dimarts, 29 de gener de 2013

Informe de P4

Bé, doncs ja tenim el primer informe del curs del gran de la casa i ja he fet la reunió amb la mestra. El resum és bo tot i que sempre hi ha algun "però" (quina ràbia).

La nova mestra de l'Andreu ens el descriu com un nen molt eixerit i espavilat a l'escola. Es mostra participatiu, col·laborador i obedient i tot i que no és massa polit amb la feina, és treballador.

Li agrada molt participar a la rotllana i continua sent una mica "l'estrella" d'aquest moment. La mestra d'aquest any coincideix amb l'anterior quan ens diu que el seu llenguatge és molt ric i això fa que les converses que es tenen amb ell poden ser molt enriquidores (momento babilla per la mama).

A l'escola amb els companys té una relació molt bona i això també és producte del bon ambient que s'ha creat en aquella aula des de P3. Són uns nens que s'avenen molt, es respecten, s'estimen... En fi, una classe que dona gust.

Pel que fa a la relació amb els adults és una mica com a casa. No és un nen que estimi sinó que es deixa estimar. M'explico! Ell potser no vindrà al sofà i se't llençarà a sobre però sí que seurà al teu costat i s'anirà apropant i apropant fins que sigui gairebé inevitable que l'abracis. Li agrada que l'acaronin, que li facin petons... Però a ell li costa donar el primer pas.

Fins aquí doncs res destacable fins que ha arribat el PERÒ! I el però és que es veu que aquest any l'Andreu s'està convertint en un petit policia de la classe que diu a la mestra tot allò que ell considera que no fan bé els companys. Sí, el que vulgarment es coneix com a "xivato". I això no tindria importància si no fos perquè la mestra creu que està tan pendent del que fan els altres que li costa gaudir de tot allò que fa ell. Es fixa massa en el seu voltant i a més es compara i clar, això li crea un neguit.

El cert és que no tinc ni idea perquè fa això. Sí que he notat que quan anem a casa d'amics es comporta com un petit espia i ens ve a dir toooooot el que fan els altres nens però sincerament ho atribuïa a una xerrada que vam tenir amb ell en la que li vam demanar que davant de qualsevol comportament que no li agradés es guardés la mà a la butxaca i ens ho vingués a dir. L'objectiu era que no pegués i no pas que es convertís en agent de la Gestapo!

Bé, la mestra diu que aquest comportament es pot deure a les comparacions que fa a casa amb en Biel i que ara trasllada a l'escola amb els companys. És ben cert que l'Andreu encara té molts gelets del seu germà i aquest comportament és del tot habitual en ell. "Al Biel li heu dit guapo i a mi no, al Biel no l'heu renyat i a mi sí, al Biel li heu fet primer el petó..." Compara tot el que fem amb els dos fins el punt que de vegades la que es sent a prova sóc jo mateixa.

Ains, no sé si l'origen d'aquesta necessitat de comparar-se serà ben bé aquest però sí que està clar que intentarem posar-hi remeï com podrem. A veure com ens sortim d'aquesta!

dilluns, 28 de gener de 2013

Seven things about me


Yes, un premi i que ve de la mà de la Laura "La mamá de Leo y Max" . Gràcies Laura per pensar en mi, els premis sempre són ben rebuts perquè et fan saber que pensen en tu i això agrada.

L'estil del premi és molt semblant a d'altres que ja he rebut anteriorment així que no crec que us descobreixi res nou però per si de cas vaig a "estrujar" una mica les neurones per explicar-vos set coses sobre mi...

1-  Sóc extremadament endreçada. No suporto veure res fora del lloc així que el fet de tenir dos nens a casa és una autèntica prova de resistència per a mi.

2- Em torna boja el pa amb tomàquet. Em poden tocar qualsevol cosa de la meva dieta però el pa amb tomàquet ni de broma. Cada matí necessito la meva dosi o no sóc persona.

3- Em mossego les ungles i molt i ara quan veig que l'Andreu fa el mateix em fa una coseta...

4- Tinc una autèntica obsessió amb el meu cabell. Per altres coses sóc una deixada... M'oblido de posar-me cremes, mai em maquillo... però el cabell? Sempre impecable! Els millors xampús, les millors mascarilles, la pelu que no falti. Porque yo lo valgo jaja!

5- M'encanten els animals i si no tinc un zoo a casa és perquè el temps no m'ho permet. Ai quan els nens comencin a demanar mascotes... No podré dir que no a res.

6- Pels llibres i les pelis sóc de sang i fetge. Quants més morts millor! Em poden la intriga, l'acció, els assassinats... Amb els dramons i les romanticones no puc!

7- Em costa horrors adormir-me si el meu marit no hi és al llit. Espero que no ens separem mai perquè m'hauré de fer un nino amb la seva mida per abraçar-lo jeje!

Y esto es todo amigos. Ara tocaria passar-lo però no us vull donar cap obligació. Només dir-vos que per mi el premi és per totes i cadascuna de vosaltres... Per la Onavis, per la Conxi, l'anna, l'Ester, la MamaModerna, la Mireia, la Mirashka... Totes! I que si us animeu a fer-lo m'encantarà llegir-vos.

Petonarros!

diumenge, 27 de gener de 2013

La grip

Doncs sí, finalment el meu virus ha estat reconegut com la grip i quina grip!

Dimarts anava a la infermera i em deia que no tenia res, que cap a casa i que si empitjorava ja tornaria i mare meva si he empitjorat... Dimecres jo tota xula que sóc vaig anar a treballar i no sabeu com estava a la nit! Així que dijous anava al metge per ara sí, demanar la baixa.

I des d'aleshores hi ha hagut de tot. Febre, calfreds, mal d'ossos, de cap... Jo no recordo haver agafat mai una grip així de virulenta.

El pitjor de tot és que en Biel també va començar a tenir febre dijous i des d'ahir se'ns ha sumat l'Andreu. Pel que veig però a ells no els hi afecta tant com a mi i sort que en tenim perquè us asseguro que no recordo haver patit tant amb una grip en tota la meva vida.

divendres, 25 de gener de 2013

Divendres musicals "Locked out of heaven"

Avui el divendres musical va dedicat al Bruno Mars. Aquest cantant el vaig descobrir per casualitat a la ràdio i em va recordar moltíssim en Michael Jackson així que em vaig posar a investigar i vaig descobrir una joia que m'acompanya la majoria dels matins al cotxe.

Els meus petits també s'han fet fans i quan anem tots junts li fan els cors. Som el Bruno-mòbil!


dijous, 24 de gener de 2013

Va de veins...

Avui necessito desfogar-me sobre un tema que em té angoixada i em porta força mal de caps des de fa ja uns mesos. El post d'avui és per parlar dels veïns que tenim just a sota de casa i que em porten pel camí de l'amargura.

Tot va començar ja fa gairebé un any quan vam celebrar un aniversari de l'Andreu a casa (a les 17h de la tarda, eh?) i els veïns de sota van pujar a queixar-se perquè els nens convidats feien massa soroll. Els nens convidats a la festa corrien a munt i avall i segons ells feien massa xivarri "un piso no es un parque y los niños pueden estar sentados jugando en el sofá y sin hacer tanto escándalo" diuen. Sóc jo o és impossible que sis nens d'entre dos i quatre anys estiguin tan tranquil·lets jugant quiets en un sofà?

A partir d'aquell moment ens hem trobat que sense dir-nos res a nosaltres han trucat als propietaris del pis a queixar-se perquè segons ells fem tant soroll que ni els deixem dormir. Avui ja la gota ha vessat el vas i és que la propietària del pis m'ha trucat per dir-me que a la reunió de veïns d'aquesta nit tenen pensat exposar el tema del soroll. M'he quedat morta!

De veritat que no puc entendre res. És cert que els meus fills no són una bassa d'oli, jo no nego que poden fer soroll però carai, són nens! Els hi tinc prohibit jugar a pilota per casa, no els deixo entrar ni la moto ni el patinet, quan corren els renyo... Què més puc fer? Lligar-los?

Aquest matí en assabentar-me de la reunió he baixat a parlar amb la dona perquè primer de tot som persones però res, no he tret aigua clara. Jo hi ha coses que no entenc! Diu que els nens arrosseguen mobles! Com han d'arrossegar mobles uns nens de dos i quatre anys?

A casa nosaltres estem ben poc. El dia que més aviat arribem són les 18h de la tarda i a les 20h els nens ja estan a la banyera per seguidament sopar i dormir. No hi ha dia que arribin desperts més enllà de les 21:30h i això com a tard. De veritat no els deixem dormir?

I no només això no... M'ha dit que la veïna de davant del meu replà també pensava el mateix. Amb aquesta veïna no és que tingui massa confiança però no m'he quedat amb les ganes de parlar així que he anat i he preguntat. Ella diu que en cap moment ha dit res i que no entén de què es queixen si mai no hi som, que els nens són nens i que s'ha d'entendre que quiets no poden estar. Tampoc no ha entès res.

Porto mig matí plorant... No sé si la grip també em fa estar més tova però de veritat que em sento molt malament. Aquesta nit serem el centre de la conversa i a mi això m'afecta. Què som? Delinqüents?

En Jordi serà el que baixarà, penso que és important que hi vagi perquè ens pugui defensar. Porto tot el dia fent voltes i voltes al tema i no aconsegueixo entendre què els hem fet. No entenc res!

dimarts, 22 de gener de 2013

Virus


I aquesta vegada m'han tocat a mi... Ahir vaig passar tot el dia amb un fred horrorós, el fred es va convertir en mal per tot el cos i a la nit se li havia sumat la febre. Vaja, que estic estupenda!

Avui porto tot el dia sense febre però estic feta un nyap i sobretot molt i molt i molt avorrida i és que no serveixo per estar malalta.


Aquesta tarda aniré al metge perquè ara mateix a la feina no podem faltar ni un sol dia sense justificar-ho i encara rumio sobre què faré. Crec que no m'aniria pas malament passar un parell de dies a casa i recuperar-me del tot però per altra banda no deixo de pensar en tot el que he de fer a l'escola i en com ho trobaré tot quan arribi (les companyes ho fan genial, eh? però no és el mateix tenir-ho tot controlat una mateixa).

Per altra banda hi ha el tema dels calers i és que ara ens descompten una autèntica burrada quan faltem. A una companya li van treure 300 euros per estar una setmana de baixa. Sí, malalta i putejada!

Bé, parlo per parlar perquè ni tan sols sé si em voldran donar un parell de dies. Els metges tampoc ho tenen pas tan fàcil per donar-nos baixes...

Quina porqueria tot plegat! Estàs malalta i a sobre patint per coses que haurien de ser insignificants. 

divendres, 18 de gener de 2013

Divendres musicals: "La camisa negra"

"La camisa negra", sí senyor! Una cançó de Juanes que em porta records molt divertits i és que quan en Jordi i jo vam anar a viure junts al pis encara li faltaven algunes obres (sí, no vam saber esperar gens gens) i un dels paletes sempre cantava aquesta cançó fos l'hora que fos. Durant tres setmanes la camisa negra estava a tota hora per casa i la veritat és que li vam agafar carinyo i tot a la versió mal cantada d'aquell bon home que ens despertava a tots amb els seus galls.

dijous, 17 de gener de 2013

No gano "pa sustos"

Dimarts em torna a sonar el mòbil i en quant despenjo :"no t'espantis" (algú hauria de dir a les educadores de l'escola bressol que aquesta no és la millor frase per començar) "en Biel de nou ha patit un petit accident... Ha xocat amb un company i té un blau immens a l'òrbita de l'ull".

I jo ja no sé si riure o plorar i és que amb aquest nen és una darrera d'una altra. Està per veure'l... entre el macramé que porta entre cella i cella i l'ull tot blau té la cara feta un poema. Sort que és tan maco el bandarra!

I ara toca Traumel per l'ull i la rosa mosqueta per la cicatriu i per la mare dues valerianes perquè és un patir constant. Perquè l'Andreu sempre ha estat tràfec però mai no ens ha donat tanta feina perquè com a mínim tenia i té una mica de consciència de perill però aquest marrec... Aquest marrec s'enfila al sofà i salta com si res, es fica al rentaplats, s'enfila a les cadires per obrir els fogons, obre els armaris i els tanca sense fixar-se si té els dits posats o no, obre el forn quan li plau... I aquest havia de ser el tranquil·let dels dos?

La que ens espera!

diumenge, 13 de gener de 2013

Ja fa un any!


Avui fa un any que em vaig treure el carnet de conduir i durant aquest any m'han passat de tots els colors (i les que em queden) però el resum és que estic molt contenta de tenir el carnet i poder ser més independent.

Tot allò que es diu de la llibertat que es sent quan tens carnet és totalment cert, jo ho comprovo dia a dia i tot i que em va costar molt i molt la pràctica (que totxo) ara estic molt contenta d'haver-ho aconseguit i és que confesso que no hagués dit mai que jo escriuria aquest post!

divendres, 11 de gener de 2013

Divendres musicals "I want to break free"

Fa algunes setmanes que llegeixo els "Divendres musicals" de l'onavis i trobo que és una proposta molt divertida així que m'afegeixo i si puc (perquè jo ja no prometo res) els divendres faré el post dedicat a posar una micona de música al meu blog.

Avui començaré amb una cançó que sempre m'ha agradat molt tot i no ser fan del grup. La cançó la coneixereu perquè és tan mítica com qui la canta i no és una altra que "I want to break free" de Queen. Ja us dic, mai he estat fan de Queen però aquesta cançó em dóna com una mena d'energia positiva i què dir del vídeo, la primera vegada que el vaig veure em vaig petar del riure.

Simplement genial!

dijous, 10 de gener de 2013

Melamil


Ahir li tocava la darrera dosi de Prevenar al petit de la casa així que vam anar al pediatra i xerrant xerrant va sortir el tema estrella de la casa que no pot ser un altre que el dormir de la criatura.

He de dir que per sort en Biel va ser el segon perquè si arriba a ser el primer jo no sé si repetim. Sí, sona lleig però carai, el nen té 27 mesos i són tots els mesos que portem sense poder dormir una nit seguida. Bé, menteixo, que va haver una setmana no fa molt que va passar el miracle però res, de seguida va acabar la bona "racha".

En Biel ha estat dolent per dormir des del moment que va néixer i jo tinc molt clar que en el "contracte" de pares ja ve això de que un bebè et pot trasbalsar la son però el que mai esperes és que això vagi més enllà dels dos anys. Menys quan estàs acostumada a que el primer sigui un autèntic angelet en aquest sentit.

La qüestió és que pateixo per dues bandes perquè nosaltres no descansem però també em preocupa que ell no ho faci, tot i que després quan s'aixeca està tan panxo mentre nosaltres ens arrosseguem qual llimac.

Així que aquest tema és un tema que arrosseguem i arrosseguem. Hem provat de donar-li infusions d'aquestes de la Blevit i res i també vam provar la passiflora (en una època de malsons de l'Andreu va ser "mano de santo") però tampoc, al petit aquestes coses li fan pessigolles.

Ahir la pediatra em va parlar del Melamil que són unes gotes que porten melatonina. Segons ella la melatonina és una substància que el cos segrega per ajudar a conciliar la son. El Melamil és natural i totalment inofensiu, el prenen les persones que pateixen de jet lag, insomni... I fins i tot les embarassades. Així que davant la meva desesperació me'l va recomanar.

Bé, jo vaig anar i vaig comprar el Melamil. Ja d'entrada vaig llegir al prospecte que només es poden donar quatre gotes al dia mentre que la pediatra em va dir que en Biel necessitava quinze. Hi ha certa diferència, oi? Així que vaig decidir que li donava tres i a veure com anava la cosa.

El cert és que sembla que avui ha dormit molt millor però tot i així avui el Melamil es queda dins el potet i passo de donar-li.

I és que dec ser masoquista però vaig fer allò que no s'ha de fer mai. Sí, vaig mirar per internet! Carai, n'hi ha de tots els colors però resulta que això fa un parell d'anys no es podia ni vendre. Uf! Quan ho vaig llegir se'm van posar els pèls de punta i em vaig sentir la pitjor mare del món mundial.

No sé si estic fent bé o m'estic comportant com una neuròtica però tinc clar que no vull donar res als meus fills que em pugui provocar el mínim dubte de si faig bé o no. Prefereixo dormir poc i tranquil·la que no pas molt però patint. 

dilluns, 7 de gener de 2013

Popurrí

Porto unes setmanes molt mogudetes per varies coses i pensava fer un post sobre moltes d'elles però ja sigui per mandra, per por a aprofundir massa o per que sé jo, ho he anat deixant.

Ara, acabat el dinar tinc ganes de deixar anar molta cosa i sempre que em passa això agafo el pc i començo a "vomitar" tot allò que em passa pel cap. Vaig!

Aquest nadal ha estat un nadal amb sentiments totalment oposats. L'alegria dels nens sempre és contagiosa, m'encanta com viuen aquestes festes i aquests dies de descans de la feina també m'han anat molt bé. Tot això ha estat la cara alegre del nadal però també hi ha una part trista, molt trista... Ha estat el primer nadal sense una de les iaies d'en Jordi, l'avi està trist per la pèrdua, els altres avis són ja molt grans i per nadal l'avi no es va ni llevar del llit, la meva iaia tampoc està passant bona època... I bé, que hem de fer, sabem que és llei de vida, que els avis no són eterns però no deixa de ser trist i aquest sentiment de tristor ha anat volant per l'ambient en tots i cadascun dels dinars o sopars.

Hem tingut també algun que altre mal de cap amb la meva salut. Fent una mamografia em van trobar un nòdul que volien acabar de mirar a través d'una eco i potser una punció. Avui he anat a l'eco i tot ha quedat en res. El nòdul ja no hi era, de fet no sabem ni si ha arribat a estar (ara diuen que potser era una ombra). Vaja que res de res però he estat uns dies força amoïnada la veritat.

Demà torno a la feina i el cert és que no em ve massa de gust i mira que normalment ho prenc amb molta filosofia però aquest curs m'està costant pair-lo... Crec que ara aniré a fer la meva última migdiada en dia laborable.

I per últim, molt molt bona notícia! En Jordi va fer una entrevista ara fa uns mesos per una feina que no va sortir ja que van agafar una altra persona. Coses de la vida que aquesta persona no ha funcionat i ell era el segon de la llista. Estem contents, molt contents! És un lloc que ell volia i que esperem que ens doni estabilitat.

Ara però perdem coses i és que jo ja m'havia molt ben acostumat. Arribava i era a casa i això és tot un luxe. I què dir dels nens? Ells estan molt contents quan el papa els porta i els recull de l'escola, això ara no podrà ser. De tota manera em vull quedar amb la part maca d'aquests mesos i és que penso que tot el temps que han estat junts ha nodrit molt la seva relació i això val molt.

Ara ve una setmana d'adaptacions doncs. El papa a la nova feina, la mama i l'Andreu tornem a l'escola i el petit torna a la llar. Tot torna a ser com era, s'acaba la màgia del nadal...

dissabte, 5 de gener de 2013

Fent pa

A casa no som excessivament de pa. A l'hora de dinar o sopar poques vegades hi ha pa a taula i això es deu en part a que jo sempre em controlo amb el menjar i el pa millor de lluny. A l'hora d'esmorzar però a mi no em treu ningú el meu sandwich de pa amb tomàquet (és el meu xut d'adrenalina del matí) i per la tarda els nens tot sovint berenen entrepà.

L'altre dia tot xerrant amb la Mirashka va sortir el tema del pa fet a casa. Jo vaig estar tafanejant arrel de tenir la "chefo" i mira, m'havia encuriosit amb les receptes. Ella em va comentar que en feia de pa i em va deixar tastar un que estava molt i molt bo.

Dies després vaig comprar el meu primer preparat del LIDL que per ser realistes va ser un desastre. Vaig seguir les instruccions pam a pam però al posar-ho a la "chefo" el resultat no va ser el que esperava. El pa es va com fregir per sota, va quedar cru per dalt, al dia següent estava dur... Res, va anar a parar a les escombraries però no sóc de rendir-me fàcilment així que ahir vaig tornar a provar i tachan! Va sortir el meu pa!

Està molt i molt bo. En Jordi va menjar, els nens van menjar i jo n'he esmorzat aquest matí. Així que ara ja m'he enganxat a això del pa i a la que pugui intentaré anar provant altres receptes perquè ara el proper pas és fer tota la massa jo sense cap preparat d'enlloc. A veure què tal...

Ah i sense oblidar que en comptes de fer-ho amb la "chefo" ho he de fer al forn. Nyam nyam!

dijous, 3 de gener de 2013

Canes

Fa unes setmanes em va donar un rampell i vaig decidir no tenyir-me més. Vaig pensar que estaria prou bé tornar a veure el meu color de cabell natural del que ja ni me'n recordo. Vaig pensar en sanejar el cabell, dur-lo natural i alhora estalviar perruqueria.

En "ello estaba" fins que ahir vaig anar al mirall i allà les vaig veure! No una ni dos sinó tres canes la mar de juntetes fent pinya a la ratlla ben disposades a demostrar-me que els anys passen per tothom.

No és que hagi estat un drama però reconec que veure'm allà les canes em va sobtar. Sóc jove, ho sé, només tinc 33 anys (pocs per mi potser molts per altres) però el fet de veure'm canes em va fer sentir una mica més gran.

Ara tenyir-me ja no és un gust sinó una obligació perquè no m'agrada que se'm veig cap cabell blanc. Ni que sigui un! Vaja una sóc jo per aquestes coses... Així que anar a la perruqueria ja no és una cosa que únicament faré per plaer sino també perquè començo a tenir que tapar una micona el pas dels anys.

Això no és cap drama no, només són tres però carai, són les meves tres primeres i cadascú es conta lo seu que diuen, no?

Res, que em faig gran i només queda el consol de pensar que em vull veure com el bon vi que quants més anys millor!

dimarts, 1 de gener de 2013

Experimentant...


Fa pocs dies que la "Chefo" corre per casa però el cert és que ja li estic donant força ús.

De moment he fet els següents plats:

- Pa de pessic de xocolata: surt molt bo però la part de sota se'm crema. No sé si em falta pràctica però de moment no hi ha res com un bon ganivet per tallar la part socarrada i fora. Tot i així va quedar prou bo!

- Macarrons: em té meravellada com poses tot allà i es fan. Vaja que al principi sembla una guarrindongada i després resulta d'allò més bo.

- Cloïsses i navalles a la marinera: les primeres van quedar més sucoses però les dues estaven bones bones.

I aquesta nit provarem rap a la marinera i per demà unes mandonguilles a la Bilbaina.

La veritat és que la maquineta m'està resultant molt i molt pràctica sobretot per dues raons. Primer perquè jo no sóc massa de "guisats", no tinc traça ves! I la "chefo" m'està donant la possibilitat de fer diferents "suquillos" que sens dubte els meus nens agrairan (jo no que em toca planxa, planxa i més planxa) i segon perquè la cuina queda neta neta netíssima i això sempre s'agraeix.

Així que, de moment, només puc dir que ha estat bona compra, sí senyor!