La vida és bella

M'encanta el Bosé (si, ja estic en aquella edat en la que em comença a agradar la mateixa música que a la meva mare) i penso que ha estat molt encertat en triar la Noa per interpretar junt amb ella La vida es bella.

És una cançó tan però tan maca que no em canso d'escoltar-la! Us la deixo aqui perquè espero que us agradi tant com a mi.

Ah! i li dedico a l'Andreu perquè sempre que l'escolto no puc evitar pensar en ell i es que des que el tinc amb mi que la meva vida és encara més "bella" :-)

En contra de l'anorexia i la bulimia

Avui, a través del meu blog Reporterasfashion , he pogut ser partícep d’una iniciativa de teoriza.com molt maca en contra d’aquestes malalties que cada vegada causen més estraus en els/les adol·lescents.

La veritat és que la societat cada vegada ens obliga més a tendir a la perfecció a través d’uns criteris de bellessa que, per qualsevol persona “normal”, són força qüestionables.

Ser prim vol dir ser maco i, per això, la societat ens “machaca” amb anuncis on surten noies que tot i estar primes com pals d’escombra es posen cremes miraculoses per eliminar aquelles petites bossetes microscòpiques que, segons elles, són greix. Les tendes de moda ens ofereixen talles que van des de la 36 a la 42 perquè una talla més gran ja és de “gorda” i així milers de desproposits que ens porten a pensar que ser prim és ser perfecte.

No m’extranya que, avui dia, tinguem complexes de tot tipus. Jo mateixa acabo de parir i cada dia em sento gorda perquè tinc més panxa que abans o perquè se m’ha posat el cul més gros però gràcies al que sigui (no crec en dèu) tinc el cap ben moblat i mai no m’ha donat per fer tonteries com deixar de menjar o vomitar allò que menjo.

Tinc complexes però no tants com per llençar la meva vida a la paperera. Potser m’agradaria ser més prima però que coi!!! El meu marit sempre em diu que sóc preciosa, la gent que em coneix em valora tant si estic més grassa com si estic més prima. Clar que jo ja tinc 28 anys i una experiència que a moltes de les nenes que estan afectades per aquesta malaltia els hi falta.

Què puc dir? Només que intentaré creuar els dits per a que una malaltia com aquesta no afecti a ningú q jo conec perquè sé que és molt dura i fa molt mal.I si, per casualitat, trobes aquesta filosofada meva i estàs a punt de caure en el pou, no caiguis i no dubtis en demanar ajuda, a qui sigui però demana-la.

Si vols llegir l’article que he escrit clica aqui.

Em presento

Hola, sóc l’Esther. Una persona més d’aquest món que, com gairebé tothom, busca la felicitat en les petites coses que em passen a diari.

L’altre dia vaig descobrir que la Mirashka i l’EmmaK (dues persones amb les que últimament comparteixo moltes i moltes coses) tenen un blog personal i em vaig dir: per què no en faig un jo també? Així q em vaig posar una mica pesada amb el meu senyor marit, en Jordi, que és informàtic i ja el tinc (xato que ràpid ets :-P)

Que pretenc amb la creació d’aquest blog? doncs que les meves “cosetes” queden aqui per a la posteritat per què algun dia el meu fill (ja en parlaré d’ell) o fills (si en tinc més que no ho sé pas) i els meus nets (si en tinc) i, en definitiva, qui vulgui (si es que vol molta gent) pugui saber com ha anat la meva vida, com sóc i quines coses (espero que interessants) m’han passat al llarg del temps.

Això serà com un diari obert al món on explicaré les coses que em passen i que enmagatzemo a la meva memòria que, en definitiva, és com un petit calaix.