dissabte, 31 de desembre de 2011

Adéu 2011...


Sempre intento fer balanç de tot plegat quan acaba l'any. No és que no faci de tant en tant una pensadeta a com va tot durant la resta de dies però és cert que mai miro les coses d'una manera tan global com ho faig aquest dia que acaba l'any.

Continuo pensant que tinc una família meravellosa. Sempre he volgut tenir un bon company amb qui fer la passejada per la vida i dos fills. Sempre m'ha marcat el ser filla única i és una cosa que tenia ben clara, fill únic mai! Bé, ara tinc ja dos i estic contenta però us he de confessar que així com l'any passat tenia molt clar que ja tenia la família que sempre havia desitjat ara sento que em falta la nena. Mai m'havia passat fins ara... Bé, jo sempre havia volgut una nena però quan em vaig quedar embarassada de l'Andreu em va donar igual el que fos, només m'importava la seva salut i ja està així que quan em van dir que era nen vaig ser feliç. Amb el Biel potser ja em feia més il·lusió la nena però tenia la intuïció que seria un altre petit i tampoc em va fer res. Volia un nen sa i si era del mateix sexe que l'Andreu doncs potser millor per ell així que quan em van confirmar que era nen vaig plorar de l'alegria en saber que l'Andreu ja tenia el seu company de jocs.

Ara però han passat ja mesos i des de fa uns quants que sento que em quedaré amb ganes d'una petita i de vegades parlo amb la gent i em diu que vagi pel tercer però no, no és això el que vull. No vull tornar a passar per un embaràs per tornar a tenir un nen. No vull un altre fill sense pensar en el sexe que tindrà, vull una nena! Així que jo he començat a valorar la possibilitat de fer una acollida però de moment en Jordi no està pel cas així que continuaré amb la idea rondant pel cap (o no, mai se sap) i ja en tornarem a parlar.

Els nens continuen meravellosos. L'Andreu té èpoques de gelets però les supera... Ara mateix està encantador i tenim una relació molt estreta. Cada dia em fa mimos, em toca el cabell amb la seva maneta i em fa mil petons i jo me'l menjaria! És el meu nen gran i independent, el meu nen de caràcter, divertit i entremaliat. Que continuï així!

En Biel també està "tremendo". Acaba l'any dient parauletes com "hola", "aigua", "mama", "papa"... Sempre té un somriure a la boca i ha resultat ser ben trempat també. El noiet ja ha decidit abandonar les papilles i menja tot solet amb la cullera i la forquilla. Durant el proper any continuarà sorprenent-nos de ben segur. Ara és el que li toca.

La família continua on sempre. La meva mare amb les seves coses, la meva iaia en el seu lloc principal a la meva vida... Potser és el iaio el que acaba pitjor l'any però no hi podem fer res. És massa complicat intentar cuidar una persona que no es deixa. La família política sembla que va millor, aquest any ens han cuidat molt els nens i estic agraïda. Durant aquest 2011 he recuperat la relació amb el meu pare després de no veure'ns en 20 anys. Hi ha coses que no puc oblidar però vaig decidir que volia que formés part de la meva vida i així ha estat.

Els amics... Cada vegada tinc més clar que les amistats van i venen. Allò de les amistats per sempre comença a semblar-me un conte que sempre he cregut i que en realitat no és real. Hi ha gent que està més i gent que està menys però de sobte un dia els que estan menys passen a estar més i al revés. Conservo gent des de fa molts anys però hi ha dies que me les miro amb uns ulls diferents. Això sí, em proposo que aquest any el meu telèfon deixi de ser unidireccional.

De la feina no sé que dir la veritat. Aquest 2011 per a mi ha estat prou bé tot i que les coses van empitjorant així que em conformo amb que les coses a nivell personal continuïn igual. L'escola on treballo ara mateix és genial així que pel 2012 demano poder continuar allà (almenys fins que acabi el curs).

I ara tocaria fer propòsits, oi? I l'any passat ja vaig comentar que havíem vist un programa del Punset en el que deia que és millor fer petits propòsits cada dia i no un de gros a principi o final d'any però és complicat perquè arriba finals d'anys i mires i penses què t'agradaria... I miro i crec que em conformaré amb que l'any vinent sigui igual que aquest (o tan sols una miqueta millor) i això sí, que el 2012 em porti el carnet que tant estic barallant.

Bon any per tothom!

dijous, 29 de desembre de 2011

De pares frikis...

L'Andreu està acostumadíssim a sentir en Michael Jackson per casa (a mi m'encanta) i ara ja li ha agafat el gust a les coreos i tot.

I que voleu que us digui? A mi em cau la baba!

dimarts, 27 de desembre de 2011

Ens han robat!

Bueno, volia deixar passar el Nadal i Sant Esteve per explicar com estan les coses pels que treballem per la Generalitat. Potser sóc pesada amb el tema però m'agrada que quedi constància de totes les barbaritats que ens fan els senyorets de "dalt" perquè penso que mai se sap i els escrits poden arribar a molts llocs.

Aquest mes de desembre als que treballem per la Generalitat ens han robat i ho dic amb totes les lletres. Ens han ROBAT!

El passat dia 21 cobràvem el sou i tots quedàvem parats quan vèiem que havíem cobrat menys del que havíem de cobrar. Per què? Ningú no tenia ni idea! Era impossible accedir al programa informàtic que ens permet veure les nòmines i trucàvem demanant explicacions i els serveis Territorials estaven col·lapsats. Finalment algú ho va aconseguir i l'explicació del sou de menys ens va deixar sense sang!

A la nòmina apareixia el sou mensual junt amb la paga extra i, evidentment, ens havien tret l'IRPF de les dues coses. Fins aquí tot normal si no fos perquè no havíem cobrat la paga. La paga la cobrarem en dues parts deien... Un 80% d'aquí uns dies i l'altre 20% al gener. És a dir, he pagat un IRPF d'una cosa que no he cobrat i que potser no cobro (això del 20% ja ho estan començant a posar en dubte). Jo no conec massa les lleis però conec gent que sí i resulta que és totalment il·legal treure un IRPF d'una cosa que no has cobrat.

L'explicació del senyor Mas? "Era molt més fàcil així que no pas fer dues nòmines". Ah sí, no oblidem pas el seu "perdó per les molèsties".

Bé, tot i aquest robatori els mestres vam sortir a cantar el dia 22, vam celebrar el Nadal amb els nostres alumnes i vam complir amb les nostres obligacions. Cal dir-ho? Sí! Per molt menys els controladors aeris ja foren parat el país.

I jo estic fins els nassos que ens prenguin per tontos. El proper any ens reduiran el sou i ens trauran la paga i tinc la sensació que al final pagaré jo per anar a treballar. Els calers no es que em sobrin, us ben asseguro que ningú es farà milionari treballant de mestre així que si comencen a retallar i retallar no sé com acabarem. És un abús!

I molta gent em diu que he d'estar contenta perquè tinc una feina i perquè avui dia hi ha gent que està molt pitjor i no ho dubto pas però coi, que alguns estiguin pitjor no vol dir que jo hagi de ser una màrtir i voler que em donin per tot arreu. Jo vaig cada dia a la meva feina i intento complir amb tot el que se'm demana. Que menys que cobrar el que em pertoca. Ni més ni menys!

Això sí, passes per la plaça Sant Jaume i és difícil contar tots els goril·les que hi ha esperant els "mandamás", els xofers i els cotxes de luxe aparcadets a la porta. Pobrets! No sigui que hagin d'anar en metro i encara els hi toqui seure al costat d'un pobre desgraciat com nosaltres.

Quina barra!

dissabte, 24 de desembre de 2011

Aquest Nadal a ca la iaia!

Ja puc olorar el caldet... Mmmmm... Aquest any toca anar a casa la iaia a celebrar el Nadal i estic molt contenta.

Des que em vaig casar que repartim el Nadal i toca un any a casa dels avis d'en Jordi i un altre a casa la meva àvia i no és que no m'agradi celebrar el Nadal amb la família paterna del meu marit però és que la iaia és la iaia!

I jo sé que a ella li encanta veure'ns a taula i prepara els galets gegants amb molt amor (potser això fa que el seu caldo de Nadal sigui el millor del món), li agrada veure que la seva família i ha crescut i el que més li agrada (m'ho ha xivat) és veure'm a mi amb els meus fills. Aiiii la iaia que pensava que això no ho veuria. "Nena que em moriré sense veure't casada i amb fills" em deia sempre... I ara que ho veu i ara que els pot gaudir sé que està feliç.

El Nadal amb la iaia és especial així que aquest any toca disfrutar! Ara a veure si aconsegueixo que l'Andreu reciti el poema que de ben segur li encantarà.

Petons a totes i Bon Nadal!

dimecres, 21 de desembre de 2011

Reunió amb la mestra

Dilluns en Jordi i jo vam tenir reunió amb la mestra de l'Andreu. La veritat és que no anava massa amoïnada després de llegir l'informe però sí que anava amb la idea de comentar-li com està l'Andreu a casa i que ens donés algunes pautes per a ajudar-nos. Crec que la cosa va anar prou bé.

El que ella ens va explicar va ser tot allò que l'informe ja reflectia. Està encantada amb l'Andreu perquè és un nen actiu i molt alegre. Diu que troba genial la manera d'expressar-se el petit i que això serà sempre un gran aliat de cara a la seva educació. El fet que entengui tan bé les coses i que també sigui capaç d'expressar-les és positiu. Vaja que a la classe és un noi 10 excepte en aquells moments en els que es dedica a intentar ser el prota de la peli però suposo que això amb els anys ho anirà polint (o això espero perquè tinc alumnes que amb 11 anys continuen igual i són un martiri).

Per la nostra part li vam manifestar les nostres inquietuds. L'Andreu a casa és molt molt tossut, costa molt que entri en raó i últimament es comporta com si tingués l'edat d'en Biel. No vol menjar sol, no es vol canviar sol, es tira a terra a patalejar si s'enfada, vol que el dugui a dormir en braços... "porta'm com un bebito" em diu. Estem en una fase força dura la veritat i jo creia que això ja havia passat perquè ja en vam passar una d'aquestes però no, hem tornat a caure i clar, estem força espantats.

Jo vaig reconèixer a més que hi ha dies que em sento desbordada. Arribo a casa cansada, tinc mil coses a fer abans de marxar a pràctiques, en Biel no para i l'Andreu que més o menys podria comportar-se es posa així. És horrible!

La mestra ens va comentar que no hem d'estar tan amoïnats. Hi ha nens que no fan mai aquestes mostres de gelosia però això no significa que no la pateixin i que entre aquest cas i el de l'Andreu és millor el de l'Andreu. Ens va dir que és molt normal que es senti malament perquè ell encara no entèn la part positiva de tenir un germà. Només veu que hi ha un petit marrec que fa gràcia a tothom, li toca les seves coses i a més li ha tret part de protagonisme.

Per altra banda li vaig comentar que, de vegades, em sento malament perquè tinc la sensació que sempre l'estic renyant. Aleshores em va dir que potser era hora de rebaixar el nivell d'exigència i pensar que per molt que l'Andreu sigui un nen trempat, només té tres anys i té tota la raó del món. De vegades el veig tan espabilat que oblido que és petitó i que hi ha coses que ell no pot comprendre.

Ara hem d'aprendre a centrar-nos només en millorar una cosa (ens hem posat com a objectiu que mengi sol de nou), hem de centrar els nostres esforços en això i les altres coses deixar-les una mica de banda. No es tracta de deixar-lo fer el que vulgui però potser sí que podem intentar donar-li una mica de màniga ampla.

I això estem intentant des de dilluns i no sé si és casualitat o perquè el tió ja és a casa i això sempre anima que sembla que l'Andreu està millor. La mama el porta en braços com un bebito a dormir, li posa el pijama... però ahir es va menjar ell sol tot el peix.

Crec que de vegades és bo que els pares també fem una mica d'autoavaluació i he de dir que després de fer-la jo em sento una mica més relaxada.

dilluns, 19 de desembre de 2011

La nadala dels mestres

Aquest migdia tots els mestres de l'escola hem estat assajant la nadala que cantarem al concert de nadal i la veritat és que de reconèixer que cada any m'ho passo millor amb aquestes coses que potser són absurdes però fan que els ànims es destensin durant almenys una estoneta.

Generalment a les escoles es fa un concert de nadal on els alumnes llueixen les seves veus angelicals i els mestres rematem la feina destrossant alguna cançó nadalenca. Aquest any li ha tocat el torn a una nadala força original que va ser composada ja fa almenys un parell d'anyets per l'Albert Pla i que és cantada per ell mateix, pel Quimi Portet, els Manel... Vaja, que canten força cantants coneguts.

Aquest migdia ens han dit quina part cantem cada cicle i entre tots hem aconseguit fer una coreografia i tot. Us imagineu un claustre d'unes 30 persones cantant i ballant a les ordres d'una mestra de música que reconeixia que som pitjors que els nens? Pinta divertit oi que sí? I tant que ho és!

La voleu sentir? A mi m'ha tocat la part dels Manel... Shalalalala shalalalala...

dissabte, 17 de desembre de 2011

Primeres "notes" del cole de grans!

Ahir ens van donar el primer informe de P3 de l'Andreu. Caram, quina emoció! A l'escola bressol ja havia tingut informes però no sé, P3 sona molt més gros. Ja és a l'escola dels nens grans i aquestes "notes" son les primeres de moltes que vindran i que ens ajudaran a saber com és l'Andreu com a alumne.

A l'informe de l'Andreu la seva mestra ha fet un retrat de com és el nostre petit a casa també en gairebé tots els aspectes. L'ha descrit com un nen inquiet, extravertit i independent. Un nen força trempat per la seva edat que a l'escola es mostra totalment independent (dic a l'escola perquè aquí a casa amb el tema gelos últimament sembla que tinguem dos bebès). Ens diu la senyoreta que demana ajuda quan la necessita però això no sol ser sovint ja que realitza les tasques de manera molt autònoma.

La relació amb els companys és bona però no juga amb tots els nens, Té preferència pels belluguets com ell (ja podria buscar companyies que el relaxessin una mica...). La mestra diu que té pocs conflictes i si els té és capaç de solucionar-nos a través del diàleg (el que pagaria per veure'l per un foradet solucionant un conflicte).

És un nen dinàmic al que li agrada molt l'escola. Ara m'ompliré la boca dient que la mestra creu que a l'estiu vam fer molt bona feina perquè la seva adaptació ha estat molt bona i de seguida es va mostrar molt conscienciat del que anava a fer.

Li encanta la música i a les estones lliures demana a la mestra que posi cançons del Tonietti per poder ballar i cantar (crec que vam encertar de ple apuntant-lo a música).

És alegre i manté bona relació amb els companys i els adults.

Vaja, que tinc un encant de nen, oi? Doncs no! També hi ha part negativa i és que l'Andreu en moltes ocasions busca cridar l'atenció fent coses que estan fora de lloc. Li agrada ser el centre d'atenció i a vegades per aconseguir-ho utilitza recursos que no són prou apropiats i només entra en raó després de parlar varies vegades amb ell. El nen a la primera res de res!

I aquest és el resum de les primeres notes del meu petit. Estic contenta perquè veig que l'Andreu és feliç a l'escola, s'ha adaptat molt bé i segueix sent un nen ben trempat com sempre. El tema de la tossudesa ja és "harina de otro costal". Aquesta és la guerra que tenim declarada amb ell des que era un marrec que gairebé ni caminava.

Dilluns anem a parlar amb la mestra. A veure si ens explica més cosetes sobre com és el nostre nen a l'escola i a veure si ens dona un cop de mà amb la mala època que té a casa.

De moment però sembla que té un notable alt, oi? (deformació professional).

dijous, 15 de desembre de 2011

L'altra cara de la prehistòria

Amb el permís de l'Anna i la Mirashka que són expertes en aquests temes passo a donar-vos unes classes magistrals sobre el que realment passava a la prehistòria.

En primer lloc és important que entenguem que el tipus de vida que duien els prehistòrics era molt dur.. Tant que els pobres homes del paleolític dormien en tendes de campanya (potser Quechua?).

Per sort, va arribar el neolític i aquí els homes es van tornar més intel·ligents. Crec que no ho he comentat abans però al paleolític no tenien cervell i clar, eren curtets pobres. Bé, com deia al neolític ja eren més llestos i per tant on vivien? Doncs en un lloc (qui ho hagués dit, eh?). Això sí, no en qualsevol lloc no, vivien al costat dels rius i per què? Molt senzill! Necessitaven l'aigua per beure ja que eren sedentaris i tothom sap que els sedentaris tenen molta sed (d'aquí el nom, clar).

Una mica més tard va arribar l'epoca dels metalls i aquí les fonts d'alimentació van canviar i van començar a menjar metalls (imagino que si els haguessin fet una analítica els haguessin trobat "estupendos" de ferro). Aquí un dels descobriments més importants van ser les espases (clar està, com viuríem sense elles!).

Però el que és més important de tot és saber que hem evolucionat molt els homes i que hi ha grans diferències entre les eines d'abans i les d'ara i és que ara tenim la PSP (es pot demanar més?).

No, no m'he tornat boja. És que aquesta tarda he corregit uns quants exàmens sobre el tema de la prehistòria i realment hi ha vegades que no cal anar al teatre ni al cinema per riure una estona.

dimarts, 13 de desembre de 2011

Dia 5

Bé, ja ha arribat el dia en que tinc data per l'examen de conduir. El proper 5 de gener m'examino!

Després d'acabar la meva pràctica número 37 (la d'avui) el profe m'ha dit que ja he de pujar a examen i he de confessar que m'ha entrat un canguelis indescriptible. No sé, fa un parell de setmanes ja em va comentar que volia que pugés o bé a finals d'aquest mes o a principis de gener però com que no hi havia data la cosa era com més llunyana. Sí, ja sé que queda molt pel dia 5 de gener però jo no puc evitar veure-m'ho aquí ja!

De fet la data és aquesta i no abans perquè el proper examen és el dia 22 de desembre i aquest és un dia massa complicat per faltar a l'escola. He de repartir informes, acompanyar els nens a cantar nadales, cantar una jo (com m'he de veure), acomiadar-me d'ells, recordar-los que han d'estudiar i, com no, he de dinar amb els meus compis que això no m'ho puc perdre! Vaja, que el 22 impossible així que ja passem al fantàstic dia en que els reis deixaran regalets i jo o bé tindré de regalet el meu flamant carnet o m'hauré de consolar amb els regals que em portin perquè no ha sortit massa bé la cosa.

Si he de ser sincera crec que no aprovaré. No és que vagi a fer-ho malament ni molt menys, jo penso fer tot el que pugui i més però a mi és que l'examen de conduir em provoca una angoixa força gran. No sé, no hi he anat mai, eh? Però penso que tenir el profe al costat sense dir res quan ara no parem de xerrar i dues persones al meu darrera, una d'elles mirant tot el que faig i dient coses com: "cuando pueda gire a la derecha", "cuando pueda estacione"... deu ser una situació força violenta.

Avui el profe m'ha dit que ho faig molt bé però pel meu gust encara em fa masses correccions. Sempre penso que si fes les pràctiques a una hora més decent estaria molt més concentrada i seria capaç de fer-ho millor però això no és possible així que toca pujar amb el que hi ha i toca fer cas al pobre home al que porto fent patir ja uns tres mesos.

He de dir que tinc nervis però alhora estic contenta i satisfeta amb mi mateixa per haver arribat on sóc ara. Aprovi o suspengui el fet d'anar a un examen de conduir tenint en compte el pànic que li tenia a seure'm davant d'un volant per a mi ja és un gran què i ara si aprovo ja serà la creme de la creme.

Per cert, el meu profe em va confesar que el primer dia que em va veure conduir pensava que no baixaria de les 200 pràctiques. Serà que he millorat, oi?

diumenge, 11 de desembre de 2011

Canvi de classe!

La setmana abans del pont la directora i l'educadora de l'escola bressol d'en Biel em van citar per xerrar. El tema de la xerrada en qüestió era el canvi de classe del petit que sembla que ja no és tan petit com per estar a la classe dels bebès.

El cert és que al Biel no li corresponia ja d'entrada la classe dels bebès però en començar l'escola bressol no caminava amb la "soltura" que ho fa ara i en comparació amb els nens de P1 se'l veia petit. Vaja que es notava que és d'últims el noi.

Ara però la cosa ha canviat i en Biel ha passat de bebè tranquil a nen mogudet. Camina molt bé i no para en tot el dia! Ho toca tot, juga amb tot i interactua amb tothom. Riu, fa palmetes, juga, es fa entendre... se'ns ha tornat un trapella. A l'escola bressol també han notat aquest canvi i van considerar que seria bo per a ell deixar la classe dels més petits per començar a formar part de la classe dels "bichejus" de P1 i jo trobo que el canvi és encertat.

Les poques vegades que he anat a dur-lo o a buscar-lo era gairebé l'únic de la seva classe que campava alegrement per allà. Era gairebé l'únic que no estava assegut en alguna troneta o dins del parc jugant a menjar-se els ninos així que crec que el canvi li anirà bé. Pel que vaig poder veure a l'altre classe ja tindrà companys de "malifetes" i crec que això és bo per a ell.

A més estic contenta perquè la noia que porta la classe de P1 m'agrada més que la que tenia a l'altra classe.

A veure com va el canvi perquè entre ponts i refredats només va estar un dia a la seva nova aula.

dissabte, 10 de desembre de 2011

Pont a Rialp

Aquests dies de pont els hem passat a Rialp i he de dir que ens ho hem passat d'allò més bé. De tant en tant ja agrada això d'estar en plena natura i respirar aire pur encara que estigui glaçat!

El pla inicial era anar a un alberg però en arribar ens van dir que estava tancat (quin susto em vaig endur) i que les reserves havien estat traspassades a un hotel prop d'allà. El canvi la veritat és que no sé si ha estat a millor o pitjor perquè l'hotel no era per llençar coets però hem estat còmodes i quan vas amb nens amb això de vegades ja n'hi ha prou. L'habitació senzilleta però amb tot el necessari i la gent del menjador la veritat que molt amable així que l'estada ha estat bé.

Durant aquests dies hem fet excursions. Vam anar a passar fred a Vielha on un Pare Noel molt amable va oferir caramels a l'Andreu tot i que li va dir que s'havia portat malament aquest any (sincer que és el noiet). També vam creuar la frontera per visitar Bagnères de Luchon, un petit poblet francès preciós on vam menjar uns creps la mar de bons. Hem passejat per Sort on NO hem comprat loteria perquè no ens venia massa de gust fer hores de cua per temptar una sort que mai se sap on caurà i hem anat a comprar formatge a la peça d'Altron, una petita botigueta que regenten dos mestres que van deixar de ser-ho per dedicar-se a l'art de fer bon formatge. A més hem fet la parada obligatòria a la Seu d'Urgell que m'encanta... Vaja, no hem parat!

Els nens s'ho han passat la mar de bé i jo he estat molt feliç veient que ja comencen a ser una mica "compinches". Els dos es ficaven a jugar dins d'un armari o s'amorraven al vidre de la dutxa tot fent ganyotes. Ells s'ho passen molt bé jugant junts i jo gaudeixo molt veient-los.

La part negativa és que l'Andreu té una altra temporadeta de gelos i és que en Biel ja s'ha tornat "massa" protagonista i no sempre ho porta bé. Aquests gelets ens han costat alguna que altra rabieta però en general ha anat tot rodat!

divendres, 2 de desembre de 2011

Punts de vista

Fa dies que mentre llegeixo el diari no puc evitar sentir por. Tinc molta por a la tissora d'en Mas i les seves solucions contra la crisi que només ens afecten als de sempre, als treballadors.

Fa uns dies va sortir publicada la notícia que el govern del senyor Mas ha decidit treure interins. Els vol despatxar perquè es veu que en som masses. La veritat és que no sé si té pensat tocar educació però si ho fa això fa molt mala pinta. A dia d'avui som més interins que funcionaris. A més, durant el proper any es jubilen més de mil mestres i no es convoquen oposicions així que si ens fan fora... Qui cobrirà aquestes places buides?

La veritat és que no sé si arribaran a fer una estupidesa tan gran però si n'han fet d'altres... I quan sento coses com aquestes és quan al cap em ve la paraula "MARXAR".

En Jordi fa temps que m'ho diu. Ell té sortida a altres països i segurament podríem viure bé però sempre hi ha hagut alguna cosa que no em deixa marxar, que em té lligada a la terra i no es tracta de relacions familiars o amics perquè ja tinc clar que la meva família de veritat és aquella que ara formem els quatre que som a casa. No sé, és com un sentiment patriota cap a Catalunya que em faria sentir totalment estranya. Tonteries? Potser sí però ho sento així.

Últimament però tot i aquest sentiment crec que si em veig sense feina farem les maletes. Tinc molt respecte cap a totes les professions però si he estudiat una carrera (lo mío me costó) és per poder treballar exercint-la. La veritat és que m'imagino poques coses (per no dir cap) que podria fer realment a gust si no fos mestra. També penso en els nens i en que si jo no tinc feina i la cosa es posa lletja hauré de mirar per ells i les seva qualitat de vida i això últim encara m'empeny més a pensar en la sortida del país com una sortida positiva a una crisi que sembla que té per temps.

Avui però parlava amb una amiga i quan li he comentat que jo marxaria si la cosa es posés lletja m'ha dit que és una postura molt atrevida tenint fills. Que ells potser no s'adapten, que s'ha de pensar en ells i en la seva estabilitat emocional... M'he quedat ben parada la veritat. Jo pensant en els meus fills he pensat en tot el contrari. Vaja que en cap moment he vist l'emigració com a una cosa negativa per a ells sinó com a una cosa enriquidora i positiva.

Aquesta conversa m'ha servit com a tema del dia "en mode mental" i en com són de curiosos els punts de vista. Per a mi marxar és donar una oportunitat als meus fills i per ella marxar és provocar-lis una angoixa que és totalment innecessària podent buscar altres feines i pensant que la crisi acabarà algun dia.

Què en penseu vosaltres? Tinc curiositat...

dimecres, 30 de novembre de 2011

Sant Andreu i cuineta!

Avui és el sant del meu nen gran i gràcies a que treballo a Sant Andreu de Llavaneres tinc festa així que he aprofitat per dur-lo al cole i anar a comprar la cuineta que li donarem aquesta nit com a regal (també m'he escapat a la perruqueria però això ja seria un altre tema jeje!).

M'ha costat una mica decidir-me i és que m'agradaven totes! Són tan mones... Jo de petita no en vaig tenir de cuineta i crec que ara aprofitaré i hi jugaré força. He de dir que a la botiga hi havia autèntiques meravelles! Algunes tenen microones i tot (potser pensareu que estic massa alucinada però és que feia anys que no passava pel passadís rosa). Evidentment m'he enamorat d'una de ben cursi però a l'Andreu això dels colors roses no li tira massa.

Així que després de "babejar" davant de varies prestatgeries he optat per una molt senzilleta (veient com cuida l'Andreu les coses vam arribar a la conclusió que no calia anar a buscar una de fusta) i li he afegit una capsa de fireta. Ara ja tinc ganes de veure-li la cara quan li donem aquell paquet tan gran.

Espero que la disfrutem molt tots plegats!

dimarts, 29 de novembre de 2011

Recompte de baixes de novembre

Bé, ha arribat el dia de fer el recompte de les baixes que ha fet en Biel a l'escola bressol durant el mes i la cosa no ha anat malament. Només ha faltat tres dies... Vaja que si ho comparem amb altres mesos ha estat una meravella!

Per què aquest recompte? Finalment vaig fer cas del que em deia en Jordi (ell no és tan visceral com jo) i vam decidir esperar a veure com anava el mes de novembre per prendre una decisió. No sabíem si el trauríem definitivament, si reduiríem les hores... I després de veure com ha anat el mes crec que ja optarem per deixar-lo com fins ara i ni treure ni reduir ni res de res.

Jo la veritat que tenia coll avall el reduir-li la jornada perquè pateixo molt quan el veig agafant una darrera d'una altra (també em pica el tema econòmic) però és cert que si ho fem hi haurà una logística familiar complicada. Ell amunt i avall i per què no dir-ho? A mi no m'agrada massa haver de dependre de la gent i crec que em seria massa dur haver de comptar-hi dia sí dia també. Ja m'està costant dur ara la cosa i és prou light...

Quan deixes els nens cada dia o te'ls van a buscar i els tenen fins que tu arribes (com és el meu cas) tens la sensació que no pots gairebé ni obrir la boca en quant a coses que no t'agraden o que consideres que no s'haurien de fer. Potser sóc massa pava en aquest sentit però a mi em costa dir les coses perquè el meu pensament és "com has de dir res si has d'estar agraïda que te'ls estan cuidant cada dia" i això fa que moltes vegades em quedin coses a dir i aquestes coses a dir es transformen en nervis o en mals rotllos. I la cosa encara es fa més grossa si estan amb els sogres (com és el meu cas també) perquè no és el mateix enviar a la teva mare a pastar fang en un moment donat que enviar la teva sogra.

No sé, això de deixar canalla amb família crec que és molt complicat i sent egoista prefereixo estalviar-m'ho! Total, en Biel a l'escola bressol està més content que un xínxol.

diumenge, 27 de novembre de 2011

Profesor, gracias.

Avui he entrat a tafanejar el mur del facebook del sindicat de mestres i m'he endut una grata sorpresa. Entre queixa i queixa (ja us podeu imaginar com està l'ambient) he descobert que algú havia penjat aquest vídeo i la veritat és que m'ha agradat tant (m'he emocionat) que he decidit compartir-lo al facebook i al meu blog.

Cada dia estic més i més contenta de la feina que he triat i cada dia em convenço més i més que és una feina totalment vocacional. Hi ha dropos? Clar que sí, com a tot arreu però us asseguro que la majoria dels meus companys no han perdut el somriure tot i que sabem que a les pagues els hi queda poca vida i que els sous baixaran. Cap mestre creu que es farà milionari...

I tot i així encara som molts els que continuem lluitant per a que els nostres alumnes surtin endavant cada vegada amb menys recursos. Som molts els que ens quedem a deshora a corregir, fer reunions, preparar activitats...Som molts els que perdem el temps de menjador comentant coses que ens angoixen sobre els petits. Som molts els que anem il·lusionats a les excursions. Som molts i molts els que estem disposats a lluitar per uns nens que són el nostre demà.

I a tots els mestres ens agradaria veure un alumne nostre en un vídeo com aquest en un futur. Saber que has deixat empremta i que ho has fet bé és una satisfacció tan i tan gran que només es pot sentir si de veritat creus en la feina que fas dia a dia.



Per cert, gràcies Josep Maria perquè em vas fer creure que tot allò que em proposés de veritat ho aconseguiria!

dissabte, 26 de novembre de 2011

dimecres, 23 de novembre de 2011

I van 32

Avui fa 32 anys que vaig nèixer i estic la mar de contenta perquè he de confessar que m'encanta el dia del meu aniversari. Hi ha gent que odia aquest dia perquè es sent més vell però a mi això em dóna força igual i gaudeixo de les felicitacions, les abraçades, els comentaris "jocosos"... Vaja, que m'agrada fer anys i penso que malament si no els fes.

Per algunes persones amb 32 anys sóc una cria ja que 32 anys no són molts. Per unes altres ja tinc prou edat com perquè se'm parli de vosté, he passat dels 30 i això ja comença a sonar gros i per mi... Per mi doncs la veritat és que ni són molts ni són pocs. Per mi els 32 són els que són i ja està.

Si miro endavant veig que queden tantes i tantes coses per fer que em sento com una nena petita. Tinc ganes de fer, de conèixer, de saber! Si miro enrera doncs també trobo lo meu. Buf! Em puc veure al sofà de la meva iaia fent càlculs per saber quina edat tindria al 2000 i imaginant un futur en aquell any en el que seria taaaaaaaaan gran. Així que ben pensat no sóc ni massa gran ni massa jove, no?

El que sí que em fa especial il·lusió és veure que als meus 32 anys he aconseguit treballar del que m'agrada (no sé si durarà massa amb les retallades però això ja és un altre tema), tinc un marit que m'estima i al que estimo, tinc dos fills preciosos que són el motor de la meva vida, tinc encara la iaia, tinc bons amics (potser no masses però no es tracte de quantitat sinó de qualitat, oi?), gent amb qui passar-m'ho bé... Vaja que crec que sóc força feliç i només per aquest motiu ja em mereixo fer una bona celebració i menjar-me un bon tros de pastís!

dilluns, 21 de novembre de 2011

Perdoneuuuuu!

No he passat el premi "Sóc una mama que fa història". Tinc memòria de peix últimament... Bé, perquè les històries continuïn li passo el premi a l'Ester perquè  m'agrada molt el seu blog i perquè no la conec personalment però mira, em cau molt bé jeje!

diumenge, 20 de novembre de 2011

Sóc una mama que fa història

La Mirashka m'ha atorgat el premi "sóc una mama que fa història". Premi que va crear l'Anna i que consisteix en explicar un record "històric", de la nostra història com a fills.

En el meu cas crec que prefereixo explicar algun record com a néta per molts motius que ara no venen al cas i que potser algun dia ja m'animaré a explicar.

El cert és que m'ha costat molt triar un record amb els meus avis perquè en tinc moltíssims i tots són meravellosos però em fa molta gràcia recordar quan anàvem a pescar els tres junts. Recordo que el meu avi pescava carpes i la meva àvia feia patates bullides per posar-les a l'am (sí, a les carpes els hi encanta la patata bullida). Quan arribàvem, el meu avi seia en una cadireta amb la seva canya a esperar que els peixos piquessin i al costat tenia les patates tallades a trocets per anar posant-les a l'am. Recordo que jo m'amagava i li anava "robant" els trocets de patata per menjar-me'ls. El meu avi de sobte i fent-se el sorprès deia: "no sé qui s'està menjant les patates" i la meva àvia i jo ens tronxàvem de riure.

Vaig trigar molt temps en acceptar que unes patates bullides eren exactament iguals a unes patates per les carpes i una mica més de temps a descobrir que la meva àvia ja feia sempre un parell de patates de més per a que jo les pogués "robar" sense deixar al meu avi sense esquer.

Tinc uns avis tan macos... 

20 de novembre

Ja ha arribat el dia en que s'ha d'anar a votar i em pregunto quina gràcia té anar a votar quan ja saps el resultat i a sobre no t'agrada.

Com està tot... 

dimarts, 15 de novembre de 2011

"Mama... Això és de nen o de nena?"

Aquesta pregunta es repeteix molt a casa darrerament arrel del bombardeig d'anuncis de joguines als que estem sotmesos últimament i ja no tan sols per la tele sinó també a través dels catàlegs de joguines que arriben a casa i que l'Andreu mira i remira.

És curiós que sense que ningú (almenys a casa) li hagi fet diferenciacions entre "coses de nens" i "coses de nenes" ell sí que té com una mena de dubte a l'hora de demanar una joguina que li agrada si pensa que aquella joguina és de nena.

L'altre dia mateix miràvem un catàleg de "Imaginarium" i pàgina per pàgina em mostrava les joguines que vol pel seu sant, pel seu aniversari i les que vol que li portin els reis (ja us podeu imaginar que eren gairebé tooootes les joguines del catàleg). Bé, doncs em va cridar força l'atenció com davant dels cotxes, les grues, els camions, els gormitis... ho tenia molt clar i els demanava sense pensar-s'ho. En canvi, quan passàvem a una pàgina amb nines em mirava i em feia la pregunta: "mama, això és de nen o de nena?" i quan jo li responia: "és una joguina i pot jugar qui vulgui sigui nen o nena" aleshores somreia com alleugerat i em deia: "jo la vull mama!".

La veritat és que em resulta molt curiós veure com des de ben petits sembla que ja tenim els nostres rols assignats. Les dones hem de ser mames, ens ha d'agradar la cuina, planxar i per tant, a les nenes els hi ha d'agradar les nines, les cuinetes i tot allò que es relaciona amb tenir cura dels altres. Ah i no ens podem oblidar la part de posar-nos maques perquè una dona sempre ha d'estar mona i per això a les nenes els ha d'agradar maquillar-se, pentinar-se, pintar-se les ungles...

Als nens en canvi els ha d'agradar xocar cotxes, fer pàrquings, jugar a pilota i han de passar de jugar a nines o altres coses que evidentment són de nena.

Doncs que voleu que us digui, jo penso que als nens i a les nenes el que els hi ha d'agradar és jugar i gaudir d'aquells jocs que tenen amb independència de si són "de nen" o "de nena" així que en Jordi i jo ho tenim ben clar i l'Andreu rebrà com a regal pel seu sant una cuineta! De nen o de nena? I que més donarà!

dilluns, 14 de novembre de 2011

Dues setmanes més

Avui el director de la meva escola m'ha dit que tinc per a dues setmanes més a jornada completa. La noia que substitueixo encara continuarà de baixa així que la reducció encara haurà d'esperar més i ja estic resignada. Crec que fins i tot ja m'he fet a la idea que acabo el trimestre amb els "meus" nens i si torna la titular potser em molesta i tot.

Ja començo a pensar en avaluacions i en que m'agradaria tancar el primer trimestre a mi. Al cap i a la fi sóc la persona que porta amb els nens des d'inici de curs així que crec que he de ser jo qui els avaluï, els posi les notes i els faci els informes.

Crec que a banda d'això també em mereixo acabar el trimestre amb ells per celebrar el concert de Nadal plegats, decorar la classe junts, fer la propera excursió... Vaja, no sé, crec que m'he guanyat ser l'única tutora almenys fins el trimestre que ve.

Els nens m'estimen, jo els estimo i crec que em ve de gust estar amb ells al 100% almenys fins que acabi desembre i ara em fa por que decideixi tornar quan crec que no toca. No m'agradaria que tornés per a tancar un trimestre que ni tan sols ha encetat. Si ha d'allargar doncs ja que allargui el que resta...

Potser estic sent egoista però crec que ara em mereixo tancar un trimestre amb les coses bones i les dolentes però tancar-lo jo i ningú més així que per mi es pot quedar a casa seva ja tot un mes més!

dissabte, 12 de novembre de 2011

Traient caràcter


En Biel s'està fent gran. Ara ja té 13 mesos i la veritat és que em té força bocabadada amb els canvis que li he notat des de fa uns mesets aquí.

En Biel des del seu naixement es va presentar com un nen tranquil (l'hora de dormir seria un altre tema) i dolç al que li agradaven els mimos i els bracets. Sempre ha estat molt diferent al seu germà (sí, ja comencem amb les comparacions). Mentre que l'Andreu preferia dormir sol ja des de ben petit ell sempre ha preferit els bracets i la companyia. Li agraden les carícies, els petonets, els "estrujones". Vaja, és un amor...

Aquesta manera dolça de ser encara la conserva i a dia d'avui en quant et veu amb els braços oberts no ho dubta i comença a accelerar el pas fins que arriba i s'entrega a ells. Una de les primeres coses que va aprendre va ser a fer petonets i és que li encanten. Alhora però en Biel està començant a desenvolupar un geni que no ens esperàvem. Imaginem que és necessitat de supervivència (tenir un germà al costat que et dóna canya per força ha de ser un bon motiu per espavilar) però en Biel està aprenent el que són les "senyores rabietes" amb una facilitat extraordinària i quan s'enfada S'ENFADA.

Si alguna cosa no li agrada o el molesta no dubta en cridar i llençar a terra tot allò que tingui al seu voltant. Passa del somriure dolç a una espècie de soroll "orco" que espanta. A continuació d'aquest soroll ve una llençada a terra d'allò que tingui més a prop (moltes vegades el xumet) i una bofetada. Sí, el meu fill de 13 mesets dóna unes bufes que ni Bruce Lee a la seva època. És més, si cal li planta cara al seu germà que fa el doble o el triple que ell i també deixa anar la mà amb ell (per sort l'Andreu no s'hi torna).

Ara estem intentant que entengui que no ha de pegar quan s'enfada i he de dir que la cosa és força complicada. Vaja, crec que comença a entendre-ho perquè quan el renyem aleshores fa cara de compungit i de "si jo sóc un sant" però no sé fins a quin punt està disposat a fer-nos cas ja que a dia d'avui és la seva manera d'expressar els seus "enfados".

No us penseu però que el pobre només fa que enfadar-se, eh? Noooo! En Biel ha espavilat molt moltíssim de fa un temps aquí i ara fa les mil i una moneries i amb el ditet i els sorollets que fa és capaç d'expressar-nos moltes de les seves necessitats. A més, balla i pinta! És tot un artista.

dijous, 10 de novembre de 2011

I seguim amb els virus com a convidats a casa...

I avui fem "doblete"! L'Andreu ha passat la nit a 39,5 de febre (està fet una coca) i jo continuo ben fluixeta...

Quan m'he llevat m'he hagut de fer a la idea que el millor pels dos era quedar-nos a descansar avui i ho he aconseguit així que he trucat a l'escola i aquí estic. Crec que avui ja faré neteja per la meva banda i crec que l'Andreu estarà molt millor amb els mimos de la mama.

El que més greu em sap és que demà l'Andreu tenia una excursió al Brull per treballar la tardor i se la perdrà. Pobret meu! Mira que estava content amb la seva sortida. Virus de marres!

dimecres, 9 de novembre de 2011

Avui em toca a mi

Després que en Biel hagi agafat vàries -itis diferents i ara ja estigui bé (toco fusta) sembla que ha arribat el meu torn.

Ahir després de dinar vaig començar a trobar-me malament. No sé explicar ben bé què em passava però em feia mal l'esquena, el cap, la panxa... vaja, el que se'n diu malestar general.

En quant va arribar en Jordi em vaig posar al llit i he passat una nit ben rara. D'aquelles nits en les que et vas despertant i adormint de manera constant. Avui m'he llevat encara força estranya i com no estic al cent per cent he decidit que em quedo a casa.

Com ja em va passar fa unes setmanes em sento culpable per haver-me quedat. Ara ja penso en les classes de socials que tenia programades i que no sé si es faran si no hi sóc o en la redacció de català que havíem de treballar per publicar-la a la revista de l'escola. Sí, sóc bleda! Però avui he decidit que he de mirar per mi perquè quan plego de la feina encara em queda la part més dura del dia que és la de batallar amb els nens. Una feina a la que no puc faltar mai...

Avui he decidit que m'he de recuperar, m'he de cuidar i m'he de mimar així que us deixo perquè marxo al llit.

Ah, abans de marxar només dir-vos que al meu CAP ja han decidit retallar del tot i avui en comptes de veure'm un metge em veurà una infermera. Hi ha dret? Com està el país!

divendres, 4 de novembre de 2011

Històries del "jefe"

Ja fa força temps que tenim l'Andreu treballant en un taller mecànic que segons ell obre tots els dies menys el diumenge. A casa tot sovint acabem parlant d'aquesta feina tan entretinguda i de tot el que ha fet durant el dia i no us penseu que treballa poc, eh? Canvia rodes, condueix grues, arregla motors... Vaja que al pobre el tenen de "chico para todo" i per cobrar només dos euros.

Fins ara però no havíem sentit parlar del seu "jefe" però últimament ha fet acte de presència i he de dir que és un home una mica "gafe" ja que li passen mil coses!

Fa uns dies el pobre senyor es va tallar mentre pelava una fruita (perquè al taller esmorzen fruita com al cole) i l'Andreu el va haver de dur a l'hospital amb el seu cotxe groc. Allà un metge el va punxar i li va fer molt mal així que el "jefe" va plorar molt i molt. Un altre dia va caure mentre arreglava un cotxe i es va fer un nyanyo ben gros però sens dubte el més fort ha estat no fa massa quan va caure per la tassa del wc i van haver de venir els bombers i la policía a rescatar-lo. Pobre home!

Com veieu tinc un fill molt treballador i amb una vida ben plena d'acció.

dimarts, 1 de novembre de 2011

Immunitzar-se a l'escola bressol

En Biel està en plena fase d'immunització dels virus de l'escola bressol. Portem tres setmanes en les que ha agafat gastroenteritis, laringitis, bronquitis, faringitis i conjuntivitis.

Com us podeu imaginar n'estem fins el monyo de veure'l així i també de no sortir de la consulta del pediatra així que jo m'he començat a plantejar coses com treure'l de l'escola bressol o reduir les hores que hi va.

Això de la immunització no és que em vingui de nou perquè l'Andreu ja la va passar però era diferent. El primer any de guarde de l'Andreu jo treballava tres dies a la setmana i a més l'escola bressol era cent euros més barata que la d'en Biel. Ara treballo cada dia i tinc la sensació que llenço diners perquè paguem escola bressol i a més paguem cangur (força barata perquè és de la família però ja és) cada vegada que en Biel es queda per casa. Vaja que aquest últim mes només en escola bressol i cangur ens hem deixat més de 600 euros.

A la vegada que em plantejo treure'l de l'escola bressol em venen al cap tot de dubtes perquè no vull que ens quedem sense plaça l'any vinent, perquè penso que l'escola bressol és on ha d'anar un bebè per poder experimentar i jugar amb nens de la seva edat i perquè (tot s'ha de dir) la logística que implica no m'acaba de fer el pes. Si el trec de l'escola bressol se'l queda la meva cunyada (cangur) i a partir del migdia cada dia els meus sogres.

Per altra banda penso en que potser la solució està en reduir les hores que hi va. En comptes de 9h a 17h podria fer de 9h a 12h de manera temporal. Pagaríem menys i no perdríem la plaça. En aquest cas també hauríem de fer la combinació que no m'agrada però potser la cosa seria més lleu.

No sé, estic feta un bon embolic i a tot això en Jordi em diu que m'esperi a veure com passa novembre però jo tinc la sensació que serà igual que setembre i octubre en els que en Biel ha anat a l'escola bressol dues setmanes i les altres dues les ha passat a casa.

De moment demà anem a la pediatra de la mútua i preguntaré si hi ha alguna cosa per reforçar-lo. No sé, potser algunes vitamines ens ajuden...

dilluns, 31 d’octubre de 2011

El castillo de las tinieblas

Ahir en Jordi em va preparar una bona sorpresa per anar a celebrar els sis anys de casats i set junts. Jo no tenia ni idea d'on anàvem i vaig quedar de pasta de moniato quan vaig veure que anàvem a "El castillo de las tinieblas".

A mi m'encanta tot el que sigui terror i allà m'ho vaig passar d'allò més bé. Només entrar ja t'emportes uns quants sustos i això ja motiva. Els actors ho van fer genial i he de reconèixer que hi va haver moments en que vaig passar por. Sobretot quan vaig anar al lavabo, es va apagar el llum i es va començar a sentir una veu que em deia que no trigués més del compte. Crec que no havia fet un pipi tan de pressa en tota la meva vida!

L'ambientació és genial i tots els actors fan molt i molt bé el seu paper. Vam sopar entre morts vivents, vampirs i personatges de pelis de terror com en Fredy o en Jason.

El menjar en sí no va ser res fora del normal però estava tan estusiasmada amb l'espectacle que em va donar ben igual. De fet en un lloc així busques un bon espectacle i no pas un alt nivell a cuina.

Estic tan contenta que ja em moro de ganes de repetir. Això sí, tocarà fer una bona guardiola!

divendres, 28 d’octubre de 2011

La reducció haurà d'esperar.

Semblava que la cosa ja estava clara. El dia 2 tornava la noia a la que li faig la substitució i jo començava la reducció (beneïda reducció). Doncs bé, les coses no estan tan clares...

Ara resulta que li han donat la baixa dues setmanes més perquè va tenir un atac d'ansietat. No sé, les "males llengües" ja em deien des de principi de curs que estaria tot un trimestre perquè a aquesta dona es veu que se li donen bé les baixes llargues.

Primer tenia mal en els genolls i per això li anaven a fer no sé què (m'ho va explicar però no em vaig quedat massa amb la cosa i total, no li van fer). Per aquest motiu la baixa no s'anava a allargar molt més enllà del 30 de setembre. Després havia d'estar molt malament per no tornar després del 15 d'octubre perquè ella té unes ganes boges de tornar (es nota, oi?). Després del 15 d'octubre va arribar la següent data que de totes totes era el 2 de novembre però carai, fa res i menys que li han trobat reuma (sense importància, eh?) i sense saber per què ara li donen els mateixos atacs d'ansietat que li donaven fa anys.

I jo ja he desistit de parlar amb ella perquè no serveix per a res. És la típica persona que parla molt però no diu res, no aconsegueixo mai treure-li l'aigua clara i està clar que no li ve massa de gust això de treballar.

Per una banda estic contenta perquè són més calerons a la butxaca i el lloc segur però carai! Ja m'havia fet jo la pel·lícula de la reducció.

De veritat que cada dia trobo més i més injust que gent així tingui una plaça fixa pel simple fet d'haver aprovat unes opos. Cal gent que tingui ganes de treballar i amb menys "cuento".

dijous, 27 d’octubre de 2011

Una mica més d'autoestima.

Si una cosa té bona el no tenir temps per a res és que tampoc tens massa temps per menjar. Si a això li sumes el meu propòsit de fer bondat dins del possible doncs dona com a resultat que des de principi de curs a aquí he perdut tres quilets.

Potser no són masses però caram! A mi em fan sentir la mar de bé.

L'altre dia vaig anar a comprar-me algunes cosetes per omplir l'armari i em veia molt millor amb tot. No és que estigui estupenda (pel meu gust em falten uns cinc o sis per perdre) però vaig fent.

Si miro el pes del dia que vaig entrar a l'hospital per tenir en Biel puc veure que he perdut quinze quilets que no està gens malament. Sí, en el part perds uns quants però vaja, jo no sóc d'aquestes que perd deu quilos amb el nen. Crec que amb el Biel van ser quatre i mig o cinc els que van quedar a la sala de parts. Tots els altres han vingut després.

He baixat ja dues vegades la desena així que estic molt contenta. Ara em falten aquests quilets més "peleones" però amb calma i anar fent. Ara mateix estic contenta perquè he tingut una mica de pujada d'autoestima i ja ho necessitava perquè veure't malament és del pitjor que hi ha!

dimarts, 25 d’octubre de 2011

"Has sigut una bona profe"

Aquesta tarda un alumne m'ha dedicat aquesta preciosa frase i he de dir que encara estic que em costa passar per les portes de l'ample que m'he quedat.

Els dimarts els mestres de cicle superior portem a terme uns tallers on hi ha barrejats alumnes de cinquè i de sisè. A mi m'ha tocat el taller de dibuix tècnic i la veritat és que no m'agrada gens. A mi el dibuix sempre se m'ha donat molt malament i per tant no m'agrada i com no m'agrada doncs encara se'm dona pitjor perquè no he intentat mai millorar. Vaja que és una mena d'espiral de la que no surto...

Bé, tot i no agradar-me el taller que m'ha tocat he intentat fer-lo força distret. He buscat dibuixos que creia divertits i he intentat presentar-los d'una manera agradable. He de dir que posar musiqueta de fons també ajuda, eh?

Avui ha acabat la quarta sessió de tallers i per tant el grup que he tingut aquestes quatre setmanes ja passarà a un altre taller la setmana vinent.

Cap nen s'ha acomiadat. De fet no cal perquè són alumnes que veig pràcticament a totes hores sigui a la classe, al pati... Però un se m'ha acostat (un dels més belluguets) i m'ha plantat un: "adèu Esther, has sigut una bona profe".

En aquell moment no he pogut evitar fer-li un somriure d'orella a orella i dir-li que ell quan s'esforça també és un gran alumne.

Potser és un gest de pedanteria per la meva part però crec que moments així són els que han de quedar gravats en la ment per treure'ls de tant i recordar que estàs fent una feina important.

diumenge, 23 d’octubre de 2011

Reducció?

Quan em va tocar anar a treballar a Llavaneres el món em va caure a sobre. La combinació per arribar a l'escola és d'allò més complicada i per tornar massa estona... Vaig entrar a l'escola desitjant que aquella substitució fos curta. Ara les coses han canviat molt!

Em trobo molt bé a l'escola, els nens són molt macos, els companys i les companyes també (si més no la majoria) i em trobo molt molt a gust. Bé, hi ha cosetes com a tot arreu però són cosetes molt puntuals que no interfereixen massa en el meu dia a dia i que no arriben massa enllà.

Al final pels matins em porta en Jordi (és un sant) i per les tardes faig volta i tot i que és una pallissa ho porto força bé. Vaja, estic contenta. És molt pitjor treballar al costat de casa i estar a disgust.

Ara fa unes setmanes em van plantejar la possibilitat de quedar-me amb la part de reducció que té la mestra que substitueixo i arrel d'aquesta proposta vaig començar a rumiar i rumiar...

Agafar la reducció implica cobrar poc (treballaria només un terç) però hi ha tantes coses positives al voltant d'aquest terç que crec que compensa. És allò de "la pasta o la vida" (frase macarra donde las haya).

Fent el terç tindria festa els dilluns així que podria dur i recollir els nens. A més tindria tot el dia per fer coses que ara faig a corre cuita. Els altres dies treballaria només unes hores també així que portaria els nens cada dia i alguns dies fins i tot tindria temps per fer les pràctiques del cotxe pel matí. Temps! Tindria temps!

M'he informat i m'han assegurat (de fet hi ha molta gent que ho té així) que tinc dret a una convalidació amb l'atur així que això faria que pugés una mica el sou. No cobraria com fins ara però bé, sempre ens podem estar d'algunes coses... Perdo atur però no vull ser pesimista i pensar que després el necessitaré de manera urgent.

No sé, en Jordi m'anima molt, veu que és una cosa molt positiva. Un dia em va dir que el temps que pugui passar amb els meus fills no té preu i té raó.

Si tot va bé (està el tema pendent d'algunes cosetes) el 2 de novembre començo a treballar amb reducció!

divendres, 21 d’octubre de 2011

Progreso adecuadamente...

O això diu el meu profe de l'autoescola. Segons ell aquesta setmana he fet una millora i el volant ja no se'm resisteix tant i els pedals comencen a fer-me cas.

Jo penso que encara queda molt camí a recórrer però quan et diuen que avances i que millores no pots evitar inflar-te i sentir que ho aconseguiràs.

Avui estic contenta. Segur que ho aconseguiré!

dimecres, 19 d’octubre de 2011

Premi de música i somnis!

L'onavis i l'anna m'han passat aquest premi. Moltes gràcies maques i allà vaig!

He de triar tres cançons i porto molta estona donant voltes. No sabeu el que m'està costant decidir-me perquè em venen al cap moltes però va, ho intentarem, no?

La primera és "Liberian girl" d'en Michael Jackson. M'encanta en Michael Jackson! I qualsevol de les seves cançons podria anar en aquest post però potser aquesta és una de les menys conegudes i per això és com més especial. He intentat buscar el vídeo original però m'ha estat impossible... De tota manera aquest vídeo està molt bé perquè l'ha fet un fan i a mi se'm remou tot quan veig imatges seves i penso que ja és mort.



Ara aquí ve la cursilada màxima! "I'll be loving you" dels New Kids on the Block. Reconec que vaig tenir una etapa de la meva adolescència en que estava enganxada a aquest grup. Tenia posters a l'habitació, cantava com una boja les cançons i em folrava les carpetes amb aquests xicots (sobretot amb el cantant que m'encantava). Encara recordo un dia que la meva mare es va enfadar, em va arrencar els posters i me'ls va llençar. Crec que encara li tinc rancúnia per allò!



I l'última i que no pot faltar és "Boig per tu" però cantada pel Carles Sabater i la Luz Casal. M'encanta la veu trencada d'aquesta dona i penso que li dona molt encant a una cançó tan preciosa.



Per acabar hauria d'explicar un somni però no recordo cap així en especial. Això sí, últimament em passo les nits somiant amb el profe de l'autoescola i les seves ordres: gas, embrague, freno, primera, segunda... Estic tota la nit conduint!

diumenge, 16 d’octubre de 2011

Som part de l'escola

Ja és oficial! Ens sentim part de l'escola de l'Andreu i estic molt contenta.

A l'Andreu li encanta l'escola, surt molt content (bé, els dies que hi ha verdura no tant), ja parla dels seus amiguets, de la seva "pofe", del senyor aquell que ve a donar-li música (pobre mestre que no té ni nom encara), del pati, de com dibuixa, de com han arribat a dir-se la classe de les vaques... Vaja que està encantat amb tot el que hi ha a l'escola.

La mama s'ha fet de la comissió de decoració i traient-se hores de son va allà algunes nits i ajuda a fer un mural per a la castanyada, dona idees per a la decoració dels "ambients" i, fins i tot, s'ha animat i potser es farà vocal de la comissió el trimestre que ve.

El papa està implicat també i anirà a la reunió de la comissió de comunicació. Això és el que li va i, per tant, anirà a posar de la seva part.

Avui diumenge hem anat a una festa. Hem fet jocs amb música, hem xerrat amb altres pares de l'escola, amb mestres, l'Andreu ha jugat a saltar amb els sacs (ver foto) i hem deixat les nostres mans pintades al mur de l'escola. Fins i tot en Biel ha deixat la seva empremta!

I no sé com ho veuré d'aquí uns anys però ara mateix estic contenta i feliç d'haver triat l'escola que vam triar i que finalment el meu nen pogués entrar.

divendres, 14 d’octubre de 2011

A bona hora!

Avui és un d'aquells dies en els que penses: "a bona hora!" i és que a bona hora vaig anar jo a apuntar-me a l'autoescola.

Fa una estona he fet la meva sisena pràctica i ha estat horrible. Crec que no havia tingut mai en tota la meva vida tanta sensació de ser una inútil com avui. A mitja pràctica si hagués pogut m'hagués evaporat i hagués desaparegut del cotxe deixant aquell tio que no parava de renyar-me allà mateix plantat.

Tothom em diu que he de tenir paciència, que porto molt poc, que tothom acaba aprenent i sí, tot és cert. Segurament em falta paciència, sis classes no són masses i sí, fins i tot el més tonto del poble condueix però a mi això ara mateix no em consola.

Jo em pujo en aquella màquina diabòlica i em controla. No giro quan toca, confonc pedals, no els hi sé trobar el punt, si miro pels retrovisors no sé si els cotxes estan lluny o a prop i per a més inri avui tenia creuades la primera i la tercera marxa. Vaja que no ha estat el meu dia...

A mitja pràctica he mirat el rellotge i quan he vist que encara quedava mitja hora us prometo que m'han entrat ganes de plorar. Orgullosa que és una no ho he fet clar. No aniré pas a fer-li el numeret al profe (no mentre pugui aguantar) però en quant he arribat a casa he anat directa a l'habitació a plorar com una bleda.

Potser sóc massa exigent amb mi mateixa? Segurament! Però l'angoixa per sentir-me un "trasto" avui no me la treu ningú i de veritat que no havia sentit mai tanta frustració per no saber fer una cosa bé.

Avui odio les pràctiques!

dijous, 13 d’octubre de 2011

Faltar a la feina

Avui he pres la decisió de no anar a treballar i m'està costant horrors no sentir-me culpable per haver-me quedat a casa.

En Biel va començar dimarts a fer caques lletges. En un principi vam pensar que es tractava de la boca però quan van començar els vòmits ja vam veure clarament que es tractava d'una meravellosa gastroenteritis. Ahir va passar el dia molt moix, fent caques líquides cada dos per tres i per la nit va fer una vomitada d'aquelles que fan por (vam acabar els dos a la dutxa...).

En un principi vaig pensar en deixar-lo avui amb la meva cunyada però no m'hi sentia bé del tot pensant que el deixaria aquí amb ella. No és que els cuidi malament però la gastroenteritis és delicada. Cal anar donant-li sovint el suero al nen, vigilar amb el que se li dona, s'han d'anar fent rentadores constantment amb tot el que taca i ell està tan tovet que només vol "mimus". A més en Biel va estar ingressat quan va tenir un mes i poc per una gastroenteritis i què voleu que us digui? Tinc por! Ja sé que no és el mateix passar aquest virus amb un mes que amb un any però igualment pateixo.

Ahir a la nit doncs vaig decidir que avui em quedava i el duia a urgències i aquí estic. Aquest matí he despertat a la meva coordinadora per dir-li que no anava i seré tonta però no deixo de pensar en l'escola, en tot el que no faré avui, en què pensaran per haver faltat, en si tinc dret a faltar per aquest motiu o no...

La veritat és que en aquests moments és quan penso en tota aquesta gent que falta per xorrades i em pregunto com s'ho fan per no sentir-se malament. No sé com poden posar excuses i no anar quedant-se tan panxos.

No sé si jo sóc molt tonta o els altres massa llestos però el cas és que cada vegada que no vaig a treballar sigui pel motiu que sigui sento que estic fallant.

dimecres, 12 d’octubre de 2011

Me estoy estresaaaaando!

Ja fa uns anyets que sóc mare. Bé, no masses però sí els suficients com per adonar-me que quan tens un fill necessitaries dies de 48 hores mínim! Però prometo que durant aquests anys mai havia tingut tanta sensació d'anar ofegada com ara.

I és que ara són dos i amb ritmes diferents! Un comença a caminar i a obrir armaris mentre l'altre em crida perquè segui a fer plastilina, un em crida (a grito pelao, eh?) perquè vol que li doni el biberó per anar a dormir mentre que l'altre m'està demanant el conte, a un li estic fent la papilla mentre a l'altre li preparo un bon tall de carn o algun plat més de mossegar clar i així un llarg etcètera de coses que, de vegades, em fan sentir que no arribo a tot.

A banda de les necessitats dels meus petits se li sumen les mil coses que faig durant el dia. Treballo a jornada completa donant el màxim als 26 monstruetes que m'han tocat, plego a les 16:30h però no arribo a casa fins les 18:30h gràcies a la fantàstica combinació entre Granollers i Mataró, arribo i em dedico als nens (la casa ja ni la nomeno però ja us podeu imaginar que no es pot descuidar), a les 21h marxo a fer pràctiques fins les 22h i, com em faltaven coses a fer, m'he fet membre de la comissió de decoració de l'escola de l'Andreu i quan són les trobades? A la nit evidentment!

I hi ha dies que em poso al llit i no tinc ganes ni de respirar. En aquell moment preguntaria al meu marit com li ha anat al dia però és que no sóc ni capaç. Només vull dormir, dormir i dormir i poder descansar.

Aquest any està sent durillo i tinc la sensació que encara queda molt per endavant...

divendres, 7 d’octubre de 2011

Ja he començat les pràctiques

Doncs sí, ahir va arribar el meravellós (to sarcàstic) moment de començar les pràctiques i tot i haver fet pràctiques ahir i avui, no sé quin balanç fer.

Ahir vaig arribar feta un sac de nervis però no vaig tenir por. Això em va fer sentir força bé ja que jo tenia pànic a aquest moment. Estava motivada i amb ganes així que al principi escoltava el profe tota interessada. Reconec que la meva capacitat d'atenció a les 21h de la nit ja no és el que és a primera hora però el fet que el meu profe em traïes una pissarreta per a dibuixar-me la palanca de canvi de marxes tampoc va ajudar.

El noi és simpàtic i agradable. Vaja, ho fa bé però (sempre hi ha un però) és una mica "hiperverborreico" (bonito palabro) així que xerra i xerra i de pressa, molt de pressa. Hi ha moments en que més que unes instruccions sembla que escolti una sessió de música house "chumba, chumba". A més que ell ho viu, eh? L'hauríeu de veure amb aquella pissarreta dibuixant, estava més feliç que un xinxol!

Bé, jo vaig seure allà disposada a "darlo todo" i em vaig trobar que em va demanar un munt de vegades que anés canviant les marxes i vaig canviar tant de marxes que al final ja no sabia ni quina posava així que primera frase meva: "me estoy saturando". Tot això amb un somriure que sempre fa que les coses sonin millor.

Acaba la sessió marxes i comencem amb la part II també coneguda com a "trata de arrancarlo Carlos". Vaig arrencar i la mar de bé però aleshores el meu profe volia que fes joc de pedals. Joc de pedals? Com diria el Jesulín: "y eso que es lo que es?". Bé doncs fer el següent:

1- Trepitjar embrague.
2- Deixar-lo anar una mica mentre apretes l'accelerador.
3- Deixar anar l'embrague del tot.
4- Començar a apretar el fre.
5- Trepitjar embrague.

I tot això repetit unes... dues mil vegades? Jo al final no sabia si tenia el peu a l'embrague, al fre, a l'accelerador o al motor directament. Aquí va venir la segona frase: "ya no sé ni que pedal estoy pisando, eh?" i també acompanyada de somriure clar.

Per finalitzar el profe em diu:
 -Me conformo con que te acuerdes de la mitad de lo que te he explicado.
 A lo que yo respondo:
-Me alegra que me digas esto porque ya he olvidado la mitad de lo que me has explicado.

Resumint, entre dibuix, marxes i "pisa aquí, pisa allà" vaig arribar a casa contenta per la meva motivació però amb la sensació que no havia après res. Per sort era una falsa sensació i avui ja he engegat jo soleta i he arribat a tercera (plas plas plas). Hem sortit del polígon i he conduit jo fins a casa meva i tot això sense morir en aquella rotonda infernal obra del dimoni que he hagut de creuar per poder arribar.

Conclusió després de les meves primeres dues classes: No sé si aprendré a conduir però el meu massatgista personal (en Jordi) tindrà feina extra perquè tinc un mal d'esquena exagerat d'anar tan garratibada!

Això del carnet és tota una aventura.

dimarts, 4 d’octubre de 2011

I ja fa un anyet!

Demà és el primer aniversari d'en Biel i per no perdre el costum diré que aquest primer any m'ha passat volant!

Sembla que va ser ahir quan el ginecòleg em deia que el dia 5 d'octubre havia d'anar a la Corachan per provocar el part ja que creia que es podia endarrerir com el de l'Andreu i no era massa convenient. Recordo els nervis i la por del dia anterior. Vaig pensar una i mil vegades que no sabia com havia pogut anar a buscar una altra criatura amb el post-part tan horrible que vaig tenir després de tenir l'Andreu.

El meu cap donava voltes i voltes i ja imaginava el part, com seria el nen (des que vaig quedar embarassada que tenia la mania que s'assemblaria a en Jordi), com seria la tornada a casa amb ell i com ho portaria l'Andreu...

Recordo una entrada a l'hospital feta un sac de nervis i un part meravellós. Vaig estar força tranquil·la, les llevadores van ser encantadores, el metge va ser més que professional i jo (perquè no dir-ho) vaig estar com una campiona allà empenyent amb totes les meves forces per a que el petit pogués sortir.

Recordo la primera vegada que vaig veure la seva carona (això mai s'oblida), com me'l van posar al pit, les meves llàgrimes d'alegria, el seu plor en veure el món per primera vegada, els seus ditets petitons i blanquets, la cara d'en Jordi al veure'l. A mi em sembla ahir...

L'embaràs d'en Biel no va ser fàcil. No em vaig trobar massa bé ni física ni psicològicament. He de reconèixer que en algun moment havia pensat que allò potser no era el que més desitjava (tot i haver-lo anat a buscar), no sé... va ser tan diferent a l'embaràs de l'Andreu... tenia moments d'alegria, moments de dubtes, moments d'eufòria, moments de por però tot això va quedar ben enrere aquell 5 d'octubre a les 18:30h de la tarda quan va néixer el meu petit Biel.

En una ocasió vaig dir que abans de tenir-lo em preguntava si l'estimaria igual que estimava l'Andreu i que la resposta la vaig tenir en quant el vaig veure sobre el meu pit. I tant que l'estimo igual que a ell!

I aquell bebè que em va demostrar per segona vegada l'important que és ser mare ara ja no és tan bebè. Ara ja comença a deixar anar la meva mà per fer ell sol els seus primers passets, em crida amb un "ma-ma" tímid quan vol alguna cosa de mi. El meu petit Biel és el nen que sempre té un somriure a la boca inclús quan veu que marxem, el nen que torna boig a tothom que el veu pel carrer o el coneix...

Està clar que si d'alguna cosa puc estar orgullosa en aquesta vida és de tenir tant a l'Andreu com a ell.

Felicitats Biel!

diumenge, 2 d’octubre de 2011

No esperar tant Esther, no esperar tant!

En Jordi sempre em diu que no he d'esperar tant de la gent, que no m'he de posar trista quan les persones no responen com jo voldria, que la gent va a la seva mentre jo em passo la vida pendent dels altres... I té raó i me n'adono però tot i així les coses em continuen fent mal i em continuen decebent molt.

Hi ha vegades que puc restar importància a segons quins fets perquè venen de persones que no m'han importat massa mai o que en un moment donat m'han importat i ara no però mentre hi ha el pas aquest de "m'importes" a "em deixes d'importar i et tracto com un més" doncs passo un llarg i trist "dol".

Hi ha persones que no tenen la mateixa vida que jo. De fet, de les meves amigues de les que s'en diuen de tota la vida sóc l'única que té fills i això moltes vegades és un handicap. Fins no fa massa he viscut pensant que el problema el tenia jo, és normal que hi hagi gent que s'atabali amb dues criatures, potser no els hi agrada haver de seguir uns horaris o que hi hagi un nen tocant-li les coses per casa seva. Potser el fet que en Jordi i jo no ens puguem escapar gaire és un pal per alguna persona i carregar amb dues criatures que no són teves pot donar mandra...

Però potser el problema no el tinc jo. A mi m'agrada anar als restaurants i petar-me de riure perquè l'Andreu li deixa anar una sortida de les seves a un cambrer. M'agrada recollir-me aviat perquè he de banyar els meus fills, m'agrada anar amb ells a la muntanya, a la platja, a dinar, a sopar... Estic encantada de tenir els meus fills!

Crec que si una persona m'estima i és amiga però AMIGA, eh? Ha de saber valorar això, ha d'aprendre a estimar els meus fills i no els ha de considerar un destorb sinó una part més de mi. Una petita part juganera i entremaliada però una part més del que sóc jo i del que visc dia a dia.

Estic cansada d'haver d'anar jo al darrera, d'haver d'enviar jo sempre els missatges, de preguntar una i una altra vegada com es troba. Jo també necessito que em preguntin. Potser està molt cansada i estressada però jo també i això també em fa tenir necessitat d'afecte i d'atenció i sobretot necessito que em preguntin com estan els meus fills si pel facebook "anuncio" que els tinc a 39 de febre o que em felicitin si poso que és el seu sant. Que els tinguin en compte!

No sé, crec que tinc dret a rebre almenys una part del que dono i com n'estic convençuda crec que comença el meu dol i em costarà molt però finalment el superaré com ja l'he superat altres vegades. Simplement crec que em mereixo molt més.

dijous, 29 de setembre de 2011

Deixeu-me educar! Gràcies...

Avui és el sant d'en Biel i a casa no és que siguem massa creients (més aviat tot el contrari) però mira, els sants els celebrem. Jo em dic igual que la meva mare així que aquest és obligat, en Jordi té un sant sonat i clar, no el podem passar per alt així que si els papes celebren els nens també.

Avui la meva mare ens portarà un regal pel nen i els meus sogres també i a mi i a en Jordi ja ens ha tocat barallar-nos pels regalets de marres.

Nosaltres tenim molt clar que l'Andreu ha d'aprendre a respectar els "dies" del seu germà igual que en Biel haurà d'aprendre a respectar els de l'Andreu. Això significa que quan és l'aniversari o el sant d'un no hi ha regals per l'altre. A mi em sembla que això no és cap bestiesa sinó tot el contrari, em sembla ensenyar-los que s'han de respectar i que no sempre hi ha regals. Doncs bé, a la gent no li sembla que això sigui el més correcte.

Els meus sogres ahir ja ens preguntaven: "Què els hi fem als nens?" i van posar cara una mica rara quan en Jordi va respondre: "Fem? És el sant d'en Biel i no pas de l'Andreu" però bueno, es va quedar en la cara rara i ja està. Ara estic esperant a saber què passarà aquesta tarda i si ens faran cas o no però la que s'ha posat més pesada amb el tema és la meva mare.

La meva mare té el costum fantàstic de qüestionar-me tot el que faig amb els nens. Té gràcia que ella em doni lliçons d'educar quan jo sempre he aconseguit el que volgut fent quatre plors (sí, sóna lleig però és així). No és capaç d'entendre que educar un fill no és donar-li tot allò que vol i sempre s'escuda en la típica frase "és molt petit encara pobret". Mira, ja ho sé que és petit però caram, quan he de començar a educar-lo? Quan compleixi els 25?

Vaja que avui ja hem tingut bronca perquè la senyora té ficat al cap que li vol dur una cosa al gran també així que al final ja li he dit que d'acord però que aleshores també vull un regal per a mi i un altre per al Jordi i a partir d'ara per l'aniversari o sant d'un de nosaltres que porti regals per tots!

dimarts, 27 de setembre de 2011

Reunió de pares

Demà tinc reunió de pares i en aquest cas em toca fer el paper de la mestra. No sabeu la mandra i la vergonya que em fan aquestes reunions i tot i que a mi m'encanta anar com a mare, odio fer-les com a mestra.

No és gens fàcil posar-se davant d'aquella quantitat de pares i mares que et veuen per primer cop i per tant t'estudien fins el mil·límetre. No puc evitar començar la benvinguda amb un somriure nerviós i començar la xerrera vermella com un tomàquet. A més quant més me n'adono que estic vermella més vermella em poso i és com un cercle viciós que només acaba quan em començo a destensar.

Una vegada em relaxo la cosa ja va més rodada perquè em sento més còmoda i hi ha qui diu que aleshores no hi ha qui em calli i ja pot ser...

El que més respecte em fa d'aquesta reunió de pares és que sóc "novata" a l'escola i hi ha coses del funcionament que encara he d'aprendre. Vaja que depèn de quines preguntes les passaré directament a l'equip directiu. REBOTE!

De moment el meu company de curs i jo ja tenim fet un power point la mar de xulo on hem intentat explicar tot allò que creiem que angoixarà més els pares i és que des que sóc mare que les reunions de pares encara me les preparo molt més al detall.

Per cert, encara no sé que em posaré...

diumenge, 25 de setembre de 2011

Extraescolars triades!

Ja hem triat les extraescolars que farà l'Andreu. En un primer moment volíem que fes anglès i música però ens ho hem repensat i farà música i multiesports.

L'extraescolar de música la farà els dimecres de 16:30h a 17:30h i crec que li agradarà. Des del primer moment ens ha dit que sí i es mostra molt content. Ara ja ens pregunta quin instrument podrà tocar! Vaja, d'instruments no crec que en toquin pas (almenys de manera "seriosa") perquè l'extraescolar s'enfoca d'una manera força lúdica però segur que és el primer en ballar i cantar perquè tot el que sigui música li encanta.

A casa tenim una guitarra i un piano i ara ens demana la flauta. Els reis de l'any passat li van dur una bateria perquè va insistir molt. A casa dels avis té un orgue elèctric i una guitarra espanyola i a casa dels besavis una altra guitarra i un tambor. Vaja, que és el nen orquestra.

L'altra extraescolar és multiesports que es farà els divendres de 16:30h a 17:30h i l'hem triat perquè creiem que li anirà bé alliberar energia. L'Andreu és un nen molt nerviós i creiem que li anirà bé "desfogar-se" una mica i alhora aprendre a jugar respectant normes, companys...

Aquesta última extraescolar no l'ha triat ell així que veurem que passa i si no li agrada doncs bon vent, oi?

Dimecres sortirà la llista d'extraescolars i ens diran si es fan o no ja que perquè es duguin a terme es necessiten un mínim de nens per grup. A veure si tenim sort i pot fer les dues!

dissabte, 24 de setembre de 2011

M'està costant...

Porto uns dies força trista per algunes coses i una d'elles és que no m'acostumo a l'escola bressol d'en Biel. L'any passat el portava contenta, anava a la mateixa escola bressol que l'Andreu i m'encantava! Com van tancar ens va tocar buscar una altra i de totes les que vam veure aquesta era la millor així que no ho vam pas dubtar.

Ara però penso que haguéssim pogut mirar més perquè no estic massa contenta. El nen està bé i sí, això és el principal i ho sé però tot i així hi ha coses que no m'agraden i no ho porto gens bé.

Durant la primera setmana ens van perdre un pitet per dia. Jo no sabia on eren aquests pitets així que li anava dient a la profe que no tornaven a casa. Finalment un divendres van aparèixer tots i tinc la sensació que aquells que no tornaven s'anaven quedant a l'escola bressol. Tan difícil era dir que els tenien allà?

La segona setmana es van perdre una samarreta i una jaqueta. Van aparèixer al dia següent però ja s'havien perdut. Un dels pocs dies que vaig poder anar a buscar-lo vaig veure que la seva data d'aniversari estava equivocada i l'última és que m'han dit que té el culet vermell i que si volem podem dur crema. Com que si volem podem dur crema? El primer dia d'escola bressol en vaig dur un tub sencer!

A tot això encara espero que ens citin a una reunió que havia de ser per setembre i no estic gens d'acord en que li donin el dinar a les 11:30 perquè diuen que sinó el nen s'adorm i no dina. També espero que ens donin alguna mena de dossier o guia on posi què es treballa, com... Ah! sí i que ha de dur el nen el primer dia perquè vaig dur el que vaig dur per intuïció.

Molta gent m'està dient que tingui paciència perquè són els primers dies i creieu-me que la tinc. Sóc del gremi i entenc perfectament què és encetar un curs però hi ha coses que no entenc que passin i quan és un dia no passa res, dos tampoc però si són onze d'onze doncs ja començo a "mosquejar-me". La falta d'organització em mata.

El pitjor de tot és que ni el puc dur ni el puc recollir així que la comunicació amb la cuidadora és a través de l'agenda i no sé si no m'explico o és que ella no m'entén però aquí hi ha alguna cosa que no rutlla!

dijous, 22 de setembre de 2011

Primers passos!

En Biel ja ha fet els seus primers passos i estic tota emocionada. Primer perquè el meu petit ja comença a caminar tot solet i després perquè tenia molta por de perdre'm aquest moment.

Jo crec que encara trigarà una mica a deixar-se anar del tot però els primers passets els ha fet amb la mama i el papa fent-li festes i per a mi això ara mateix ho és tot!

dilluns, 19 de setembre de 2011

El mar

En Jordi i jo som la nit i el dia en quant a gustos musicals (i en moltes altres coses, tot s'ha de dir...). Un dia em va posar els Manel i gairebé em dóna un infart! Aquella lentitud i poca "marxa" em maten però fixa't que al final li he acabat agafant una mica el gustillo i reconec que, fins i tot, hi ha una cançó que se m'ha enganxat i ara la poso inclús quan ell no hi és.

Serà que al final ja no serem tan diferents?

dissabte, 17 de setembre de 2011

Talles!

Aquest matí m'he comprat uns texans a Zara i estic la mar de contenta. La veritat que no he entrat massa motivada i pensava que no trobaria res però quina ha estat la meva sorpresa quan he vist que han posat més talles i a més són força reals.

Jo no he estat mai prima però tampoc és que tingui talles especials. Vaja que jo estic en aquella franja en la que entres a la Mango i deuen pensar que t'has equivocat i on vas amb aquell culamen i entres a una botiga de talles grans i et miren amb cara estranya perquè estàs massa prima. Com podeu imaginar això és un suplici!

Vas a comprar roba i al final acabes amb ganes de plorar. Veus que la talla que et correspondria per número ni tan sols et passa dels turmells i penses que o bé t'has engreixat més del que pensaves o els pantalons han encongit i per què? Perquè les talles no són reals ni de broma. A molts llocs les talles 40 no li entraria ni a una dona que fes una 36 real i clar, això és un problema.

Per mi comprar uns texans sol ser una odissea i moltes vegades penso que si per a mi ho és com no ho serà per una nena de 16 anyets que va a posar-se mona i troba que no entra enlloc.

No dic que no han d'haver talles com la 34 o la 36 perquè segurament hi ha noies primes que la porten i em sembla perfecte. Hi ha dones primes, dones grasses, dones que ni primes ni grasses... Vaja, de tot! Però és cert que som moltes les que ens trobem en mig i crec que també tenim dret a vestir-nos, no?

Així que felicitats a Zara per la iniciativa de les talles reals per les dones normals!

dijous, 15 de setembre de 2011

Molt orgullosa!

Avui estic molt orgullosa de mi mateixa perquè he aprovat la teòrica!

Això del carnet ha començat sent una necessitat que avui dia s'ha transformat en tot un repte personal i la veritat és que veure que he donat el primer gran pas em fa sentir molt feliç.

dimarts, 13 de setembre de 2011

L'Andreu a P3

Bé, doncs ja és una realitat! L'Andreu ja fa P3 així que el meu petit ja no és tan petit.

L'adaptació va començar divendres passat quan va anar a una "visita" a l'escola amb en Jordi. Allà va poder veure quina seria la seva classe, va conèixer la seva mestra, alguns companys... I tot i que al principi va passar vergonya després ja es va mostrar eixerit com és ell.

Dilluns va anar de 15h a 16:30h i encantat de la vida. Quan vaig arribar a casa em va explicar que havia estat jugant, que té una cuineta a la classe que li agrada molt, que la mestra és "guai" i unes quantes coses més que em van fer saber que la seva escola li agrada.

Avui ha tocat anar de 9h a 11h i ha tornat a anar ben content. En arribar a casa li he preguntat i diu que s'ho ha passat molt bé perquè la Txell (la mestra) li ha explicat el conte d'en Patufet.

Demà anirà de 9h a 11h i de 15 a 16:30h i ja no estic gens amoïnada. Crec que tot està anant perfecte i és que tinc un super nen (com babeja la mama).

dissabte, 10 de setembre de 2011

El SEP

L'altre dia en claustre es va parlar del famós SEP (suport educatiu personalitzat) que és això que ara ve a substituir la famosa sisena hora. El SEP com bé diu el seu nom és un suport personalitzat que va destinat a que els nens amb més problemes acadèmics rebin una atenció fora de l'horari lectiu i aquest suport el rebin de manera individual o a través del treball en petit grup.

Ja no entraré en el que em sembla aquest grup perquè ja ha quedat prou clara la meva idea sobre el que suposa perdre la sisena hora però penso afirmar que o bé la senyor Rigau no té ni punyetera idea de fer les coses o ens trobem davant del de sempre, una pressa de pèl!

A l'escola on treballo ara s'ha organitzat el SEP i quatre mestres es quedaran dilluns i dimecres una hora més amb els nens que necessitin aquest reforç (sota criteri de tutors i pares) a canvi de lliurar una tarda. Em sembla que és el correcte ja que no es quedaran per amor a l'art i no se'ls ha dit pas que cobraran més.

Quina és la sorpresa però? Hi ha centres que han ofert el SEP al migdia i no a un grup petit d'alumnes no, a tota l'escola! Hi ha algunes escoles que pleguen tres dies a la setmana a les 13h i hi ha d'altres que cada dia pleguen a les 13h. A canvi els mestres tenen una o dues tardes lliures.

Si penso egoistament ja m'agradaria que em toqués un d'aquests centres ja... Mira, faig mitja horeta més cada dia al migdia que no em ve d'aquí i lliuro dues tardes. Perfecte! Puc anar a buscar els nens, puc fer més coses... però on queda el que és el SEP?

Si ens quedem tots els nens fins les 13h on és aquesta atenció individualitzada o en petit grup? El SEP no es suposa destinat a nens amb dificultats? Per què uns nens d'unes escoles han de conservar la sisena hora i altres no?

A tot això el Departament ha donat el vist i plau a aquestes escoles clar. Res millor com tenir els pares contents per a que et votin i no se n'adonin de la pifiada que has fet amb la retirada de la sisena hora. És donar el caramelet després d'haver donat la punyalada i hi ha qui es conforma perquè per horari ja li interessa o perquè simplement ja està cansat de lluitar.

Jo la veritat que estic fins el monyo del Departament i de totes les seves cagades (amb perdó) varies. Que deixin de canviar el nom de CEIP a Escola i del revés o del de les ACI per PI i no sé quantes punyetes més i comencin a preocupar-se de veritat pels nens i per les seves veritables necessitats.

Deixem-nos de tanta punyeta i tractem millor el professorat i potser fent i una cosa i una altra aconseguim l'educació de qualitat que ens mereixem!

dimarts, 6 de setembre de 2011

I tira endavant el setembre...

I continuen les adaptacions!

Ara a la feina se'm presenta una de bona! El meu company ha estat operat d'urgències d'apendicitis i per tant està de baixa. Què significa? Que dijous (amb sort) vindrà una persona nova per ser la meva compi de curs. Una persona que no coneix absolutament res del funcionament del centre i que estarà tan perduda com jo. Ai mare, que perduts ens trobarem... Tot i així segueixo amb el meu optimisme i crec que ens en sortirem.

En Biel ja està adaptat. Sí, sí! Adaptació llampec! Va estar tot el dia la mar de content i ni una llàgrima va fer. Ja s'ha guanyat a les noies de l'escola bressol amb aquest somriure tan maco que té i avui espero poder anar a buscar-lo i veure la seva mestra que ahir entre una cosa i una altra no vaig poder.

Torno a anar a l'autoescola. Queda una setmana pel teòric i vull aprofitar. La veritat que no sé si aprovaré, jo m'ho veig just però crec que és una cosa de sort (dependrà del test que em surti) i com estic animada doncs mira, provarem.

Demà tinc reunió amb la que serà tutora de l'Andreu. La mestra de P3! Uf, que gros que sona ja això però segur que li va la mar de bé.

Quin setembre més canyero que estic tenint!

diumenge, 4 de setembre de 2011

Començant curs a l'escola bressol

Demà comença en Biel a la nova escola bressol i estic nerviosa. No ho hauria d'estar perquè abans de l'estiu ja va anar a la "guarde" un parell de mesos i es va adaptar perfectament però no puc evitar-ho.

Avui preparava la Babycook ja per fer el dinar de demà quan he pensat: "ai no, si demà va ja a l'escola bressol" i en acabar de pensar això no he pogut evitar que m'entrés una mica de nervis per l'estomac perquè per molt que el teu fill s'adapti bé, que ja hagi anat altres anys, que s'ho passi teta i mil coses més és molt difícil no entristir-se una mica.

Demà en Biel comença a l'escola bressol i sé que li anirà bé però no puc evitar que em faci una mica de cosa saber que estarà tot el dia allà sense el seu papa i la seva mama. Passarà el primer dia amb unes desconegudes que segur que el tracten molt bé però no deixen de ser desconegudes.

A més encara porto el disgust d'haver-lo de dur a una escola bressol diferent a la que ja va anar durant dos mesos i a la que ha anat l'Andreu durant tres cursos.

Ara ens hem d'adaptar tant ell com nosaltres (més jo que sóc la patidora oficial a casa) i és que aquest setembre està ple d'adaptacions!

dissabte, 3 de setembre de 2011

Adaptacions

Per mi cada destinació és sinònim d'adaptació. A cada nomenament començo en una escola nova i això implica conèixer companys nous, adaptar-se a la manera de fer del centre, als espais, als nous alumnes, a la manera de treballar de gent que no coneixes i un llarg etcètera de coses.

La destinació per a aquest inici de curs ha estat força dolenta. Començo a pensar que tinc la mala sort instal·lada sobre el cap perquè gairebé tota la gent que conec es troba al costat de casa seva...

Al que anava! Aquesta destinació ha estat força dolenta pel que fa a transport. Quan vaig veure Sant Andreu de Llavaneres a la pantalla em volia morir, vaig agafar una plorera tremenda i em va durar el disgustet una bona estona. Per anar a Sant Andreu de Llavaneres tornava a estar amb les mateixes que per anar a Calella però pitjor! I per què pitjor? perquè està més a prop però el poble està a una distància considerable del tren i l'única manera d'arribar a l'escola és agafant un autobús que pel que diuen no funciona massa bé. Al meu cap només em feia voltes la idea que hauria d'agafar dos trens i un autobús. A quina hora es suposa que m'he de llevar per fer tot això? I a quina hora tornaré a casa?

Tot això em fa estar emprenyada (per variar) amb el Departament i amb el fet que se'ns consideri números i no es tingui en compte segons quines coses a l'hora de donar destinacions però vaja, això no és novetat.

Vaig passar la nit molt neguitosa però en Jordi em va dir que em portava i que ja ens ho faríem. Què faria jo sense ell?

I al dia següent em va dur a l'escola i una vegada allà rebo la notícia que en certa manera esperava. La baixa s'allargarà més de quinze dies! Ara hi ha qui diu que potser un mes i hi ha qui diu que potser un trimestre i no me n'alegro la veritat.

Entro a la sala de mestres i em trobo amb una noia que també és nova. Ja seiem juntes perquè això de ser novata i trobar-te amb una altra persona que també ho és ajuda. Tothom ens saluda i ens pregunta el nom, l'edat, a qui substituïm, d'on venim i quan explico la meva situació tothom es posa les mans al cap i ja tinc dues persones que s'ofereixen a dur-me almenys fins a Mataró. Ja tenim alguna cosa guanyada sobre el transport!

Ens adjudiquen les classes i tindré un cinquè. Què bé! M'encanten els nens d'aquesta edat tot i que estiguin en plena edat del pavo així que encantada de començar el curs com a tutora i amb uns nens d'aquesta edat. Arriba el meu "paralelo" (mai havia tingut un noi de paral·lel) i em diu que tinc la millor classe del món. Els nens són maquíssims i mai hi ha cap problema amb ells! Estic contenta.

Xerro amb gent, m'expliquen coses, ja veig un parell de persones que no em transmeten massa bon rotllo (d'aquestes sempre hi ha a tot arreu), veig la meva classe, faig la passejada oficial per l'escola... I ja no estic tan trista! Sembla que té bona pinta l'escola. Potser si s'allarga no està tan malament i el transport? Ja buscarem alguna solució, no?

Estem des d'ahir buscant solucions i per fi ha arribat una! En Jordi m'acostarà pel matí a Mataró (els autobusos no poden tenir pitjor horari), després agafarà l'autopista fins a Barcelona per anar a treballar i jo marxaré amb una companya cap a l'escola. Per la tarda tornaré a Mataró amb aquesta noia o amb una altra persona i esperaré a l'autobús, si arribem quan toca i tot va bé cap a les 18h ja estaré per Granollers.

La veritat és que preferiria poder estar a casa abans, no haver de dependre del Jordi per anar pels matins (insisteixo, és un tresor!) ni de cap company però de moment les coses van així i com no sóc persona d'enfonsar-me massa temps aquí estic contenta perquè l'escola és xula, la majoria de gent sembla maca i tinc ganes de veure els nens.

Ah i el 14 pujo a teòrica a veure si hi ha sort! Que això serà una bona motivació per treure'm el carnet.