dijous, 31 de juliol de 2008

El meu careto

Si mireu atentament el següent video em trobareu per aqui en mig ballant. El careto li he d'agrair al meu fill que no em deixa dormir des de fa ja almenys un mes!



PD: M'encanta...

dimarts, 29 de juliol de 2008

"Pachuchitis"



Si, tinc "pachuchitis"...Ara feia molt que no agafava un virus d'aquests punyeteros que et deixen feta una autèntica porqueria. Et fa mal tot i no et fa mal res!

Recordo que quan vaig treballar a la llar d'infants (farà uns tres o quatre anys) agafava virus d'aquests constantment. Els nens es posàven malalts i, de retruc, jo també i més! Ara jo sóc la malaltona i la que intenta que no li passin aquests punyeteros "viruses" al nen. Ai quin patir! Si es que quan una és mare no es pot ni trobar malament perquè en comptes de preocupar-me per mi mateixa em preocupo perquè no l'enganxi ell!

Ara toca pometa (meravellosa la babycook), arròs bullit i poca cosa més. Ai quines ganes de trobar-me millor per tornar a ser com el cul d'en Jaumet!

diumenge, 27 de juliol de 2008

Qui no estima el meu fill...


No m'estima a mi!

És ben cert això que diuen que tot el que el que li facin a ell et farà més mal que si t'ho fessin a tu mateixa. En el moment que tens un fill te n'adones de qui hi és de debó, de qui t'estima, de qui es preocupa per tu i pel nen, de qui no...

Quan vaig tenir l'Andreu gairebé tothom va venir a veure'l (he dit "gairebé" perquè hi ha algun individu/a que no el coneix). Suposo que això d'anar a l'hospital a veure un nen acabat de nèixer fa molta gràcia però en sortir de l'hospital aquesta mateixa gent ha desaparegut (bé, alguns altres venen massa i a deshora però aquest és un altre tema). Han estat abduits? no, simplement passen del meu fill. Tan costa agafar el telèfon i fer un truc? Tan costa passar per la porta i preguntar com està?

He trobat més interés i il·lusió per l'Andreu en amics i coneguts que en gent de la propia familia que ni tenen il·lusió pel nen ni interés per a res del que li passa.

Bé, tota aquesta gent a mi m'ha caigut de tot arreu perquè que vagin a la seva ho entenc, que passin de mi també però del meu nen?. En fi, ells són els que acaben perdent perquè perden el plaer de veure com creix. També perden la meva estima, el meu apreci i les meves atencions. Per a ells s'han acabat les meves trucades, les meves felicitacions, els meus detalls. Ho han perdut, de mi, tot!

Potser sóc massa sentida però a mi ja m'agrada ser així perquè em preocupo pels altres i perquè mai seré com tota aquesta gent que ha decidit que no existeix el meu fill.

dijous, 24 de juliol de 2008

Han marxat en Feliciano i la Madonna


En Feliciano i la Madonna (dues simpàtiques tortugues) m'han acompanyat durant anys.

En Feliciano, per a mi, tenia un valor sentimental ja que me'l va regalar la meva iaia quan vaig treure un excel·lent a les pràctiques de final de carrera. En Feliciano el vaig "batejar" amb aquest nom perquè era el nom del meu tutor de pràctiques, un home peculiar i divertit que em va ajudar molt en aquelles pràctiques tan dures (el centre que em va tocar era com de pel·lícula de terror).

La Madonna va començar a formar part de la nostra animal-familia fa un parell d'anys després de comprar-la en una botiga on l'havia vist jugant i nedant amb companyes seves.

Els dos han estat formant part de casa uns quants anys però en aquesta vida hi ha prioritats i quan la veterinaria de la nostra pogona em va dir que podien provocar alguna malaltia greu a l'Andreu ni m'ho vaig pensar. Vaig decidir que les havia de donar! Els animals els estimo molt però està clar que l'Andreu és l'Andreu i la seva salut i benestar és el primer.

Estic contenta perquè he aconseguit que tinguin una nova llar. Una noia que estima molt els animals se les ha quedat. Diu que les tindrà al seu jardí junt amb altres dues tortugues que conviuen amb ella des de fa uns anys. Allà estaran ben cuidades i alimentades. A més puc anar a veure-les de tan en quant!

Àdeu Feliciano i Madonna! Espero que sigueu felices a la vostra nova llar!

dimarts, 22 de juliol de 2008

La sombra del viento


Crec que encara estava embarassada quan en Jordi em va comprar "La sombra del viento".

Rondava per casa ja feia massa temps i fa un parell de setmanes q vaig decidir que no passava més temps sense ser llegit i la veritat és que m'ha agradat molt. Feia molt temps que no agafava un bon llibre entre les meves mans i aquest ha fet que em torni el "gusanillo" de la lectura.

Ara ho tinc força difícil perquè em manca temps i durant el dia el temps que em queda l'aprofito per a veure series o per tafanejar amb les meves Mamis de bcn però intentaré treure temps per les nits. Ara falta trobar un llibre que m'enganxi com La sombra del viento, un llibre que et fa desitjar passar les págines ràpidament per saber que et depararà el proper capítol.

Aquest llibre m'ha recordat molt a d'altres com el Código da Vinci o La biblia de Barro perquè són llibres que t'entretenen, que et fan formar part de l'història i que estàn tan ben explicats que, fins i tot, t'entren ganes que et passin les coses que els passen als protagonistes.

Ara a veure si trobo un altre d'aquest nivell perquè no sempre es troben. De fet, fa anys que busco un llibre que em faci sentir el que vaig sentir quan vaig llegir "Lestat, el vampiro" de l'Anne Rice i encara no l'he trobat.

Desitjeu-me sort!

diumenge, 20 de juliol de 2008

Diumenge nit


Ja ha tornat a arribar...diumenge nit...quina depresió!!

La nit de diumenge s'està convertint en un moment temut i cada vegada més. Fa més d'un any era maleit perquè al dia següent tocava diana i enfrontar-se a una dura setmana entre reunions, nens, examens, correccions...Ara que no tinc res d'això s'ha tornat maleit perquè necessito justament tot això.

Després d'aquesta temuda nit arriba l'avorrit dilluns. Més monotonia, més rutines, més soledat...Sí, tinc l'Andreu però enyoro estar amb gent adulta, enyoro xerrar, enyoro els dilluns de feina, enyoro en Jordi que marxa a la seva rutina...

Arriba el dilluns i ja no sé què fer per canviar, per no tornar a una rutina que em té atrapada, ja no sé ni per on passejar...Enyoro que arribi el dia en que la nit del diumenge torni a ser maleida perquè al dia següent em toca matinar!

divendres, 18 de juliol de 2008

Si fos...

Paraula: Sinceritat



Número: El 6. És un número que em dóna sort



Beguda: Coca- cola light (és un vici)



Animal: Mmmm...crec que un dofí. M'agrada molt el mar (tot i tenir por a taurons imaginaris :-P)



Una cosa de la casa: El sofà. És on es passen molts moments i on m'assavantaria de totes les intimitats de la gent de la casa (sí, sóc tafanera)



Una zona del cos: Els ulls. Les mirades ho diuen tot d'una persona.



Una obra d'art: La venus de Milo. Perquè demostra que la bellesa és totalment subjectiva...



Una flor: Una rosa negra.



Una pel·lícula: Entrevista amb el vampir. M'apasiona!



Una fruita: La síndria. Ben dolça i ben fresqueta.



Un record: La primera vegada que vaig veure l'Andreu. Això quedarà gravat a la meva memòria per sempre!



Un color: El blau.



Un sentiment: L'amor en general. El que es té per la parella, pels fills, pels amics, per la familia...



Un sentit: La vista per saber veure, observar, contemplar, imaginar...



Un satel·lit: Com no, la lluna.



Un dels 7 pecats capitals: La luxuria està molt bé però crec que tot sovint visitem més la gula.



Una olor: La del coixí del Jordi.



Un arbre: Tant se val. Mentre formi part d'un bosc...



Una cosa suau: El Lestat quan surt de la perruqueria. És com un nino!



Un sabor: El del gelat de torró.



Personatge de conte: Qualsevol bruixa de conte perquè estan marginades i perquè no són tan dolentes com les pinten. I perquè sense dolents no hi haurien mai bons.



Una ciutat: Sempre Barcelona



Una música: Qualsevol que tingui melodia i no es confongui amb el soroll d'una obra. No sé, la del Miguel Bosé, Maná, Drexler...



Un cos celestial: Qualsevol estel que faci pampallugues i em faci tancar els ulls per demanar un desig.



Personatge de fantasia: Una fada.



Un somni: No deixar mai de somiar.



Un element: L'aigua



Una peça de vestir: Uns pantalons ben cómodes.



Una estació de l'any: L'estiu. Tot té més llum i és més alegre en aquesta estació.



Un transport: El cotxe.

De bona pasta


Hi ha gent que, simplement, és de bona pasta i una d'aquestes persones és la meva àvia.

La meva àvia és una persona alegre i jovial. Als seus 75 anys ha viscut moltes coses, algunes de bones i d'altres no tan bones però aquestes últimes sempre les ha superat amb un somriure als seus llavis. Sempre intenta prendre les coses bé, amb humor, amb positivitat, sempre intenta que els altres siguin feliços i no se n'adonin que, potser, ha passat tota la nit en vetlla i vomitant perquè la seva hernia no li ha deixat cap altre opció. No deixa que l'artrosis, la pérdua de vista o la diabetis puguin amb el seu humor. És tan autèntica, tan de debó...

Sempre intenta dur la felicitat allà on va, quan surto amb ella me n'adono que hi ha molta gent que l'estima. Tothom la para i la saluda, li pregunta com li va...és tan maca que quina altre cosa podria passar?

La meva àvia és la millor àvia del món. Suposo que per a tothom la seva ho és però jo a la meva li tinc passió. Me l'estimo tant tant que, de vegades, el tenir-la lluny em fa mal. Aleshores agafo el telefon i xerrem i xerrem. Ella riu molt molt i es que ella diu que jo sóc tot el seu món. El que no sap és que a ella no l'estima ningú com l'estimo jo!

dimarts, 15 de juliol de 2008

M'he tornat a perdre el Bosé


Ja és la segona vegada que em passa!

L'any passat, durant el meu embaràs, el Bosé va fer un concert aqui a Barcelona i jo amb la meva panxa (millor dit amb la meva hernia al melic) no estava per massa concerts així q me'l vaig perdre.

Ara fa poc em vaig assaventar que també venia però em vaig enterar el mateix dia. Rés, també me'l vaig perdre! Com pot ser? Estic destinada a no veure mai un concert d'aquest bon home? Doncs ara seré Esther O'hara i a ..... (no sé qui dir pq no crec en Déu) pongo por testigo de que no volveré a perderme un concierto de Miguelito!

dissabte, 12 de juliol de 2008

Uns dies a LLorts


Dimarts passat en Jordi i jo vam iniciar les nostres primeres mini-vacances com a papis. Ens vam anar a passar uns dies a Llorts (un petit poblet d'Andorra) i la veritat és que ho hem passat molt bé!

Hem estat instal·lats en els Apartaments LaNeu i el cert és que són genials. Macos, nets, amplis, en entorn preciós...l'allotjament ha estat una auténtica meravella.

Les sortides per allà ja han estat un xic diferents. Nosaltres estem acostumats a recòrrer camins de muntanya, rius..i clar, en aquesta sortida hem estat força limitats ja que en Jordi havia de dur l'Andreu en una motxilla i tot i que ha aguantat força portant-lo (jo no hagués aguantat ni la meitat) els recorreguts han estat més petits. L'Andreu però s'ha mostrat encantat penjat del seu papi i ha pogut disfrutar d'aire pur i sa de la muntanya. Ha vist un riu, un llac...i crec que, per la cara que posava, li ha agradat encara que no sàpiga encara ben bé què és tot això de la natura.

També hem anat de compres (com no) per Andorra i bé, hem comprat formatges (som adictes) i algun regal comestible per la familia però he de dir que Andorra ja no és el que era. Recordo que quan jo era petita la gent anava com boja per comprar coses perquè allà era tot més barat però ara ja no és així, la vida s'ha posat cara a tot arreu i tot i que es poden trobar algunes coses més barates ja no és com abans.

De tota manera no em quedo amb la part "negativa" sobre el preu de les coses sinó amb la positiva i és que ho hem passat genial! Les vacances amb l'Andreu són més "limitades" però molt reconfortants i és que ara no som una parella que va de vacances sinó una familia que hi va i això em fa sentir molt feliç. A més, l'Andreu es farà gran i aleshores ja intentarem que agafi gust pel senderisme i per totes aquelles activitats que ens han quedat per fer i les farem amb ell. Hi ha unes vacances millors? Ho dubto!

dilluns, 7 de juliol de 2008

Meme: petites coses que em fan feliç


La Mireia m'ha posat deures i jo que, generalment, sóc bona minyona els deixo fets abans de marxar uns dies de vacances a Andorra.

No sé ben bé que és això de meme però sembla ser que es tracta d'un terme que es fa servir per designar unes converses que es van "contagiant" de blog a blog. En aquest cas, el meme pretén que cada blogger expliqui sis coses que el fan feliç i bé, em costarà una mica seleccionar perquè hi ha moltes coses que em fan feliç a mi però s'han de dir sis només i aqui hi són:

1- Poder anar a dormir i llevar-me cada dia amb en Jordi que és el millor marit del món i una de les millors persones que he conegut mai. M'encanta compartir amb ell la meva vida i saber que, tot i tenir les nostres diferències, som l'un per l'altre.

2- Veure com creix el meu fill dia a dia. Mirar-lo mentre dorm, mentre riu, mentre plora...mirar-lo a totes hores i pensar que és realment la cosa més meravellosa que podia haver creat jo mateixa.

3- Compartir moments amb gent que m'estimo. Anar a dinar, a sopar, de compres o, simplement, a petar la xerrada amb els amics. Passar una bona estona amb ells i saber que no estic sola és molt reconfortant.

4- Abraçar la meva iaia i veure com la faig feliç amb un simple gest. M'agrada com riu mentre me la menjo a petons o com disfruta quan li faig una super-abraçada de les meves.

5- Anar a la perruqueria o a fer-me un massatge. Sí, és molt superficial però ves, em fa feliç...Seure allà i petar la xerradeta mentre em deixen "divina de la muerte" és ideal.

6- Llegir un bon llibre o veure una bona serie mentre en Jordi em fa una fregueta a les cames és "lo más"!

(Hauria de passar el meme a sis bloggers però no en conec tants i els que conec són els que ja ho han fet o el meu marit que és un ranci i no vol fer-ho :-P)

diumenge, 6 de juliol de 2008

Passi el que passi hi és allà


Me n'alegra veure que hi ha gent que passi el que passi hi és allà.

Me n'alegra veure que hi ha gent que tot i que la vida canvia i que no sempre es segueixen els mateixos passos hi és per quan la necessites, ja sigui per xerrar, per plorar, per riure o, simplement, per passar una bona estona.

Me n'alegra quan me n'adono que encara hi ha molta gent de veritat. Gent que potser no veus en molt temps però en retrobar-te és com si l'haguéssis deixat fa tot just uns segons, gent que tot i no tenir la mateixa manera de fer que tu et recolza en les teves decicions i t'acompanya a passejar per la vida.

Me n'alegra tenir gent al meu voltant que m'estima, em respecta i em fa sentir bé. Me n'alegra tenir gent al meu voltant que, tot i no agradar-li els nens, el meu el troba meravellós.

Sobretot me n'alegra poder dir que tot i que de vegades em senti sola sé que no ho estic.

dimecres, 2 de juliol de 2008

El meu fill no em molesta, gràcies!


Arriba un embaràs i tothom et felicita però alhora et fa posar dels nervis.

Primer perquè t'expliquen toootes les desgràcies possibles, que si la filla de la veina de no se qui va abortar, que si la germana de la tieta d'un amiga gairebé mor en el part i tota una série de tonteries que només una persona amb molt mala llet o que no hi toca pot "vomitar" a la cara d'una embarassada que espera el seu fill amb tota la ilusió del món.

Segon perquè es fiquen en tot, si és nen perquè és nen, si és nena perquè és nena, si no els agrada el nom també hi posen pegues (la de vegades que em vaig quedar amb les ganes de dir: a mi no m'agrada la teva cara, te l'operes?), si estàs grossa perquè ho estàs, si estàs prima perquè fas passar gana al teu fill...

I, per últim, la meravellosa frase: aprofita ara que quan neixi el nen no podràs fer res. Patapam! sentència de mort!

Jo ja em veia a casa amb unes manilles i l'Andreu amb una porra a la mà, amb cara de nen d'exorcista i dient: d'aqui no et mouràs mai meeeeessssss (aquesta última paraula és amb tremolor tétrica).

Doncs bé, jo tinc l'Andreu i continuo fent el 90% de les coses que feia abans. Surto a comprar, quedo amb gent, vaig a la piscina, surto a dinar o a sopar amb el meu marit, vaig a fer visites a les amigues, veig séries...Bé, potser no vaig de discoteca fins les 6 de la matinada però això ja no ho feia abans de tenir-lo a ell. Sí que és cert que vas una mica més limitada perquè l'has de tenir en compte a ell, a les seves necessitats i les seves hores però bé, no hi ha per tant. A mi no se m'ha acabat la vida ni em sento com en una presó.

Per això de vegades em reventa que gent que no té fills em pregunti que com ho porto amb aquella cara de pena i solidaritat amb el desvalit que no necessito. O que alguna gent de la familia em digui constantment quan surto a fer qualsevol cosa si vull deixar el nen.

Des d'aqui dic a tots que no senyor! No vull deixar el meu fill per tot! El meu fill no és una bossa amb pedres que has de carregar és la personeta a la que més estimo de tot el món! El meu fill el deixaré quan jo cregui que sigui necessari perquè el meu fill no em molesta, gràcies!