dissabte, 29 de setembre de 2012

Punts

Si una cosa tinc clara des que sóc mare és que la felicitat s'alterna de manera constant amb els moments de patiment. Les mares ens passem el dia patint per això, patint per allò... I a mi l'altre dia em va tocar patir un d'aquells "sustos" ben grossos.

Era dimarts i jo havia acabat una reunió. Miro el mòbil i veig que tenia un missatge al contestador, l'escolto i era la directora de l'escola bressol que la truqués quan pogués. El cert és que vaig trucar ben tranquil·la, pensant que seria cosa de preus o coses així perquè quan el nen està malalt la que truca sempre és la seva "senyo".

Bé, truco i em respon una de les mestres de l'escola . La seva primera frase és: "no t'espantis". No sé vosaltres però a mi quan em diuen aquesta frase ja em tremolen les cames perquè la cosa té pinta de ser grossa. "però sóc a l'hospital amb en Biel". Ja us podeu imaginar com em va començar a anar el cor en aquell moment...

Resulta que el meu petit havia ensopegat amb una cadira en acabar de dinar amb la mala sort que va anar a picar amb el front en una taula. Resultat? Un trau considerable i cinc punts de sutura.

Crec que mai no havia arribat tan ràpid a Granollers perquè en quant m'ho van dir vaig sortir pitant de l'escola. El camí es va fe etern i només vaig descansar quan vaig veure que el petit estava bé tot i el que duia a sobre.

En obrir la porta de l'escola bressol se'm va tirar a sobre plorant i dient: "mama pupa" mentre es senyalava el front. Per sort, els nens són forts i tot se'ls hi oblida de seguida perquè en quant vam sortir de l'escola ja cridava: "mamaaa paaaarc". Per parcs estava jo que encara tenia les cames tremolant!

I així estem, amb el noiet i els punts. Ahir li va veure una doctora i ens va dir que la ferida estava prou bé així que dilluns ja li trauran.  Després em tocarà preguntar si se li pot posar extracte de rosa mosqueta o alguna cosa que l'ajudi a cicatritzar. Pobre, a veure si no li queda massa marca.

Això de tenir fills és un no parar!

dimarts, 25 de setembre de 2012

El meu inici de curs

 Encara no he tingut temps per seure i fer una mica de balanç sobre el que ha estat el meu inici de curs. El cert és que porto dues setmanes treballant i ja noto que em falta temps. Ara ja estic totalment immersa en la rutina i això vol dir que he de dur moltes coses durant el dia... Sembla mentida però la feina surt per tot arreu i és que dur casa, feina i nens mai ha estat tasca fàcil. Ai com trobo a faltar la reducció de jornada!

Bé, el meu inici de curs ha estat una mica estrany la veritat. Em passejo per l'escola i encara em sento que hi sóc però no hi sóc. M'explico!

Sóc de les poques persones noves de l'escola (del meu cicle l'única) i m'he incorporat més tard que la resta de companys. Això fa que hagi de fer una veritable carrera de fons per a conèixer tot el que he de conèixer per almenys sentir-me una mica segura en tot el que faig. A més, hi ha el plus que la meva paral·lela es jubila la setmana que ve i això em convertirà en la persona antiga de cinquè. Quan ho penso no sé si riure o plorar...

El cert és que la gent de l'escola té molt bona disposició i m'he sentit ben acollida. Sempre que tinc dubtes intenten resoldre-me'ls i això fa sentir realment bé.  Per altra banda confesso que trobo a faltar una mica els companys del curs passat. En aquesta escola la gent és agradable però em resulta tot com massa seriós... Trobo a faltar fer petar la xerrada a l'hora del pati o riure amb qualsevol tonteria a l'hora del dinar. M'agraden els ambients distesos fora d'hores de feina i aquí això costa una mica.

Pel que fa al grup classe doncs mica a mica. Tinc alguns nens que Déu n'hi Do així que em toca estar una mica en guàrdia perquè no m'esvalotin la classe. En general però es veu un grup treballador i pel que veig, són bons nens.

Penso que aquest any tal i com estan les coses he tingut prou sort amb la destinació. Ara només em falta temps per acabar d'adaptar-me (els mestres també la necessitem) així que compto fins a deu i tot arribarà.

dissabte, 22 de setembre de 2012

La mestra embarassada

Una de les primeres coses que es va comentar sobre la nova mestra de l'Andreu és que està embarassada. A mi m'ho van dir les mares amb les que surto a caminar perquè el meu marit (gens observador) ni es va adonar.

Quan la mestra del teu fill comença el curs embarassada tots pensem en un primer moment el mateix: "no acabarà el curs". Això implica que els nens tindran canvis a mig curs (o abans) i que alguns nens ho poden passar una mica malament però immediatament et relaxes perquè senyors i senyores, no passa absolutament res!

Els nens s'adapten a tot i a tothom (has de ser horrible perquè uns nens tan petits no t'estimin) i ells acaben encantats de la vida. Amb això no vull dir que si durant un curs tenen vuit persones diferents no sigui un trasbals però un canvi, en principi, no em sembla res fora del normal.

Doncs bé, em van explicar que hi ha una mare que està molt indignada perquè la mestra de la seva filla està embarassada. Segons m'han explicat estava al passadís despotricant perquè ella no entenia com li havien fet això i buscava aliades per anar a queixar-se a direcció de la pobra noia perquè està embarassada. Per sort, es va quedar sola! Però tot i així va continuar "erre que erre" i cap al despatx que va anar.

Quan m'ho van explicar em vaig quedar alucinada. Primer perquè d'aquesta mare no m'ho esperava i segon perquè em vaig sentir summament ofesa com a dona i com a mare.

No sé com a aquesta "senyora" (per no posar un insult directament) no li cau la cara de vergonya amb aquesta actuació. Ella ha estat embarassada dues vegades... Aleshores? L'haurien d'haver fet fora de la feina mentre ho estava? O és que som les mestres les úniques que no podem quedar-nos prenyades?

Em sembla mentida que a dia d'avui encara hi hagi dones que tinguin aquests comportaments amb altres dones. Amb el que ens està costant fer-nos un lloc al món laboral.

O bé aquesta dona "curteja" com diríem a Granollers o directament és una masclista de aupa i ja se sap que les pitjors masclistes són dones!

dimarts, 18 de setembre de 2012

P4- Els taurons

Apa, doncs ja estem a P4 i toca dir allò que dic any rere any: "com passa el temps". Em sembla ahir que deixava l'Andreuet a l'escola bressol i apa, ja el tinc a P4.

Aquest any l'Andreu torna a anar d'allò més content a l'escola. El cert és que mai no hem tingut problemes per deixar-lo i aquest any encara el trobo més motivat. Imagino que conèixer tot al detall l'ajuda a tenir encara més seguretat. A més està tot cofoi perquè ja no és d'una de les classes dels més petits de l'escola i això a ell...

Avui han triat el nom de la classe entre tots i han decidit que es diran "els taurons". Ell volia que es diguessin "els peixos" però ves, li ha tocat acatar el que ha sortit en democràcia. Ara espero que no em demani un per la banyera! Que encara recordo que l'any passat que era de la classe de les vaques em va estar demanant una durant unes quantes setmanes.

Aquest curs però per a mi serà una mica dur i és que encara no l'he pogut dur ni un sol dia. El meu horari m'impedeix acompanyar-lo i la veritat, això pesa... No he vist ni la cara de la senyoreta, una senyoreta que és nova perquè la de l'any passat ha quedat "segrestada" a P3. Això ens ha fet molta llàstima a tots perquè la resta de mestres han promocionat i la nostra ha estat l'única que no ho ha pogut fer però ves, què hem de fer? La que tenim ara es veu que és prou maca, l'Andreu està molt content i amb això ja tenim prou.

Ara em tocarà empapar-me de tot quan vagi a les reunions de la comissió de decoració, aprofitar reunions d'escola, de classe... Hauré de fer de tafanera com i quan pugui així que aquest curs seré la mare "preguntona" de l'any. Per sort, l'escola de l'Andreu és un llibre obert. A més, el porta el papa i això està molt i molt bé.

dissabte, 15 de setembre de 2012

Social Media Freelance

Social Media Freelance és la nova professió d'en Jordi així que a partir de ja, aquestes paraules marquen un abans i un després en la seva carrera professional.

Després d'un parell de setmanes o tres (ja m'he perdut) amb algunes entrevistes i algunes propostes ha decidit que treballarà pel seu compte. Sé que no ha estat una decisió fàcil per a ell tot i que era una cosa que sé que desitjava fa molt.

En Jordi sempre ha tingut a la ment treballar pel seu compte. Ja va tenir una empresa i el fet d'haver de sortir d'aquesta li va suposar un bon disgust. Després d'aquella sortida va treballar per altres empreses i tot i que en algunes ha estat molt bé en el fons sempre ha desitjat portar el seu propi projecte. El noi ens ha sortit emprenedor...

El cert és que a mi aquesta decisió em provoca una mica d'angoixa. No sóc gens "aventurera" i sempre prefereixo "pájaro en mano que ciento volando" així que valorant les ofertes que tenia segurament jo m'hagués quedat amb la que era més fàcil i còmode.

Tot i així he decidit animar-lo a triar el que realment vol i desitja. No sé si és bon moment per emprendre aventures però està clar que tampoc ho és per refiar-se d'una feina i pensar que serà per tota la vida. Així que què carai! Sempre podem rectificar, no?

A més, treballarà des de casa i això és un luxe!

dimecres, 12 de setembre de 2012

11 de setembre

Quan gairebé no existeixen paraules per descriure tot el que vam sentir en aquest dia tan especial... Només puc dir que em sento orgullosa d'haver format part d'aquest clam del poble català, orgullosa de la meva terra, de la meva nació.

Visca Catalunya i Visca els catalans!


dilluns, 10 de setembre de 2012

Dieta?


Sí, ja ho poso amb un interrogant perquè la intenció hi és però fer-la ja és una altra història i és que des que vaig tenir en Biel que fer dieta és aquella fita que mai aconsegueixes.

Ara tornarem a la rutina així que m'he animat a intentar-ho una vegada més. M'he plantejat però fer-ho d'una manera serena, sense agobios i sense bogeries. L'objectiu principal doncs serà aconseguir mantenir una dieta prou sana i equilibrada intentant evitar fregits i marranades diverses.

A veure si ho aconsegueixo!

divendres, 7 de setembre de 2012

Siiiiii! Començaré el curs!

Aquest matí han hagut de nou nomenaments però aquesta vegada han estat ben diferents. A les 9h i poc una noia em deia que ella ja havia pogut veure la destinació així que he provat i BINGO! Tinc escola!

No em puc pas queixar perquè m'ha tocat una jornada completa a Cardedeu així que de casa a la feina tinc 10-15 minutets en cotxe. Ja tocava una destinació a prop...

A la credencial posava que la substitució és fins el dia 28 d'aquest mateix mes però en anar a l'escola i parlar amb la direcció m'he trobat una altra sorpresa i és que segurament s'allargarà tot el curs. La noia que substitueixo té una malaltia greu i el procés de recuperació és llarg.

La veritat és que quan ho penses fredament sap molt greu que a la nostra feina la desgràcia d'una persona d'una sigui l'oportunitat de treball d'una altra però els mestres s'han de substituir i aquesta per ara és la meva feina malgrat em sàpiga greu.

La gent de l'escola d'entrada m'ha semblat maca que això ja està molt bé. Si m'he de trobar sorpreses desagradables millor que no me les trobi el primer dia i estic encantada perquè m'ha tocat ser tutora de cinquè. Crec que ja ho he dit alguna vegada però m'encanta el cicle superior així que genial. A més, el curs passat també duia un cinquè i això vulguis o no és un gran què.

I res, ara ja tinc una carpeta amb molta informació per assimilar (començar el mateix dia que els nens em farà anar una mica coixa d'informació el primer dia), he d'anar a comprar la meva super agenda rosa cursi de cada any i preparar-me per començar un curs que serà dur en quant a retallades i lluita contra el que ens estan fent.

Ara, a mi la il·lusió per la meva feina no me la treu ni el Mas, ni la Gripau ni cap beneït d'aquests que tenim com a governants.

dijous, 6 de setembre de 2012

Rutina


Aquest any el primer en engegar la rutina a casa ha estat en Biel i és que ahir ja va començar l'escola bressol de nou.

El cert és que jo tenia una mica de por a la seva reacció. Aquest estiu hem estat molt temps junts (l'últim mes d'escola bressol ell ja no va anar) i això ha fet que el seu grau de "mamitis" augmentés fins al punt que quan em perdia de visita ja es queixava. A més, les últimes setmanes també ha estat molt amb en Jordi així que s'han juntat la "mamitis" i la "papitis", unió terrible de cara a la guarde.

Doncs bé, una vegada més en Biel ens ha sorprès. Ahir vam anar a acompanyar-lo en el seu primer dia i va anar molt bé. També cal dir que vam aprofitar un moment de despiste del nen per marxar (encara no entenc com hi ha pares que allarguen i allarguen l'acomiadament quan el que provoquen és més angoixa en els seus fills) i quan el vaig anar a recollir la noia que està amb ell aquest any em va dir que havia estat molt bé. Només va tenir un moment de fluixera a l'hora del pati però la resta del matí va anar rodat. És un campió!

Així que res, ja tenim un membre de la família en plena rutina tot i que aquesta setmana fem una mica d'adaptació. Ara faltem la resta...

dimarts, 4 de setembre de 2012

Cactus


Un dels comentaris de l'anna al post d'ahir m'ha fet pensar en un escrit que tenia en ment ara fa uns mesets i és que a principis d'estiu em vaig emocionar molt amb la idea de tenir unes maduixeres. Tan contenta estava jo que pensava escriure i tot sobre la meva aventura amb elles!

Les maduixeres havien de servir perquè l'Andreu les "visqués". Així també teníem una activitat per fer junts i totalment relacionada amb el respecte per la natura. Que maco sona, oi? Em vaig oblidar però un petit detall i és que la meva relació amb les plantes és... Com ho diria... Nefasta?

Així doncs, les maduixeres van durar el que poden durar amb una cuidadora com jo. Res i menys! Això sí, durant les escasses setmanes que van estar a casa va ser divertit. Admeto que això de les plantes no és "lo mío". Sempre se'm moren i és que sóc incapaç de ser constant i donar-lis les atencions que necessiten i per tant, sempre acaben mortes.

Les úniques plantes que resisteixen al pas del temps a casa meva són els cactus. Clar, si ja se'm morissin unes plantes que pràcticament no necessiten res seria per matar-me. Així que he decidit que el lloc que ocupaven les maduixeres serà ocupat per uns cactus.

Fa temps vaig tenir una aloe vera que va durar molt i molt (de fet no la tinc perquè durant la mudança la vaig deixar a l'altra pis) i ara estic disposada a tenir-ne una altra. El cert és que és una planta que va molt bé. Quan alguna vegada ha sortit algun granet poc desitjat, alguna vermellor a la pell o cosetes per l'estil, l'aloe ens ha fet servei.

Què més vull? Una planta que cura i a més no s'ha de regar. No és perfecte per a mi?

dilluns, 3 de setembre de 2012

El millor dels meus somriures

Ja fa temps que la crisi ronda pel país. Al principi pensava que la cosa no podia ser massa greu, després va començar a caure gent del nostre voltant i ara ja ens ha colpejat a la cara directament.

La setmana passada no vaig obtenir cap destinació i avui han fet fora de la feina en Jordi. Això no ens ha agafat massa de sorpresa, ja veiem moviments estranys des de fa algunes setmanes però divendres vam tenir una notícia que ens alarmava del tot. Havien fet fora un parell de nois que treballen colze amb colze amb i ell i ja se sap allò de que "cuando las barbas de tu vecino veas cortar...".

La qüestió és que ara mateix estem els dos a l'atur. Bé, jo intentant aconseguir el certificat i ell que no sap pas si cobrarà res per merders d'autònoms i demès.

I com em sento? Doncs sincerament estic molt amoïnada però molt molt amoïnada. En Jordi sempre ha trobat feina de seguida però ostres, no sé, la cosa pinta ben magra.

Tot i així avui, com cada dia, intento treure el millor dels meus somriures. Fa uns anys segurament estaria plorant i fent un drama. No sóc una persona gens optimista i les coses se'm fan una muntanya de seguida però no sé, ara és diferent. Tinc dos nens fantàstics que cada dia em fan riure amb les seves coses i només per això ja val la pena intentar ser positiva i veure les coses des d'una altra perspectiva.

Ahir una amiga em deia que quan es tanca una porta s'obre una finestra i altra em deia que, de vegades, no es necessita massa per ser feliç. Això últim m'ho deia després que els petits ho passessin genial després d'anar a veure els focs artificials de Granollers a dalt d'una muntanya. Ves, té raó, molta raó!

I ara és quan traiem el plan B i aquest comença perquè el Jordi busqui feina una mica més a prop de casa. Ens dóna igual si cobra menys però ens agradaria que estigués més per aquí i que gaudeixi més dels nens. Aquest últim any ha estat molt esclau dels horaris i això ha fet que els veiés poc (de retruc a mi també clar).

No sé, potser és el moment de tenir una cosa que ens aporti menys a nivell econòmic i més a nivell familiar. Potser tot això de l'acomiadament té un final bo o simplement m'enganyo pensant que tot té un per què i no pot durar massa la turmenta.

Sigui com sigui penso intentar treure cada dia el millor dels meus somriures.

Natació


A casa hem deixat passar sempre el tema de la natació ja sigui per un motiu o per un altre.

El complex esportiu que ens queda més a prop de casa té uns horaris que pel meu gust són força difícils pels nens. Els cursets de nadons dels dissabtes sempre eren cap a quarts d'una (hora de dinar) i els de nens més grans són a les 9h del matí (massa matinar per un dissabte, a l'Andreu li agrada molt dormir).

Els horaris entre setmana ja són més raonables però el no saber mai on treballaré m'impossibilita el comprometre'm amb un curset d'aquest tipus per las tardes. Si no els puc dur jo mateixa no vull obligar a ningú a fer-ho.

A banda d'això, l'Andreu tampoc s'ha mostrat mai massa interessat per la natació així que hem arribat a P4 sense anar-hi.

Ara però la cosa ha canviat. El petit porta ja força setmanes dient que vol anar a natació, que li agradaria fer piscina i aprendre a nedar així que la mama s'ha posat a buscar llocs on poder fer un curset i... Aconseguit!

En un dels pobles de per aquí al costat fan curset de natació els dissabtes al matí a una hora raonable i a un preu molt assequible així que demà mateix anem a apuntar-lo (espero que quedin places). A més, un amiguet de la seva classe farà el curset amb ell així que tenim l'Andreu ben content.

A veure què tal va!