divendres, 15 d’agost de 2014

Van i venen...

Doncs sí, m'ha costat assimilar-ho però per fi porto bé això de que les amistats simplement "van i venen"...

Sempre m'ha costat molt això de "perdre" gent, de veure com algú s'allunya de la teva vida o posar el punt i final. De vegades, fins i tot, he allargat relacions que estaven condemnades a morir només pel simple fet que no m'agrada dir adéu.

Ara començo a entendre però que aquests "adéu" no són sempre definitius perquè la vida dóna moltes voltes i seria estúpid pensar que no ens podem tornar a trobar a aquella persona de nou en el nostre camí. És més, no sabem mai si aquella persona a la que li diem adéu en un moment determinat no pot ser una persona imprescindible en un futur.

He aprés a no fer-me tantes preguntes i a no guardar rancor per res. Si una persona s'allunya de tu potser és que tu també t'havies allunyat d'ella sense adonar-te'n o, simplement, era el moment de separar els camins qui sap si per sempre o fins aviat.

També he aprés a dir "hola" amb els braços ben oberts. A donar oportunitats a gent amb la que mai hagués pensat que tindria una relació, a tolerar més a les persones que m'envolten i a gaudir també dels seus defectes. Si jo no sóc perfecta perquè ho haurien de ser els altres?

M'ha costat però ara entenc perfectament que les amistats van i venen i això ja no em fa mal.

diumenge, 3 d’agost de 2014

La vida...

Tot sovint escolto que la vida és com un cicle que comença i acaba ben bé de la mateixa manera, que anem a morir pràcticament igual d'indefensos que hem viscut però aquestes paraules sembla que sempre queden lluny, molt lluny...

El meu avi té demència senil i està molt avançada. Ja fa temps que veiem que no és el mateix i a mi cada vegada em costa més mirar-lo sense sentir ganes de plorar. No el reconec i se'm fa molt i molt dur no veure el que era quan el miro.

No fa molt no volia tallar-se les ungles (quantes vegades no m'hauré barallat jo amb els meus fills perquè tampoc volien) i vaig haver d'anar jo i de manera suau dir-li: "va iaio, ja te les tallo jo" i aleshores es va deixar. Jo, allà, tallant-li les ungles a l'home que tantes i tantes vegades m'ha vingut a buscar a escola, m'ha portat a regar al seu hort, m'ha explicat coses de quan treballava, m'ha preparat el sofà llit a casa seva perquè pogués dormir...

Ara entenc això de que la vida és com un cicle i malauradament ho estic entenent perquè ho veig reflectit en els meus grans.