dilluns, 30 de juliol de 2012

Vacances? Ja ja i ja!

AVÍS: Això és el post d'una mare desquiciada així que si no teniu ganes de sentir queixes i grolleries no continueu llegint.

Porto gairebé un mes de vacances i ha arribat el meravellós dia en que em toca dir que això que estic patint no són unes vacances sinó una autèntica tortura!

Pel juny vaig decidir que si jo estava per casa l'Andreu no tenia perquè anar a cap casal i en Biel no tenia perquè continuar amb l'escola bressol. Només prendre aquesta decisió sabia que un dia o un altre em penediria però mira, les mares ja ho fem això de carregar-nos de remordiments en els moments més inoportuns i a mi em semblava tot un càrrec de consciència dur-los mentre jo era aquí de vacances. Bé, el dia de penedir-me per la meva decisió ha arribat i pongo a Dios por testigo que l'any que ve els encolomo on faci falta!

Les meves vacances s'estan convertint en un autèntic esforç per no perdre els nervis de manera constant i ara ja no me'n surto.

Els dos nans no paren de barallar-se en toooooooooooot el dia. Que si en Biel s'està posant davant de la tele, que si m'agafa les joguines, que si mira que fa, no que això és meu, no que allò altra també i la frase més odiada: "li dic a la mama". El petit per la seva banda no us penseu pas que es queda tranquil no. Ara ha agafat el meravellós costum de cridar però no és que cridi una mica no, és que és capaç de trencar una copa amb aquells xisclets. A més la mà li va sola i clar, l'Andreu fins ara aguantava estoicament les empentes perquè és petit però ara ja s'ha cansat i tant l'un com l'altre passen més temps a terra que de peu (amb els conseqüents plors clar).

Jo ja ho he intentat tot... cuinem (tinc el cul que no m'entra en dues cadires), pintem, juguem a basquet, a futbol, fem pintura de dits, construccions, pàrquings... Fins i tot ja fem manualitats com les que surten a Arts Attack però és que ni així aconseguim pau perquè el petit fica cullerada a tot arreu i l'altre s'empipa com un mico.

Per no parlar de les exigències d'aquí els senyorets! L'Andreu es lleva i ja pregunta on anirem, on el duré, què farem? Mentre rondina perquè no li agrada l'esmorzar, no es vol vestir sol, etc. Mentrestant l'altre demana tot a cop de crit: "bibiiiiiiiiiiii", "ja estiiiiiiiiiiiiiiiic", "aiguaaaaaaaaaaaaa", "galetaaaaaaaaaaaa".

Només tinc una mica de treva al migdia quan fan els dos la "siesta" i aleshores jo em pregunto: com puc tenir ganes de tenir un altre? I en què s'ha convertit les meves vacances? Les meves vacances eren aixecar-se tard, anar a dinar amb en Jordi o alguna amiga, poder llegir, prendre el sol, anar a la piscina o simplement no fer res de res. On han quedat aquells temps?

Ara que per sobretot em juro i em perjuro que mai més deixo en Jordi agafar una feina abans de l'estiu perquè això sola és una tortura!

dissabte, 28 de juliol de 2012

Parlant d'en Biel...


Avui m'he inspirat i dedicaré tot un post al petit de la casa. Mira, em ve de gust...

En Biel se'ns està destapant com tot un trapella. Recordo que quan era més menut pensàvem: "ai veus? el gran és mogut i aquest més tranquil·let". Inocents! Està fet un trafeg aquest vailet.

El petit és un clon del seu pare a nivell de físic. En Jordi té fotos de petit en les que podria passar pel Biel. D'allò que diuen "no s'hi pot negar". Però de caràcter crec que no tenen res a veure... El papi és tranquil de mena i aquest petit és un cul de mal seient.

El cotxet s'està convertint en un atrezzo i és que ell ja vol anar corrent (perquè el meu fill no camina, corre) a tot arreu. Ara arribar als llocs significa que la mama i el papa fan o bé una marató corrent darrera el peça o tot el contrari, un recorregut ben lent perquè ha decidit que es vol enfilar a tots els esglaons que troba per després poder saltar mentre diu: "un, dos i teeeeeeees".

Aquests salts però se'ls pot permetre i és que el nostre petit ens ha sorprès molt i molt amb la seva bona psicomotricitat. Vaja, ens té bocabadats amb el seu control de la pilota i la manera que té d'enfilar-se per tot arreu sense caure. Ara que això de la pilota deixa parat a tothom. La gent que l'ha vist ens diu que tenim un futur Messi aquí i mira, tant de bo! Quin orgull per la mama, eh?

Últimament també ens té força fascinats amb la seva xerrameca. Fa molta gràcia veure com diu tot el que diu el seu germà. Així que tan aviat te'l pots trobar dient "homeeee" com intentant tararejar una cançó del club super 3. Està fet un bon lloro!

Ara, el que més destacaria és el molt carinyós que arriba a ser. Li encanten els "patos" (petons) i les abraçades i és per això que cada dia en rebem unes quantes. És un amor aquest nen!

I sort que és tan amorós perquè amb el caràcter que té quan s'enfada amb alguna cosa ens havia de compensar, oi?

dimecres, 25 de juliol de 2012

Podrà ser?

Fa mesos que somio amb anar a viure a una caseta. No demano gran cosa, no necessito una casa de dues o tres plantes amb un jardí de 500 metres i piscina. Només vull una caseta modesta amb un petit pati o jardí on els meus petits puguin córrer.

Fa algunes setmanes que penso que tard o d'hora voldré tornar a ser mare. M'agradaria tenir una altra criatura. Que el dia de demà la taula de Nadal es vegi plena, que hi hagi molta gent entrant i sortint de casa meva. Que allò sigui "Can Pixa".

Fa dies que penso en la meva destinació i en com m'agradaria que em tornés a tocar una reducció... Cobraré poc com ara però estic tan contenta de poder tenir més hores per a mi i pels nens...

I tot això podrà ser?

Miris on miris només hi ha males notícies. La gent va a l'atur per milers cada dia mentre els mateixos de sempre continuen omplint-se les butxaques. S'estan carregant un país que els nostres pares i avis van aixecar mica a mica gràcies a la bona feina, a les protestes, a la lluita... Ens estan deixant sense res i a mi particularment ja sense somnis d'un bon futur.

Qui marxa ara mateix a una casa gastant uns diners que potser d'aquí uns mesos fan falta?

Qui em garanteix poder viure amb una reducció si em continuen baixant el sou?

I, sobretot, tenint en compte com està tot... Val la pena dur un altre fill a aquest món? Si ja em miro els meus i m'esgarrifa veure el món que els envolta.

Cada dia és més complicat ser positiu...

dilluns, 23 de juliol de 2012

Joguina per la mama! (parte II)

I tachaaaan! He aquí el aparatito:


Per què una liquadora? Molt senzill. A casa tenim dos monstres dels sucs, en Jordi i en Biel (l'Andreu i jo passem més la veritat) i fins la setmana abans de marxar de vacances obries la nevera i trobaves sucs de tota classe: de pinya, multifrutas, tropical, bifrutas d'aquests on es barreja la llet amb el suc... Vaja, de tots els que us podeu imaginar.

Aquí jo en la meva recent obsessió per lo natural mirava els cartrons i pensava que allò no podia ser massa sa. Ple de sucres i amb més quantitat d'aigua i de conservants i porqueries que no pas de fruita així que vaig començar a donar voltes a la idea de la liquadora i quan a mi se'm passa alguna cosa pel cap és dit i fet així que vaig anar a una botiga d'electrodomèstics i apa, ja la tenim a casa.

He optat per una ben senzilla perquè es fan els sucs ràpid, es neteja molt bé i sobretot perquè ocupa poc espai i la puc tenir sobre el marbre sempre (potser penseu que és una tonteria però si l'arribo a guardar segur que l'utilitzo molt menys).

Així que ara a casa els sucs són naturals. Hem començat per barrejar fruites senzilles com el raïm, els kiwis i la taronja però mica a mica ens anirem endinsant en el món de les fruites tropicals que tant li agraden al meu marit. A veure quins invents faig!

dissabte, 21 de juliol de 2012

Cadaqués


Fa un parell d'estius em vaig enamorar de Cadaqués. Aleshores vam anar a passar un sol dia i no el vam poder gaudir del tot perquè la meva panxa ja avançada no em deixava fer massa excursió. Aquell estiu però vam comentar amb en Jordi que havíem de tornar algun estiu i aquest cop ens quedaríem a passar un dies.

Aquest ha estat l'estiu de Cadaqués. Fa unes setmanes vam trobar un apartament (petitet però amb tot el necessari) molt bé de preu així que vam reservar i hem estat tota aquesta setmana passada allà. I he de dir que jo torno encara més enamorada d'aquest preciós indret.

Ens ha fet un temps increïble i jo que no sóc gens de platja l'he gaudit al màxim. No només pel sol sinó per l'aigua clara, la possibilitat de vigilar els nens des de la tovallola mentre es mullen els peus sense estrès, les petites visites a les roques agafant caracoles o cargols de mar... Resumint... Pau i sensació de tranquil·litat en una petita cala on els nens s'ho han passat genial.


A banda de poder viure Cadaqués a través dels seus carrerons passejant de dia i de nit, les seves platges i els seus exquisits menjars; també hem estat a Santa Helena de Rodes (Sant Pere ja era tancat), Port de la Selva, Cap de Creus i, fins i tot, vam anar un dia a la reserva africana de Sigean. 

Han estat uns dies genials! I tot i que també hem tingut moments d'estrès perquè els petits no ens donen treva allà tot roda d'una altra manera. Sens dubte ens han quedat ganes de tornar!

dijous, 12 de juliol de 2012

Va d'espectacles...


Ja fa uns mesos vaig descobrir per casualitat "El circo de los horrores". Ja sabeu que a mi tot el que implica misteri i terror ja em va així que vaig començar a seguir aquest espectacle per facebook per tal d'assabentar-me si algun dia venien a Barcelona.

I després d'alguns mesos d'espera han decidit deixar-se caure per la ciutat comtal així que el passat dia 30 en Jordi i jo vam anar a veure "El circo de los horrores".

He de dir que no em va decebre gens ni mica. Sota aquella carpa i durant dues hores es barregen l'humor, la por i els bons números de circ. El cert és que a mi el circ mai m'ha agradat especialment però he de reconèixer que els números que fan en aquest espectacle estan molt bé. A banda d'això, feia temps que no reia tant i és que tot i l'ambient tètric de l'obra en sí, l'humor es troba present gairebé tota l'estona.Va ser molt divertit!

Potser aviso massa tard però si teniu curiositat encara que sigui una mica, val la pena que aneu a veure-ho perquè passareu una vetllada molt divertida i entretinguda.

Ah! I sense nens... Que encara alucino de com hi havia pares que estaven allà tan panxos amb els seus fills al costat morts de por. Hi ha gent per tot! 

dimecres, 11 de juliol de 2012

D'excursió amb la mama


Ahir l'Andreu i jo vam anar a fer una excursió a Barcelona. Pel petit només el fet d'agafar el tren ja és tota una aventura i si ho fa amb la mama i sense el plasta d'en Biel, l'aventura passa a ser el seu "més millor dia de la seva vida".

A mi no és que em faci massa gràcia agafar un i deixar l'altre. Digueu-me tonta però em sento com si triés tot i no ser així... Però bé, aquestes estones ens van bé als dos així que ahir vaig agafar la motxilla i l'Andreu i jo ens vam anar a passar el dia fent de turistes.

Primer vam agafar el tren i el metro i ens vam plantar al Maremagnum. Una vegada allà vam decidir que anàvem a l'Aquarium (no és res de l'altre món i molt car però l'Andreu ha d'anar una vegada a l'any o reventa). La veritat és que la primera opció era el museu de cera però quan l'Andreu va veure el senyor de la porta va decidir que encara era molt petit "mama quan sigui molt més gran ja vindré a veure senyors de cera". Aquest fill meu és gran o petit a conveniència seva...

A l'Aquarium ho vam passar genial tot i que amb ell has d'anar per feina. Els taurons són les estrelles així que tot l'altre queda en un segon plànol i t'has de barallar amb el petit perquè almenys et deixi fer una paradeta a cadascun dels estancs que hi ha.

En sortir d'allà vam anar a dinar. La veritat que anar a dinar amb l'Andreu ara mateix és un luxe... Menja sol i quan acaba pot anar a jugar una estona mentre tu acabes tranquil·lament el teu menjar. Això és vida! Ai quan tinguin els dos aquesta edat, quina meravella!

I en acabar... en acabar vam anar al cine! Teníem allà davant les cartelleres i ves, "Ice Age 4" ens cridava constantment. La peli va ser molt divertida (m'encanten les pelis de nens) i vam riure força.

Vaja, que vam tenir un dia ben complet. Després a casa rumiava i potser va ser massa cosa? Sí, reconec que ahir el vaig consentir molt i molt al petit marrec però estava tan feliç que encara li hagués donat més. Que coi, un dia és un dia!

dilluns, 9 de juliol de 2012

Improvisar

Divendres començo a improvisar. Faig les bosses i decideixo que marxem al càmping dels sogres fins diumenge que tenim un dinar.

Je je! Estic improvisant! Wow, soy una mujer peligrosa... Jo que sempre ho tinc tot pensat una setmana o dos (vale i tres) abans, ara estic seguint un rampell.

Pujo les bosses i els nens al cotxe i allà anem!

Llàstima que els virus també improvisen i em passo la nit del divendres vomitant i tot el dissabte amb molt mal d'estòmac.

Carai, no podrem descansar d'ells ni per vacances? Quina ràbia!

divendres, 6 de juliol de 2012

On sou?

Fa dies que hi rumio... Faig com sempre, entro al meu blog i busco els enllaços que hi ha a la part dreta. Allà hi ha els blogs de sempre i miro si hi ha posts nous, si hi ha respostes als meus comentaris... I ja fa setmanes, inclús mesos que trobo a faltar algunes actualitzacions.

No sé, em quedo amb les ganes de saber com li va a la Sílvia amb el seu petit. Què fa la Sol Solet?  Per què ha desaparegut el blog de la Marieta de l'ull viu?
Per què la Cas fa temps que no ens explica cap excursió?

I, per sobretot, on és l'Euphorbia?

I imagino que totes tindran una raó o una altra per no ser-hi per aquí però ostres, a mi m'agradava saber d'elles!

dijous, 5 de juliol de 2012

Fins quan novata?

Ben aviat farà sis mesos que em vaig treure el carnet i confesso que estic cada dia més satisfeta per haver-ho aconseguit. És totalment cert que quan condueixes tens més llibertat, et sents més independent... És com una altra vida!

Però també és cert que sis mesos després encara peco de novata en moltes ocasions i en aquests moments pateixo i encara em sento frustrada.

Fa unes setmanes vam decidir que era hora que aprengués a aparcar al pàrquing (el deixava al carrer per no haver de fer tanta maniobra) i em vaig posar "a ello". Ufff! Quines suades que faig!

Entrar el cotxe allà és una odissea i el pobre Yaris ja mostra les marques de les meves "intentones". Abans d'ahir però vaig fer rècord amb una ratllada monumental i és que encara em poso molt nerviosa quan la gent espera darrera meu mentre jo em barallo amb el volant.

Avui he tornat a "patir" una pifia de les meves i el resultat ha estat que la tapa d'un dels retrovisors ha saltat pels aires. Això sí, jo molt digna, he baixat del cotxe i l'he tornat a posar. Quin desastre! I no sé si és que ja m'he quedat amb els nervis però apa, calada en un semàfor. I de veritat que quan em calo, em calo i per molt que intento tornar a arrencar no ho aconsegueixo fins que no ho he intentat mínim cinc vegades.

I aquests només són uns exemples perquè durant aquests sis mesos més d'una vegada he intentat arrencar en punt mort o en segona, m'he quedat aturada en una pujada sense ser capaç de pujar-la... M'han passat de tots els colors! 

I parlo amb gent i tothom em diu que paciència, que no passa res, que tard o d'hora dominaré tot allò que ara em sembla impossible però a mi ara mateix em sembla que això de la "L" em durarà mil anys!

dimecres, 4 de juliol de 2012

Final de curs 2011-2012

Porto uns dies rumiant en com escriure el balanç d'aquest curs. Any rere any intento fer una mica de vista enrere per tractar de veure com ha anat el curs, quines sensacions em queden... Aquest any però el post se m'està resistint. Per què? Doncs perquè he viscut un final de curs molt intens i això de les emocions no sempre ho domino tan bé com a mi m'agradaria.

Recordo que quan em va tocar anar a Sant Andreu de Llavaneres va ser tot un disgust. L'escola era lluny amb una combinació horrorosa per anar i venir (aleshores no tenia carnet) i això em va disgustar molt. He de dir que aquest disgust em va durar ben poc i és que ja des del primer dia em vaig sentir molt bé. En aquella escola alguna cosa em donava caliu, em feia sentir bé i així ha estat.

Durant tot el curs passen moltes coses. No tot són flors i violes! És força difícil que no hi hagi moments de tensió a la pròpia classe amb els alumnes, amb pares o amb companys. Es viuen moltes èpoques de nervis a flor de pell, moltes hores de reunions difícils amb decisions a prendre que no sempre agraden a tothom i per sobretot, la mala maror que hi ha a l'ambient des que tenim la soga al coll amb tot el tema de les retallades.

Tot i així, tot i passar moments "crítics" (sobretot un de molt desagradable a dos dies d'acabar l'escola) he de dir que el balanç final és positiu.

Aquesta destinació m'ha servit per donar-me una empenta amb el carnet. Mare meva, qui m'anava a dir a mi que duria el cotxe amunt i avall. Potser era l'empenta que necessitava...

Els companys en general han estat molt macos. Com sempre hi ha de tot i hi ha amb qui et fas més i amb qui et fas menys però no oblidaré mai les estones que he viscut al menjador. Els riures amb la C i la S amb les que espero seguir tenint contacte. Els grups del whatsapp on explicàvem tonteries fins les tantes de la nit i on ens hem desfogat més d'una vegada. Realment s'agraeix el suport de les persones que tens al voltant en una feina com aquesta.

Els nens... Els nens tenen una capacitat enorme d'adaptació. Això vol dir que l'any vinent estaran encantats amb el nou mestre, segur que li mostren tot l'afecte que m'han mostrat a mi però jo em quedo amb el que m'han donat. Amb els moments que m'han fet riure i que hem viscut junts... Les estones al pati on les nenes m'explicaven les seves "coses de novios", les sortides esbojarrades que m'han fet escapar un riure en moments on no tocava, les preguntes divertides que no sempre saps com respondre. Ha estat un grup genial!

I si parlo d'emocions no puc deixar de pensar en l'O. Un nen tímid al que li costa relacionar-se i amb el que he creat un vincle molt especial. Una relació en la que una mirada sempre ho ha dit tot, un somriure tímid que explicava moltes coses en segons quins moments. Com em va fer plorar l'O l'últim dia! Jo que aguantava el tipus no em vaig poder reprimir més quan se'm va abraçar i com si fos un bebè va esclatar a plorar.

Les abraçades, els petons d'acomiadament, els dibuixos, els regals de les mares, les llàgrimes d'algunes d'elles...

Un any més faig balanç i continuo presumint de tenir una feina que estimo i que any rere any em sembla molt gratificant.

diumenge, 1 de juliol de 2012

Vacances

 Ja han arribat, ja sóc de vacances i aquest any he de dir que tinc una sensació estranya envers aquests mesos.

Normalment un parell de mesos abans de les vacances ja estic planejant, buscant llocs on anar i pensant què farem. Aquest any no és així... En Jordi va canviar de feina ara fa un parell de mesos i la incertesa sobre si tindria vacances o no no ha estat resolta fins fa uns dies.I tot i que li han dit que sí, que té vacances, no tenim massa clares les dates.

Aquesta incertesa ha fet que els nostres plans d'anar a Menorca s'hagin anat en orris. Ni hem pogut contractar i ara no em ve de gust fer-ho amb tan poc temps.

Aquestes vacances són una mica "delicades" per a mi i és que estic força amoïnada amb tot el tema de la feina. Intento no pensar-hi perquè no vull estar dos mesos massa agobiada pel tema però reconec que és una tasca difícil quan es tracta de no saber si tindràs feina o no. Això fa patir vulguis o no!

Per altra banda, en Jordi estarà pocs dies amb nosaltres i així com l'any passat tenia jornada intensiva, aquest any continuarà arribant a casa a les 20h com sempre. Això fa que jo hagi de passar el dia intentant entretenir dos marrecs que tenen ganes de gresca constant i això esgota. Vaja que ja em conec de què va la cosa i els primers dies estarem genials (ara tinc ganes de nens) però d'aquí uns dies (ara potser sono a mala mare total) m'estaré preguntant per què les classes no duren tot l'any! I no tan sols perquè ells vagin a escola sinó perquè de vegades aguanto millor els 26 de la classe que no pas els meus dos petits que quan volen són tremendos.

Aquestes vacances tenen pinta de ser dures però mira, jo he decidit que vull tenir unes vacances entretingudes i he començat a pensar que podem fer plans així com de sobte. Aquest estiu em ve de gust que sigui com una aventura, que fem plans d'un dia per un altre, que fem coses divertides els quatre, que fem una cosa que mai fem... Improvisar!

I de moment ja em ronda la idea d'anar uns dies a Cadaqués. Fa un parell d'anys em vaig enamorar i per què no tornar-hi per viure aquest preciós indret uns dies? A veure, a veure com surt i com visc això de no tenir tot calculat.