer-la jo em sento una mica més relaxada.

La nadala dels mestres

2011-12-19T22:49:00.000+01:00

Aquest migdia tots els mestres de l'escola hem estat assajant la nadala que cantarem al concert de nadal i la veritat és que de reconèixer que cada any m'ho passo millor amb aquestes coses que potser són absurdes però fan que els ànims es destensin durant almenys una estoneta.

Generalment a les escoles es fa un concert de nadal on els alumnes llueixen les seves veus angelicals i els mestres rematem la feina destrossant alguna cançó nadalenca. Aquest any li ha tocat el torn a una nadala força original que va ser composada ja fa almenys un parell d'anyets per l'Albert Pla i que és cantada per ell mateix, pel Quimi Portet, els Manel... Vaja, que canten força cantants coneguts.

Aquest migdia ens han dit quina part cantem cada cicle i entre tots hem aconseguit fer una coreografia i tot. Us imagineu un claustre d'unes 30 persones cantant i ballant a les ordres d'una mestra de música que reconeixia que som pitjors que els nens? Pinta divertit oi que sí? I tant que ho és!

La voleu sentir? A mi m'ha tocat la part dels Manel... Shalalalala shalalalala...

Primeres "notes" del cole de grans!

2011-12-17T16:12:00.000+01:00

Ahir ens van donar el primer informe de P3 de l'Andreu. Caram, quina emoció! A l'escola bressol ja havia tingut informes però no sé, P3 sona molt més gros. Ja és a l'escola dels nens grans i aquestes "notes" son les primeres de moltes que vindran i que ens ajudaran a saber com és l'Andreu com a alumne.

A l'informe de l'Andreu la seva mestra ha fet un retrat de com és el nostre petit a casa també en gairebé tots els aspectes. L'ha descrit com un nen inquiet, extravertit i independent. Un nen força trempat per la seva edat que a l'escola es mostra totalment independent (dic a l'escola perquè aquí a casa amb el tema gelos últimament sembla que tinguem dos bebès). Ens diu la senyoreta que demana ajuda quan la necessita però això no sol ser sovint ja que realitza les tasques de manera molt autònoma.

La relació amb els companys és bona però no juga amb tots els nens, Té preferència pels belluguets com ell (ja podria buscar companyies que el relaxessin una mica...). La mestra diu que té pocs conflictes i si els té és capaç de solucionar-nos a través del diàleg (el que pagaria per veure'l per un foradet solucionant un conflicte).

És un nen dinàmic al que li agrada molt l'escola. Ara m'ompliré la boca dient que la mestra creu que a l'estiu vam fer molt bona feina perquè la seva adaptació ha estat molt bona i de seguida es va mostrar molt conscienciat del que anava a fer.

Li encanta la música i a les estones lliures demana a la mestra que posi cançons del Tonietti per poder ballar i cantar (crec que vam encertar de ple apuntant-lo a música).

És alegre i manté bona relació amb els companys i els adults.

Vaja, que tinc un encant de nen, oi? Doncs no! També hi ha part negativa i és que l'Andreu en moltes ocasions busca cridar l'atenció fent coses que estan fora de lloc. Li agrada ser el centre d'atenció i a vegades per aconseguir-ho utilitza recursos que no són prou apropiats i només entra en raó després de parlar varies vegades amb ell. El nen a la primera res de res!

I aquest és el resum de les primeres notes del meu petit. Estic contenta perquè veig que l'Andreu és feliç a l'escola, s'ha adaptat molt bé i segueix sent un nen ben trempat com sempre. El tema de la tossudesa ja és "harina de otro costal". Aquesta és la guerra que tenim declarada amb ell des que era un marrec que gairebé ni caminava.

Dilluns anem a parlar amb la mestra. A veure si ens explica més cosetes sobre com és el nostre nen a l'escola i a veure si ens dona un cop de mà amb la mala època que té a casa.

De moment però sembla que té un notable alt, oi? (deformació professional).

L'altra cara de la prehistòria

2011-12-15T23:17:00.004+01:00

Amb el permís de l'Anna i la Mirashka que són expertes en aquests temes passo a donar-vos unes classes magistrals sobre el que realment passava a la prehistòria.

En primer lloc és important que entenguem que el tipus de vida que duien els prehistòrics era molt dur.. Tant que els pobres homes del paleolític dormien en tendes de campanya (potser Quechua?).

Per sort, va arribar el neolític i aquí els homes es van tornar més intel·ligents. Crec que no ho he comentat abans però al paleolític no tenien cervell i clar, eren curtets pobres. Bé, com deia al neolític ja eren més llestos i per tant on vivien? Doncs en un lloc (qui ho hagués dit, eh?). Això sí, no en qualsevol lloc no, vivien al costat dels rius i per què? Molt senzill! Necessitaven l'aigua per beure ja que eren sedentaris i tothom sap que els sedentaris tenen molta sed (d'aquí el nom, clar).

Una mica més tard va arribar l'epoca dels metalls i aquí les fonts d'alimentació van canviar i van començar a menjar metalls (imagino que si els haguessin fet una analítica els haguessin trobat "estupendos" de ferro). Aquí un dels descobriments més importants van ser les espases (clar està, com viuríem sense elles!).

Però el que és més important de tot és saber que hem evolucionat molt els homes i que hi ha grans diferències entre les eines d'abans i les d'ara i és que ara tenim la PSP (es pot demanar més?).

No, no m'he tornat boja. És que aquesta tarda he corregit uns quants exàmens sobre el tema de la prehistòria i realment hi ha vegades que no cal anar al teatre ni al cinema per riure una estona.

Dia 5

2011-12-13T23:32:00.000+01:00

Bé, ja ha arribat el dia en que tinc data per l'examen de conduir. El proper 5 de gener m'examino!

Després d'acabar la meva pràctica número 37 (la d'avui) el profe m'ha dit que ja he de pujar a examen i he de confessar que m'ha entrat un canguelis indescriptible. No sé, fa un parell de setmanes ja em va comentar que volia que pugés o bé a finals d'aquest mes o a principis de gener però com que no hi havia data la cosa era com més llunyana. Sí, ja sé que queda molt pel dia 5 de gener però jo no puc evitar veure-m'ho aquí ja!

De fet la data és aquesta i no abans perquè el proper examen és el dia 22 de desembre i aquest és un dia massa complicat per faltar a l'escola. He de repartir informes, acompanyar els nens a cantar nadales, cantar una jo (com m'he de veure), acomiadar-me d'ells, recordar-los que han d'estudiar i, com no, he de dinar amb els meus compis que això no m'ho puc perdre! Vaja, que el 22 impossible així que ja passem al fantàstic dia en que els reis deixaran regalets i jo o bé tindré de regalet el meu flamant carnet o m'hauré de consolar amb els regals que em portin perquè no ha sortit massa bé la cosa.

Si he de ser sincera crec que no aprovaré. No és que vagi a fer-ho malament ni molt menys, jo penso fer tot el que pugui i més però a mi és que l'examen de conduir em provoca una angoixa força gran. No sé, no hi he anat mai, eh? Però penso que tenir el profe al costat sense dir res quan ara no parem de xerrar i dues persones al meu darrera, una d'elles mirant tot el que faig i dient coses com: "cuando pueda gire a la derecha", "cuando pueda estacione"... deu ser una situació força violenta.

Avui el profe m'ha dit que ho faig molt bé però pel meu gust encara em fa masses correccions. Sempre penso que si fes les pràctiques a una hora més decent estaria molt més concentrada i seria capaç de fer-ho millor però això no és possible així que toca pujar amb el que hi ha i toca fer cas al pobre home al que porto fent patir ja uns tres mesos.

He de dir que tinc nervis però alhora estic contenta i satisfeta amb mi mateixa per haver arribat on sóc ara. Aprovi o suspengui el fet d'anar a un examen de conduir tenint en compte el pànic que li tenia a seure'm davant d'un volant per a mi ja és un gran què i ara si aprovo ja serà la creme de la creme.

Per cert, el meu profe em va confesar que el primer dia que em va veure conduir pensava que no baixaria de les 200 pràctiques. Serà que he millorat, oi?

Canvi de classe!

2011-12-11T22:26:00.002+01:00

La setmana abans del pont la directora i l'educadora de l'escola bressol d'en Biel em van citar per xerrar. El tema de la xerrada en qüestió era el canvi de classe del petit que sembla que ja no és tan petit com per estar a la classe dels bebès.

El cert és que al Biel no li corresponia ja d'entrada la classe dels bebès però en començar l'escola bressol no caminava amb la "soltura" que ho fa ara i en comparació amb els nens de P1 se'l veia petit. Vaja que es notava que és d'últims el noi.

Ara però la cosa ha canviat i en Biel ha passat de bebè tranquil a nen mogudet. Camina molt bé i no para en tot el dia! Ho toca tot, juga amb tot i interactua amb tothom. Riu, fa palmetes, juga, es fa entendre... se'ns ha tornat un trapella. A l'escola bressol també han notat aquest canvi i van considerar que seria bo per a ell deixar la classe dels més petits per començar a formar part de la classe dels "bichejus" de P1 i jo trobo que el canvi és encertat.

Les poques vegades que he anat a dur-lo o a buscar-lo era gairebé l'únic de la seva classe que campava alegrement per allà. Era gairebé l'únic que no estava assegut en alguna troneta o dins del parc jugant a menjar-se els ninos així que crec que el canvi li anirà bé. Pel que vaig poder veure a l'altre classe ja tindrà companys de "malifetes" i crec que això és bo per a ell.

A més estic contenta perquè la noia que porta la classe de P1 m'agrada més que la que tenia a l'altra classe.

A veure com va el canvi perquè entre ponts i refredats només va estar un dia a la seva nova aula.

Pont a Rialp

2011-12-10T16:51:00.000+01:00

Aquests dies de pont els hem passat a Rialp i he de dir que ens ho hem passat d'allò més bé. De tant en tant ja agrada això d'estar en plena natura i respirar aire pur encara que estigui glaçat!

El pla inicial era anar a un alberg però en arribar ens van dir que estava tancat (quin susto em vaig endur) i que les reserves havien estat traspassades a un hotel prop d'allà. El canvi la veritat és que no sé si ha estat a millor o pitjor perquè l'hotel no era per llençar coets però hem estat còmodes i quan vas amb nens amb això de vegades ja n'hi ha prou. L'habitació senzilleta però amb tot el necessari i la gent del menjador la veritat que molt amable així que l'estada ha estat bé.

Durant aquests dies hem fet excursions. Vam anar a passar fred a Vielha on un Pare Noel molt amable va oferir caramels a l'Andreu tot i que li va dir que s'havia portat malament aquest any (sincer que és el noiet). També vam creuar la frontera per visitar Bagnères de Luchon, un petit poblet francès preciós on vam menjar uns creps la mar de bons. Hem passejat per Sort on NO hem comprat loteria perquè no ens venia massa de gust fer hores de cua per temptar una sort que mai se sap on caurà i hem anat a comprar formatge a la peça d'Altron, una petita botigueta que regenten dos mestres que van deixar de ser-ho per dedicar-se a l'art de fer bon formatge. A més hem fet la parada obligatòria a la Seu d'Urgell que m'encanta... Vaja, no hem parat!

Els nens s'ho han passat la mar de bé i jo he estat molt feliç veient que ja comencen a ser una mica "compinches". Els dos es ficaven a jugar dins d'un armari o s'amorraven al vidre de la dutxa tot fent ganyotes. Ells s'ho passen molt bé jugant junts i jo gaudeixo molt veient-los.

La part negativa és que l'Andreu té una altra temporadeta de gelos i és que en Biel ja s'ha tornat "massa" protagonista i no sempre ho porta bé. Aquests gelets ens han costat alguna que altra rabieta però en general ha anat tot rodat!

Punts de vista

2011-12-02T14:50:00.002+01:00

Fa dies que mentre llegeixo el diari no puc evitar sentir por. Tinc molta por a la tissora d'en Mas i les seves solucions contra la crisi que només ens afecten als de sempre, als treballadors.

Fa uns dies va sortir publicada la notícia que el govern del senyor Mas ha decidit treure interins. Els vol despatxar perquè es veu que en som masses. La veritat és que no sé si té pensat tocar educació però si ho fa això fa molt mala pinta. A dia d'avui som més interins que funcionaris. A més, durant el proper any es jubilen més de mil mestres i no es convoquen oposicions així que si ens fan fora... Qui cobrirà aquestes places buides?

La veritat és que no sé si arribaran a fer una estupidesa tan gran però si n'han fet d'altres... I quan sento coses com aquestes és quan al cap em ve la paraula "MARXAR".

En Jordi fa temps que m'ho diu. Ell té sortida a altres països i segurament podríem viure bé però sempre hi ha hagut alguna cosa que no em deixa marxar, que em té lligada a la terra i no es tracta de relacions familiars o amics perquè ja tinc clar que la meva família de veritat és aquella que ara formem els quatre que som a casa. No sé, és com un sentiment patriota cap a Catalunya que em faria sentir totalment estranya. Tonteries? Potser sí però ho sento així.

Últimament però tot i aquest sentiment crec que si em veig sense feina farem les maletes. Tinc molt respecte cap a totes les professions però si he estudiat una carrera (lo mío me costó) és per poder treballar exercint-la. La veritat és que m'imagino poques coses (per no dir cap) que podria fer realment a gust si no fos mestra. També penso en els nens i en que si jo no tinc feina i la cosa es posa lletja hauré de mirar per ells i les seva qualitat de vida i això últim encara m'empeny més a pensar en la sortida del país com una sortida positiva a una crisi que sembla que té per temps.

Avui però parlava amb una amiga i quan li he comentat que jo marxaria si la cosa es posés lletja m'ha dit que és una postura molt atrevida tenint fills. Que ells potser no s'adapten, que s'ha de pensar en ells i en la seva estabilitat emocional... M'he quedat ben parada la veritat. Jo pensant en els meus fills he pensat en tot el contrari. Vaja que en cap moment he vist l'emigració com a una cosa negativa per a ells sinó com a una cosa enriquidora i positiva.

Aquesta conversa m'ha servit com a tema del dia "en mode mental" i en com són de curiosos els punts de vista. Per a mi marxar és donar una oportunitat als meus fills i per ella marxar és provocar-lis una angoixa que és totalment innecessària podent buscar altres feines i pensant que la crisi acabarà algun dia.

Què en penseu vosaltres? Tinc curiositat...

Sant Andreu i cuineta!

2011-11-30T14:57:00.000+01:00

Avui és el sant del meu nen gran i gràcies a que treballo a Sant Andreu de Llavaneres tinc festa així que he aprofitat per dur-lo al cole i anar a comprar la cuineta que li donarem aquesta nit com a regal (també m'he escapat a la perruqueria però això ja seria un altre tema jeje!).

M'ha costat una mica decidir-me i és que m'agradaven totes! Són tan mones... Jo de petita no en vaig tenir de cuineta i crec que ara aprofitaré i hi jugaré força. He de dir que a la botiga hi havia autèntiques meravelles! Algunes tenen microones i tot (potser pensareu que estic massa alucinada però és que feia anys que no passava pel passadís rosa). Evidentment m'he enamorat d'una de ben cursi però a l'Andreu això dels colors roses no li tira massa.

Així que després de "babejar" davant de varies prestatgeries he optat per una molt senzilleta (veient com cuida l'Andreu les coses vam arribar a la conclusió que no calia anar a buscar una de fusta) i li he afegit una capsa de fireta. Ara ja tinc ganes de veure-li la cara quan li donem aquell paquet tan gran.

Espero que la disfrutem molt tots plegats!

Recompte de baixes de novembre

2011-11-29T23:24:00.000+01:00

Bé, ha arribat el dia de fer el recompte de les baixes que ha fet en Biel a l'escola bressol durant el mes i la cosa no ha anat malament. Només ha faltat tres dies... Vaja que si ho comparem amb altres mesos ha estat una meravella!

Per què aquest recompte? Finalment vaig fer cas del que em deia en Jordi (ell no és tan visceral com jo) i vam decidir esperar a veure com anava el mes de novembre per prendre una decisió. No sabíem si el trauríem definitivament, si reduiríem les hores... I després de veure com ha anat el mes crec que ja optarem per deixar-lo com fins ara i ni treure ni reduir ni res de res.

Jo la veritat que tenia coll avall el reduir-li la jornada perquè pateixo molt quan el veig agafant una darrera d'una altra (també em pica el tema econòmic) però és cert que si ho fem hi haurà una logística familiar complicada. Ell amunt i avall i per què no dir-ho? A mi no m'agrada massa haver de dependre de la gent i crec que em seria massa dur haver de comptar-hi dia sí dia també. Ja m'està costant dur ara la cosa i és prou light...

Quan deixes els nens cada dia o te'ls van a buscar i els tenen fins que tu arribes (com és el meu cas) tens la sensació que no pots gairebé ni obrir la boca en quant a coses que no t'agraden o que consideres que no s'haurien de fer. Potser sóc massa pava en aquest sentit però a mi em costa dir les coses perquè el meu pensament és "com has de dir res si has d'estar agraïda que te'ls estan cuidant cada dia" i això fa que moltes vegades em quedin coses a dir i aquestes coses a dir es transformen en nervis o en mals rotllos. I la cosa encara es fa més grossa si estan amb els sogres (com és el meu cas també) perquè no és el mateix enviar a la teva mare a pastar fang en un moment donat que enviar la teva sogra.

No sé, això de deixar canalla amb família crec que és molt complicat i sent egoista prefereixo estalviar-m'ho! Total, en Biel a l'escola bressol està més content que un xínxol.

Profesor, gracias.

2011-11-27T21:14:00.005+01:00

Avui he entrat a tafanejar el mur del facebook del sindicat de mestres i m'he endut una grata sorpresa. Entre queixa i queixa (ja us podeu imaginar com està l'ambient) he descobert que algú havia penjat aquest vídeo i la veritat és que m'ha agradat tant (m'he emocionat) que he decidit compartir-lo al facebook i al meu blog.

Cada dia estic més i més contenta de la feina que he triat i cada dia em convenço més i més que és una feina totalment vocacional. Hi ha dropos? Clar que sí, com a tot arreu però us asseguro que la majoria dels meus companys no han perdut el somriure tot i que sabem que a les pagues els hi queda poca vida i que els sous baixaran. Cap mestre creu que es farà milionari...

I tot i així encara som molts els que continuem lluitant per a que els nostres alumnes surtin endavant cada vegada amb menys recursos. Som molts els que ens quedem a deshora a corregir, fer reunions, preparar activitats...Som molts els que perdem el temps de menjador comentant coses que ens angoixen sobre els petits. Som molts els que anem il·lusionats a les excursions. Som molts i molts els que estem disposats a lluitar per uns nens que són el nostre demà.

I a tots els mestres ens agradaria veure un alumne nostre en un vídeo com aquest en un futur. Saber que has deixat empremta i que ho has fet bé és una satisfacció tan i tan gran que només es pot sentir si de veritat creus en la feina que fas dia a dia.

Per cert, gràcies Josep Maria perquè em vas fer creure que tot allò que em proposés de veritat ho aconseguiria!

¡Que vivan!

2011-11-26T08:41:00.002+01:00

I van 32

2011-11-23T17:28:00.000+01:00

Avui fa 32 anys que vaig nèixer i estic la mar de contenta perquè he de confessar que m'encanta el dia del meu aniversari. Hi ha gent que odia aquest dia perquè es sent més vell però a mi això em dóna força igual i gaudeixo de les felicitacions, les abraçades, els comentaris "jocosos"... Vaja, que m'agrada fer anys i penso que malament si no els fes.

Per algunes persones amb 32 anys sóc una cria ja que 32 anys no són molts. Per unes altres ja tinc prou edat com perquè se'm parli de vosté, he passat dels 30 i això ja comença a sonar gros i per mi... Per mi doncs la veritat és que ni són molts ni són pocs. Per mi els 32 són els que són i ja està.

Si miro endavant veig que queden tantes i tantes coses per fer que em sento com una nena petita. Tinc ganes de fer, de conèixer, de saber! Si miro enrera doncs també trobo lo meu. Buf! Em puc veure al sofà de la meva iaia fent càlculs per saber quina edat tindria al 2000 i imaginant un futur en aquell any en el que seria taaaaaaaaan gran. Així que ben pensat no sóc ni massa gran ni massa jove, no?

El que sí que em fa especial il·lusió és veure que als meus 32 anys he aconseguit treballar del que m'agrada (no sé si durarà massa amb les retallades però això ja és un altre tema), tinc un marit que m'estima i al que estimo, tinc dos fills preciosos que són el motor de la meva vida, tinc encara la iaia, tinc bons amics (potser no masses però no es tracte de quantitat sinó de qualitat, oi?), gent amb qui passar-m'ho bé... Vaja que crec que sóc força feliç i només per aquest motiu ja em mereixo fer una bona celebració i menjar-me un bon tros de pastís!

Perdoneuuuuu!

2011-11-21T16:37:00.001+01:00

No he passat el premi "Sóc una mama que fa història". Tinc memòria de peix últimament... Bé, perquè les històries continuïn li passo el premi a l'Ester perquè m'agrada molt el seu blog i perquè no la conec personalment però mira, em cau molt bé jeje!

Sóc una mama que fa història

2011-11-20T22:39:00.000+01:00

La Mirashka m'ha atorgat el premi "sóc una mama que fa història". Premi que va crear l'Anna i que consisteix en explicar un record "històric", de la nostra història com a fills.

En el meu cas crec que prefereixo explicar algun record com a néta per molts motius que ara no venen al cas i que potser algun dia ja m'animaré a explicar.

El cert és que m'ha costat molt triar un record amb els meus avis perquè en tinc moltíssims i tots són meravellosos però em fa molta gràcia recordar quan anàvem a pescar els tres junts. Recordo que el meu avi pescava carpes i la meva àvia feia patates bullides per posar-les a l'am (sí, a les carpes els hi encanta la patata bullida). Quan arribàvem, el meu avi seia en una cadireta amb la seva canya a esperar que els peixos piquessin i al costat tenia les patates tallades a trocets per anar posant-les a l'am. Recordo que jo m'amagava i li anava "robant" els trocets de patata per menjar-me'ls. El meu avi de sobte i fent-se el sorprès deia: "no sé qui s'està menjant les patates" i la meva àvia i jo ens tronxàvem de riure.

Vaig trigar molt temps en acceptar que unes patates bullides eren exactament iguals a unes patates per les carpes i una mica més de temps a descobrir que la meva àvia ja feia sempre un parell de patates de més per a que jo les pogués "robar" sense deixar al meu avi sense esquer.

Tinc uns avis tan macos...

20 de novembre

2011-11-20T09:20:00.000+01:00

Ja ha arribat el dia en que s'ha d'anar a votar i em pregunto quina gràcia té anar a votar quan ja saps el resultat i a sobre no t'agrada.

Com està tot...

"Mama... Això és de nen o de nena?"

2011-11-15T22:07:00.000+01:00

Aquesta pregunta es repeteix molt a casa darrerament arrel del bombardeig d'anuncis de joguines als que estem sotmesos últimament i ja no tan sols per la tele sinó també a través dels catàlegs de joguines que arriben a casa i que l'Andreu mira i remira.

És curiós que sense que ningú (almenys a casa) li hagi fet diferenciacions entre "coses de nens" i "coses de nenes" ell sí que té com una mena de dubte a l'hora de demanar una joguina que li agrada si pensa que aquella joguina és de nena.

L'altre dia mateix miràvem un catàleg de "Imaginarium" i pàgina per pàgina em mostrava les joguines que vol pel seu sant, pel seu aniversari i les que vol que li portin els reis (ja us podeu imaginar que eren gairebé tooootes les joguines del catàleg). Bé, doncs em va cridar força l'atenció com davant dels cotxes, les grues, els camions, els gormitis... ho tenia molt clar i els demanava sense pensar-s'ho. En canvi, quan passàvem a una pàgina amb nines em mirava i em feia la pregunta: "mama, això és de nen o de nena?" i quan jo li responia: "és una joguina i pot jugar qui vulgui sigui nen o nena" aleshores somreia com alleugerat i em deia: "jo la vull mama!".

La veritat és que em resulta molt curiós veure com des de ben petits sembla que ja tenim els nostres rols assignats. Les dones hem de ser mames, ens ha d'agradar la cuina, planxar i per tant, a les nenes els hi ha d'agradar les nines, les cuinetes i tot allò que es relaciona amb tenir cura dels altres. Ah i no ens podem oblidar la part de posar-nos maques perquè una dona sempre ha d'estar mona i per això a les nenes els ha d'agradar maquillar-se, pentinar-se, pintar-se les ungles...

Als nens en canvi els ha d'agradar xocar cotxes, fer pàrquings, jugar a pilota i han de passar de jugar a nines o altres coses que evidentment són de nena.

Doncs que voleu que us digui, jo penso que als nens i a les nenes el que els hi ha d'agradar és jugar i gaudir d'aquells jocs que tenen amb independència de si són "de nen" o "de nena" així que en Jordi i jo ho tenim ben clar i l'Andreu rebrà com a regal pel seu sant una cuineta! De nen o de nena? I que més donarà!

Dues setmanes més

2011-11-14T23:05:00.000+01:00

Avui el director de la meva escola m'ha dit que tinc per a dues setmanes més a jornada completa. La noia que substitueixo encara continuarà de baixa així que la reducció encara haurà d'esperar més i ja estic resignada. Crec que fins i tot ja m'he fet a la idea que acabo el trimestre amb els "meus" nens i si torna la titular potser em molesta i tot.

Ja començo a pensar en avaluacions i en que m'agradaria tancar el primer trimestre a mi. Al cap i a la fi sóc la persona que porta amb els nens des d'inici de curs així que crec que he de ser jo qui els avaluï, els posi les notes i els faci els informes.

Crec que a banda d'això també em mereixo acabar el trimestre amb ells per celebrar el concert de Nadal plegats, decorar la classe junts, fer la propera excursió... Vaja, no sé, crec que m'he guanyat ser l'única tutora almenys fins el trimestre que ve.

Els nens m'estimen, jo els estimo i crec que em ve de gust estar amb ells al 100% almenys fins que acabi desembre i ara em fa por que decideixi tornar quan crec que no toca. No m'agradaria que tornés per a tancar un trimestre que ni tan sols ha encetat. Si ha d'allargar doncs ja que allargui el que resta...

Potser estic sent egoista però crec que ara em mereixo tancar un trimestre amb les coses bones i les dolentes però tancar-lo jo i ningú més així que per mi es pot quedar a casa seva ja tot un mes més!

Traient caràcter

2011-11-12T08:06:00.004+01:00

En Biel s'està fent gran. Ara ja té 13 mesos i la veritat és que em té força bocabadada amb els canvis que li he notat des de fa uns mesets aquí.

En Biel des del seu naixement es va presentar com un nen tranquil (l'hora de dormir seria un altre tema) i dolç al que li agradaven els mimos i els bracets. Sempre ha estat molt diferent al seu germà (sí, ja comencem amb les comparacions). Mentre que l'Andreu preferia dormir sol ja des de ben petit ell sempre ha preferit els bracets i la companyia. Li agraden les carícies, els petonets, els "estrujones". Vaja, és un amor...

Aquesta manera dolça de ser encara la conserva i a dia d'avui en quant et veu amb els braços oberts no ho dubta i comença a accelerar el pas fins que arriba i s'entrega a ells. Una de les primeres coses que va aprendre va ser a fer petonets i és que li encanten. Alhora però en Biel està començant a desenvolupar un geni que no ens esperàvem. Imaginem que és necessitat de supervivència (tenir un germà al costat que et dóna canya per força ha de ser un bon motiu per espavilar) però en Biel està aprenent el que són les "senyores rabietes" amb una facilitat extraordinària i quan s'enfada S'ENFADA.

Si alguna cosa no li agrada o el molesta no dubta en cridar i llençar a terra tot allò que tingui al seu voltant. Passa del somriure dolç a una espècie de soroll "orco" que espanta. A continuació d'aquest soroll ve una llençada a terra d'allò que tingui més a prop (moltes vegades el xumet) i una bofetada. Sí, el meu fill de 13 mesets dóna unes bufes que ni Bruce Lee a la seva època. És més, si cal li planta cara al seu germà que fa el doble o el triple que ell i també deixa anar la mà amb ell (per sort l'Andreu no s'hi torna).

Ara estem intentant que entengui que no ha de pegar quan s'enfada i he de dir que la cosa és força complicada. Vaja, crec que comença a entendre-ho perquè quan el renyem aleshores fa cara de compungit i de "si jo sóc un sant" però no sé fins a quin punt està disposat a fer-nos cas ja que a dia d'avui és la seva manera d'expressar els seus "enfados".

No us penseu però que el pobre només fa que enfadar-se, eh? Noooo! En Biel ha espavilat molt moltíssim de fa un temps aquí i ara fa les mil i una moneries i amb el ditet i els sorollets que fa és capaç d'expressar-nos moltes de les seves necessitats. A més, balla i pinta! És tot un artista.

I seguim amb els virus com a convidats a casa...

2011-11-10T09:35:00.000+01:00

I avui fem "doblete"! L'Andreu ha passat la nit a 39,5 de febre (està fet una coca) i jo continuo ben fluixeta...

Quan m'he llevat m'he hagut de fer a la idea que el millor pels dos era quedar-nos a descansar avui i ho he aconseguit així que he trucat a l'escola i aquí estic. Crec que avui ja faré neteja per la meva banda i crec que l'Andreu estarà molt millor amb els mimos de la mama.

El que més greu em sap és que demà l'Andreu tenia una excursió al Brull per treballar la tardor i se la perdrà. Pobret meu! Mira que estava content amb la seva sortida. Virus de marres!

Avui em toca a mi

2011-11-09T09:30:00.000+01:00

Després que en Biel hagi agafat vàries -itis diferents i ara ja estigui bé (toco fusta) sembla que ha arribat el meu torn.

Ahir després de dinar vaig començar a trobar-me malament. No sé explicar ben bé què em passava però em feia mal l'esquena, el cap, la panxa... vaja, el que se'n diu malestar general.

En quant va arribar en Jordi em vaig posar al llit i he passat una nit ben rara. D'aquelles nits en les que et vas despertant i adormint de manera constant. Avui m'he llevat encara força estranya i com no estic al cent per cent he decidit que em quedo a casa.

Com ja em va passar fa unes setmanes em sento culpable per haver-me quedat. Ara ja penso en les classes de socials que tenia programades i que no sé si es faran si no hi sóc o en la redacció de català que havíem de treballar per publicar-la a la revista de l'escola. Sí, sóc bleda! Però avui he decidit que he de mirar per mi perquè quan plego de la feina encara em queda la part més dura del dia que és la de batallar amb els nens. Una feina a la que no puc faltar mai...

Avui he decidit que m'he de recuperar, m'he de cuidar i m'he de mimar així que us deixo perquè marxo al llit.

Ah, abans de marxar només dir-vos que al meu CAP ja han decidit retallar del tot i avui en comptes de veure'm un metge em veurà una infermera. Hi ha dret? Com està el país!

Històries del "jefe"

2011-11-04T13:17:00.000+01:00

Ja fa força temps que tenim l'Andreu treballant en un taller mecànic que segons ell obre tots els dies menys el diumenge. A casa tot sovint acabem parlant d'aquesta feina tan entretinguda i de tot el que ha fet durant el dia i no us penseu que treballa poc, eh? Canvia rodes, condueix grues, arregla motors... Vaja que al pobre el tenen de "chico para todo" i per cobrar només dos euros.

Fins ara però no havíem sentit parlar del seu "jefe" però últimament ha fet acte de presència i he de dir que és un home una mica "gafe" ja que li passen mil coses!

Fa uns dies el pobre senyor es va tallar mentre pelava una fruita (perquè al taller esmorzen fruita com al cole) i l'Andreu el va haver de dur a l'hospital amb el seu cotxe groc. Allà un metge el va punxar i li va fer molt mal així que el "jefe" va plorar molt i molt. Un altre dia va caure mentre arreglava un cotxe i es va fer un nyanyo ben gros però sens dubte el més fort ha estat no fa massa quan va caure per la tassa del wc i van haver de venir els bombers i la policía a rescatar-lo. Pobre home!

Com veieu tinc un fill molt treballador i amb una vida ben plena d'acció.

Immunitzar-se a l'escola bressol

2011-11-01T08:27:00.000+01:00

En Biel està en plena fase d'immunització dels virus de l'escola bressol. Portem tres setmanes en les que ha agafat gastroenteritis, laringitis, bronquitis, faringitis i conjuntivitis.

Com us podeu imaginar n'estem fins el monyo de veure'l així i també de no sortir de la consulta del pediatra així que jo m'he començat a plantejar coses com treure'l de l'escola bressol o reduir les hores que hi va.

Això de la immunització no és que em vingui de nou perquè l'Andreu ja la va passar però era diferent. El primer any de guarde de l'Andreu jo treballava tres dies a la setmana i a més l'escola bressol era cent euros més barata que la d'en Biel. Ara treballo cada dia i tinc la sensació que llenço diners perquè paguem escola bressol i a més paguem cangur (força barata perquè és de la família però ja és) cada vegada que en Biel es queda per casa. Vaja que aquest últim mes només en escola bressol i cangur ens hem deixat més de 600 euros.

A la vegada que em plantejo treure'l de l'escola bressol em venen al cap tot de dubtes perquè no vull que ens quedem sense plaça l'any vinent, perquè penso que l'escola bressol és on ha d'anar un bebè per poder experimentar i jugar amb nens de la seva edat i perquè (tot s'ha de dir) la logística que implica no m'acaba de fer el pes. Si el trec de l'escola bressol se'l queda la meva cunyada (cangur) i a partir del migdia cada dia els meus sogres.

Per altra banda penso en que potser la solució està en reduir les hores que hi va. En comptes de 9h a 17h podria fer de 9h a 12h de manera temporal. Pagaríem menys i no perdríem la plaça. En aquest cas també hauríem de fer la combinació que no m'agrada però potser la cosa seria més lleu.

No sé, estic feta un bon embolic i a tot això en Jordi em diu que m'esperi a veure com passa novembre però jo tinc la sensació que serà igual que setembre i octubre en els que en Biel ha anat a l'escola bressol dues setmanes i les altres dues les ha passat a casa.

De moment demà anem a la pediatra de la mútua i preguntaré si hi ha alguna cosa per reforçar-lo. No sé, potser algunes vitamines ens ajuden...

El castillo de las tinieblas

2011-10-31T14:38:00.000+01:00

Ahir en Jordi em va preparar una bona sorpresa per anar a celebrar els sis anys de casats i set junts. Jo no tenia ni idea d'on anàvem i vaig quedar de pasta de moniato quan vaig veure que anàvem a "El castillo de las tinieblas".

A mi m'encanta tot el que sigui terror i allà m'ho vaig passar d'allò més bé. Només entrar ja t'emportes uns quants sustos i això ja motiva. Els actors ho van fer genial i he de reconèixer que hi va haver moments en que vaig passar por. Sobretot quan vaig anar al lavabo, es va apagar el llum i es va començar a sentir una veu que em deia que no trigués més del compte. Crec que no havia fet un pipi tan de pressa en tota la meva vida!

L'ambientació és genial i tots els actors fan molt i molt bé el seu paper. Vam sopar entre morts vivents, vampirs i personatges de pelis de terror com en Fredy o en Jason.

El menjar en sí no va ser res fora del normal però estava tan estusiasmada amb l'espectacle que em va donar ben igual. De fet en un lloc així busques un bon espectacle i no pas un alt nivell a cuina.

Estic tan contenta que ja em moro de ganes de repetir. Això sí, tocarà fer una bona guardiola!

La reducció haurà d'esperar.

2011-10-28T22:07:00.000+02:00

Semblava que la cosa ja estava clara. El dia 2 tornava la noia a la que li faig la substitució i jo començava la reducció (beneïda reducció). Doncs bé, les coses no estan tan clares...

Ara resulta que li han donat la baixa dues setmanes més perquè va tenir un atac d'ansietat. No sé, les "males llengües" ja em deien des de principi de curs que estaria tot un trimestre perquè a aquesta dona es veu que se li donen bé les baixes llargues.

Primer tenia mal en els genolls i per això li anaven a fer no sé què (m'ho va explicar però no em vaig quedat massa amb la cosa i total, no li van fer). Per aquest motiu la baixa no s'anava a allargar molt més enllà del 30 de setembre. Després havia d'estar molt malament per no tornar després del 15 d'octubre perquè ella té unes ganes boges de tornar (es nota, oi?). Després del 15 d'octubre va arribar la següent data que de totes totes era el 2 de novembre però carai, fa res i menys que li han trobat reuma (sense importància, eh?) i sense saber per què ara li donen els mateixos atacs d'ansietat que li donaven fa anys.

I jo ja he desistit de parlar amb ella perquè no serveix per a res. És la típica persona que parla molt però no diu res, no aconsegueixo mai treure-li l'aigua clara i està clar que no li ve massa de gust això de treballar.

Per una banda estic contenta perquè són més calerons a la butxaca i el lloc segur però carai! Ja m'havia fet jo la pel·lícula de la reducció.

De veritat que cada dia trobo més i més injust que gent així tingui una plaça fixa pel simple fet d'haver aprovat unes opos. Cal gent que tingui ganes de treballar i amb menys "cuento".

Una mica més d'autoestima.

2011-10-27T23:09:00.001+02:00

Si una cosa té bona el no tenir temps per a res és que tampoc tens massa temps per menjar. Si a això li sumes el meu propòsit de fer bondat dins del possible doncs dona com a resultat que des de principi de curs a aquí he perdut tres quilets.

Potser no són masses però caram! A mi em fan sentir la mar de bé.

L'altre dia vaig anar a comprar-me algunes cosetes per omplir l'armari i em veia molt millor amb tot. No és que estigui estupenda (pel meu gust em falten uns cinc o sis per perdre) però vaig fent.

Si miro el pes del dia que vaig entrar a l'hospital per tenir en Biel puc veure que he perdut quinze quilets que no està gens malament. Sí, en el part perds uns quants però vaja, jo no sóc d'aquestes que perd deu quilos amb el nen. Crec que amb el Biel van ser quatre i mig o cinc els que van quedar a la sala de parts. Tots els altres han vingut després.

He baixat ja dues vegades la desena així que estic molt contenta. Ara em falten aquests quilets més "peleones" però amb calma i anar fent. Ara mateix estic contenta perquè he tingut una mica de pujada d'autoestima i ja ho necessitava perquè veure't malament és del pitjor que hi ha!

"Has sigut una bona profe"

2011-10-25T22:51:00.001+02:00

Aquesta tarda un alumne m'ha dedicat aquesta preciosa frase i he de dir que encara estic que em costa passar per les portes de l'ample que m'he quedat.

Els dimarts els mestres de cicle superior portem a terme uns tallers on hi ha barrejats alumnes de cinquè i de sisè. A mi m'ha tocat el taller de dibuix tècnic i la veritat és que no m'agrada gens. A mi el dibuix sempre se m'ha donat molt malament i per tant no m'agrada i com no m'agrada doncs encara se'm dona pitjor perquè no he intentat mai millorar. Vaja que és una mena d'espiral de la que no surto...

Bé, tot i no agradar-me el taller que m'ha tocat he intentat fer-lo força distret. He buscat dibuixos que creia divertits i he intentat presentar-los d'una manera agradable. He de dir que posar musiqueta de fons també ajuda, eh?

Avui ha acabat la quarta sessió de tallers i per tant el grup que he tingut aquestes quatre setmanes ja passarà a un altre taller la setmana vinent.

Cap nen s'ha acomiadat. De fet no cal perquè són alumnes que veig pràcticament a totes hores sigui a la classe, al pati... Però un se m'ha acostat (un dels més belluguets) i m'ha plantat un: "adèu Esther, has sigut una bona profe".

En aquell moment no he pogut evitar fer-li un somriure d'orella a orella i dir-li que ell quan s'esforça també és un gran alumne.

Potser és un gest de pedanteria per la meva part però crec que moments així són els que han de quedar gravats en la ment per treure'ls de tant i recordar que estàs fent una feina important.

Reducció?

2011-10-23T22:06:00.000+02:00

Quan em va tocar anar a treballar a Llavaneres el món em va caure a sobre. La combinació per arribar a l'escola és d'allò més complicada i per tornar massa estona... Vaig entrar a l'escola desitjant que aquella substitució fos curta. Ara les coses han canviat molt!

Em trobo molt bé a l'escola, els nens són molt macos, els companys i les companyes també (si més no la majoria) i em trobo molt molt a gust. Bé, hi ha cosetes com a tot arreu però són cosetes molt puntuals que no interfereixen massa en el meu dia a dia i que no arriben massa enllà.

Al final pels matins em porta en Jordi (és un sant) i per les tardes faig volta i tot i que és una pallissa ho porto força bé. Vaja, estic contenta. És molt pitjor treballar al costat de casa i estar a disgust.

Ara fa unes setmanes em van plantejar la possibilitat de quedar-me amb la part de reducció que té la mestra que substitueixo i arrel d'aquesta proposta vaig començar a rumiar i rumiar...

Agafar la reducció implica cobrar poc (treballaria només un terç) però hi ha tantes coses positives al voltant d'aquest terç que crec que compensa. És allò de "la pasta o la vida" (frase macarra donde las haya).

Fent el terç tindria festa els dilluns així que podria dur i recollir els nens. A més tindria tot el dia per fer coses que ara faig a corre cuita. Els altres dies treballaria només unes hores també així que portaria els nens cada dia i alguns dies fins i tot tindria temps per fer les pràctiques del cotxe pel matí. Temps! Tindria temps!

M'he informat i m'han assegurat (de fet hi ha molta gent que ho té així) que tinc dret a una convalidació amb l'atur així que això faria que pugés una mica el sou. No cobraria com fins ara però bé, sempre ens podem estar d'algunes coses... Perdo atur però no vull ser pesimista i pensar que després el necessitaré de manera urgent.

No sé, en Jordi m'anima molt, veu que és una cosa molt positiva. Un dia em va dir que el temps que pugui passar amb els meus fills no té preu i té raó.

Si tot va bé (està el tema pendent d'algunes cosetes) el 2 de novembre començo a treballar amb reducció!

Progreso adecuadamente...

2011-10-21T22:17:00.000+02:00

O això diu el meu profe de l'autoescola. Segons ell aquesta setmana he fet una millora i el volant ja no se'm resisteix tant i els pedals comencen a fer-me cas.

Jo penso que encara queda molt camí a recórrer però quan et diuen que avances i que millores no pots evitar inflar-te i sentir que ho aconseguiràs.

Avui estic contenta. Segur que ho aconseguiré!

Premi de música i somnis!

2011-10-19T22:59:00.001+02:00

L'onavis i l'anna m'han passat aquest premi. Moltes gràcies maques i allà vaig!

He de triar tres cançons i porto molta estona donant voltes. No sabeu el que m'està costant decidir-me perquè em venen al cap moltes però va, ho intentarem, no?

La primera és "Liberian girl" d'en Michael Jackson. M'encanta en Michael Jackson! I qualsevol de les seves cançons podria anar en aquest post però potser aquesta és una de les menys conegudes i per això és com més especial. He intentat buscar el vídeo original però m'ha estat impossible... De tota manera aquest vídeo està molt bé perquè l'ha fet un fan i a mi se'm remou tot quan veig imatges seves i penso que ja és mort.

Ara aquí ve la cursilada màxima! "I'll be loving you" dels New Kids on the Block. Reconec que vaig tenir una etapa de la meva adolescència en que estava enganxada a aquest grup. Tenia posters a l'habitació, cantava com una boja les cançons i em folrava les carpetes amb aquests xicots (sobretot amb el cantant que m'encantava). Encara recordo un dia que la meva mare es va enfadar, em va arrencar els posters i me'ls va llençar. Crec que encara li tinc rancúnia per allò!

I l'última i que no pot faltar és "Boig per tu" però cantada pel Carles Sabater i la Luz Casal. M'encanta la veu trencada d'aquesta dona i penso que li dona molt encant a una cançó tan preciosa.

Per acabar hauria d'explicar un somni però no recordo cap així en especial. Això sí, últimament em passo les nits somiant amb el profe de l'autoescola i les seves ordres: gas, embrague, freno, primera, segunda... Estic tota la nit conduint!

Som part de l'escola

2011-10-16T20:41:00.001+02:00

Ja és oficial! Ens sentim part de l'escola de l'Andreu i estic molt contenta.

A l'Andreu li encanta l'escola, surt molt content (bé, els dies que hi ha verdura no tant), ja parla dels seus amiguets, de la seva "pofe", del senyor aquell que ve a donar-li música (pobre mestre que no té ni nom encara), del pati, de com dibuixa, de com han arribat a dir-se la classe de les vaques... Vaja que està encantat amb tot el que hi ha a l'escola.

La mama s'ha fet de la comissió de decoració i traient-se hores de son va allà algunes nits i ajuda a fer un mural per a la castanyada, dona idees per a la decoració dels "ambients" i, fins i tot, s'ha animat i potser es farà vocal de la comissió el trimestre que ve.

El papa està implicat també i anirà a la reunió de la comissió de comunicació. Això és el que li va i, per tant, anirà a posar de la seva part.

Avui diumenge hem anat a una festa. Hem fet jocs amb música, hem xerrat amb altres pares de l'escola, amb mestres, l'Andreu ha jugat a saltar amb els sacs (ver foto) i hem deixat les nostres mans pintades al mur de l'escola. Fins i tot en Biel ha deixat la seva empremta!

I no sé com ho veuré d'aquí uns anys però ara mateix estic contenta i feliç d'haver triat l'escola que vam triar i que finalment el meu nen pogués entrar.

A bona hora!

2011-10-14T22:21:00.000+02:00

Avui és un d'aquells dies en els que penses: "a bona hora!" i és que a bona hora vaig anar jo a apuntar-me a l'autoescola.

Fa una estona he fet la meva sisena pràctica i ha estat horrible. Crec que no havia tingut mai en tota la meva vida tanta sensació de ser una inútil com avui. A mitja pràctica si hagués pogut m'hagués evaporat i hagués desaparegut del cotxe deixant aquell tio que no parava de renyar-me allà mateix plantat.

Tothom em diu que he de tenir paciència, que porto molt poc, que tothom acaba aprenent i sí, tot és cert. Segurament em falta paciència, sis classes no són masses i sí, fins i tot el més tonto del poble condueix però a mi això ara mateix no em consola.

Jo em pujo en aquella màquina diabòlica i em controla. No giro quan toca, confonc pedals, no els hi sé trobar el punt, si miro pels retrovisors no sé si els cotxes estan lluny o a prop i per a més inri avui tenia creuades la primera i la tercera marxa. Vaja que no ha estat el meu dia...

A mitja pràctica he mirat el rellotge i quan he vist que encara quedava mitja hora us prometo que m'han entrat ganes de plorar. Orgullosa que és una no ho he fet clar. No aniré pas a fer-li el numeret al profe (no mentre pugui aguantar) però en quant he arribat a casa he anat directa a l'habitació a plorar com una bleda.

Potser sóc massa exigent amb mi mateixa? Segurament! Però l'angoixa per sentir-me un "trasto" avui no me la treu ningú i de veritat que no havia sentit mai tanta frustració per no saber fer una cosa bé.

Avui odio les pràctiques!

Faltar a la feina

2011-10-13T10:39:00.000+02:00

Avui he pres la decisió de no anar a treballar i m'està costant horrors no sentir-me culpable per haver-me quedat a casa.

En Biel va començar dimarts a fer caques lletges. En un principi vam pensar que es tractava de la boca però quan van començar els vòmits ja vam veure clarament que es tractava d'una meravellosa gastroenteritis. Ahir va passar el dia molt moix, fent caques líquides cada dos per tres i per la nit va fer una vomitada d'aquelles que fan por (vam acabar els dos a la dutxa...).

En un principi vaig pensar en deixar-lo avui amb la meva cunyada però no m'hi sentia bé del tot pensant que el deixaria aquí amb ella. No és que els cuidi malament però la gastroenteritis és delicada. Cal anar donant-li sovint el suero al nen, vigilar amb el que se li dona, s'han d'anar fent rentadores constantment amb tot el que taca i ell està tan tovet que només vol "mimus". A més en Biel va estar ingressat quan va tenir un mes i poc per una gastroenteritis i què voleu que us digui? Tinc por! Ja sé que no és el mateix passar aquest virus amb un mes que amb un any però igualment pateixo.

Ahir a la nit doncs vaig decidir que avui em quedava i el duia a urgències i aquí estic. Aquest matí he despertat a la meva coordinadora per dir-li que no anava i seré tonta però no deixo de pensar en l'escola, en tot el que no faré avui, en què pensaran per haver faltat, en si tinc dret a faltar per aquest motiu o no...

La veritat és que en aquests moments és quan penso en tota aquesta gent que falta per xorrades i em pregunto com s'ho fan per no sentir-se malament. No sé com poden posar excuses i no anar quedant-se tan panxos.

No sé si jo sóc molt tonta o els altres massa llestos però el cas és que cada vegada que no vaig a treballar sigui pel motiu que sigui sento que estic fallant.

Me estoy estresaaaaando!

2011-10-12T09:25:00.000+02:00

Ja fa uns anyets que sóc mare. Bé, no masses però sí els suficients com per adonar-me que quan tens un fill necessitaries dies de 48 hores mínim! Però prometo que durant aquests anys mai havia tingut tanta sensació d'anar ofegada com ara.

I és que ara són dos i amb ritmes diferents! Un comença a caminar i a obrir armaris mentre l'altre em crida perquè segui a fer plastilina, un em crida (a grito pelao, eh?) perquè vol que li doni el biberó per anar a dormir mentre que l'altre m'està demanant el conte, a un li estic fent la papilla mentre a l'altre li preparo un bon tall de carn o algun plat més de mossegar clar i així un llarg etcètera de coses que, de vegades, em fan sentir que no arribo a tot.

A banda de les necessitats dels meus petits se li sumen les mil coses que faig durant el dia. Treballo a jornada completa donant el màxim als 26 monstruetes que m'han tocat, plego a les 16:30h però no arribo a casa fins les 18:30h gràcies a la fantàstica combinació entre Granollers i Mataró, arribo i em dedico als nens (la casa ja ni la nomeno però ja us podeu imaginar que no es pot descuidar), a les 21h marxo a fer pràctiques fins les 22h i, com em faltaven coses a fer, m'he fet membre de la comissió de decoració de l'escola de l'Andreu i quan són les trobades? A la nit evidentment!

I hi ha dies que em poso al llit i no tinc ganes ni de respirar. En aquell moment preguntaria al meu marit com li ha anat al dia però és que no sóc ni capaç. Només vull dormir, dormir i dormir i poder descansar.

Aquest any està sent durillo i tinc la sensació que encara queda molt per endavant...

Ja he començat les pràctiques

2011-10-07T22:29:00.002+02:00

Doncs sí, ahir va arribar el meravellós (to sarcàstic) moment de començar les pràctiques i tot i haver fet pràctiques ahir i avui, no sé quin balanç fer.

Ahir vaig arribar feta un sac de nervis però no vaig tenir por. Això em va fer sentir força bé ja que jo tenia pànic a aquest moment. Estava motivada i amb ganes així que al principi escoltava el profe tota interessada. Reconec que la meva capacitat d'atenció a les 21h de la nit ja no és el que és a primera hora però el fet que el meu profe em traïes una pissarreta per a dibuixar-me la palanca de canvi de marxes tampoc va ajudar.

El noi és simpàtic i agradable. Vaja, ho fa bé però (sempre hi ha un però) és una mica "hiperverborreico" (bonito palabro) així que xerra i xerra i de pressa, molt de pressa. Hi ha moments en que més que unes instruccions sembla que escolti una sessió de música house "chumba, chumba". A més que ell ho viu, eh? L'hauríeu de veure amb aquella pissarreta dibuixant, estava més feliç que un xinxol!

Bé, jo vaig seure allà disposada a "darlo todo" i em vaig trobar que em va demanar un munt de vegades que anés canviant les marxes i vaig canviar tant de marxes que al final ja no sabia ni quina posava així que primera frase meva: "me estoy saturando". Tot això amb un somriure que sempre fa que les coses sonin millor.

Acaba la sessió marxes i comencem amb la part II també coneguda com a "trata de arrancarlo Carlos". Vaig arrencar i la mar de bé però aleshores el meu profe volia que fes joc de pedals. Joc de pedals? Com diria el Jesulín: "y eso que es lo que es?". Bé doncs fer el següent:

1- Trepitjar embrague.
2- Deixar-lo anar una mica mentre apretes l'accelerador.
3- Deixar anar l'embrague del tot.
4- Començar a apretar el fre.
5- Trepitjar embrague.

I tot això repetit unes... dues mil vegades? Jo al final no sabia si tenia el peu a l'embrague, al fre, a l'accelerador o al motor directament. Aquí va venir la segona frase: "ya no sé ni que pedal estoy pisando, eh?" i també acompanyada de somriure clar.

Per finalitzar el profe em diu:
-Me conformo con que te acuerdes de la mitad de lo que te he explicado.
A lo que yo respondo:
-Me alegra que me digas esto porque ya he olvidado la mitad de lo que me has explicado.

Resumint, entre dibuix, marxes i "pisa aquí, pisa allà" vaig arribar a casa contenta per la meva motivació però amb la sensació que no havia après res. Per sort era una falsa sensació i avui ja he engegat jo soleta i he arribat a tercera (plas plas plas). Hem sortit del polígon i he conduit jo fins a casa meva i tot això sense morir en aquella rotonda infernal obra del dimoni que he hagut de creuar per poder arribar.

Conclusió després de les meves primeres dues classes: No sé si aprendré a conduir però el meu massatgista personal (en Jordi) tindrà feina extra perquè tinc un mal d'esquena exagerat d'anar tan garratibada!

Això del carnet és tota una aventura.

I ja fa un anyet!

2011-10-04T21:57:00.002+02:00

Demà és el primer aniversari d'en Biel i per no perdre el costum diré que aquest primer any m'ha passat volant!

Sembla que va ser ahir quan el ginecòleg em deia que el dia 5 d'octubre havia d'anar a la Corachan per provocar el part ja que creia que es podia endarrerir com el de l'Andreu i no era massa convenient. Recordo els nervis i la por del dia anterior. Vaig pensar una i mil vegades que no sabia com havia pogut anar a buscar una altra criatura amb el post-part tan horrible que vaig tenir després de tenir l'Andreu.

El meu cap donava voltes i voltes i ja imaginava el part, com seria el nen (des que vaig quedar embarassada que tenia la mania que s'assemblaria a en Jordi), com seria la tornada a casa amb ell i com ho portaria l'Andreu...

Recordo una entrada a l'hospital feta un sac de nervis i un part meravellós. Vaig estar força tranquil·la, les llevadores van ser encantadores, el metge va ser més que professional i jo (perquè no dir-ho) vaig estar com una campiona allà empenyent amb totes les meves forces per a que el petit pogués sortir.

Recordo la primera vegada que vaig veure la seva carona (això mai s'oblida), com me'l van posar al pit, les meves llàgrimes d'alegria, el seu plor en veure el món per primera vegada, els seus ditets petitons i blanquets, la cara d'en Jordi al veure'l. A mi em sembla ahir...

L'embaràs d'en Biel no va ser fàcil. No em vaig trobar massa bé ni física ni psicològicament. He de reconèixer que en algun moment havia pensat que allò potser no era el que més desitjava (tot i haver-lo anat a buscar), no sé... va ser tan diferent a l'embaràs de l'Andreu... tenia moments d'alegria, moments de dubtes, moments d'eufòria, moments de por però tot això va quedar ben enrere aquell 5 d'octubre a les 18:30h de la tarda quan va néixer el meu petit Biel.

En una ocasió vaig dir que abans de tenir-lo em preguntava si l'estimaria igual que estimava l'Andreu i que la resposta la vaig tenir en quant el vaig veure sobre el meu pit. I tant que l'estimo igual que a ell!

I aquell bebè que em va demostrar per segona vegada l'important que és ser mare ara ja no és tan bebè. Ara ja comença a deixar anar la meva mà per fer ell sol els seus primers passets, em crida amb un "ma-ma" tímid quan vol alguna cosa de mi. El meu petit Biel és el nen que sempre té un somriure a la boca inclús quan veu que marxem, el nen que torna boig a tothom que el veu pel carrer o el coneix...

Està clar que si d'alguna cosa puc estar orgullosa en aquesta vida és de tenir tant a l'Andreu com a ell.

Felicitats Biel!

No esperar tant Esther, no esperar tant!

2011-10-02T13:40:00.001+02:00

En Jordi sempre em diu que no he d'esperar tant de la gent, que no m'he de posar trista quan les persones no responen com jo voldria, que la gent va a la seva mentre jo em passo la vida pendent dels altres... I té raó i me n'adono però tot i així les coses em continuen fent mal i em continuen decebent molt.

Hi ha vegades que puc restar importància a segons quins fets perquè venen de persones que no m'han importat massa mai o que en un moment donat m'han importat i ara no però mentre hi ha el pas aquest de "m'importes" a "em deixes d'importar i et tracto com un més" doncs passo un llarg i trist "dol".

Hi ha persones que no tenen la mateixa vida que jo. De fet, de les meves amigues de les que s'en diuen de tota la vida sóc l'única que té fills i això moltes vegades és un handicap. Fins no fa massa he viscut pensant que el problema el tenia jo, és normal que hi hagi gent que s'atabali amb dues criatures, potser no els hi agrada haver de seguir uns horaris o que hi hagi un nen tocant-li les coses per casa seva. Potser el fet que en Jordi i jo no ens puguem escapar gaire és un pal per alguna persona i carregar amb dues criatures que no són teves pot donar mandra...

Però potser el problema no el tinc jo. A mi m'agrada anar als restaurants i petar-me de riure perquè l'Andreu li deixa anar una sortida de les seves a un cambrer. M'agrada recollir-me aviat perquè he de banyar els meus fills, m'agrada anar amb ells a la muntanya, a la platja, a dinar, a sopar... Estic encantada de tenir els meus fills!

Crec que si una persona m'estima i és amiga però AMIGA, eh? Ha de saber valorar això, ha d'aprendre a estimar els meus fills i no els ha de considerar un destorb sinó una part més de mi. Una petita part juganera i entremaliada però una part més del que sóc jo i del que visc dia a dia.

Estic cansada d'haver d'anar jo al darrera, d'haver d'enviar jo sempre els missatges, de preguntar una i una altra vegada com es troba. Jo també necessito que em preguntin. Potser està molt cansada i estressada però jo també i això també em fa tenir necessitat d'afecte i d'atenció i sobretot necessito que em preguntin com estan els meus fills si pel facebook "anuncio" que els tinc a 39 de febre o que em felicitin si poso que és el seu sant. Que els tinguin en compte!

No sé, crec que tinc dret a rebre almenys una part del que dono i com n'estic convençuda crec que comença el meu dol i em costarà molt però finalment el superaré com ja l'he superat altres vegades. Simplement crec que em mereixo molt més.

Deixeu-me educar! Gràcies...

2011-09-29T13:43:00.000+02:00

Avui és el sant d'en Biel i a casa no és que siguem massa creients (més aviat tot el contrari) però mira, els sants els celebrem. Jo em dic igual que la meva mare així que aquest és obligat, en Jordi té un sant sonat i clar, no el podem passar per alt així que si els papes celebren els nens també.

Avui la meva mare ens portarà un regal pel nen i els meus sogres també i a mi i a en Jordi ja ens ha tocat barallar-nos pels regalets de marres.

Nosaltres tenim molt clar que l'Andreu ha d'aprendre a respectar els "dies" del seu germà igual que en Biel haurà d'aprendre a respectar els de l'Andreu. Això significa que quan és l'aniversari o el sant d'un no hi ha regals per l'altre. A mi em sembla que això no és cap bestiesa sinó tot el contrari, em sembla ensenyar-los que s'han de respectar i que no sempre hi ha regals. Doncs bé, a la gent no li sembla que això sigui el més correcte.

Els meus sogres ahir ja ens preguntaven: "Què els hi fem als nens?" i van posar cara una mica rara quan en Jordi va respondre: "Fem? És el sant d'en Biel i no pas de l'Andreu" però bueno, es va quedar en la cara rara i ja està. Ara estic esperant a saber què passarà aquesta tarda i si ens faran cas o no però la que s'ha posat més pesada amb el tema és la meva mare.

La meva mare té el costum fantàstic de qüestionar-me tot el que faig amb els nens. Té gràcia que ella em doni lliçons d'educar quan jo sempre he aconseguit el que volgut fent quatre plors (sí, sóna lleig però és així). No és capaç d'entendre que educar un fill no és donar-li tot allò que vol i sempre s'escuda en la típica frase "és molt petit encara pobret". Mira, ja ho sé que és petit però caram, quan he de començar a educar-lo? Quan compleixi els 25?

Vaja que avui ja hem tingut bronca perquè la senyora té ficat al cap que li vol dur una cosa al gran també així que al final ja li he dit que d'acord però que aleshores també vull un regal per a mi i un altre per al Jordi i a partir d'ara per l'aniversari o sant d'un de nosaltres que porti regals per tots!

Reunió de pares

2011-09-27T22:04:00.003+02:00

Demà tinc reunió de pares i en aquest cas em toca fer el paper de la mestra. No sabeu la mandra i la vergonya que em fan aquestes reunions i tot i que a mi m'encanta anar com a mare, odio fer-les com a mestra.

No és gens fàcil posar-se davant d'aquella quantitat de pares i mares que et veuen per primer cop i per tant t'estudien fins el mil·límetre. No puc evitar començar la benvinguda amb un somriure nerviós i començar la xerrera vermella com un tomàquet. A més quant més me n'adono que estic vermella més vermella em poso i és com un cercle viciós que només acaba quan em començo a destensar.

Una vegada em relaxo la cosa ja va més rodada perquè em sento més còmoda i hi ha qui diu que aleshores no hi ha qui em calli i ja pot ser...

El que més respecte em fa d'aquesta reunió de pares és que sóc "novata" a l'escola i hi ha coses del funcionament que encara he d'aprendre. Vaja que depèn de quines preguntes les passaré directament a l'equip directiu. REBOTE!

De moment el meu company de curs i jo ja tenim fet un power point la mar de xulo on hem intentat explicar tot allò que creiem que angoixarà més els pares i és que des que sóc mare que les reunions de pares encara me les preparo molt més al detall.

Per cert, encara no sé que em posaré...

Extraescolars triades!

2011-09-25T09:48:00.001+02:00

Ja hem triat les extraescolars que farà l'Andreu. En un primer moment volíem que fes anglès i música però ens ho hem repensat i farà música i multiesports.

L'extraescolar de música la farà els dimecres de 16:30h a 17:30h i crec que li agradarà. Des del primer moment ens ha dit que sí i es mostra molt content. Ara ja ens pregunta quin instrument podrà tocar! Vaja, d'instruments no crec que en toquin pas (almenys de manera "seriosa") perquè l'extraescolar s'enfoca d'una manera força lúdica però segur que és el primer en ballar i cantar perquè tot el que sigui música li encanta.

A casa tenim una guitarra i un piano i ara ens demana la flauta. Els reis de l'any passat li van dur una bateria perquè va insistir molt. A casa dels avis té un orgue elèctric i una guitarra espanyola i a casa dels besavis una altra guitarra i un tambor. Vaja, que és el nen orquestra.

L'altra extraescolar és multiesports que es farà els divendres de 16:30h a 17:30h i l'hem triat perquè creiem que li anirà bé alliberar energia. L'Andreu és un nen molt nerviós i creiem que li anirà bé "desfogar-se" una mica i alhora aprendre a jugar respectant normes, companys...

Aquesta última extraescolar no l'ha triat ell així que veurem que passa i si no li agrada doncs bon vent, oi?

Dimecres sortirà la llista d'extraescolars i ens diran si es fan o no ja que perquè es duguin a terme es necessiten un mínim de nens per grup. A veure si tenim sort i pot fer les dues!

M'està costant...

2011-09-24T08:39:00.001+02:00

Porto uns dies força trista per algunes coses i una d'elles és que no m'acostumo a l'escola bressol d'en Biel. L'any passat el portava contenta, anava a la mateixa escola bressol que l'Andreu i m'encantava! Com van tancar ens va tocar buscar una altra i de totes les que vam veure aquesta era la millor així que no ho vam pas dubtar.

Ara però penso que haguéssim pogut mirar més perquè no estic massa contenta. El nen està bé i sí, això és el principal i ho sé però tot i així hi ha coses que no m'agraden i no ho porto gens bé.

Durant la primera setmana ens van perdre un pitet per dia. Jo no sabia on eren aquests pitets així que li anava dient a la profe que no tornaven a casa. Finalment un divendres van aparèixer tots i tinc la sensació que aquells que no tornaven s'anaven quedant a l'escola bressol. Tan difícil era dir que els tenien allà?

La segona setmana es van perdre una samarreta i una jaqueta. Van aparèixer al dia següent però ja s'havien perdut. Un dels pocs dies que vaig poder anar a buscar-lo vaig veure que la seva data d'aniversari estava equivocada i l'última és que m'han dit que té el culet vermell i que si volem podem dur crema. Com que si volem podem dur crema? El primer dia d'escola bressol en vaig dur un tub sencer!

A tot això encara espero que ens citin a una reunió que havia de ser per setembre i no estic gens d'acord en que li donin el dinar a les 11:30 perquè diuen que sinó el nen s'adorm i no dina. També espero que ens donin alguna mena de dossier o guia on posi què es treballa, com... Ah! sí i que ha de dur el nen el primer dia perquè vaig dur el que vaig dur per intuïció.

Molta gent m'està dient que tingui paciència perquè són els primers dies i creieu-me que la tinc. Sóc del gremi i entenc perfectament què és encetar un curs però hi ha coses que no entenc que passin i quan és un dia no passa res, dos tampoc però si són onze d'onze doncs ja començo a "mosquejar-me". La falta d'organització em mata.

El pitjor de tot és que ni el puc dur ni el puc recollir així que la comunicació amb la cuidadora és a través de l'agenda i no sé si no m'explico o és que ella no m'entén però aquí hi ha alguna cosa que no rutlla!

Primers passos!

2011-09-22T20:18:00.002+02:00

En Biel ja ha fet els seus primers passos i estic tota emocionada. Primer perquè el meu petit ja comença a caminar tot solet i després perquè tenia molta por de perdre'm aquest moment.

Jo crec que encara trigarà una mica a deixar-se anar del tot però els primers passets els ha fet amb la mama i el papa fent-li festes i per a mi això ara mateix ho és tot!

El mar

2011-09-19T22:30:00.000+02:00

En Jordi i jo som la nit i el dia en quant a gustos musicals (i en moltes altres coses, tot s'ha de dir...). Un dia em va posar els Manel i gairebé em dóna un infart! Aquella lentitud i poca "marxa" em maten però fixa't que al final li he acabat agafant una mica el gustillo i reconec que, fins i tot, hi ha una cançó que se m'ha enganxat i ara la poso inclús quan ell no hi és.

Serà que al final ja no serem tan diferents?

Talles!

2011-09-17T16:04:00.000+02:00

Aquest matí m'he comprat uns texans a Zara i estic la mar de contenta. La veritat que no he entrat massa motivada i pensava que no trobaria res però quina ha estat la meva sorpresa quan he vist que han posat més talles i a més són força reals.

Jo no he estat mai prima però tampoc és que tingui talles especials. Vaja que jo estic en aquella franja en la que entres a la Mango i deuen pensar que t'has equivocat i on vas amb aquell culamen i entres a una botiga de talles grans i et miren amb cara estranya perquè estàs massa prima. Com podeu imaginar això és un suplici!

Vas a comprar roba i al final acabes amb ganes de plorar. Veus que la talla que et correspondria per número ni tan sols et passa dels turmells i penses que o bé t'has engreixat més del que pensaves o els pantalons han encongit i per què? Perquè les talles no són reals ni de broma. A molts llocs les talles 40 no li entraria ni a una dona que fes una 36 real i clar, això és un problema.

Per mi comprar uns texans sol ser una odissea i moltes vegades penso que si per a mi ho és com no ho serà per una nena de 16 anyets que va a posar-se mona i troba que no entra enlloc.

No dic que no han d'haver talles com la 34 o la 36 perquè segurament hi ha noies primes que la porten i em sembla perfecte. Hi ha dones primes, dones grasses, dones que ni primes ni grasses... Vaja, de tot! Però és cert que som moltes les que ens trobem en mig i crec que també tenim dret a vestir-nos, no?

Així que felicitats a Zara per la iniciativa de les talles reals per les dones normals!

Molt orgullosa!

2011-09-15T14:40:00.001+02:00

Avui estic molt orgullosa de mi mateixa perquè he aprovat la teòrica!

Això del carnet ha començat sent una necessitat que avui dia s'ha transformat en tot un repte personal i la veritat és que veure que he donat el primer gran pas em fa sentir molt feliç.

L'Andreu a P3

2011-09-13T19:15:00.000+02:00

Bé, doncs ja és una realitat! L'Andreu ja fa P3 així que el meu petit ja no és tan petit.

L'adaptació va començar divendres passat quan va anar a una "visita" a l'escola amb en Jordi. Allà va poder veure quina seria la seva classe, va conèixer la seva mestra, alguns companys... I tot i que al principi va passar vergonya després ja es va mostrar eixerit com és ell.

Dilluns va anar de 15h a 16:30h i encantat de la vida. Quan vaig arribar a casa em va explicar que havia estat jugant, que té una cuineta a la classe que li agrada molt, que la mestra és "guai" i unes quantes coses més que em van fer saber que la seva escola li agrada.

Avui ha tocat anar de 9h a 11h i ha tornat a anar ben content. En arribar a casa li he preguntat i diu que s'ho ha passat molt bé perquè la Txell (la mestra) li ha explicat el conte d'en Patufet.

Demà anirà de 9h a 11h i de 15 a 16:30h i ja no estic gens amoïnada. Crec que tot està anant perfecte i és que tinc un super nen (com babeja la mama).

El SEP

2011-09-10T12:47:00.001+02:00

L'altre dia en claustre es va parlar del famós SEP (suport educatiu personalitzat) que és això que ara ve a substituir la famosa sisena hora. El SEP com bé diu el seu nom és un suport personalitzat que va destinat a que els nens amb més problemes acadèmics rebin una atenció fora de l'horari lectiu i aquest suport el rebin de manera individual o a través del treball en petit grup.

Ja no entraré en el que em sembla aquest grup perquè ja ha quedat prou clara la meva idea sobre el que suposa perdre la sisena hora però penso afirmar que o bé la senyor Rigau no té ni punyetera idea de fer les coses o ens trobem davant del de sempre, una pressa de pèl!

A l'escola on treballo ara s'ha organitzat el SEP i quatre mestres es quedaran dilluns i dimecres una hora més amb els nens que necessitin aquest reforç (sota criteri de tutors i pares) a canvi de lliurar una tarda. Em sembla que és el correcte ja que no es quedaran per amor a l'art i no se'ls ha dit pas que cobraran més.

Quina és la sorpresa però? Hi ha centres que han ofert el SEP al migdia i no a un grup petit d'alumnes no, a tota l'escola! Hi ha algunes escoles que pleguen tres dies a la setmana a les 13h i hi ha d'altres que cada dia pleguen a les 13h. A canvi els mestres tenen una o dues tardes lliures.

Si penso egoistament ja m'agradaria que em toqués un d'aquests centres ja... Mira, faig mitja horeta més cada dia al migdia que no em ve d'aquí i lliuro dues tardes. Perfecte! Puc anar a buscar els nens, puc fer més coses... però on queda el que és el SEP?

Si ens quedem tots els nens fins les 13h on és aquesta atenció individualitzada o en petit grup? El SEP no es suposa destinat a nens amb dificultats? Per què uns nens d'unes escoles han de conservar la sisena hora i altres no?

A tot això el Departament ha donat el vist i plau a aquestes escoles clar. Res millor com tenir els pares contents per a que et votin i no se n'adonin de la pifiada que has fet amb la retirada de la sisena hora. És donar el caramelet després d'haver donat la punyalada i hi ha qui es conforma perquè per horari ja li interessa o perquè simplement ja està cansat de lluitar.

Jo la veritat que estic fins el monyo del Departament i de totes les seves cagades (amb perdó) varies. Que deixin de canviar el nom de CEIP a Escola i del revés o del de les ACI per PI i no sé quantes punyetes més i comencin a preocupar-se de veritat pels nens i per les seves veritables necessitats.

Deixem-nos de tanta punyeta i tractem millor el professorat i potser fent i una cosa i una altra aconseguim l'educació de qualitat que ens mereixem!

I tira endavant el setembre...

2011-09-06T11:42:00.003+02:00

I continuen les adaptacions!

Ara a la feina se'm presenta una de bona! El meu company ha estat operat d'urgències d'apendicitis i per tant està de baixa. Què significa? Que dijous (amb sort) vindrà una persona nova per ser la meva compi de curs. Una persona que no coneix absolutament res del funcionament del centre i que estarà tan perduda com jo. Ai mare, que perduts ens trobarem... Tot i així segueixo amb el meu optimisme i crec que ens en sortirem.

En Biel ja està adaptat. Sí, sí! Adaptació llampec! Va estar tot el dia la mar de content i ni una llàgrima va fer. Ja s'ha guanyat a les noies de l'escola bressol amb aquest somriure tan maco que té i avui espero poder anar a buscar-lo i veure la seva mestra que ahir entre una cosa i una altra no vaig poder.

Torno a anar a l'autoescola. Queda una setmana pel teòric i vull aprofitar. La veritat que no sé si aprovaré, jo m'ho veig just però crec que és una cosa de sort (dependrà del test que em surti) i com estic animada doncs mira, provarem.

Demà tinc reunió amb la que serà tutora de l'Andreu. La mestra de P3! Uf, que gros que sona ja això però segur que li va la mar de bé.

Quin setembre més canyero que estic tenint!

Començant curs a l'escola bressol

2011-09-04T22:20:00.002+02:00

Demà comença en Biel a la nova escola bressol i estic nerviosa. No ho hauria d'estar perquè abans de l'estiu ja va anar a la "guarde" un parell de mesos i es va adaptar perfectament però no puc evitar-ho.

Avui preparava la Babycook ja per fer el dinar de demà quan he pensat: "ai no, si demà va ja a l'escola bressol" i en acabar de pensar això no he pogut evitar que m'entrés una mica de nervis per l'estomac perquè per molt que el teu fill s'adapti bé, que ja hagi anat altres anys, que s'ho passi teta i mil coses més és molt difícil no entristir-se una mica.

Demà en Biel comença a l'escola bressol i sé que li anirà bé però no puc evitar que em faci una mica de cosa saber que estarà tot el dia allà sense el seu papa i la seva mama. Passarà el primer dia amb unes desconegudes que segur que el tracten molt bé però no deixen de ser desconegudes.

A més encara porto el disgust d'haver-lo de dur a una escola bressol diferent a la que ja va anar durant dos mesos i a la que ha anat l'Andreu durant tres cursos.

Ara ens hem d'adaptar tant ell com nosaltres (més jo que sóc la patidora oficial a casa) i és que aquest setembre està ple d'adaptacions!

Adaptacions

2011-09-03T00:11:00.002+02:00

Per mi cada destinació és sinònim d'adaptació. A cada nomenament començo en una escola nova i això implica conèixer companys nous, adaptar-se a la manera de fer del centre, als espais, als nous alumnes, a la manera de treballar de gent que no coneixes i un llarg etcètera de coses.

La destinació per a aquest inici de curs ha estat força dolenta. Començo a pensar que tinc la mala sort instal·lada sobre el cap perquè gairebé tota la gent que conec es troba al costat de casa seva...

Al que anava! Aquesta destinació ha estat força dolenta pel que fa a transport. Quan vaig veure Sant Andreu de Llavaneres a la pantalla em volia morir, vaig agafar una plorera tremenda i em va durar el disgustet una bona estona. Per anar a Sant Andreu de Llavaneres tornava a estar amb les mateixes que per anar a Calella però pitjor! I per què pitjor? perquè està més a prop però el poble està a una distància considerable del tren i l'única manera d'arribar a l'escola és agafant un autobús que pel que diuen no funciona massa bé. Al meu cap només em feia voltes la idea que hauria d'agafar dos trens i un autobús. A quina hora es suposa que m'he de llevar per fer tot això? I a quina hora tornaré a casa?

Tot això em fa estar emprenyada (per variar) amb el Departament i amb el fet que se'ns consideri números i no es tingui en compte segons quines coses a l'hora de donar destinacions però vaja, això no és novetat.

Vaig passar la nit molt neguitosa però en Jordi em va dir que em portava i que ja ens ho faríem. Què faria jo sense ell?

I al dia següent em va dur a l'escola i una vegada allà rebo la notícia que en certa manera esperava. La baixa s'allargarà més de quinze dies! Ara hi ha qui diu que potser un mes i hi ha qui diu que potser un trimestre i no me n'alegro la veritat.

Entro a la sala de mestres i em trobo amb una noia que també és nova. Ja seiem juntes perquè això de ser novata i trobar-te amb una altra persona que també ho és ajuda. Tothom ens saluda i ens pregunta el nom, l'edat, a qui substituïm, d'on venim i quan explico la meva situació tothom es posa les mans al cap i ja tinc dues persones que s'ofereixen a dur-me almenys fins a Mataró. Ja tenim alguna cosa guanyada sobre el transport!

Ens adjudiquen les classes i tindré un cinquè. Què bé! M'encanten els nens d'aquesta edat tot i que estiguin en plena edat del pavo així que encantada de començar el curs com a tutora i amb uns nens d'aquesta edat. Arriba el meu "paralelo" (mai havia tingut un noi de paral·lel) i em diu que tinc la millor classe del món. Els nens són maquíssims i mai hi ha cap problema amb ells! Estic contenta.

Xerro amb gent, m'expliquen coses, ja veig un parell de persones que no em transmeten massa bon rotllo (d'aquestes sempre hi ha a tot arreu), veig la meva classe, faig la passejada oficial per l'escola... I ja no estic tan trista! Sembla que té bona pinta l'escola. Potser si s'allarga no està tan malament i el transport? Ja buscarem alguna solució, no?

Estem des d'ahir buscant solucions i per fi ha arribat una! En Jordi m'acostarà pel matí a Mataró (els autobusos no poden tenir pitjor horari), després agafarà l'autopista fins a Barcelona per anar a treballar i jo marxaré amb una companya cap a l'escola. Per la tarda tornaré a Mataró amb aquesta noia o amb una altra persona i esperaré a l'autobús, si arribem quan toca i tot va bé cap a les 18h ja estaré per Granollers.

La veritat és que preferiria poder estar a casa abans, no haver de dependre del Jordi per anar pels matins (insisteixo, és un tresor!) ni de cap company però de moment les coses van així i com no sóc persona d'enfonsar-me massa temps aquí estic contenta perquè l'escola és xula, la majoria de gent sembla maca i tinc ganes de veure els nens.

Ah i el 14 pujo a teòrica a veure si hi ha sort! Que això serà una bona motivació per treure'm el carnet.

Nerviosa!

2011-08-31T08:42:00.001+02:00

Avui estic molt nerviosa i és que estic a unes hores dels "beneïts" nomenaments. Què significa? Que d'aquí unes hores sabré si tinc lloc de feina i on m'ha tocat.

La veritat és que amb els nomenaments es passen molts nervis. Fa un parell d'anys la cosa estava molt millor i sabies que et tocaria tot l'any a la mateixa escola amb plaça d'interina però ara amb les retallades pots donar gràcies si passes alguns mesos a la mateixa escola com a substituta.

En el meu cas el que pitjor porto és el tema del transport. Encara estic amb la teòrica del cotxe així que la meva por és que em toqui en un lloc on no hi hagi transport. L'últim mes de curs vaig estar a Calella i les tornades se'm feien eternes però era només un mes i amb jornada intensiva així que ho portava més o menys bé. Ara és diferent, ara hi ha tot un curs per davant i no puc evitar tenir un sac de nervis a punt d'explotar per la panxa. I si em torna a tocar lluny? O pitjor! I si és un lloc on no puc arribar?

La gent em diu que sigui positiva i en Jordi sempre m'està dient que he d'intentat visualitzar-me en un lloc on a mi em vagi bé però caram! Dec ser molt negativa perquè no em surt.

Avui estic molt nerviosa i per ser fidel a la realitat he de dir que si avui no em nomenen en part estaré contenta. Ahir pensava que si no em nomenen fins a mitjans de mes podré estar amb en Jordi dues setmanes més de vacances i el més important... Podria fer l'adaptació del petit i de l'Andreu.

Ai mare meva, beneïts nomenaments!

Premi a la versatilitat!

2011-08-29T23:11:00.001+02:00

La Sílvia m'ha passat aquest premi que consisteix a dir set coses sobre una mateixa. Gràcies maca!

Pel cap em rondava però que havia fet una cosa semblant feia temps i efectivament, vaig fer un meme en el 2008 en el que explicava quatre coses sobre mi. M'ha semblat graciós llegir-lo ara després d'aquest temps i com crec que vaig explicar força cosa passo l'enllaç i després afegeixo tres cosetes més.

El meme està aquí i he de dir que després d'aquests anyets puc assegurar que he aprés una mica a contenir-me quan m'enfado. Almenys intento comptar fins a 5 (a 10 no arribo) i diria que em va força bé. Ah! I ara toco els peus d'en Biel també je je!

A part d'això...

- Confesso que tinc un vici o mania (digueu-li com vulgueu) molt i molt lleig i és que em mossego les ungles però molt, molt i molt. He aconseguit deixar de mossegar-me-les dues vegades a la meva vida però sempre acabo tornant. Lleig, lleig...

- M'encanten els animals. He tingut tortugues d'aigua, de terra, ocells, hamsters, camaleons, una pogona, peixos, gossos, gats, un pollet... Ara mateix només tinc el gos i la tortuga però si fos per mi tindria una granja sencera. De fet si algun dia aconsegueixo viure en una casa el primer que faig és comprar conillets!

- M'agrada molt adormir-me en el sofà. Mira, serà una bobada però és que s'està tan bé. Hi ha vegades que li dic al Jordi que es posi pelis de les seves (tipus Linch que no entenc ni ganes) i així jo em puc adormir tranquil·lament. Fins i tot hi ha dies que quan els meus tres homes fan migdiada jo m'aixeco per poder passar a fer-la al sofà.

Ara hauria de passar el premi però crec que el teniu totes!

Canvi de feina

2011-08-28T23:29:00.002+02:00

Ara ja és oficial així que ho puc dir: En Jordi canvia de feina!

Fa temps que la idea d'un canvi li rondava pel cap. Va buscar i caram! Sembla que ha estat de sort perquè ha trobat un lloc que és tot just el que volia o almenys se li assembla molt.

La veritat és que quan en Jordi canvia de feina (no fa tant que va començar on és ara) jo em poso nerviosa. Per què? Doncs ben bé no ho sé però m'intriga saber com li anirà, si estarà a gust... Vaja que és com quan em toca a mi començar de nou en una escola perquè em faig les mateixes preguntes.

Aquesta feina creiem que aportarà coses bones a la nostra vida. Una d'elles és que passarà de ser autònom a assalariat i això ens dona algunes seguretats (sobretot de caire econòmic) que ara mateix no tenim i que ens faran respirar una mica més tranquils. Ara mateix si falta a la feina sigui pel motiu que sigui no cobra els dies que ha faltat, si el fan fora no té dret a atur, etc. Bé, unes quantes coses que, la veritat, a mi em començaven a provocar una mica d'angoixa. El més curiós és que fa un any no me la provocaven pas... Com canvien els pensaments!

L'altre cara de la moneda però és que perdem algunes coses com la flexibilitat horària, que pugui dur els nens a escola (això representa una despesa econòmica i un cert sentiment de culpa per a ell), s'haurà de desplaçar fins a Barna quan ara treballa aquí mateix (tinguem fe en la Renfe)... Vaja que guanyarà algunes coses però a canvi també haurà de perdre unes altres.

Jo sincerament espero que li vagi genial en aquesta nova "aventura" i que les coses bones ajudin a compensar les dolentes perquè s'ho mereix i perquè ens ho mereixem.

Sort!

Biberó

2011-08-26T11:27:00.002+02:00

La veritat és que no recordo si ja he tocat aquest tema en el meu blog. Ara ja fa uns anyets que escric i és força difícil tenir a la memòria tots els temes que he tocat. Imagino que en alguna ocasió parlaré de coses que ja he parlat o que, fins i tot, em contradiré perquè crec que a mida que vaig madurant vaig fent canvis en les meves idees. També és probable que alguna vegada tingui algun fals record i és que a mida que passa el temps me n'adono que hi ha coses que s'obliden, que es recorden parcialment o que s'arriben a idealitzar però bé, aquest no és el tema.

Avui m'agradaria escriure un post sobre donar el biberó o com li diu molta gent "lactància artificial".

Últimament llegeixo blogs de noies que estan molt a favor de la lactància materna i la veritat és que en cap moment m'he sentit ferida o tocada per les seves paraules. Són noies que, simplement, creuen en la seva manera de fer i per tant la defensen. Quan he dit alguna cosa sobre el tipus d'alletament dels meus fills s'han mostrat molt respectuoses i això m'agrada perquè la gent no sempre és així.

Quan em vaig quedar embarassada de l'Andreu una de les primeres coses que em va venir al cap va ser el tipus d'alletament. Vaig pensar i pensar i finalment vaig decidir que no volia donar pit. Per molt que a la gent li pogués semblar que era una decisió còmoda per a mi no ho era pas. No és fàcil triar el biberó quan tens un "pelotón" de gent dient-te que el pit és el millor, que com pot ser que no li vulguis donar pit, que potser els teus fills agafen més malalties, que és una postura egoista... Vaja, que les he sentit de tots els colors.

Això sí, gairebé ningú es molestava en preguntar el per què de la meva decisió. A la família més directa crec que va ser la meva iaia (què faria sense ella?) l'única persona que va preguntar i em va recolzar.

Jo sóc una persona molt controladora. M'agrada tenir-ho tot molt per la mà, saber el què, el com i el quan de tot el que passa a la meva vida. No és que sigui com una màquina però gairebé. Per sort, amb el temps m'he anat relaxant i ara sóc més capaç de deixar fluir les coses però quan estava embarassada de l'Andreu això no era així. A tot això li hem de sumar el fet que sóc un autèntic sac de nervis (estic quedant com una histèrica?).

Quan vaig sentir que el pit era a demanda, que no sabies l'estona que podies estar donant de mamar, que de vegades triga a pujar la llet, etc. ja em vaig començar a estressar i s'ho cregui la gent o no no vaig pensar en mi sinó en el meu fill. Vaig pensar que el moment de menjar del nen havia de ser un moment de relaxació, un moment íntim i especial entre mare i fill i no un moment en que jo em posaria histèrica i el pobre nen hauria de rebre totes les meves ansietats.

Així doncs vaig decidir donar biberó. Per mi? Doncs una mica sí però bàsicament pel meu petit.

Potser va ser una decisió estúpida per a molta gent però per a mi va ser una bona decisió. L'Andreu ha pres biberó des del minut 0 i és un nen sa que no ha tingut més problemes que cap altre nen i la nostra relació afectiva és com la de qualsevol altre mare amb el seu fill.

Jo no entro en si l'alletament artificial o natural és millor o pitjor perquè simplement el veig diferent. Tampoc sóc cap soca i sóc molt conscient que no hi ha res com la llet materna però crec que cada dona ha de decidir què vol fer sense sentir-se pressionada o amb por al què diran.

Quan una és mare s'estima al seu fill per sobre de totes les coses i mira per ell i si decideix donar biberó doncs és perquè creu que és el millor sigui pel motiu que sigui i penso que és una decisió que s'ha de respectar.

Conec casos de noies que per culpa de pressions han acabat fent una cosa que no desitjaven i ho han acabat passant molt malament. Crec que la llibertat de les persones és essencial i no s'ha de fer pressions ni per una banda ni per l'altra.

Amb en Biel vaig decidir fer el mateix tot i que reconec que vaig estar molt més temptada de donar el pit per provar l'experiència i ara si tingués un altre doncs no sé què faria... Això em demostra que no tot és blanc o negre. També hi ha grisos i moments en que pots triar una cosa o una altra en funció del que pensis que serà el millor i allò no té perquè ser un extrem o l'altre.

La veritat que em fa molta llàstima com últimament sembla que hi ha dos corrents totalment oposades en les que no pot haver-hi enteniment... O ets pro-teta o ets pro-bibe o estàs amb Carlos Gonzalez o amb el senyor Estivill. Doncs mira, jo no sóc ni d'un ni de l'altre, sóc de mi mateixa, dels meus fills i del que crec més correcte posant-hi una mica de seny. Criar uns fills ja és suficientment difícil com perquè a sobre ens ho compliquem!

El nen de la foto és l'Andreu amb pocs dies. Com passa el temps!

La Siken

2011-08-25T16:46:00.000+02:00

Avui he anat a la farmàcia a comprar una cosa i he acabat fixant-me en una altra. Allà als estants hi havia tots els productes per a la dieta Siken i ves, m'ha donat per preguntar.

La noia que m'ha atès me l'ha venut molt bé (és la seva feina clar...). M'ha dit que en 45 dies es poden perdre nou quilets que ja són més o menys els que m'agradaria perdre.

La dieta té com unes quatre fases. Comences menjant només verdura, làctics desnatats i sobres de tota classe i després ja mica a mica vas introduint menjar més "normal" fins a arribar al punt de menjar només sobres una vegada o dues a la setmana i la resta de dies menjar del de sempre. Fins aquí la cosa prou bé perquè la veritat és que els sobres tenen molt bona pinta i si et pares a fer números no són tan cars ja que també deixes de comprar altres coses i només menges això.

La part no tan bonica és que segons aquesta noia no et pots passar ni un sol dia. A veure, està clar que una dieta si la comences a saltar dia sí dia també no fas res però coi! Ni un sol dia?

L'altre tema que no acabo de veure massa clara és el famós efecte "rebote". No vull fer dieta, perdre 9 quilos i després recuperar-los en dos dies. Sé que he de ser constant però una cosa és ser constant i l'altra amargar-te la vida sense menjar mai més un plat de macarrons.

No sé, jo estic en contra de tot aquest tipus de dietes perquè penso que el que millor va és mirar-se amb el menjar i ja està però reconec que des d'aquest matí que no paro de pensar i fer voltes perquè ja no perdo com abans i perquè potser una empenta així m'aniria bé.

Buf, com veieu últimament penso molt en el tema pes...

Bolquers nocturns

2011-08-23T10:35:00.003+02:00

Últimament a casa en parlem tot sovint d'aquest tema i estic feta un bon embolic.

Fa ja més d'un any que l'Andreu no porta bolquer de dia i la veritat és que no ens va costar massa que el deixés. Bé, la primera setmana la rentadora demanava auxili però després va anar tot força rodat.

El bolquer de la nit però ha estat una altra història! A l'escola bressol ens deien que el millor era esperar a que el bolquer de la nit sortís sec uns quants dies per poder treure'l però és que aquest dia no arriba mai. Algun dia molt puntual hi ha menys pipis però la majoria dels dies el bolquer surt que pesa més que el propi nen.

Vam provar el tema gomets i res, hem tret l'aigua de les nits i res... I ara ja no sé si és que no té facilitat per aguantar-se perquè dorm molt profund o és que ja li va bé tenir el bolquer i pixar-se a sobre.

Ahir a la nit per exemple deia que no volia fer el pipi abans d'anar a dormir i es va ficar al llit. Vaig anar a buscar-lo per dur-lo al lavabo sí o sí i el tio ja s'ho havia fet a sobre. Clar, com porta bolquer...

I jo ja no sé què fer! Hi ha gent que em diu que li tregui i que el vagi aixecant per fer pipi durant la nit (no sé si no acabarem un dia fent una farra a les 4h de la matinada) però això comporta que si el nen continua fent pipis potser són les 5h i ens trobem canviant llençols amb tot el que això pot suposar: que es pugui despertar en Biel, que ell ja no vulgui tornar a dormir, que agafi fred quan arribi la fresqueta, etc.

Després hi ha qui em diu que m'esperi, que temps al temps i que tard o d'hora deixarà de fer-se pipi i que tres anys tampoc és cap edat escandalosa.

Vaja que estic fent voltes al tema de marres des de fa ben bé un mes i no sóc capaç de decidir-me així que, de moment, bolquer.

Dieta

2011-08-20T10:11:00.003+02:00

Aquesta és una paraula que conec perfectament des de sempre. Sempre m'he hagut de mirar molt amb el menjar per estar una mica bé perquè es veu que el meu cul és un llaminer i gelat, entrepà o qualsevol dolç que cau se'l queda per a ell solet!

Quan vaig quedar embarassada de l'Andreu havia estat fent una dieta en la que havia perdut 9 quilets (ahí es nada). Amb l'embaràs de l'Andreu en vaig agafar 12 però vaig aconseguir treure-me'ls força bé. Vaja, vaig necessitar més d'un any però la qüestió és que van anar fora.

Després de mantenir el pes durant algun temps la vaig pifiar i just abans d'anar a encarregar en Biel a la botiga ja n'havia recuperat 6 o 7 (molt malament!). Durant l'embaràs d'en Biel també vaig agafar uns 12 o potser una mica més...

Des que ha nascut el petit ja he aconseguit treure 12 però aquells 6 o 7 estan allà a la retaguàrdia (senyor cul) i no hi ha manera. Jo estic de dieta de manera mental però no físicament i es veu que no cola. A principis d'aquest mes vaig decidir fer dieta i vaig perdre dos quilets però quan en Jordi està de vacances això és Can Pixa i ja els he recuperat.

Clar que tot no es pot tenir i no pot ser anar a dinar fora i posar-se fins a dalt i pretendre aprimar. Què guai seria, eh?

La qüestió és que no em veig bé. Estic massa grassoneta i a part és que el cos després de tenir el segon ja no és el mateix. L'estimada gravetat m'ha fet efecte i hi ha coses allà on no hi eren i a l'inrevés.

Avui intento començar de nou la meva lluita contra els quilos de més però demà al migdia ja tinc un dinar amb uns amics i em conec i jalaré. Jo no sé si això passa a la resta de països però els catalans sembla que passem gana! Quedem a l'hora que quedem o s'esmorza, es berena, es dina, es sopa o es fa un vermutet.

Topao 7

2011-08-19T10:44:00.003+02:00

L'onavis de Aprenent a ser mare m'ha passat uns "deures" que m'han agradat molt (gràcies). Es tracta de triar set entrades antigues del blog. Penso que és una molt bona idea perquè això ens ajuda a conèixer-nos una miqueta més entre nosaltres i per fer una mica de trobada amb una mateixa i alguns records. Espero fer-ho bé perquè és complicat triar!

- L'entrada més bonica:

Com jo vaig passar a ser ell m'agrada molt perquè parla d'un abans i un després a la meva vida. D'un canvi meravellós! Ara potser s'hauria de dir "Com jo ja no sóc jo i sóc ells". Potser algun dia l'escric...

- L'entrada més popular:

Pel que diuen les estadístiques el més vist va ser el de Habemus escola.

- L'entrada més controvertida:

No sé si la paraula és controvertida però una vegada vaig explicar una cosa que no va agradar massa a una persona en concret. Clar que el que explicava no deixava aquesta persona en massa bon lloc... No sé, a això dels blogs de vegades costa trobar-li el límit i si decideixes que no n'ha de tenir doncs potser que et trobis amb situacions "embarazosas", oi? El nom de l'entrada prefereixo no posar-lo per no aixecar antigues ampolles.

- L'entrada més útil:

Crec que la de L'Anglès és fàcil. Mireu-la perquè segur que apreneu molt!

Fora bromes... No tinc ni idea quina entrada ha pogut servir a algú en un moment donat perquè el meu blog per a mi és com un diari i no sé si ajudo massa. En el cas que hagi ajudat algú doncs me n'alegra molt i em faria molta ilu que m'ho digués!

- L'entrada l'èxit de la qual et va sorprendre:

Doncs no sé si podria parlar d'èxit però no fa molt vaig escriure un post que es deia Ei noies! per poder respondre als últims posts de les noies que segueixo normalment i que per problemes tècnics no podia comentar. Em va semblar que havia fet gràcia el post-carta oberta com algú el va anomenar.

- L'entrada que no va rebre l'atenció que esperaves:

Doncs mai espero especial atenció. Entenc que moltes vegades la gent té altres coses a fer o simplement et llegeixen i no tenen res a dir (a mi em passa). Si hagués de dir una però suposo que seria la de El tiet Manelet perquè penso que en qualsevol pèrdua a una li agrada que l'acompanyin una mica.

- Entrada de la que estàs més orgullosa:

Doncs no sé si la paraula és orgull però m'encanta tenir els avis que tinc (sobretot la iaia que és la meva debilitat) i estic contenta de poder escriure sobre ells i de sobre com són al meu blog. Els hi vaig fer un post per a cadascú: De bona pasta i El meu avi i són dos posts que m'agraden especialment i em fan emocionar!

I passo aquesta bonica feina a...

Ester de Vivències d'una mare

Sílvia de Crònica d'una recerca... i odissea d'una troballa

MamaModerna (a veure si t'animes a posar el teu nom :-P) de Una Mama a la vida moderna

Veig el final...

2011-08-17T09:53:00.006+02:00

Veig el final de les vacances i ja porto dos dies amb mal de cap. Començo a posar-me nerviosa!

Encara no sé on aniré a petar aquest curs ni si podré arribar de manera ràpida i fàcil o no allà on m'enviïn i ja pateixo. Bé, aquest any és que no sé ni si tindré feina per setembre perquè entre retallades i que m'ha pujat el número tinc força incertesa.

Estic nerviosa també perquè l'Andreu comença al "cole de nens grans" i tot i que estic contenta perquè l'escola és la que volíem i crec que tenim sort doncs no deixo de pensar en com s'adaptarà, com li anirà... Buf, és que l'escola bressol no és el mateix que P3. P3 ja sona més seriós, oi?

En Biel també anirà a una escola bressol nova i tinc ganes de veure la seva mestra i veure que tot rutlla per poder estar tranquil·la al cent per cent.

I el remate és que aquest any en Jordi no podrà dur els nens a escola així que estic muntant un dispositiu de recerca d'una cangur i caram, què complicat! Tres persones de confiança m'han dit que no i m'estic tornant lela. Potser sóc massa exigent perquè no em conformo amb posar un anunci o trobar algú que en té penjat un però és que m'agradaria que la persona que vingui sigui de confiança, que m'agradi, que els nens estiguin contents i sembla molt fàcil però no ho és.

Vaja que tinc tantes coses al cap que tinc la sensació que en qualsevol moment farà "paf!" com un globus i l'únic que em queda és respirar fons i esperar perquè per molt que no m'agradi cap de les coses que espero venen de la meva mà i això és el que pitjor porto, que les coses no depenguin de mi!

Molló parc

2011-08-16T09:49:00.005+02:00

Ahir vam anar al Molló Parc i de ben segur que repetirem!

Diumenge al vespre no teníem massa clar quina seria l'activitat a fer dilluns amb els petits així que vam recórrer a internet (què fèiem abans sense?) i vaig anar a petar per casualitat a la web sortirambnens (molt recomanable) on apareixia aquest parc que ni en Jordi ni jo coneixíem.

Vam decidir anar i la veritat és que ens ho vam passar molt bé. Vam veure molts animalons i vam poder gaudir del contacte amb la natura. L'Andreu (vale, els papes també) va donar de menjar a les cabretes, va tocar ovelles, va muntar en poni...

Fins i tot en Biel es va animar i va fer "carícies" a una cabreta molt trempada que hi havia per allà.

Vam dinar a la vora del riu i ho vam disfrutar com nans (més pel lloc que no pas pels entrepans que fan al bar d'allà que són cars i minis) . Llàstima que a última hora vam haver de córrer una mica perquè el cel s'estava posant ben negre!

El Molló Parc ha estat tota una descoberta ja que a nosaltres ja ens va això de poder passejar per la natura i a mi m'encanta poder veure "bitxos" je je! A més fa goig poder veure'ls visquen d'una manera força lliure, amb espai i ben cuidats. Vaja, res a veure amb el zoològic!

Contenta

2011-08-12T00:17:00.005+02:00

Avui estic molt contenta. Aquest matí he rebut un whatsapp d'ella dient que anava a comprar la prova i em deia alguna cosa. La "cosa" que m'ha dit ha estat: "aaaaaaaaaaaaaah aaaaaaaaaaaaah aaaaaaaaaaaaaah" i com ja intuïa per on anava tot però no n'estava segura l'he trucat.

No he entès massa del que ha dit però no ha fet falta. Els crits i els plors d'emoció delataven el positiu i aleshores jo també m'he emocionat i les dues hem cridat i les dues hem plorat i les dues hem rigut.

Això sí que és una bona notícia perquè ho desitjava i perquè les ha passat ben magres però l'esforç sempre val la pena quan veus les dues ratlletes rosses allà plantades i descobreixes entre emoció, canguelis, riures i plors que estàs embarassada.

De vergonya!

2011-08-10T09:34:00.004+02:00

Hi ha coses que a mi em fan vergonya i una d'elles és que hi hagi diaris que dediquin algunes de les seves pàgines a notícies tan absurdes com que la Leti i la infanta han sortit a fer un passeig. També considero superficial i totalment fora de lloc que es doni importància a si aquesta senyora surt en biquini o no surt en biquini i en molts programes hi hagi tota una colla de babaus comentant si està estupenda o no.

Em posa de mal humor que hi hagi revistes i diaris que dediquin fins i tot primeres planes a posar la típica foto de tota la família reial gaudint de les seves estupendes vacances o en el seu iot.

Potser és que tots aquests diaris, revistes i programes no s'han assabentat que som molts els que suem cada dia per tirar endavant de nosaltres mateixos i de les nostres famílies. Hi ha gent que no té feina, que no té calers per pagar el lloc on viuen, hi ha gent que perd les seves cases, les seves feines, la seva vida... I hem d'alegrar-nos perquè aquesta colla de mantinguts passen unes estupendes vacances gràcies als nostres calers? Que s'ho facin mirar!

Premi

2011-08-08T08:52:00.002+02:00

La MamaModerna em va passar ja fa alguns dies un premi que va crear l'Erna i que consisteix a dir algunes cosetes sobre una mateixa. La veritat que aquests premis fan força gràcia perquè sempre li agrada a una que pensin en ella i perquè ajuda a conèixer més a la gent que llegeixes tot sovint, oi?

- Una cançó que t'emocioni i per què? Doncs tot i que no és del meu estil (si és que tinc un estil perquè m'agrada una mica d'aquí i d'allà) m'agrada molt "La vida es bella" cantada per la Noa. Quan vaig tenir l'Andreu la vaig descobrir i suposo que tot el tema "hormonetes" van ajudar a que m'emocionés molt però la veritat que encara m'agrada i em fa posar els pèls de punta.

- País on t'agradaria viure si poguessis i per què? M'encanta Catalunya així que crec que, per gust, no marxaria a cap altre lloc. Si fos per necessitat i pogués triar doncs suposo que acabaria anant a Costa Rica per no haver de sentir més al meu marit insistint amb el tema je je je!

- Com et descriuries en cinc adjectius? Extravertida, autoexigent, alegre, impacient i detallista.

- Alguna vegada algú et va explicar com seria el teu futur? Doncs sí. Durant la meva època a l'institut vaig acompanyar una noia a llegir-se les cartes i mentre l'esperava un home que hi havia a la botiga se'm va acostar, em va preguntar si em podia llegir la mà i li vaig dir que sí (jo amb tot el pitorreo del món, eh). Doncs m'ho va encertar tot! Fins i tot coses que encara em passen...

- Un objecte important per a tu i per què? No tinc massa apego a les coses materials però tinc un nino al que li tinc especial carinyo. Resulta que quan era petita un any per reis vaig demanar la Rosi dels Fraggle Rock, els reis no la van trobar i em van portar la Musi i ja veureu quina tonteria però sempre m'havia quedat amb les ganes de la Rosi. Doncs bé, no fa massa temps el meu marit em va aconseguir una Rosi i em va fer molta molta il·lusió així que per a mi aquell nino és especial.

- El teu perfum preferit. M'agrada molt la 212 de Carolina Herrera i la Lolita Lempicka (a Lolita le pica segons la meva àvia...).

- D'on creus que ve la sort? Doncs no tinc ni idea però estic convençuda que hi ha que neixen amb estrella i d'altres estrellats!

Passar el premi a aquestes alçades potser ja no, oi?

Ei noies!

2011-08-07T10:10:00.002+02:00

Porto una setmana de vacances en un lloc on gairebé no hi ha cobertura ni xarxa (no estic massa lluny de casa no us penseu...) tot i així us he anat llegint quan i com he pogut! Això sí, el tema de deixar comentaris ja és una altra cosa. Ho he intentat i no sé per què en alguns blogs puc i en d'altres no així que aprofitant que ara sí que tinc xarxa he volgut escriure un post (creuaré els dits per què després el pugui publicar) amb comentaris per a totes.

Apa, allà vaig!

Onavis això de la simbologia de la Caputxeta a mi em va deixar impactada. No sé si el que va escriure el conte era molt pervertit o encara ho era més el que el va interpretar jaja! Lo dels cangurs està molt bé :-) Si a una li ve de gust fer coses no ens martiritzarem tampoc, no? Nosaltres ahir vam deixar l'Andreu amb la iaia i vam marxar de soparet passa que la cosa no va anar gaire bé i és que els gelos són molt dolents!

Ester jo tinc una relació igual a la que tu descrius amb una amiga i també ens veiem normalment per vacances. Ella viu a Toledo (va marxar quan teníem uns 11 anys) però sempre hem conservat l'amistat i fixa't que crec que aquesta amistat és tan especial precissament per això perquè ens aprofitem al màxim quan ens veiem. Aiii aquesta panxona que ens farà patir per saber el sexe! Je je je!

MamaModerna moltes felicitats per aquests 6 mesos i per aquesta denteta! Ains, ja ens passa ja a les mames que ens emocionem per tot el que fa referència a l'evolució dels nostres petits. En Biel ja té quatre i em fa una gràcia veure'l quan riu. Mmmmm... Crec que ja et vaig donar les gràcies pel premi però te les torno a donar GRÀCIES!

Erna la teva petita a fa quilòmetres, eeeh? Jaja! Això del germanet... Potser és massa d'hora, no? Quan l'Andreu tenia un any vaig jurar que mai més tindria cap altre fill i mira, ja tinc en Biel amb 10 mesets je je! Ara que tens tota la raó del món en que les que més sacrifiquem som nosaltres. Encara estem en un món molt masclista per moltes coses!

Sol Solet veig que la teva petita ja pot veure el bany des d'un altre angle i que ho gaudeix molt! Ains, que maco seria que mai perdessim aquesta manera de gaudir de les petites coses :-)

Núria jo segurament també m'hagués emprenyat molt amb el tema cova i a l'igual que tu després m'hagués sentit culpable. Si és que ens enfadem molt però després som unes bledes! Je je je! A la propera les nenes a casa i els papes a la cova :-P

Crec que no em deixo a ningú que hagi escrit post últimament! Petonarros noies!

PD: Això sí que és mono de blogs jaja!

Que poquet ens queda...

2011-07-30T09:49:00.002+02:00

Per a que ens surtin un parell d'ulls més al clatell! Mira que creixen de pressa.

Premi

2011-07-29T10:59:00.002+02:00

Fa dies (o setmanes) que la compi del blog "Pequeña Budda Islandesa" em va passar un premi així que GRÀCIES! I allà vaig amb les respostes al qüestionari.

Per què vas començar a escriure el teu blog? Vaig començar perquè tenia ganes de tenir alguna mena de diari però compartit perquè m'agrada "sentir" les opinions del altres i perquè, de vegades, se'm dona millor expressar sentiments o pensaments si els escric. A més vaig pensar que en un futur pot ser maco que els meus fills llegeixin com era la seva mare fa uns anys, el que pensava sobre ells, sobre les coses de la vida... No sé, és com deixar-los un record.

Què seria el que més et causaria alegria a la vida? Sé que sona molt cursi però m'agradaria veure els meus fills sent persones felices amb la seva vida.

Amb quina sensació et quedes quan escrius opinions a altres blogs? De vegades penso que creuran que sóc una "listilla" perquè tinc una manera molt vehement d'expressar-me . Passa que no em crec amb la veritat absoluta, eeeeh?

Explica una anècdota divertida i alegre amb els teus fills. Buf! És complicat triar una perquè últimament l'Andreu és una font d'inspiració jaja! Va, explico una última... L'Andreu anava pel carrer amb un gelat i agafa i llença el paper a terra. Jo tota seria li dic: "Andreu agafa això ara mateix" i em diu: "Mama les coses del terra no s'agafen!".

Recorda una anècdota que et va emocionar fins les llàgrimes amb els teus fills. Uis, sóc molt pava amb els peques i m'emociono sovint però per quedar-me em quedo amb el moment en que els hi vaig veure la cara per primera vegada. Jo crec que vaig plorar més que tot el que havia plorat en tota la meva vida. Sens dubte és un moment que no oblides mai.

Ja no passo el premi perquè crec que totes l'heu fet. Ja us ho dic jo que vaig tard...

I el gran què?

2011-07-28T10:16:00.004+02:00

Aquesta és una frase que la gent m'obliga a pensar de manera constant. No sé si és que la gent no se n'adona de les coses perquè no les ha viscut o és que n'hi ha que són curts directament i jo ja n'estic fins el monyo.

La setmana passada vam estar de vacances a Toledo i la veritat és que vam estar genial (a veure si faig un post per explicar tot. Que se m'acumula la feina) però l'Andreu pobre ha tornat molt malament a nivell de comportament i son pare i jo ho estem associant, crec que de manera encertada, a la "gelositis".

A la gent que ens coneix de fa temps ja la tenim ensenyada i saben que si li fan una moneria al Biel li han de fer una encara més gran a l'Andreu. Si en Biel és maco l'Andreu molt més perquè és més gran i més guapo i no es fa pipi a sobre ni res d'això. L'Andreu sempre ha d'estar com a mínim al nivell del seu germà perquè és un príncep destronat i ja sabem que els prínceps destronats ho passen força malament.

Bé, es veu que a Toledo les coses no funcionen així i allà que el petit tingui els ulls blaus (no sé que els hi passa als ulls marrons) i que rigui fa molta gràcia i es veu que això provoca que l'Andreu no en faci tanta. Vaja que ens hem passat una setmana sencera sentint "que bonito el pequeño" "mira como se ríe" "que gracioso es" "que ojos más bonitos", etc. I no és que no m'agradi que li diguin coses maques al meu fill però coi! que hi ha l'altre al costat.

Vaja que hem arribat al punt que una persona em va arribar a dir: "no es que el mayor sea feo pero es que el pequeño es precioso". Mira, no vaig dir res perquè sé que la persona en qüestió no ho va dir de mala fe, perquè no tenia ganes de bronca i perquè l'Andreu no ho va sentir però de veritat costa tant tenir tacte? Perquè a mi el comentari de marres em va caure com un gerro d'aigua freda.

Potser l'Andreu no té els ulls blaus ni fa tantes moneries com el petit (ell ja va tenir la seva època de moneries) però és el meu nen, el meu príncep, el meu rei i no és maco, és preciós!

Bé, el resultat de tot això és que tornem a tenir tots els símptomes de la "gelositis". L'Andreu no ens fa cas, tota l'estona intenta cridar l'atenció fent coses que no toquen, plora per tot i hi ha dues coses que de veritat m'han amoïnat. Una és que abraça al seu germà i ja fa massa força, és una barreja entre t'estimo molt i et faria mal i això no m'agrada i la segona és que ahir em va dir que el papa i la mama no l'estimàvem i això sí que no perquè el papa i la mama l'estimen més que a la seva pròpia vida.

Nosaltres amb l'Andreu ja fem "teràpia" des que va néixer el petit. De tant en tant li donem espais per a gaudir-nos ell solet sense que hi sigui el petit, intentem demostrar-li que res no ha canviat pel fet que tingui un germà... Però jo ara he pensat que potser ha arribat el moment de tirar de les Flors de Bach.

Fa uns anys me les van recomanar a mi i després de prendre-les sense cap tipus de fe em vaig adonar que m'havien anat bé així que ara provarem amb l'Andreu perquè si hi ha alguna cosa natural que ens pugui ajudar perquè no aprofitar-ho.

A veure com va!

Meme de llibres

2011-07-26T23:15:00.003+02:00

Avui he arribat després de gairebé tota una setmana de vacances a Toledo i reconec que una de les primeres coses que he fet ha estat intentar posar-me al dia dels blogs. Diguem que m'he enganxat bastant a anar llegint aventures i desventures de mamis i no mamis per aquí per la xarxa...

He vist que últimament ha anat passant un meme de llibres i tot i que tinc molts posts pendents he decidit que aquest em ve molt de gust així que "allá vamos".

1. Quin llibre no t'has pogut acabar? Doncs em fa molta ràbia deixar un llibre però no puc amb "El foc" de la Katherine Neville i això que "El ocho" em va encantar però aquesta segona part no m'enganxa per cap banda.

2. Quin clàssic de la literatura no t'has llegit i no penses llegir mai? La Biblia! Jeje! No em crida gens "El Quijote" passa que mai diràs que d'aquesta aigua no beuràs.

3. Quin és un dels primers llibres que recordes haver llegit? Doncs algun de contes clàssics de la Disney. La meva iaia me'ls comprava i darrera posava la data en que me'ls havia regalat. Encara els tinc per casa de la meva mare i em fa molta gràcia conservar-los. De més grandeta doncs recordo "La hija del espantapájaros" (durillo) que ens el van fer llegir al cole o algun dels de "Los cinco"que m'agradaven bastant.

4. De quin autor t'has llegit tots els llibres que ha escrit? De Dan Brown (tot i que estic amb l'últim que no l'acabo mai per manca de temps), Del Larsson tots i diria que tant de l'Anne Rice com del Stephen King molt pocs em falten.

5. Quin llibre vas regalar l'últim Sant Jordi? I quin et van regalar o et vas comprar? Vaig regalar quatre. Un conte per l'Andreu, un altre pel Biel (d'aquests de plàstic per a la banyera) i pel maridet "Excuses per no pensar" Del Punset i un altre sobre el cas WikiLeaks que ara mateix no recordo com es diu exactament. Per a mi no en vaig voler cap perquè fins que no m'acabi "El símbol perdut" no en vull cap més.

6. Quin llibre t'agradaria rellegir? Tot i que ja l'he llegit unes tres vegades m'agradaria tornar a llegir "Lestat el vampir". M'encanta! Tampoc li faria un lleig a "La història basca del món" perquè el vaig llegir a la uni quasi per obligació i crec que ara li podria treure més suc.

7. Cita una frase d'un llibre que recordis especialment. Doncs no recordo cap la veritat...

8. Què utilitzes com a punt de llibre? Doncs un punt de llibre que vaig comprar ja fa força anys al Museu Egipci de Barcelona.

9. On compres els llibres? No tinc un lloc fixe. Si busco un llibre qualsevol llibreria on hi hagi varietat ja em va bé.

10. Recomana tres llibres.

"Los renglones torcidos de Dios" de Torcuato Luca de Tena per a qualsevol persona a la que li agradi quedar-se amb un final que et deixi pensant una temporadeta.

"Misery" de Stephen King per a qui li agradi el suspens. És un llibre dels que fan patir.

I per últim, qualsevol de l'Anne Rice perquè val la pena donar una oportunitat a aquesta escriptora. Un de concret d'ella que està molt bé per a qui li agradi viatjar a altres èpoques és "El sirviente de los huesos".

La Bella i la Bèstia

2011-07-19T23:08:00.003+02:00

Avui després de dinar l'Andreu i jo hem vist "La Bella i la Bèstia". La teníem des de feia temps a l'ordinador perquè ell mateix ens la va demanar però encara no l'havíem vist perquè li posava i als cinc minuts ja deia que s'avorria (molt selecte que és ell per les pelis de dibuixos).

Bé, doncs avui l'hem vist i m'he emocionat molt! Ara feia ja molts anys que no la veia i gairebé ploro des de les lletres del principi. Jo crec que a mi la maternitat m'ha afectat perquè mai havia estat persona de llagrimeta fàcil però des que vaig tenir el meu primer "churumbel" que no puc evitar emocionar-me amb força facilitat.

L'Andreu ha quedat ben bocabadat quan m'ha vist amb els ulls vidriosos i em preguntava què em passava tota l'estona. Finalment ha decidit consolar-me dient-me que segur que el monstre (la bèstia) al final es treia la careta i no era tan lleig. I raó no li faltava!

Tibidabo

2011-07-16T22:37:00.007+02:00

Avui hem anat per primera vegada al Tibidabo com a família i, com era d'esperar, L'andreu s'ho ha passat bomba! En un parell d'atraccions ha passat una mica de por (és poruc de mena) però en general s'ha divertit molt.

Quan vaig a llocs així no puc evitar pensar en quan anava jo de petita. Anar a llocs així no era una cosa que passés massa sovint així que quan em deien que aniria al Tibidabo, a Montjuic o a qualsevol altre lloc passava uns dies nerviosa i tot. Arribava allà i gaudia al màxim perquè per a mi era un dia màgic i recordo que després passava dies i dies recordant com ho havia passat.

Ara quan duc els meus fills a llocs així entro una mica en conflicte amb mi mateixa. Sempre he pensat que als nens d'avui en dia se'ls hi dona massa i per això no valoren pràcticament res del que tenen. Per a ells anar a un lloc així no és igual de màgic com ho era per a mi perquè hi estan molt més acostumats. S'ho passen genial sí però no sé, a mi em sembla que és totalment diferent la il·lusió que tenia jo amb la que tenen ells.

Nosaltres no som tampoc dels que sortim sempre o dels que comprem les coses per què sí. D'això res però sí que és cert que tenen moltíssimes coses que altres nens no veuran en la seva vida.

Per altra banda penso que són els meus fills i que els hi vull donar coses que potser jo no he tingut. Això no vol dir que els porti cada setmana al Tibidabo però si em puc permetre fer-nos el carnet i dur-los tres, quatre o cinc vegades a l'any doncs per què no?

No sé, suposo que els dubtes venen donats per les ganes de fer-ho bé. De moment però posarem l'excusa que és estiu i que per l'estiu s'han de fer coses!

Per cert, l'Andreu no és l'únic que s'ho ha passat bé.

Típica mare que està dels nervis

2011-07-13T21:29:00.004+02:00

Per a mi una típica mare que està dels nervis és aquella que va amb els seus fills i no deixa de renyar-los una i una altra vegada repetint frases en plan cantarella incloent el nom del nen al que renya. Exemple: "Marc no pugis a l'escalaaaaaaaaaaaaaaaa. Maaaaaaarc!", "Emma no toquis aixooooooooooooooooo. Eeeeeeeemmaaaaaaaa".

Abans de ser mare me n'havia trobat moltes típiques mares que estan dels nervis a botigues, parades del bus, metro, trens... Vaja per tot arreu i la veritat és que les mirava i pensava que aquelles cantarelles eren la conseqüència d'una mala educació o d'una falta de saber posar-se al lloc de la mare.

Bé, ara jo també sóc mare i hi ha dies en els que, com avui, em reconec com a una típica mare que està dels nervis.

Fets: En Biel està malalt i això que es quedi a casa amb la mama a l'Andreu no li fa cap gràcia així que decideix intentar quedar-se a casa per tots els medis i quan no ho aconsegueix queda a l'escola bressol força enfadat. Com té bona memòria a les 17h a la criatura encara no se li ha oblidat que està enfadat i ja surt de l'escola bressol emprenyat i exigint unes galetes que la mare ni ha pensat en dur.

Comencen els plors i intento passar-los per alt. És normal que estigui una mica geloset així que no farem cas. Estem una estona al parc i després anem a la carnisseria i allà és on els nervis de l mare nerviosa comencen a actuar.

Per començar l'Andreu decideix que la vitrina és massa avorrida i que li pot fer un bonic estampat amb les seves mans brutes del parc i la condensació que hi ha als vidres així que apa, obra d'art al canto. La mare que està dels nervis (o sigui jo) comença: "Andreuuuuuuuuuuu no facis aixòooooooooo". L'Andreu continua fent el seu especial dibuix i la mare continua amb la cantarella però només una vegada més perquè no és mare d'advertir massa vegades.

L'Andreu reacciona i deixa l'estampat però decideix que té pipi. L'Antònia (la carnissera) li deixa el seu lavabo amablement i què fa el petit? Posa la balda! "Andreuuuuuuu vols obriiiiiiiiiiiiiiiiir?" "Andreuuuuuuuuuuuuu per què et tanques?" Surt l'Andreu i rapapolvo.

L'Andreu encara no està content així que decideix que ha arribat el moment de tocar el ventilador. Que si l'obro, que si el tanco... "Andreuuuuuuuuuu el ventiladoooooooooooor" i fins aquí ha arribat la mare que està dels nervis que ara ja és a un grau superior ja que està histèrica. Agafa l'Andreu i el seu en una de les cadires que hi ha a la carnisseria i "d'aquí no et mous".

Sortim de la carnisseria i passem per la farmàcia on l'Andreu no creu que la disposició d'alguns productes sigui l'adequada. "Andreuuuuuuuuuu no toquiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiis". La farmacèutica riu i li diu a l'Andreu "tu toca rei que no passa res". La mare que està dels nervis no sap si donar la volta al mostrador i estampar-li una de les capses a la cara a la senyora però la salva un farmacèutic que corre per allà i li diu que no li digui això al nen si jo el renyo. (Oh! Un noi amb seny en aquesta farmàcia).

La mare que està dels nervis li fa saber al seu fill que s'ha portat molt malament aquella tarda i que no està gens contenta. Ell és un nen "guapo" i els nens "guapos" no fan aquestes coses i bla bla bla.

La mare que està dels nervis comença a pensar que hi ha dies en que no sap ja ni què fer però de sobte apareix el petit i diu: "Perdó mama, m'he equivocat aquesta tarda, jo t'estimo i no ho faré més".

La mare que està dels nervis intueix que el pare de la criatura té alguna cosa a veure en aquestes disculpes però tot i així està orgullosa que el seu fill reconegui que s'ha equivocat, que ha entès que ho ha fet malament i que la seva intenció (almenys immediata) és no tornar a repetir-ho.

La mare pren nota i pensa que potser totes aquelles mares a les que va jutjar eren mares que com ella mateixa intentaven educar els seus fills de la millor manera possible i que hi ha dies de tot i això no significa que ho fem millor o pitjor.

Més autoescola...

2011-07-11T13:13:00.003+02:00

Porto ja una setmana a l'autoescola així que ara ja puc dir amb la boca ben gran que la teòrica és una autèntica tortura (podeu substituir "tortura" per una paraulota).

Mira, a mi digueu-me curta però hi ha coses que no entenc i que no m'entren. Per no parlar de les preguntes que no aconsegueixo desxifrar de cap manera o les respostes que em semblen iguals. Hi ha vegades que miro les respostes i penso "vale, i on és la que posa que són vàlides a) i b)?". El que va fer les preguntes i respostes d'aquests maleïts tests tenia molta mala llet!

Tot i així faig entre 4 i 6 errors que diuen que no són tants pel poc temps que porto. No sé, a mi ja em fan enveja els companys i companyes que quan els hi pregunten pels errors diuen un o dos... Empollones! Gggrrr!

L'autoescola però és un món, eh? En el meu cas no tant pel que fa als alumnes sinó pel que fa a la mestra. Allà la mestra és la "chica para todo" així que és la que porta tot el tema administratiu i a més dona les classes. Què significa això? Que les classes haurien de començar a les 11h però comencen tot sovint a les 11:30h perquè clar, ha de parlar per telèfon, atendre persones que entren i com no, fumar-se un cigarret abans d'entrar a la classe.

Mentre dona classe el telèfon no para de sonar i que voleu que us digui... M'estresso! I crec que ella també perquè cada vegada que sona diu tal quantitat de tacos que m'entren ganes de prendre apunts per tal de poder incorporar algun al meu vocabulari en moments crítics. Mare meva, jo pensava que era mal parlada fins que he conegut aquesta noia.

Vaja que les classes no són tot el que esperava però vaig fent.

Això sí, la cosa anirà més poc a poc del que creia perquè ens han dit que el dia 26 de juliol és l'últim dia d'examen teòric i està clar que no estic preparada. Caldrà esperar doncs a setembre i això vol dir que aquest estiu no pararé de fer tests i per sobretot que em tocarà creuar els dits per a que les destinacions que em toquin abans d'aprovar tot siguin a prop.

Les dents

2011-07-06T22:45:00.004+02:00

Al Biel li estan sortint per fi les dents. Fa un parell de setmanes li vaig passar el dit per les genives i tachan! Allà estava la primera punteta.

Oooooh! Quina gràcia em va fer! Perquè com a l'Andreu li van sortir als set mesos (sí, no paro de comparar) doncs ja m'amoïnava que el Biel als seus vuit passats no tingués cap.

La gràcia i la il·lusió però m'han durat poc i és que anem per la segona dent i això ja és tota una odissea. Per les nits ens hem d'aixecar un munt de vegades per posar la pipa, donar apiretal, consolar... L'altre dia vaig anar a la farmàcia i vaig comprar el Chamodent i ara li donem quatre al dia esperant el miracle i poder dormir tota una nit seguida.

Ja he perdut el compte dels mesos que fa que no dormim una nit sencera o bé fins més enllà de les 6h o les 7h del matí. Als 9 mesos que té en Biel li sumo els dos o tres últims d'embaràs i em surt gairebé un any amb falta de son i això m'està costant.

Vaja que l'altre dia a la farmàcia m'arriben a dir que si em compro hula hoop i el faig servir despullada durant dos dies a les 3h de la matinada i al balcó el nen dormirà jo crec que l'acabo comprant!

En fi, ens queda el consol que només queden unes altres divuit per sortir i que, tot s'ha de dir, està molt graciós quan riu i se li veu la denteta. He dit graciós? Està preciós!

Primer dia d'autoescola

2011-07-04T10:19:00.002+02:00

Bueno, doncs ha arribat el dia. A les 11h tinc la meva primera classe teòrica a l'autoescola i la veritat és que no tinc gens de ganes d'anar-hi.

Sí, ja sé que he d'anar, que quan tregui el carnet ho agrairé, que és necessari, que dóna independència i mil coses més però així d'entrada fa com mandra anar a un lloc on em donaran la "chapa" durant una hora explicant-me coses que així a priori no m'interessen.

Com veieu la meva actitud ara mateix és de suspens però tot i així crec que progressaré adequadament i al final potser li agafo el "gustillo"i tot, no? (espero...)

Acabant el curs 2010-2011

2011-06-29T22:01:00.003+02:00

Demà acaba el curs per a mi i ara, com sempre, toca fer balanç. Aquesta vegada he decidit que el faig per punts perquè aquest curs tan mogut ho mereix! Així que allà vaig...

Ara que acaba el curs puc dir que:

- Sóc força pessimista pel que fa a l'any vinent en quant a tenir nomenament per tot un any. Si pel setembre no el vaig tenir i tenia un sis mil i pico ara no el tindré pas amb un set mil i menys quan treuen la sisena hora però com s'ha de ser positiu pensaré que tindré sort amb les substitucions i tooootes seran llargues i per Granollers.

- Tot i que no volia tornar pel Maig i ho vaig fer molt a contracor penso que ho he fet molt bé. He treballat poc temps però podré tenir el meu atur (molt ben guanyat durant molts anys) durant els mesos de vacances. Si em quedava a casa no guanyava res de res en tot l'estiu i això em feia estar neguitosa. A banda de l'atur també he de dir que adoro el finiquito i aquests calerons ens aniran molt i molt bé!

- En el poc temps que he treballat he estat a tres escoles i tot i que el moviment no és una cosa que ajudi al benestar personal estic satisfeta perquè a les tres escoles he estat força bé. En aquesta última en la que estic hi ha gent molt maca i he trobat una paral·lela friki de Michael Jackson. Que maja es la chica oiga!

- Em feia una mica de "respecte" tornar a posar-me davant de vint i pico nens però és tan però tan gratificant fer el que m'agrada que només puc dir que estic molt contenta de dedicar-me al que em dedico.

- NECESSITO TREURE'M EL CARNET (això mereixia majúscules).

- El Departament continua sent Can Pixa. No saps mai per on et pot sortir la consellera i cada govern fa una cagadeta diferent però tot i així els mestres (o almenys la majoria) anem contents a treballar cada dia i això també m'agrada.

- He trobat a faltar molt tenir "els meus nens". No hi ha res com portar un grup tot un curs (ni m'imagino la satisfacció que deu donar poder promocionar amb els mateixos alumnes), tenir la teva aula, les teves coses... Ara em sento una mica aquí, allà i a cap lloc però crec que (modèstia apart) me'n surto prou bé.

- Ara toca gaudir de l'estiu perquè m'ho he guanyat!

La raó o el cor?

2011-06-27T11:39:00.002+02:00

Hi ha moments a la vida en els que s'ha de prendre decisions i una de les meves últimes decisions ha estat molt guiada pel cor.

Després de temps i temps de fer voltes. De tancar-me en banda a la idea d'un sentiment que ressorgia de tant en quan per fer-me moure una mica alguns sentiments (podem dir que estranys) fa uns mesos que vaig decidir que ja n'hi havia prou i vaig buscar el camí de retrobar-me amb aquella persona que en el fons sempre m'ha fet falta.

A la llarga no sé com serà aquesta elecció però a dia d'avui estic satisfeta. La decisió està donant uns fruits que creixen poc a poc. De manera lenta però que assaboreixo amb alegria i em fa pensar que potser sí que valen la pena les segones oportunitats o que la dita aquella de "nunca es tarde si la dicha es buena" no va pas amb manca de raó.

Ara intento recuperar allò que es va perdre fa molts anys d'una manera serena. Sé que el temps passat mai no es recupera però què més dóna? En aquest cas només em ve de gust mirar endavant i pensar en que els anys que ens resten potser ens serveixen per poder-nos retrobar.

A-LU-CI-NA-DA

2011-06-19T21:21:00.002+02:00

Divendres al migdia salta el rumor a l'escola on treballo. Al Parlament s'ha presentat una moció que demana mantenir en tots els centres públics la sisena hora almenys durant el proper curs. Tots els grups parlamentaris voten a favor menys CIU i el diputat Joan Laporta (aquest encara no sé que fa al Parlament...).

Bé, sembla que la cosa està clara, no? Si hi ha una moció i és aprovada pel Parlament el govern ha de baixar del burro.

Doncs la cosa no està tan clara... Segons la senyoreta o senyora Neus Munté (diputada responsable d'Ensenyament) ara no es pot fer marxa enrere perquè a aquestes alçades de curs la plantilla ja està formada.

Ja ja ja! Hi ha escoles que a dia cinc i sis encara esperen interins que han de cobrir places.

Clar que aquest any amb les retallades que fan potser és veritat que ja tenen tots els mestres i si no els tenen doncs és igual. Ja massificaran les aules i ja ens ho farem com podrem! Si total, la senyoreta o senyora Munté no vindrà a donar classe a 24 alumnes ni a intentar donar una resposta educativa a tots i cadascun d'ells.

De veritat que estic alucinada i perdoneu que insisteixi tant en el tema però és que en algun lloc ha de quedar reflectit tot el que s'està fent en aquest país.