dimarts, 29 de març de 2011

Voler ser mare

Fa unes quantes setmanes una amiga em va trucar i em va dir que començava un tractament de fertilitat. Ja feia temps que li rondava la idea de ser mare però per una cosa o una altra encara no s'havia posat. Imagino que li feia mandra començar amb el procés aquest tan dur en el que està ara mateix immersa.

Des d'aleshores ja van dues vegades que m'escriu o em truca per dir-me que la inseminació no ha sortit bé. Que li ha tornat a baixar la regla i que ha de començar de nou amb les hormones. En les seves paraules encara no he vist desànim i això em fa que admiri el que està fent. Jo sé que és una persona forta i lluitadora i ho està fent molt bé. Tot i així sé que pateix... I quan parlo amb ella o li escric intento animar-la però no sé ben bé què dir o què fer.

Jo intento posar-me una i una altra vegada en el seu lloc però no puc. En Jordi i jo (perquè això és cosa de dos) vam tenir la immensa sort de tenir un positiu tan aviat com ens vam proposar aconseguir-lo i, de vegades, dono per fet l'embaràs. No sé, és com si per a mi el quedar-se embarassada només fos una cosa de proposar-s'ho.

No sé si m'explico perquè em venen moltes coses al cap i ara mateix tinc la sensació que les "vomito" tal qual venen.

Segueixo... Per a mi l'embaràs és com una cosa natural. Vull un fill? Em quedo embarassada i ja està i és quan visc coses així de prop quan toco de peus a terra i penso que no tothom ho té tan fàcil, que per a tothom no és igual de senzill. Hi ha moltes dones que han de lluitar molt per aconseguir veure la línia rosa en la prova. Hi ha dones que després d'un procés llarg i difícil ho aconsegueixen i aquestes dones demostren lo molt valentes que podem arribar a ser quan volem ser mares.

També penso que potser hi ha dones que mai ho aconsegueixen...

Penso moltes coses però per sobre de tots aquests pensaments hi ha un que destaca i és que espero que ben aviat rebi una trucada a la que pugui respondre sense buscar paraules d'alè.

dilluns, 28 de març de 2011

Premi

L'onavis de "Aprenent a ser mare" m'ha donat un premi (cosa que agraeixo i m'ha fet molta gràcia) que consisteix a dir set coses sobre mi així que allà vaig:

1- No m'agrada gens ser filla única. No hi ha dia que no pensi en com seria tenir un germà o una germana i poder compartir coses amb ell/a. Quan veig la gent amb els seus germans o parlant d'ells tinc molta enveja (de la sana, eh?) i aquest és el principal motiu pel que he tingut dos fills per què no vull que ningú senti el que sento jo com a filla única.

2- M'agrada molt la meva feina. No és que ser mestre sigui la feina més ben considerada del món i la veritat és que cada vegada la cosa es fa més difícil però m'encanta i la gaudeixo molt.

3- Sóc summament cabuda i impacient amb les coses (crec que és un dels meus pitjors defectes). Si vull una cosa la vull ja i quan m'he d'esperar puc arribar a ser mooooolt insuportable.

4- Necessito molt a la gent. No m'agrada enviar missatges i que no me'ls responguin o estar sense saber res d'una amiga molt de temps. M'agrada que em preguntin com estic, que m'enviïn mails, que em posin comentaris al face... Vaja, que estiguin a sobre meu.

5- M'encanta el Bosé (jaja! Aquesta l'havia de colar per algun lloc).

6- Tinc adoració per la meva àvia. A la resta de la família també me l'estimo (bé, uns més que uns altres) però a la meva àvia és que l'estimo amb bogeria però no hi ha per menys perquè és la millor àvia i persona del món!

7- M'agrada veure sèries, pelis, llegir, anar a sopar amb el meu marit... Ups, ja m'estic passant!

dimecres, 23 de març de 2011

I revi dels 5 mesos

Ahir vam fer la revisió dels 5 mesos i tot està perfecte. En Biel pesa ja 7950 i medeix 69 així que podem dir que és tot un "chicarrón". Clar que no m'estranya amb el que arriba a jalar...

A la revisió doncs res destacable perquè sembla que tot està genial (cosa que m'encanta). L'únic que en quant faci els sis mesos ens posem ja amb les farinetes de verdures i veurem què tal van i, sobretot, a veure si ens ajuden a que el senyoret quedi beeeeeen tip, acumuli força jalar i ens deixi dormir una nit sencera que ho estem desitjant!

diumenge, 20 de març de 2011

Revisió dels 3 anys

Ja fa dies que vaig dur l'Andreu a la revisió dels 3 anys i ho volia reflectir però últimament tinc molta (potser massa) cosa per deixar anar cap a fora i encara no havia pogut explicar res.

La pediatra el va trobar perfecte! Ha agafat un quilet més i pesa 15,500. La veritat és que estic contenta perquè sempre el veig prim i tot i que em diuen que està bé i tampoc desitjo que sigui una bola sí que, de vegades, penso que potser està massa prim o que hauria de pesar més. Vaja, coses de mares...

D'alçada també va molt bé. De fet surt una mica de la mitjana perquè ja fa 98,5 però això sí que no em ve massa de nou perquè sempre ha estat força alt.

El que ha estat més destacable però d'aquesta revisió és adonar-me de com han canviat les coses. Fa "dos dies" el posaven allà a la "camilla", mesuraven el seu cap i li feien algunes proves com seguir una llumeta amb els ulls, acostar-li algun objecte per si l'agafava... Ara hem canviat tot això per unes carreres de la pediatra cap a la mama, algunes preguntes per veure com xerra (en aquest cas pels descosits) i algunes altres coses que em fan veure que tinc ja tot un nen gran.

I per si no tenia prou clar que les revisions ja no són les que eren ell m'ho va deixar ben clar quan en despullar-lo va dir: "eh mama que la doctora em veurà el pito!".

dijous, 17 de març de 2011

L'escola de grans

Per setembre l'Andreu ha de començar a "l'escola de grans" i només el procés d'inscripcions i demés ja està sent una odissea.

Fa ja més d'un mes que en Jordi i jo vam anar a les jornades de portes obertes i ens vam quedar amb dues escoles com a "preferides". En una d'elles el Jordi havia estudiat i per tant teníem 5 punts extres per l'Andreu en cas d'empat i a l'altra no teníem punts però ens agradava molt. Es tracta d'una escola catalogada com a comunitat educativa, els nens aprenen gràcies als companys, els pares participen molt... Vaja que la filosofia d'escola ens agrada molt.

Vam pensar i pensar i vam decidir apostar per aquesta última. Creiem que fins l'últim moment havíem de lluitar per dur el nostre fill a una escola que realment ens agradés. Resultat? Ens hem quedat fora.

No sé si canviaran massa les coses però d'entrada no entrarem i estic trista, molt trista. Bé i una mica enfadada també. Estic enfadada perquè quan vam anar a la jornada de portes obertes el director de l'escola ens va dir que hi havia algunes places reservades a germans. Algunes? Hi ha com una classe sencera ocupada per germans! Això no són algunes, són moltes i si arribem a saber això potser ja ni ho intentem.

Després estic trista perquè per a mi l'educació és molt important i tenia l'esperança que el meu fill anés a una escola que m'agradés. Suposo que no ho he de donar tot per perdut perquè encara s'han de fer llistes i demés però molt em temo que la cosa no anirà bé. Hi ha algunes escoles a les que tinc pànic. No m'agradaria gens que els meus fills anessin a segons quins llocs i si entra en una d'aquestes escoles què?

Amb en Jordi ja hem fet uns quants plans "b", "c", "d" i jo crec que podem arribar fins la "z" però cap m'acaba de convèncer. Tots ens afecten per una banda o una altra... I això fa que encara estigui més trista.

Em connecto al facebook i no deixo de veure com totes les meves "amistats" posen que ja tenen escola, que ho han aconseguit i de veritat que me n'alegro molt per elles però em recorda que nosaltres no ho hem aconseguit i també em poso trista.

Les llistes definitives sortiran per maig i fins aleshores he d'intentar que la meva ment no vagi més enllà però no puc evitar-ho i crec que en Jordi tampoc perquè mentre estem junts no parlem d'una altra cosa.

El pitjor? Que estic convençuda que hi haurà molta gent que haurà posat aquesta escola a "boleo" i que després ni tan sols s'implicarà en l'educació dels seus fills. En aquest sentit sé de què parlo.

dimarts, 15 de març de 2011

La mort

Quan ets mare hi ha certs temes als que els hi tens molt respecte. Un d'ells és la mort...

Per l'aniversari de l'Andreu li vam comprar una peixera amb dos peixets als que ha "batejat" com a Doraemon i Nobita. El primer que em va dir en Jordi va ser que els peixos normalment no duren massa i que això ho havíem de tenir en compte. Vaja que vam estar pensant què li diríem a l'Andreu quan els seus peixets morissin.

Jo tinc molt clar que no vull cap tema tabú a casa meva. Vull que els meus fills entenguin coses com la mort o el sexe com a coses que formen part del nostre dia a dia i per tant són naturals.

El cert és que amb els meus alumnes sóc així... Intento que no hi hagi temes prohibits sempre respectant la seva edat i el límit de la seva capacitat per entendre coses i la veritat és que (modèstia apart) de moment me n'he sortit molt bé de situacions "peliagudes" com quan un alumne de tercer em va preguntar si els transvestits tenien la pelvis oberta com les dones o tancada com els homes (encara no sé com va poder arribar a aquella pregunta la criatura) o com quan un de segon em va preguntar si tenia la regla després de dir a classe que no parlessin tan alt perquè tenia mal de cap i una companya seva immediatament digués: "la regla? què és la regla?".

Amb els meus fills però la cosa no funciona igual. Tot i que intento ser natural amb tot hi ha certes coses que sé que em costaran... Avui he hagut de seure amb l'Andreu per explicar-li que en Nobita ha mort i tot i que crec que no se m'ha donat malament del tot m'ha costat bastant.

L'he agafat, me l'he assegut a la faldeta i li he dit tal qual que el seu peixet havia mort. Li he dit amb carinyo i d'una manera tendra però el cert és que se m'ha fet un nus a l'estomac. Per sort, els nens són com són i després de posar-se una mica trist i preguntar-me el "per què" ha tornat a somriure i m'ha dit: "comprarem dos peixets més".

El que no sé és com m'ho faré el dia que mori una persona perquè aquí no valdrà això d'anar a comprar una altra i ja està.

diumenge, 13 de març de 2011

La venjança serà terrible

- Deixar-te sense paga.
- Engegar l'aspirador a les 9h del matí quan hagis arribat a les 6h del matí de festa.
- Anar a buscar-te a l'institut i menjar-te a petons davant dels teus companys.
- Arreglar-te les celles davant dels amics després d'haver-me mullat els dits amb la llengua.
- Ensenyar-li a la teva novia fotos de quan eres petit una vegada i una altra.
- Dir a tothom que vas dur bolquer fins els 18 anys i xumet fins els 13.
- Presentar-me a la discoteca on siguis amb una mini i pujar-me a ballar en un podium després de dedicar-te el meu ball.
- Ficar tota la teva roba a la rentadora junt amb alguna peça rosa assegurant-me que destenyirà.
- "Amenaçar-te" pel carrer dient-te: "ara es pensaran que som novios" mentre t'agafo del bracet.

De tot això i molt més sóc capaç si no em deixes dormir una nit seguida però ja! Has vist quina mare més retorçada? Doncs encara puc pensar coses pitjors així que tu mateix Biel xato, te l'estàs jugant...

dimecres, 9 de març de 2011

La Rialla

"La Rialla" és l'escola bressol on ha anat l'Andreu des que va fer set mesos. L'altre dia les mestres de "La Rialla" ens van convocar per a una reunió extraordinària i entre plors ens van comunicar que l'any vinent ja no hi seran perquè es veuen obligades a tancar.

La veritat és que aquesta notícia m'ha caigut com un gerro d'aigua freda i em fa pensar moltes i moltes coses i sentir moltes altres.

Per una banda hi ha tota la part sentimental. L'Andreu va començar a anar allà amb set mesos només, era el primer any que l'escola bressol funcionava i va ser durant molts mesos l'únic bebè. Aquest fet va provocar que ell es convertís en el bebè de l'escola i també va fer que la meva relació amb les mestres (sobretot amb la Montse que és amb la que ha estat durant tots aquests anys) es fes una mica més estreta.

La Montse a més de fer-li de "profe" a l'Andreu també ha vingut a casa a fer de cangur, alguna vegada que altra ha portat la caixa de música per jugar amb ell, canten, juguen junts... Sé que el nen està molt a gust amb ella i se l'estima.

Si un nen està a gust amb la seva mestra vol dir que aquesta mestra sap arribar-li i en el cas dels infants d'aquestes edats això ho és tot. Jo deixo allà l'Andreu feliç, tranquil·la i contenta i com jo moltes altres mares que en sentir que l'escola bressol tancava van començar a plorar desconsoladament.

L'Andreu l'any vinent ja no hi serà a l'escola bressol i amb el Biel encara no tenim massa clar què farem però tot i que a mi en un principi no m'hauria d'afectar el tancament sí que m'afecta perquè ni com a mare no com a mestre puc entendre què està fent ensenyament.

Ara resulta que les escoles bressol amb projecte antic han de canviar el seu projecte i si no el canvien han de tancar. Tant dona que les persones que l'han obert treballin bé, que els pares i nens estiguin contents perquè el que importa són uns metres a les aules o que es contracti més gent (cosa que em sembla totalment irònica quan ells mateixos estan traient personal docent de tot arreu).

Ara deixen unes noies amb empenta amb unes il·lusions trencades i sense ganes d'emprendre res més, deixen uns pares sense saber què faran amb els seus fills l'any vinent (entrar a la pública tots sabem que és com que et toqui la loteria), deixen uns nens sense les seves "profes" amb les que s'ho passen tan bé i tot per uns metres de més o menys?

Jo cada dia em pregunto cap a on anem. Està fallant sanitat, falla ensenyament, fallen les petites empreses, fallen els ajuts als emprenedors, no es valora la gent amb ganes però sí robots que posen segells... Tot això no m'agrada gens.

dimarts, 8 de març de 2011

Ho he aconseguit!

Després d'uns quants anys d'espera he pogut anar a un concert de Miguel Bosé i la veritat és que encara estic emocionada.

El concert va ser al Liceu i tant la Bibi (l'amiga que venia amb mi) com jo pensàvem que potser seria avorrit. Ens imaginàvem allà assegudes entre iaies amb collars de perles i amb poques ganes de gresca però no va ser així! Vam cantar, vam ballar, vam cridar... Vaja que ens ho vam passar "pipa".

El Bosé està genial (bé, ahir una mica afònic però per ser ell se li perdona), està guapo, guapo, guapíssim! Ens va regalar algunes de les seves cançons més mítiques, ens va fer cantar amb ell, ballar seguint els seus moviments de sobres coneguts.

Vaja que ho vaig passar genial i que ja tinc ganes de repetir!