dissabte, 5 de novembre de 2016

El pàrquing sense llum

L'altre dia vaig sortir de l'escola cap a quarts de 20h i en arribar al pàrquing on acostumo a deixar el cotxe vaig sentir por, molta por. A aquelles hores ja no hi ha llum i el petit camí des de l'última llum fins el cotxe va ser esgarrifós i només vaig sentir que el cor m'anava a un ritme normal quan vaig ser dins del cotxe amb el seguro posat.

De camí a casa només podia pensar en si passaria la mateixa por si fos home. Bé, potser sí que hi ha homes que són porucs i que ho passarien molt malament en la mateixa situació però la por seria la mateixa?

Com a dona no és la primera vegada que sento por. He sentit por moltes vegades de camí a casa de matinada quan he tornat d'un sopar (potser sembla una ximpleria però tot sovint faig baixar el meu marit a esperar-me a la porta), por quan algun cotxe s'ha parat al costat meu i ja era fosc, por quan he tingut algun noi darrera meu caminant a la nit...

Les dones vivim amb la por des de que som petites. Vivim amb el "ves amb compte si vas sola de nit" perquè les notícies et fan posar la pell de gallina, perquè vivim en una societat en la que la dona està desprotegida i en la que es molt fàcil que et facin qualsevol cosa i a sobre la culpa sigui teva per provocar. Vivim en un món on apareixen constantment notícies sobre assetjament, violència de gènere, violacions, matrimonis de conveniència de nenes amb homes adults i un llarg etcètera d'esdeveniments que fan posar els pèls de punta.

Després ens posem les mans al cap i critiquem altres cultures on pensem que la dona està més sotmesa que nosaltres  i jo em pregunto: Nosaltres no ho estem? I el que és més important... Quan podrem deixar de tenir por?

diumenge, 18 de setembre de 2016

Sortir amb amigues

Hi ha costums que mai s'haurien de perdre i una d'elles és sortir amb amigues. Sortir amb amigues és riure fins que t'arriben a fer mal les galtes, és oblidar l'esgotament del dia a dia, és gaudir del moment sense pensar què has de fer després, és fugir de la monotonia, és aturar el temps, és ser tu mateixa, és relax, és vida, és parlar el mateix idioma, és plorar, és sentir-se identificada, és sentir-se acompanyada, és mostrar-se sense posats, és "donar-se la mà", és compartir confidències, és alliberar ansietats, és tenir ganes de més... Sortir amb amigues és teràpia i per això em sento afortunada per tenir persones al meu voltant sempre disposades a viure amb mi moments cent per cent AMIGUES!



dilluns, 8 de febrer de 2016

Estàs boja!

Aquesta és una de les frases que més escolto últimament junt amb: "com et compliques", "i en un pis?", "quina feinada", "quantes despeses"... 

Tot això ve perquè he adoptat un altre gos i ara en tinc dos. Us ben aseguro que si m'hagués tenyit el cabell de verd no hagués aixecat tants comentaris com per haver adoptat dos gossos.

El que més gràcia em fa és que la majoria de comentaris me'ls fan persones amb les que ni tan sols tinc una relació estreta. Més d'una vegada quan em diuen certes coses m'arribo a plantejar si el gos no el tenen ells. Sembla que siguin ells qui els treuen a passejar, qui els ha de buscar lloc si marxem de vacances, qui ha de pagar el veterinari...  Aleshores torno a la realitat i penso: si sóc jo la que té els animalons. A tu que més et dóna!

De vegades em fa gràcia veure gent que em parla de despeses mentre apaga la cigarreta (fins on jo sé el tabac és una despesa important i a més mata i jo no opino sobre els calers que gasten o la seva salut). També hi ha qui em parla de neteja com si hagués tenir els gossos fets un nyap i no fregar en un mes i després hi ha qui em parla d'espai quan no tan sols ha vist on visc.

El cert és que ens agradi o no les persones tendim a ficar-nos on no ens demanen (la de vegades que ho hauré fet jo sense voler) i jo tendeixo a fer el que em rota sense que m'importi ni el més mínim el que sigui la gent (això va a més amb l'edat).

Així que ara a casa tenim dos gossos i dos gats i jo ben feliç tu!
 

diumenge, 3 de gener de 2016

Hola 2016!

L'altre dia vaig fer balanç del 2015 en el meu facebook. La veritat és que ara podria dedicar uns minuts a fer-lo aquí però si busqués altres paraules no em sortiria millor així que deixo el meu balanç tal i com el vaig escriure allà:

 Bueno, bueno... doncs toca fer balanç, oi? He de dir que continuo pensant que no em puc pas queixar (tot i que ho faci força vegades). Estic envoltada de persones meravelloses; algunes les veig tot sovint, inclús a diari i d'altres només les veig de tant en tant però continuen a la meva vida després de molts anys i sempre les tinc presents. Les que ja no hi són la majoria és perquè elles no ho han volgut o el temps ens ha distanciat. En qualsevol cas també he d'agraïr haver-les conegut perquè en algun moment han aportat alguna cosa a la meva vida. Vaig aprenent que no sempre es poden forçar les relacions i que, de vegades, deixar marxar no té perquè significar que has perdut. 

Tinc una família meravellosa tant a casa com a fora i els meus tenen salut. De vegades, sents coses que t'esgarrifen i et fan pensar que el fet de veure els teus fills créixer amb salut ja és gairebé un miracle. A veure si pel 2016 sóc capaç de relativitzar coses com la talla i donar més importància a coses com "estic viva" que no és poc!

M'encanta la meva feina i tinc la sort de treballar en una gran escola, compartint el meu dia a dia amb uns nens encantadors i companys que fan que anar a treballar de vegades sembli un hobbie.

Com he dit al principi... No em puc pas queixar! M'agradaria posar el nom de totes les persones que formeu part de la meva vida però segur que em deixaria algú. Confio en que cadascú sap quin espai ocupa dins meu i només dir-vos que espero que tingueu un molt feliç 2016!

dissabte, 26 de desembre de 2015

Passava per aquí...

Doncs sí, avui no sé per què he passat a fer un passeig i la veritat és que he trobat un desert. He mirat la columna de blogs que seguia i la majoria segueixen quiets, buits...

Jo no és que no tingui coses a explicar. I tant que en tinc! Amb dos fills de cinc i set anys sempre hi ha coses a dir (de vegades el difícil és no parlar d'ells). Tinc una feina que dóna molt joc, continuo a la mateixa escola que el curs passat, aquest any faig de tutora de segon i el cert és que sóc molt feliç.

Bé, el que deia... que sempre hi ha coses a explicar però la mandra o la manca de temps de vegades et fa abandonar coses que has començat amb il·lusió en certs moments de la teva vida.

Avui passo per aquí i deixo un escrit que no sé pas qui llegirà. Potser algú nou? Si és així benvingut i dir-te que no sé si tornaré a escriure o no aviat. Ara escric i sembla que m'entrin les ganes de mantenir el meu raconet on la majoria de vegades no cal ni pensar ni fer voltes... Així doncs, fins aviat?

dimecres, 4 de març de 2015

Música...

Hi ha cantants que ho tenen tot i penso que aquest és un d'ells. El miro i sembla que vegi una part del meu admirat Michael en ell... És simplement una meravella!