A l'octubre vaig escriure un post on parlava del fet de no esperar tant de la gent. En aquell moment estava passant un moment dur de dol. Estava veient com la relació amb una de les meves millors amigues s'apagava com una espelmeta que ja fa poca llum i que aguanta però saps que en qualsevol moment deixarà de lluir.
Bé, uns mesos després puc dir que l'espelmeta per la meva part s'ha apagat del tot i ja no estic trista. Simplement vull passar pàgina, vull quedar-me amb els moments bons viscuts (que hi ha hagut molts) i prou.
Des d'octubre cap aquí la cosa es mantenia a tranques i barranques però fa una setmana i poc més que tot va acabar. Vaig aprofitar un sopar per explicar com em sentia. Vaig explicar que per una mare els seus fills són el més important, que els nens mereixen més atenció, una mica més de cas. L'Andreu ja entén tot i té una il·lusió boja per ella i per la seva parella. Aquell dia eren les 22h i encara no havia sopat amb l'emoció d'esperar-los. Una emoció que no és recíproca i que a mi ja se'm clava com un ganivet en el cor.
El petit ja dormia perquè a segons quines hores ell ja dorm. Ell no els espera i jo ja no faig que els esperi...
Vaig dir que els havia fet padrins amb tota la il·lusió del món. No els vaig triar perquè sí, els vaig triar perquè fa molts anys que ella és important per a mi i ara ell també ho és.
Quan exposo tota una sèrie de sentiments intentant que el plor no em surti que rebo per resposta? "No ens agraden els nens". Ja ho sé això! Però els MEUS nens no són uns nens, són els MEUS nens. Si tu, ell... Qualsevol m'estima de debò sap que els meus nens no són uns nens qualsevol. Per cap mare els nens són uns nens qualsevol.
I acaba el sopar de bona manera i es tanca la porta i sé que allò ha estat el final.
Als tres dies comptats arriba l'aniversari de l'Andreu. No hi ha cap felicitació... No hi ha res.
Bé, ara sí que ha mort tot. I mira, ara ja no estic trista. Ja he tingut molts mesos per pair, per digerir i per adonar-me que ja no sóc tan important com ho era abans. Imagino que es deu a que els interessos han canviat i no passa res. És una cosa que passa amb molta gent.
L'únic que em dol és quedar-me amb la pena del record de veure el meu fill gran esperant per sopar, amb tota la il·lusió i amagant-se darrera la butaca per fer un gran : "buuuuuuh".
La gran pena que no els han sabut valorar.
dilluns 20 de febrer de 2012
divendres 17 de febrer de 2012
Tertúlies literàries
El passat dimecres de 9h a 10h del matí vaig tenir la sort de poder participar en una tertúlia literària molt interessant i crec que m'he enganxat. I sabeu amb qui la vaig fer? Doncs amb una colla "d'enanos" de la classe de l'Andreu.
Dilluns quan vaig anar a buscar l'Andreu vaig veure que la mestra duia a la mà uns quants dossiers i anava preguntant a pares i mares si volíem participar de les tertúlies que es fan a l'escola i no em vaig poder negar!
L'activitat consisteix en anar a l'escola i escoltar un conte amb els nens. Després cada pare s'emporta uns quants petits i xerra sobre el conte, sobre el que han entès, el seu significat... I us asseguro que és la mar de divertit.
El passat dimecres la mestra va explicar el conte de "La rateta que escombrava l'escaleta" (algun dia faré un post sobre l'enveja que tinc a les mestres d'infantil per la seva manera d'explicar contes). Després ens va assignar uns nens (com era el primer dia va deixar que cada nen anés amb el seu pare o mare) i aquí va començar la gresca.
La veritat és que és molt divertit xerrar amb nens d'aquesta edat. A la que estires una mica del fil et trobes amb reflexions que són tan tendres i tan lògiques que hi ha molts moments que has de mantenir el tipus per no esclatar a riure.
L'Andreu al principi estava molt esverat. Volia tenir tota la meva atenció i no estava massa disposat a compartir la mama però mica a mica va començar a calmar-se i aleshores tot va anar com la seda. Els nens del grupet eren molt eixerits i treien unes conclusions la mar de divertides així que vaig passar una estona molt agradable. Repetiré segur!
A més, a l'Andreu li va molt bé que la mama estigui per ell i que vagi a l'escola. De fet la mestra em va comentar que des que vaig a dur-lo i a buscar-lo tants dies està molt més tranquil i se'l veu més feliç i content i ara amb això de les tertúlies ni us explico com està. Visca la reducció de jornada!
Dilluns quan vaig anar a buscar l'Andreu vaig veure que la mestra duia a la mà uns quants dossiers i anava preguntant a pares i mares si volíem participar de les tertúlies que es fan a l'escola i no em vaig poder negar!
L'activitat consisteix en anar a l'escola i escoltar un conte amb els nens. Després cada pare s'emporta uns quants petits i xerra sobre el conte, sobre el que han entès, el seu significat... I us asseguro que és la mar de divertit.
El passat dimecres la mestra va explicar el conte de "La rateta que escombrava l'escaleta" (algun dia faré un post sobre l'enveja que tinc a les mestres d'infantil per la seva manera d'explicar contes). Després ens va assignar uns nens (com era el primer dia va deixar que cada nen anés amb el seu pare o mare) i aquí va començar la gresca.
La veritat és que és molt divertit xerrar amb nens d'aquesta edat. A la que estires una mica del fil et trobes amb reflexions que són tan tendres i tan lògiques que hi ha molts moments que has de mantenir el tipus per no esclatar a riure.
L'Andreu al principi estava molt esverat. Volia tenir tota la meva atenció i no estava massa disposat a compartir la mama però mica a mica va començar a calmar-se i aleshores tot va anar com la seda. Els nens del grupet eren molt eixerits i treien unes conclusions la mar de divertides així que vaig passar una estona molt agradable. Repetiré segur!
A més, a l'Andreu li va molt bé que la mama estigui per ell i que vagi a l'escola. De fet la mestra em va comentar que des que vaig a dur-lo i a buscar-lo tants dies està molt més tranquil i se'l veu més feliç i content i ara amb això de les tertúlies ni us explico com està. Visca la reducció de jornada!
dimecres 15 de febrer de 2012
Les patates de la discòrdia.
En Jordi ha anat a buscar els nens i quan han arribat a casa he preguntat a l'Andreu què havia sopat i quina ha estat la resposta? Patates fregides amb ketchup i nocilla. Al principi hem pensat que es tractava d'una mentirijilla del bitxo (últimament ens diu algunes) així que hem insistit i l'hem amenaçat dient que trucaríem els avis per preguntar i així ho hem fet. En Jordi ha trucat i tachan! Totalment cert, el nen ha sopat tot just el que ens ha explicat perquè no ha volgut menjar l'hamburguesa.
Cal dir que fa un parell de setmanes es va voler quedar a sopar a casa dels seus avis i el menú va ser exactament el mateix: patates fregides i magdalenes farcides de nocilla de postre.
Mireu, potser sóc una mica rara però crec que aquest tipus d'alimentació no s'acosta però ni de lluny al que ha de ser sa per un nen petit (no m'ho menjaria ni jo).
A més, a aquests menús "infantils" se li suma el fet que cada dia que es veuen cau xocolata o caramels o qualsevol altra cosa que al seu pare i a mi no ens fa massa gràcia que entri a la dieta del petit. A veure, no és que nosaltres no li donem mai un caramel o un tros de xocolata però tot té un límit i una cosa és de tant en tant i l'altra és a diari.
El tema dels menjars a casa dels meus sogres a mi em desespera. No hi ha uns hàbits alimentaris massa saludables però penso que, de vegades, s'ha de pensar una mica en els petits i en el que se'ls hi dona perquè és molt fàcil optar per no barallar-se però no és l'opció més correcta.
El problema està que quan en Jordi parla amb ells la cosa passa a que l'Esther està al darrera segur, segur (que us asseguro que moltes vegades jo ni idea. És més, de vegades paro els cops) i que després potser hi ha mala maror. Això és una cosa que costa... Els hi costa molt acceptar "crítiques" i per això es fa difícil fer-lis de manera natural.
Per altra banda estem en el tema etern. Avui he demanat si se'ls podien quedar a sopar mentre jo estava podríem dir que "de picos pardos" i no sé fins a quin punt tens dret de rondinar davant un favor però és que carai! Al meu marit i a mi ens costa horrors que l'Andreu mengi, que ho faci bé i que accepti tot. Vaja que hi ha una feinada darrera d'aquesta criatura que en dues o tres setmanes a la tarda se'n va en orris.
Així que aquest és el panorama i ja no sé quina solució és la més adient. Fer que no vagi més a dinar o sopar allà? Intentar aguantar el tipus com puguem? Tornar a parlar-ho mil vegades més si fa falta? De veritat, aquests temes em poden!
dilluns 13 de febrer de 2012
Aniversari
A mi em sembla ahir que mirava el predictor, veia aquella ratlleta gairebé invisible i m'abraçava amb en Jordi amb la il·lusió que provoca saber que has aconseguit l'embaràs que buscaves.
Em sembla ahir que muntàvem la seva habitacioneta. Enganxàvem aquelles figures enormes del Winnie i muntàvem la cuna, l'armari i el canviador. Posava les cortines, el joc de llit i penjava la seva robeta intentant imaginar com li quedaria posada al meu nen.
Em sembla ahir que li veia la carona per primera vegada. Li agafava els ditets i els apretava contra mi amb tot l'amor del món. Quin moment! Aquest mai se m'oblida...
Em sembla ahir que entrava a l'habitació i trobava aquell bitxo de mesos fent salts a la cuna mentre jo pensava que dormia. Amb aquella cara de tremendot que ha tingut sempre i rient amb la satisfacció de fer una entremaliadura de les grosses.
Em sembla ahir que feia els primers passets mentre buscava els meus braços i cridava per la satisfacció d'haver aconseguit tota una fita.
Em sembla ahir que va començar a parlar, a deixar les papilles, a gaudir de l'escola bressol, a pintar, a fer amics...
Són quatre anys plens d'aventures, d'aprenentatges, de moments d'amor, d'estimació, d'enfados, de jocs, de plors, de riures i de mil coses que he descobert gràcies al meu petit Andreu.
Són quatre anys ja de mami i només puc dir que en vull mil més!
dissabte 11 de febrer de 2012
Pares versus Socials
Aquest any m'ha tocat a mi la "xina" de ser la mestra de socials. Dic la "xina" perquè és una assignatura força complexe si la comparem amb l'altra assignatura dins de medi que són les naturals.
Als nens de cinquè per norma general els hi agrada la història però quan toca tema de geografia me les veig i mes les desitjo perquè el temari sigui amè i no se m'adormin a la classe (també lluito per no adormir-me jo. Ho sento, odio la geografia des de sempre).
Bé, el cas és que intento fer unes classes amenes i procuro que el temari no sigui massa feixuc però està clar que per cada tema hi ha uns objectius i aquests, ens agradi o no, s'han d'assolir.
Les socials són una mica dures en quant al tema estudi. Estem parlant d'uns nens que acaben d'aterrar al cicle superior i que, per tant, no tenen uns hàbits d'estudi adquirits. Fins ara n'hi havia prou amb escoltar a la mestra durant la classe però ara ja cal alguna cosa més. Ara cal posar colzes i fer una feina a casa que no sempre es fa.
El primer examen de socials va ser un autèntic desastre. Va haver força nens suspesos i per què? Doncs perquè no van fer cas. Els hi deia per activa i per passiva que calia estudiar però res, ells (alguns clar) continuen amb el "xip" de cicle mitjà i pensaven que no caldria.
I després dels resultats ja han aparegut els primers pares. A veure si m'explico... A mi no em fa res que els pares vinguin a preguntar-me coses. Tinc molt clar que l'educació és cosa d'unió entre família i escola i estic disposada a escoltar tot el que se m'hagi de dir però pel que no passo és perquè em vinguin a dir com he de puntuar els exàmens o a demanar-me que baixi el nivell perquè clar, són petits.
Jo penso que segurament sóc millor mestra que d'altres però també molt pitjor que molts. No sóc perfecta ni molt menys, tinc molt per aprendre però el que sí que tinc per segur és que abans de donar un temari tinc molt present les edats i les capacitats de cadascun dels meus alumnes. I, evidentment, a l'hora de puntuar sé molt bé quines preguntes tenen més valor que les altres. Faltaria més!
Doncs fa unes setmanes va aparèixer una mare que considerava que el seu fill en comptes de treure un cinc havia d'haver tret un sis. Molt amablement li vaig explicar que el seu fill no havia respòs allò que era més important però res, el seu argument era que el nen només té deu anys i fa el que pot. I no quedava la cosa aquí no, la mama en qüestió em canviava les puntuacions de les preguntes de l'examen perquè allò que jo considerava més important per ella no ho era i clar, la repartició dels punts no era adient.
A veure, jo no discuteixo que el nen té només deu anys però és que el temari és precisament el que es demana a un nen de deu anys i això de que fa el pot... Diguem que fa el que vol més aviat. Ara lo de qüestionar-me el valor de les preguntes... Perdoneu però per mi és surrealista! (Un altre dia us parlo d'un pare que va corregir un examen sobre les correccions que havia fet un company meu).
Ahir una altra mare li va dir al mestre de l'altre cinquè que geografia era massa difícil. Uns nens tan petits no poden aprendre totes les comunitats autònomes d'Espanya i alhora les comarques de Catalunya. Bé, si aquesta senyora hagués estat a la classe hagués pogut comprovar que els nens (si més no la majoria) no només se les saben sinó que me les senyalen en un mapa.
Sóc una mestra exigent, sí. Crec que els nens han de sortir suficientment preparats de l'escola per poder tirar endavant a l'institut. Ara els nens van massa d'hora pel meu gust a l'institut però no puc fer-hi res. Allà se n'adonaran que els mestres ja no els hi fan de "pares" i em sembla molt bé. S'han d'espavilar, han de créixer...
No sé, jo miro i remiro el temari i els exàmens i us asseguro que no veig res que no es pugui assolir amb una mica d'estudi i una mica d'atenció. De fet hi ha nens que treuen força bones notes.
No crec que m'hagi equivocat massa en l'enfocament de l'assignatura. Treballem molt i molt a la classe. El que sí que penso és que alguns pares no entenen que els seus fills creixen, alguns no entenen que els mestres els exigim, alguns no veuen que no podran estar sempre allà per solucionar la papereta i no veuen que tot això no ajuda pas als seus fills.
Als nens de cinquè per norma general els hi agrada la història però quan toca tema de geografia me les veig i mes les desitjo perquè el temari sigui amè i no se m'adormin a la classe (també lluito per no adormir-me jo. Ho sento, odio la geografia des de sempre).
Bé, el cas és que intento fer unes classes amenes i procuro que el temari no sigui massa feixuc però està clar que per cada tema hi ha uns objectius i aquests, ens agradi o no, s'han d'assolir.
Les socials són una mica dures en quant al tema estudi. Estem parlant d'uns nens que acaben d'aterrar al cicle superior i que, per tant, no tenen uns hàbits d'estudi adquirits. Fins ara n'hi havia prou amb escoltar a la mestra durant la classe però ara ja cal alguna cosa més. Ara cal posar colzes i fer una feina a casa que no sempre es fa.
El primer examen de socials va ser un autèntic desastre. Va haver força nens suspesos i per què? Doncs perquè no van fer cas. Els hi deia per activa i per passiva que calia estudiar però res, ells (alguns clar) continuen amb el "xip" de cicle mitjà i pensaven que no caldria.
I després dels resultats ja han aparegut els primers pares. A veure si m'explico... A mi no em fa res que els pares vinguin a preguntar-me coses. Tinc molt clar que l'educació és cosa d'unió entre família i escola i estic disposada a escoltar tot el que se m'hagi de dir però pel que no passo és perquè em vinguin a dir com he de puntuar els exàmens o a demanar-me que baixi el nivell perquè clar, són petits.
Jo penso que segurament sóc millor mestra que d'altres però també molt pitjor que molts. No sóc perfecta ni molt menys, tinc molt per aprendre però el que sí que tinc per segur és que abans de donar un temari tinc molt present les edats i les capacitats de cadascun dels meus alumnes. I, evidentment, a l'hora de puntuar sé molt bé quines preguntes tenen més valor que les altres. Faltaria més!
Doncs fa unes setmanes va aparèixer una mare que considerava que el seu fill en comptes de treure un cinc havia d'haver tret un sis. Molt amablement li vaig explicar que el seu fill no havia respòs allò que era més important però res, el seu argument era que el nen només té deu anys i fa el que pot. I no quedava la cosa aquí no, la mama en qüestió em canviava les puntuacions de les preguntes de l'examen perquè allò que jo considerava més important per ella no ho era i clar, la repartició dels punts no era adient.
A veure, jo no discuteixo que el nen té només deu anys però és que el temari és precisament el que es demana a un nen de deu anys i això de que fa el pot... Diguem que fa el que vol més aviat. Ara lo de qüestionar-me el valor de les preguntes... Perdoneu però per mi és surrealista! (Un altre dia us parlo d'un pare que va corregir un examen sobre les correccions que havia fet un company meu).
Ahir una altra mare li va dir al mestre de l'altre cinquè que geografia era massa difícil. Uns nens tan petits no poden aprendre totes les comunitats autònomes d'Espanya i alhora les comarques de Catalunya. Bé, si aquesta senyora hagués estat a la classe hagués pogut comprovar que els nens (si més no la majoria) no només se les saben sinó que me les senyalen en un mapa.
Sóc una mestra exigent, sí. Crec que els nens han de sortir suficientment preparats de l'escola per poder tirar endavant a l'institut. Ara els nens van massa d'hora pel meu gust a l'institut però no puc fer-hi res. Allà se n'adonaran que els mestres ja no els hi fan de "pares" i em sembla molt bé. S'han d'espavilar, han de créixer...
No sé, jo miro i remiro el temari i els exàmens i us asseguro que no veig res que no es pugui assolir amb una mica d'estudi i una mica d'atenció. De fet hi ha nens que treuen força bones notes.
No crec que m'hagi equivocat massa en l'enfocament de l'assignatura. Treballem molt i molt a la classe. El que sí que penso és que alguns pares no entenen que els seus fills creixen, alguns no entenen que els mestres els exigim, alguns no veuen que no podran estar sempre allà per solucionar la papereta i no veuen que tot això no ajuda pas als seus fills.
dijous 9 de febrer de 2012
Estic estupenda
No és que de cop i volta m'hagi donat un "subidón" d'autoestima no. Que més voldria! És que avui he anat al metge de capçalera a buscar els resultats d'una analítica i resulta que estic estupenda. Vaja, que fins i tot l'assimilació de ferro em surt alta.
Fa un parell de setmanes vaig anar perquè em trobava força malament. He tingut el refredat més llarg de la meva història. Rècord d'un mes! I no tirava, no tirava així que vaig pensar que potser hi havia alguna cosa al darrera. No sé, anèmia, carència d'alguna cosa però que va. Estic sana como una manzana així que quin és el diagnòstic? Que treballo, porto una casa i tinc dos fills!
Recepta? Aprofitar la reducció de jornada (encara no la puc assaborir del tot perquè tinc el petit per aquí fent malifetes, com està el petit Biel mare meva!), ser menys exigent amb els temes de casa i amb els nens... imagino que he d'esperar que creixin per tornar a anar una mica més lleugera (tot i que si faig cas als comentaris de les meves companyes amb fills adolescents no sé si arribaré mai a descansar). Ah sí i com no, unes fantàstiques vitamines que todo lo pueden.
Ara a veure si començo a recuperar una mica les energies perquè sembla que el refredat per fi ha marxat. No ho direm massa alt però eh? I a veure si el fet de menjar millor (no hi ha com tenir una mica de temps per posar-se a la cuina) també ajuda.
PD: Això que diré ara no té res a veure amb el post que he escrit però he de comunicar-vos que hem perdut l'originalitat i l'Andreu no s'ha pogut resistir davant una disfressa de "Gamban". I jo que volia una princesa...
Fa un parell de setmanes vaig anar perquè em trobava força malament. He tingut el refredat més llarg de la meva història. Rècord d'un mes! I no tirava, no tirava així que vaig pensar que potser hi havia alguna cosa al darrera. No sé, anèmia, carència d'alguna cosa però que va. Estic sana como una manzana així que quin és el diagnòstic? Que treballo, porto una casa i tinc dos fills!
Recepta? Aprofitar la reducció de jornada (encara no la puc assaborir del tot perquè tinc el petit per aquí fent malifetes, com està el petit Biel mare meva!), ser menys exigent amb els temes de casa i amb els nens... imagino que he d'esperar que creixin per tornar a anar una mica més lleugera (tot i que si faig cas als comentaris de les meves companyes amb fills adolescents no sé si arribaré mai a descansar). Ah sí i com no, unes fantàstiques vitamines que todo lo pueden.
Ara a veure si començo a recuperar una mica les energies perquè sembla que el refredat per fi ha marxat. No ho direm massa alt però eh? I a veure si el fet de menjar millor (no hi ha com tenir una mica de temps per posar-se a la cuina) també ajuda.
PD: Això que diré ara no té res a veure amb el post que he escrit però he de comunicar-vos que hem perdut l'originalitat i l'Andreu no s'ha pogut resistir davant una disfressa de "Gamban". I jo que volia una princesa...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
