divendres, 21 de maig de 2010

Lost



Dilluns acaba "Lost", una sèrie que no ens ha deixat indiferents ni a mi ni a la resta de persones del meu voltant que la segueixen.

Acaba "Lost" i em fa molta llàstima. Segurament és una tonteria ja que no és més que una sèrie però aquesta sèrie ens ha fet passar molt bones estones a molta gent. Recordo que al principi em feia mandra veure-la i en Jordi insistia una i una altra vegada fins que va aconseguir que m'enganxés (bé, no va ser massa difícil ja que al tercer capítol ja desitjava més i més).

Vam començar a veure "Lost" doncs fa potser ja cinc o sis anys. Encara no teniem ni l'Andreu i, insisteixo, pot semblar una tonteria però els personatges i les seves aventures ens han acompanyat durant tant de temps que en ocasions els tens com a reals. Amb "Lost" he rigut, he plorat, he patit... i ara que acaba sento "peneta".

Des d'aquest blog faig el meu petit homenatge a "Lost" amb un vídeo promocional de la sèrie que vaig trobar ja fa molt temps però que sempre m'ha agradat molt i només em queda dir que espero que algun dia tornin a fer una sèrie tan bona com aquesta tot i que "Lost" sempre serà "Lost".

divendres, 14 de maig de 2010

Sentir-se inútil

Dimarts vaig haver de plegar de la feina...

Només arribar a l'escola vaig començar a vomitar i vomitar, em feia mal la famosa hèrnia que em va tenir cinc mesos de baixa durant l'embaràs de l'Andreu, la ciàtica també em molestava però per sobretot el que més notava era una sensació d'inutilitat total i d'incapacitat per poder fer bé el meu treball amb els nens.

Avui ja som a divendres i continuo igual. Ja no tinc vòmits, l'hèrnia em molesta una mica i la ciàtica de tant en tant però tinc una sensació d'esgotament constant. Vaig a comprar al costat de casa i sembla que hagi fet una marató. Vaig a buscar l'Andreu i sembla que hagi fet una caminada de dues hores... estic esgotada inclús quan no faig res. No sé si pot ser que el nivell de ferro ja comenci a minvar o potser el meu cos ha dit prou però estic trista.

Estic trista perquè em sento inútil i això per a mi és molt dolorós. Sóc una persona activa a la que li agrada fer coses. M'agrada anar a la meva feina, sortir i anar a buscar el nen, arribar a casa i posar-me a fer coses. M'agrada estar per l'escola i queixar-me perquè els nens es porten malament, perquè estic cansada perquè alguns pares Dèu n'hi do, perquè tinc massa feina, perquè vaig atabalada. M'agrada queixar-me perquè això significa que estic fent coses, que estic treballant, que sóc productiva...

Ara ja embarassada de cinc mesos sento que hi ha moltes coses que no puc fer i això no m'agrada. Sé que és una cosa temporal i gens permanent. De fet d'aquí quatre mesos segurament estaré corrent amb els meus dos nens però ara mateix estic enfadada perquè no sóc capaç de fer allò que vull fer.

M'agradaria acabar el curs amb els meus nens. Dir-lis adéu d'últim dia i acomiadar-me en condicions. A veure si aquesta setmana milloro i ho puc fer!

dimecres, 5 de maig de 2010

Tindrem un altre nen!

Ja tenim ganes de veure't Biel :-)

dissabte, 1 de maig de 2010

El dia de la mare

Demà és el dia de la mare i tot i ser una data imposada per la societat consumista en la que ens trobem immersos a mi em fa il·lusió.

Fa dos anys i dos mesos que vaig ser mare per primera vegada i dia rere dia penso que és el millor que m'ha passat.

L'Andreu em fa anar esgotada, potser hi ha dies que no em deixa dormir però és la personeta més important que hi ha a la meva vida. Puc estar hores mirant-lo, m'agrada com és... Recordo que quan estava embarassa pensava: com serà? Intentava posar-li cara i, evidentment, no ho aconseguia. Des del moment que el vaig tenir vaig saber per què mai l'havia pogut imaginar i és perquè la meva imaginació mai no hagués pogut crear un ésser tan perfecte com és ell.

Als seus dos anys l'Andreu és un nen inquiet i rialler. Tot sovint em fa enfadar (diuen que això es deu a que té el meu caràcter tossut i encaparrat) però tot i així res no fa que el pugui deixar d'estimar.

Per ell perdo nits, independència, moments de relax, ambicions personals... però tot i així el tenir-lo m'omple tant i tant que tot el que perdo queda en res comparat amb tot el que em dona dia a dia tenir-lo al meu costat.

Demà potser és un dia consumista però tant se val. A mi m'agrada ser mare i poder dir que celebro aquest dia senyalat.

Visca les mares i a totes les que ho són moltes i moltes felicitats!