divendres, 31 d’octubre de 2008

Ñam ñam!

Me'l menjaria amb patatetes!

Tots els dies el miro i el trobo maco però hi ha moments en que el miro i em venen fins i tot ganes de plorar només de pensar que és el meu nen i que l'he dut jo al món.

Avui amb el seu barret de llaneta nou l'he trobat tan maco, tan meu i tan tendre que me l'hagués menjat a mossegadetes.

dijous, 30 d’octubre de 2008

Dieta

Hi ha coses a les que una mai s'acostuma i a fer dieta n'és una...

Des de ben petita que segueixo dietes. Quan era tan sols una nena el metge ja li deia a la meva mare que havia de tenir compte amb el que em donava a menjar perquè era més grassa del que devia. Quin paio més cruel! Pretenia que me mare em deixés de donar els meus entrepans de pernil dolç amb pa amb tomàquet per berenar per substituir-los per un trist iogurt. Sort de la meva àvia i la meva tieta Iris que sempre estaven disposades a donar-me un tros de fuet.

Van anar passant els anys i bé, les prediccions dels metges tampoc s'han complit al cent per cent. Per a ells anava a tenir una obesitat preocupant i a dia d'avui potser em sobren uns quilos però tampoc tinc obesitat mòrbida ni res per l'estil...

Tot i no tenir una obesitat excessivament preocupant porto tota la vida lluitant contra aquests punyeteros quilos de més i que només marxen passant veritable gana.

Tothom diu que és qüestió d'hàbits però jo segueixo pensant que és tracta de deixar de menjar el que realment et ve de gust. Ara mateix mentre escric penso en el Suchard de xocolata blanca que tinc a l'armari perquè aniria, agafaria un bon tros i me'l jalaria de bon gust però després he de recordar que la xocolata no entra dins dels "hàbits".

Hi ha gent que pot menjar sense cap problema. Jo sóc de les que s'engreixa mig quilo el dia que dina fora i es pren un gelat o un tros de pastís de postres i és ben trist això.

Et passes la vida lluitant per dur uns pantalons d'una talla considerada normal quan d'aqui a uns anys em quedaré als ossos per nassos (bé, no serà d'una altra manera quan em mori), privant-te de menjar moltes coses que t'agraden perquè els trocets de menjar van a parar tots a les cartutxeres, et passes la vida intentant canviar uns hàbits que saps que no perdràs mai perquè no ens enganyarem...qui és capaç de perdre l'hàbit de menjar-se un bon tros de pa amb tomàquet o un dolç de tant en tant?

Aiii que trista la vida de la persona sotmesa a dieta!

dimarts, 28 d’octubre de 2008

Avui fa tres anys...

que en J i jo ens vam casar i el cert és que em sembla que va ser ahir...

Si tanco els ulls encara puc recordar com vam decidir que ens casàvem sense dir-li a ningú. Devíem portar dos o tres mesos només sortint, estàvem en el cotxe i jo li vaig dir que sempre havia pensat que seria emocionant casar-se d'amagades. Recordo que en J em va mirar i em va dir: ho fem? i aquí ens vam comprometre.

Al final no vam ser capaços de fer-ho d'amagat. Vam pensar que a més d'una persona de la família li donaria un cobriment de cor si ho fèiem així que vam avisar. De tota manera la nostra boda va ser com l'havíem desitjat...senzilla, sense vestits de núvia o de nuvi per adornar. Només ell i jo (bé i els testimonis perquè ens van obligar).

Molta gent ens va jutjar i sé que encara ho fan però a nosaltres ens és igual. Per a nosaltres va ser un dels dies més feliços de la nostra vida i el recordem amb emoció que això és el més important.

Avui fa tres anys que em vaig casar i estic molt contenta i feliç perquè tot i que tenim moltes diferències en J i jo ens estimem més i més cada dia i som feliços any rere any.

Felicitats J!

diumenge, 26 d’octubre de 2008

Canvi de vida

Hi ha dies que canviaria de vida i aquest és un d'aquests dies...

No sé, de sobte deixaria la feina i aquest pis per marxar a viure en algun altre lloc i dedicar-me a una cosa totalment diferent a la que faig ara.

En dies com avui marxaria del Departament d'educació on em sento com un número i buscaria una feina on em sentís molt més ben tractada. On pogués veure la cara de les persones de les que depenc o, fins i tot, se'm passa pel cap la idea d'obrir un negoci propi.

En dies com avui m'aniria a viure a un poble ben petit on mirés per la finestra i veiés verd a l'estiu i neu a l'hivern. Aniria a un poble on per sortir hauria de posar-me la bufanda i el meu gorret de llana. Un poble on tothom em saludaria i on l'Andreu, d'aquí uns anys, jugaria pel carrer amb altres nens. Es llençaria boles de neu i correria i seria molt més lliure que aquí.

En dies com avui deixaria tot el que m'envolta i el que ara mateix no m'agrada però en dies així també me n'adono que em falta valor. No sóc capaç d'abandonar la seguretat del meu treball ni les comoditats de la ciutat. Tinc moltes pors i molts dubtes que em lliguen a tot allò que no m'agrada.

En dies així m'agradaria tenir més valor...

dissabte, 25 d’octubre de 2008

Plans truncats

Al final no podré anar a sopar amb en J i els amics :-(

Torno a estar malament de la panxa i potser que em comenci a plantejar que estic així per nervis perquè no és normal!

Això sí, pongo a dios (si existe) por testigo que esta cena la hago yo otro día!

Sóc mare i moltes coses més...

Avui sortiré de nit amb en J i uns amics per primera vegada sense l'Andreu i ja em sento estranya...

És curiós com amb el naixement d'un fill una dona pot perdre la seva identitat, la seva manera de fer les coses i fins i tot el seu rol davant la gent per passar de ser dona, amant, treballadora...a ser simplement mare.

Quan ets mare el teu fill és el primer per a tot. El meu primer pensament del dia és per ell, l'últim també i durant el dia...buf durant el dia! No puc nombrar les innumerables vegades que penso en l'Andreu durant el dia perquè em faltaria blog.

De sobte te n'adones que has passat a ser simplement mare i no només per a tu mateixa sinó per a moltes persones del teu voltant també et consideren això, la mare d'en...

Estic molt contenta de ser mare però el meu interior es revela contra el fet de ser mare només i la dona, la treballadora, l'amiga, la companya i totes aquelles cares que es troben al meu interior lluiten per sortir a fora i demostrar que encara hi són. En algun lloc potser una mica perdut ja però hi són així que penso que he de posar de la meva part i ajudar-les a sortir per què necessito demostrar-me a mi mateixa que encara sóc l'Esther d'abans i no només una dona que ha parit.

Bé, crec que vaig pel bon camí i es que he superat ja moltes coses. El meu nen dorm solet des dels tres mesos (mai entendré com hi ha mares que es fiquen el nen al llit interposant-lo entre elles i el seu marit. Que no senten que ja han perdut prou la intimitat?), va a la llar d'infants des de fa dos mesos, sóc capaç de deixar-lo amb el seu pare per marxar a fer un dinar de noies soles o amb la seva tieta per anar a fer-me un tattoo...ara només em falta ser capaç de tornar a gaudir de les sortides a soles amb el meu marit com les gaudia abans de tenir el meu petit i crec que ho aconseguiré.

M'encanta ser la mare de l'Andreu per algunes coses però per altres prefereixo ser tan sols l'Esther.

dimecres, 22 d’octubre de 2008

De nou Meme

Mitjançant la Mirashka he trobat el blog de la Mafalda i alhora un meme que he trobat divertit així que "manos a la obra". Es tracta de dir coses que surten a l'anunci de Trina i que has fet...

- Yo inventé un chiste y nadie se rió: doncs la veritat és que no m'invento acudits sinó que explico alguns que ja m'han explicat amb anterioritat i dec ser molt graciosa o la gent molt falsa perquè solen riure :-P

- Yo me peiné a lo Colón: home per suposat! qui no s'ha pentinat al estilo Colón! Passa que, generalment, dius que vas a l'estil Cleopatra perquè queda més sofisticat.

- Yo voté a Finlandia en eurovisión: no ho he fet mai però ganes no em van faltar quan es van presentar els Lordi juasjuas!

- Yo me hice fotos sexis en un fotomatón: el meu ego encara no està tan inflat.

- Yo me compré un gym-power: si tingués idea de què eś potser m'ho comprava...

- Yo subí a bailar a la barra de un bar: doncs a la barra no però als alçaveus i al podium sí. El que fan un parell de sangríes...

- Yo lloré con Titanic: Ho confeso, vaig plorar amb Titanic i ja és estrany que jo plori amb una peli però ves, aquesta em va tocar la fibra.

- Yo empecé una conga y nadie me siguió: no he començat mai una conga però segueixo totes les que vegi. Soc incapaç de resistir-me a tan exòtic ball jaja!

- Yo me tatué a Iván Campo: No sé qui és però dubto que em tatui la cara de ningú.

- Yo me dejé bigote para salir de marcha: home potser alguna vegada he anat amb aquests pelillus tan macos que adornen el llavi superior (a que dit així fins i tot sona poètic?) però a propòsit nooo!

- Yo salí de voluntario a que me hipnotizaran: no he anat mai a un espectacle d'aquest tipus.

dimarts, 21 d’octubre de 2008

Feliç aniversari N

Avui és l'aniversari de la N, una personeta molt important a la meva vida.

La N i jo ens vam conèixer a la universitat i vam passar de ser les típiques companyes de classe que van a fer campanes al bar a ser amigues íntimes, confidents i, pràcticament, família.

La N i jo som dues persones totalment diferents però tot i així tenim tants punts en comú que de vegades penso que potser som molt iguals.

La N és divertida, sempre ens fem un farts de riure juntes! senzilla i planera quan ho ha de ser i profunda i intensa just en el moment adequat.

La N és una d'aquelles persones que et fa sentir que aquest món no sempre és injust i que les amistats de veritat sempre valen la pena.

Felicitats N!

dilluns, 20 d’octubre de 2008

Meme: Quatre...

La Mirashka ha posat deures i com sóc una noia aplicada els faig. Comencem a respondre doncs...

Quatre llocs als que vaig una vegada i una altra:

- A Granollers centre. Porto gairebé 4 anys vivint a Granollers però ha esta durant l'últim any que vaig al centre una i una altra vegada ja sigui a comprar, a mirar tendes o a passejar simplement. La veritat és que, de vegades, se'm fa cansat parar sempre pel mateix lloc però almenys és bonic.

- La farmacia. Sí, és molt trist però des que tinc l'Andreu que sembla que sempre estic allà ficada! Que si un xarop, que si unes tetines, que si una vacuna, que si un potito...increíble!

- Tendes de roba per a nens. És com una obssessió! Em passaria el dia mirant roba pel nen i cada vegada que surto no puc evitar entrar en alguna tenda on hi hagi mitjonets, pantalonets o qualsevol cosa que li pugui posar al meu petit "pimpollo".

- La San Remo. Una botiga on les dependentes et fan molt la pilota (cosa que detesto) però on sempre trobo tota classe de potingues pel meu cabell. Ara una cremeta, ara un xampú nou, ara un reparador de puntes...m'encanta!

- Quatre persones que m'envien mails amb regularitat:

Doncs hi ha més de quatre per sort! A destacar les meves super-noies. Sus quiero nenes!

- Quatre llocs on m'agradaria estar ara:

- A "Cal Civís" una casa rural on vam passar una setmana santa en J i jo i vam estar taaaan bé que si fos milionaria no m'importaria anar a viure allà per sempre. A més, la mestressa (la senyora Pepita) fa uns dinars que com diria un andalús "quitan el sentío".

- En un balneari. Em va bé qualsevol...massatges, aigua calentona, relax...

- A Cantabria. Em va agradar tant que no m'importaria estar ara mateix allà contemplant el verd de les muntanyes i respirant l'aire pur i sa de la natura.

- En el meu futur dúplex. No sé si ho he comentat mai però estic enamorada d'uns dúplex que hi ha darrera d'on visc ara. Fa tres anys que hi ha dos en venda i no els venen i tinc l'esperança que això sigui un senyal!

- Els meus quatre llocs preferits per sopar:

Ha de ser sopar? no podem dinar? bé, faig una barreja jeje!

- La Ronda:
Un restaurant petitó de Granollers on hi ha els millors crepes que he menjat mai. Ais, només de pensar-hi ja babejo cual caracol :-P

- La Mezza luna: També a Granollers. Un restaurant on es serveix principalment pasta i pizza. Fan unes salsetes de formatge per llepar-se els dits i de postre hi ha una pana cota que m'encanta.

- Ichiban: Un bufet lliure que barreja menjar xinés, japonés i argentí. Pot sonar una mica estrany però està tot boníssim!

- El bohemi: L'he descobert fa poc i ha estat un bon descobriment. És un petit restaurant de Vic on fan tapes fredes, calentes, coques tipus pizza...decorat amb molt bon gust i molt mono.

Bé, a veure si us animeu que teniu feina!

divendres, 17 d’octubre de 2008

Abel Pujol o Dr. Pain


L' Abel Pujol (també conegut com a Dr. Pain) és el tatuador que s'ha encarregat de fer-me l'ull d'horus a l'espatlla i estic tan contenta amb el seu tracte que he decidit fer un post i tot.

Ja vaig explicar que fa uns anyets em vaig fer una creu de la vida al turmell i el tatuador va ser tan però tan estúpid que tenia ben clar que no tornaria mai més a aquell estudi de tattoos. Era tan borde que ni vull posar el nom del lloc per donar-li publicitat o que carai! el poso perquè així tothom sap on van ser bordes amb mi! El lloc és el Dolar que hi ha al costat de la Rambla de Catalunya.

Amb aquell noi no vam començar bé i es que el dibuix inicial de la creu que em va fer no em va agradar. Jo, evidentment, li vaig dir i ell no s'ho va prendre gaire bé. No sé si es que no està acostumat a que els seus dibuixos no agradin però i a mi què! El que no penso fer es callar-me i dur una creu al turmell tota la vida sense que m'agradi.

Durant l'execució del tattoo va estar callat i només va parlar per contestar-me de males maneres algunes de les preguntes que jo, morta de por, feia.

Per sort aquesta vegada he anat a un lloc diferent. Vaig decidir anar a la tenda Retocs i cucades de Granollers perquè les noies que t'atenen són molt dolces i simpàtiques i això ja em va donar confiança.

L'elecció va ser la correcta perquè quan en J va arribar amb el seu tattoo (ell també se n'ha fet un) estava content pel resultat i pel tracte que va rebre per part del Dr. Pain.

Aquest dimecres ha estat el meu torn i la veritat és que estic molt contenta. El tattoo ha quedat molt mono (prometo foto quan ja hagi cicatritzat perquè ara està lletjot) i el tracte ha estat molt i molt bo.

Una que es patidora de mena doncs espera just el que vaig obtenir. Un bon tracte, tranquilitat i simpatia per part de la persona que t'està fent pupa durant una estona :-P

El Dr. Pain em va donar conversa tota l'estona, va respondre tots els dubtes que m'anaven sorgint amb un somriure i es va mostrar atent i comprensiu fins i tot quan em vaig haver d'estirar a la camilla perquè estava marejada.

Això és el que espero jo d'un professional que viu de treballar de cara al públic. Llàstima que no hi hagi més gent així pel món perquè potser anar a comprar o anar a demanar hora al metge no seria tan "traumàtic" com ho és ara.

dimecres, 15 d’octubre de 2008

Homeopatia

Jo sempre he estat de les que creuen en la medicina tradicional i es que on es posava sant Ibuprofeno no es posava una planteta o una herbeta miraculosa però últimament estic canviat d'opinió...

Ja fa ben bé un parell d'anyets que la noia que em feia les fregues a l'esquena em va recomanar prendre Flors de bach ja que, segons ella, l'origen dels meus mals eren els meus propis nervis. Me les vaig prendre sempre sota el lema "per provar no passa res" i el cert és que em van anar molt bé. De fet encara les prenc quan tinc una época d'estrés o massa nervi a sobre...

Des d'aleshores que no havia tornat a pensar en ningún d'aquests remeis naturals fins que l'Andreu m'ha agafat un refredat monumental i que fa que arrossegui una tos "de gos" des de fa ja quatre setmanes.

Evidentment la meva primera opció sempre és dur-lo al pediatra però després de quatre tractaments i en vista que el petit no millorava en J i jo vam decidir provar amb l'homeopatia. Vaig preguntar a la N a quin homeòpata duia ella el petit N i ahir mateix ja vam anar a la consulta d'aquest professional.

La veritat és que en aquestes consultes em sento estranya. No sé...es com si estigués visitant un medium o una cosa així (bé, això són tonteries meves) però el cert és que es va mirar molt el nen (més q no pas els metges que l'havien mirat fins ara) i ens va donar un tractament per deu dies.

No sé si és casualitat o no però aquesta nit l'Andreu no ha tosit per primera vegada en les últimes quatre setmanes així que, de moment, estic contenta i tinc molt clar que si això continua així els pediatres de la seguretat social em veuran ben poc.

diumenge, 12 d’octubre de 2008

Tattoo

Fa setmanes que vaig decidir tornar a tatuar-me. Per què? Encara no ho sé...em va venir així com de cop. Em van entrar ganes i ja està.

Els tattoos fa uns anys no em convencien. Suposo que el fet que a la meva família un tattoo es consideri de "macarra" també influeix en el que jo pugui pensar però amb el temps vaig anar canviant d'opinió i ara, per a mi, un tattoo no és més que una decoració que es porta al cos i que té un significat especial per a la persona que ho porta.

Quan em varen començar a agradar vaig pensar que potser quedaria lleig un tatuatge quan arribés a velleta ja que una pell arrugada i tatuada queda lluny del que és estètic però bé, crec que quan arribi a velleta seran les velletes sense tattoo les rares i no pas les que en duem.

Quan vaig estar convençuda que no seria un "bicho raro" als 70 per dur un tatuatge vaig començar a pensar en fer-me un. M'agradava la idea...i tenia ben clar que si me'l feia seria un símbol egipci el que decoraria el meu cos i per què? perquè la cultura egípcia sempre m'ha fascinat. Tanta intel·ligència i tant misteri junts són un gran atractiu per a una persona com jo a la que li agrada tot el que es trobi embolcallat amb una mica de misteri.

Fa molts anys que em vaig comprar una Creu egípcia pel seu significat i perquè estèticament em va encantar així que el meu tatuatge seria això, una creu egípcia. El lloc? el turmell perquè és un lloc discret. I així va quedar...



Maco, oi? Bé, que he de dir jo...

Doncs ara continuarem amb el gust per tot l'egipci i he decidit que em tatuaré un Ull d'Horus tal que así:



Maco també, eh?

Passa que ara m'ha sorgit un dubte d'última hora i és que tenia molt clar que el volia a l'espatlla però ara no se si fer-lo a dalt de l'altre...sóc incapaç de decidir-me i dimecres vaig a fer-me el tatuatge!

M'ajudeu? Gràcies!

divendres, 10 d’octubre de 2008

El que s'ha de fer...

En J i els seus dos companys de feina han fet un vídeo per participar en un concurs en el que poden guanyar un mini i ara es tracta de que el vegi moooolta gent ja que els guanyadors seran els que aconsegueixin que el seu vídeo sigui el més vist.

La veritat és que jo no li trobo la gràcia al vídeo que han fet però com sóc una bona dona i m'estimo molt al meu friki doncs us el poso per a que el veieu i així hi hagi més possibilitats de que aquests angelets guanyin el seu mini :-)



PD: per si algú ho dubtava...Quan em vaig casar sabia perfectament el que s'ocultava darrera la serietat d'en J i tot i aixì em vaig casar :-P

dijous, 9 d’octubre de 2008

Felicitats!


Avui és l'aniversari d'una de les meves millors amigues, la S i des d'aquí la vull felicitar (no llegirà això perquè ni sap de l'existència d'aquest blog però bah! és igual).

Ja fa molts anys que conec la S i hem celebrat molts aniversaris juntes. Fa uns anys eren festes amb amigues (cumple de noies soles en dèiem). Fèiem un bon sopar acompanyat de sangria, ens donàvem els regals mentre cantàvem "cumpleaños feliz" fent que tot el restaurant on érem ens mirés i després marxàvem a ballar.

Ara això ja és ben diferent. De fet, aquest any no sé ni si ho celebrarà! Tot té el seu temps i aquestes festes no les trobo a faltar però sí trobo a faltar no veure-la tant com abans...Aquelles nits de gresca i confessions que ens han unit tant i tant.

La S és despistada però me l'estimo molt i per a mi és una persona molt especial. D'aquí una estona la trucaré i, si tinc la sort de trobar-la, xerrarem com sempre...com si el temps s'hagués aturat en alguna d'aquelles festes de pijames on compartíem riallades i plors a parts iguals.

Felicitats S!!

dimecres, 8 d’octubre de 2008

Jo era una personeta que dormia

Sí, encara que sembli mentida abans de tenir el meu fill jo era una personeta que dormia. Potser no massa perquè mai he estat de dormir excessivament però dormia. Crec que una mitja d'unes 8 horetes per nit i la veritat és que això de dormir em feia sentir bé. De fet, fins i tot, tenia bona cara...

Va arribar l'embaràs i bé, entre una cosa i l'altre acabes sense dormir massa però no importa perquè estàs esperant el teu petit i això fa que tot valgui la pena. Bé, els últims mesos potser et comença a carregar de nou el tema de no dormir pq quan no és la ciàtica, és la panxa que molesta o les patades a les costelles...tot i així encara era capaç de conservar un somriure a la cara...

Va nèixer l'Andreu i bé, vam començar amb un parell de dies sencers sense dormir per poder-lo parir. Evidentment la meva cara anava perdent però qualsevol em treia l'alegria en aquell moment així que encara era una persona somrient...

En portar-lo a casa l'Andreu ens va enganyar i ens va fer veure que era un sant i que tenir un bebé era només dormir i menjar. Ja!

Han passat gairebé vuit mesos i us asseguro que aquell bebè s'ha transformat! No para quiet, no deixa de xerrar, no para de moure's i ara tot ho vol tocar! El pitjor és que no dorm ni un quart del que dormia abans i hi ha dies que a les 6 ja ens hem de llevar. M'agrada molt tenir un nen i és el més maco que m'ha passat però després d'uns quants mesos aquest és el careto que se'm comença a quedar!

diumenge, 5 d’octubre de 2008

Tonteria


Avui m'he tret l'aro i, per tant, la senyora de vermell (o sigui la regla en els anuncis de compreses) em visitarà en breu.

Jo sóc la típica que no sóc persona quan em visita la senyora de vermell perquè o bé em poso de molt mala gaita o em dóna per plorar i deixar aflorar els sentiments.

Pel que puc intuir la propera visita de la senyora de vermell em provocarà aquesta última reacció que he explicat perquè avui tot just m'he tret l'aro i ja tinc ganes de plorar!

Que l'Andreu estigui malaltó i pesat tampoc ajuda gaire però bé, no el culparem pas de les meves emocions en aquells dies del mes en que "soy mujer". Aquesta setmana estaré fluixeta i tonta potser...ara no sé si és millor això o quan la regla em posa de mala llet?

dissabte, 4 d’octubre de 2008

Entretemps

L'entretemps és un període de temps en el que ni hi ha fred ni hi ha calor...Un dia pots estar congelat a les 8 del matí per després passar a estar rostit a les 10h per després tornar a morir congelat a les 18h.

L'entretemps és una porqueria de temps. No saps que posar-te així que, generalment, s'ha d'optar per anar com les cebes, a capes. A més, tots els virus estan fregant-se les mans amb l'entretemps i venen a atacar-nos amb tota la seva artilleria.

Des que ha arribat l'entretemps ja he agafat una gastroenteritis de cavall i un encostipat. En J també ha agafat un bon refredat però el que pitjor porto és l'encostipat tan bèstia que ha agafat l'Andreu.

Fa ja ben bé dues setmanes que moqueja però bé, rés important...el vam dur al metge i ens va dir que era un simple refredat que amb aquest temps i anant a la guarderia ja és normal però aquests últims dies ha empitjorat. Té molts mocs, tos i el pit agafat. Ahir vam tornar al metge i ara el tenim "dopat"...dos xarops i unes gotes ha de prendre per millorar.

Donar-li la medicació és tot un show i es que sembla que hagi aprés dels millors del mític "Pressing catch". Per sort ell és fort i tot i la seva respiració ronca segueix actiu i rient igual.

Espero que l'entretemps marxi aviat i que amb aquesta marxa s'endugui el refredat. Quina peneta em fa veure'l així i es que de bon gust em quedava jo tot els seus mals!

dijous, 2 d’octubre de 2008

Marxar...

Ja fa temps que en J em diu que hem de marxar d'aquí, que hem de fer un canvi de vida i anar a un lloc tranquil on l'Andreu pugui jugar al carrer i on nosaltres ens puguem oblidar de la rutina i de la renfe d'una vegada. Jo també li dono voltes a aquesta idea i li trobo molts aspectes positius però em fa por canviar, sortir del que sempre he viscut...hi ha moltes coses que em fan dubtar.

Clar que m'hi veig en un poble, envoltada de camp, M'agrada tot el verd, la muntanya, passejar però no m'acabaria fartant? jo sóc una persona dinàmica i moguda. M'agrada anar de compres de tant en tant. Sortir i veure la gent passar, viure el xivarri de la ciutat.

La feina també em fa por. Ara les meves condicions no són massa bones (bé, la destinació no és bona perquè les condicions no són pas dolentes) però depèn d'on marxi què puc trobar?

L'Andreu també em fa por...ell es farà gran i si algun dia em retreu que l'hem "apartat"?

Faig voltes i voltes i segueixo pensant. De vegades tot el que he dit abans em semblen motius de pes per quedar-me. De vegades em semblen excuses per no marxar.

Si tanco els ulls em veig vivint en un poble tranquil, descansant...potser sí que seria feliç allà. Totes les decisions són difícils però la de canviar de vida fa que em surti fum del cap!

dimecres, 1 d’octubre de 2008

L'anglès és fàcil (nivell avançat)

Bé, no sempre ens quedarem en el nivell bàsic d'anglès així que us poso un vídeo per a que aconseguiu passar a un nivell superior.

Vosaltres podeu!No oblideu que l'anglès és fàcil.