Mare treballadora

Sóc mare i mestre o el que és el mateix: mare treballadora.

Fa dos anys que tinc l'Andreu i trampejo constantment amb horaris de feina i horaris del nen i fins ara entre el seu pare i jo ens anavem ensortint molt bé. Aquesta setmana però l'Andreu ha agafat angines i no podrà anar a l'escola bressol... resultat? he hagut d'agafar la baixa perquè en Jordi no es pot quedar amb ell i no tenim cap altra persona amb la qui comptar.

Està clar que després d'això queda molt evident que necessitem una cangur però la cosa no és massa senzilla. Primer perquè trobar una persona de confiança no és senzill i segon perquè tampoc ho és trobar algú amb qui comptar en ocasions tan puntuals.

De tot això el que més m'amoïna és comprobar una vegada més que ser mare treballadora és una cosa molt dura i molt difícil. Fa anys quan les mares no treballaven no hi havia problemes d'horaris ni de compatibilitats però ara sí que n'hi han. Per què no es fa res davant d'això? És necessari que una mare hagi d'agafar una baixa per poder estar amb el seu fill malalt? I si no m'haguéssin donat aquesta baixa? Sembla mentida que vivint l'época en la que vivim no hi hagi recursos a l'hora d'afrontar una situació així.

També em sembla una injusticia que es doni per fet que si el tens malalt el pots deixar amb els avis. Els avis de l'Andreu també treballen i encara que no treballéssin... és la seva obligació cuidar el meu fill? No! I si no els hi vull deixar? Què? Ho he de fer obligada?

No m'agrada pensar que davant de tot això hi ha una postura masclista en la que la dona no pot ser mare i treballadora alhora. No m'agradaria pensar que en certa manera s'obliga a les dones a triar entre la vida familiar i la laboral perqué hi ha moltes dones que volem ser mares però també estem orgulloses de la feina que fem. No m'agradaria pensar tot això però en el fons i per desgràcia cada vegada n'estic més convençuda.

La nova feina

A en J li ha sortit una nova feina. Si tot va bé la setmana que ve signa el contracte i no sé si està més nerviós ell o jo. La veritat és que fa temps que penso que en J necessita una feina que li doni una estabilitat econòmica que ara mateix necessita tenint en compte que ja som una família però ara que arriba el moment del canvi també tinc pors.

Fa molt temps que treballa amb els nois que treballa ara. Es coneixen, es tenen confiança i sé s'ho passa bé treballant amb ells. Em pregunto si ara tindrà la mateixa sort... També cal dir que gràcies a la seva empresa actual gaudeix d'uns privilegis que ara perdrà. Si l'Andreu es posa malaltó haurem de muntar una logística (que encara no tenim n i mínimament pensada) que fins ara no era necessària.

Per altra banda tindrà un sou segur cada mes, no s'haurà de desplaçar cada dia patint la renfe com la pateix ara i a més podrà estar per casa a una hora força decent. D'entrada tot sembla indicar que és una feina feta a mida per ell però em sap greu també veure que a ell li dol deixar una mica de banda tot allò pel que tant ha lluitat a nivell professional.

Aquestes últimes setmanes tenim una barreja de sentiments una mica forta però suposo que les coses ens aniran a millor o almenys això esperem els dos que ja muntem castells a l'aire amb tot el que pensem que sortirà d'aquest nou lloc.

Nadal

Ja tenim aqui de nou el nadal i jo ja torno a rebre'l molt contenta. Per aquestes dates sempre estic molt alegre i em costa comprendre a la gent que no ho està. Suposo que el fet que no em falti ningú important doncs també ajuda a que aquesta felicitat estigui present.

M'agrada decorar la casa, veure els carrers adornats, m'agrada veure torrons a les botigues, la loteria... bé, tot el que es fa i és típic per nadal.

L'any passat aquestes dates ja van ser molt especials perquè era el primer nadal de l'Andreu i per mi això era realment emocionant però he de reconèixer que aquest any encara estic més contenta i emocionada perquè el meu petit és una mica més gran i se n'adona de moltes coses que el fan somriure i a mi disfrutar. Li dóna menjar al tió (bé, demana el menjar per al tió però se l'acaba menjant ell), m'ha ajudat a decorar la casa, em canta (a la seva manera) les cançons que ha aprés a la guarderia...

Aquest any es presenten unes festes divertides i un tió i reis veritablement emocionants!

Bones festes i feliç any!

Bon rotllo

Ahir vam anar a la Fira de torrons de Llinars. Vam anar en Jordi, l'Andreu i jo amb la M, el seu marit i els nens, la R i, finalment, va venir la B. Ahir ho vam passar d'allò més bé i quan ja veniem cap a casa en cotxe pensava en la sort que he tingut amb la destinació d'aquest any!

L'escola té algunes coses que no m'agraden (trobar un lloc perfecte és pràcticament impossible) però pel que fa a les companyes estic tan contenta que si em diguéssin que em puc quedar aqui per sempre m'hi quedava. Durant el dia a les mestres ens passen moltes coses que ens fan estar nervioses o decaigudes o enfadades... i la veritat és que és un luxe poder trobar unes companyes que en qualsevol moment del dia et fan treure un somriure o fan que els problemes de l'aula quedin allà aparcats encara que sigui per uns minuts.

La cosa encara és millor quan a més pots quedar amb elles fora d'horari escolar per posar notes i anar fent parades per riure una estona, per sopar i després anar a prendre algo a un pub (lloc on feia segles que no entrava) o quedar per anar a veure una fira i després sopar un entrepà.

És ben cert que la vida sempre et dóna "una de cal y una de arena" i crec que aquest any m'està compensant per lo molt malament que ho vaig arribar a passar amb la destinació de l'any passat.

La meva primera festa sorpresa

Ahir vaig tenir la primera festa sorpresa de la meva vida i la veritat és que em vaig emocionar molt. Crec que ha estat un dels millors regals que he tingut a la meva vida i avui encara em dura el somriure.

Moltes gràcies a totes i tots. Sou uns sols i cada dia estic més contenta que ens haguem conegut!

Ja en tinc 30...

És el títol d'una obra de l'Àngel Llàcer que en Jordi i jo vam anar a veure ja deu fer ben bé uns quatre anys. Aleshores els 30 anys els veia molt lluny i semblava que mai no arribarien...

Bé, doncs han arribat! Ahir vaig fer 30 anys i la veritat és que lluny de sentir-me gran o deprimida per entrar ja en la trentena em sento força alegre i contenta. A mi de sempre que els aniversaris m'agraden molt. No sé, crec que els anys no passen d'un dia per un altre... podriem dir que ja fa mesos que sóc camí d'aquests 30 així que més vella ho sóc cada any però també cada mes o cada dia o cada hora o cada minut o, fins i tot, cada segon així que per a mi ahir no era molt més vella que el dia anterior o l'altre. De fet ara mateix ja sóc més vella que ahir i tampoc estic amoïnada.

Com deia (de vegades em perdo en divagacions) ahir em vaig sentir força bé. Era la protagonista per un dia, la persona especial del dia i això m'agrada. M'agrada que la gent em feliciti, que em faci dos petons, que em truquin, que em facin detallets... que coi! Fa 30 anys segur que vaig suar la gota gorda per sortir d'aquell raconet dins la meva mare i penso que és força just que cada any se'm reconegui el mérit d'haver pogut sortir amb éxit per aquell lloc tan estret.

Visca els aniversaris, poder comptar-los, visca poder fer-se gran (que no vell) i que carai! Visca que et diguin que no aparentes l'edat gens gens.