dimecres, 30 de novembre de 2011

Sant Andreu i cuineta!

Avui és el sant del meu nen gran i gràcies a que treballo a Sant Andreu de Llavaneres tinc festa així que he aprofitat per dur-lo al cole i anar a comprar la cuineta que li donarem aquesta nit com a regal (també m'he escapat a la perruqueria però això ja seria un altre tema jeje!).

M'ha costat una mica decidir-me i és que m'agradaven totes! Són tan mones... Jo de petita no en vaig tenir de cuineta i crec que ara aprofitaré i hi jugaré força. He de dir que a la botiga hi havia autèntiques meravelles! Algunes tenen microones i tot (potser pensareu que estic massa alucinada però és que feia anys que no passava pel passadís rosa). Evidentment m'he enamorat d'una de ben cursi però a l'Andreu això dels colors roses no li tira massa.

Així que després de "babejar" davant de varies prestatgeries he optat per una molt senzilleta (veient com cuida l'Andreu les coses vam arribar a la conclusió que no calia anar a buscar una de fusta) i li he afegit una capsa de fireta. Ara ja tinc ganes de veure-li la cara quan li donem aquell paquet tan gran.

Espero que la disfrutem molt tots plegats!

dimarts, 29 de novembre de 2011

Recompte de baixes de novembre

Bé, ha arribat el dia de fer el recompte de les baixes que ha fet en Biel a l'escola bressol durant el mes i la cosa no ha anat malament. Només ha faltat tres dies... Vaja que si ho comparem amb altres mesos ha estat una meravella!

Per què aquest recompte? Finalment vaig fer cas del que em deia en Jordi (ell no és tan visceral com jo) i vam decidir esperar a veure com anava el mes de novembre per prendre una decisió. No sabíem si el trauríem definitivament, si reduiríem les hores... I després de veure com ha anat el mes crec que ja optarem per deixar-lo com fins ara i ni treure ni reduir ni res de res.

Jo la veritat que tenia coll avall el reduir-li la jornada perquè pateixo molt quan el veig agafant una darrera d'una altra (també em pica el tema econòmic) però és cert que si ho fem hi haurà una logística familiar complicada. Ell amunt i avall i per què no dir-ho? A mi no m'agrada massa haver de dependre de la gent i crec que em seria massa dur haver de comptar-hi dia sí dia també. Ja m'està costant dur ara la cosa i és prou light...

Quan deixes els nens cada dia o te'ls van a buscar i els tenen fins que tu arribes (com és el meu cas) tens la sensació que no pots gairebé ni obrir la boca en quant a coses que no t'agraden o que consideres que no s'haurien de fer. Potser sóc massa pava en aquest sentit però a mi em costa dir les coses perquè el meu pensament és "com has de dir res si has d'estar agraïda que te'ls estan cuidant cada dia" i això fa que moltes vegades em quedin coses a dir i aquestes coses a dir es transformen en nervis o en mals rotllos. I la cosa encara es fa més grossa si estan amb els sogres (com és el meu cas també) perquè no és el mateix enviar a la teva mare a pastar fang en un moment donat que enviar la teva sogra.

No sé, això de deixar canalla amb família crec que és molt complicat i sent egoista prefereixo estalviar-m'ho! Total, en Biel a l'escola bressol està més content que un xínxol.

diumenge, 27 de novembre de 2011

Profesor, gracias.

Avui he entrat a tafanejar el mur del facebook del sindicat de mestres i m'he endut una grata sorpresa. Entre queixa i queixa (ja us podeu imaginar com està l'ambient) he descobert que algú havia penjat aquest vídeo i la veritat és que m'ha agradat tant (m'he emocionat) que he decidit compartir-lo al facebook i al meu blog.

Cada dia estic més i més contenta de la feina que he triat i cada dia em convenço més i més que és una feina totalment vocacional. Hi ha dropos? Clar que sí, com a tot arreu però us asseguro que la majoria dels meus companys no han perdut el somriure tot i que sabem que a les pagues els hi queda poca vida i que els sous baixaran. Cap mestre creu que es farà milionari...

I tot i així encara som molts els que continuem lluitant per a que els nostres alumnes surtin endavant cada vegada amb menys recursos. Som molts els que ens quedem a deshora a corregir, fer reunions, preparar activitats...Som molts els que perdem el temps de menjador comentant coses que ens angoixen sobre els petits. Som molts els que anem il·lusionats a les excursions. Som molts i molts els que estem disposats a lluitar per uns nens que són el nostre demà.

I a tots els mestres ens agradaria veure un alumne nostre en un vídeo com aquest en un futur. Saber que has deixat empremta i que ho has fet bé és una satisfacció tan i tan gran que només es pot sentir si de veritat creus en la feina que fas dia a dia.



Per cert, gràcies Josep Maria perquè em vas fer creure que tot allò que em proposés de veritat ho aconseguiria!

dissabte, 26 de novembre de 2011

dimecres, 23 de novembre de 2011

I van 32

Avui fa 32 anys que vaig nèixer i estic la mar de contenta perquè he de confessar que m'encanta el dia del meu aniversari. Hi ha gent que odia aquest dia perquè es sent més vell però a mi això em dóna força igual i gaudeixo de les felicitacions, les abraçades, els comentaris "jocosos"... Vaja, que m'agrada fer anys i penso que malament si no els fes.

Per algunes persones amb 32 anys sóc una cria ja que 32 anys no són molts. Per unes altres ja tinc prou edat com perquè se'm parli de vosté, he passat dels 30 i això ja comença a sonar gros i per mi... Per mi doncs la veritat és que ni són molts ni són pocs. Per mi els 32 són els que són i ja està.

Si miro endavant veig que queden tantes i tantes coses per fer que em sento com una nena petita. Tinc ganes de fer, de conèixer, de saber! Si miro enrera doncs també trobo lo meu. Buf! Em puc veure al sofà de la meva iaia fent càlculs per saber quina edat tindria al 2000 i imaginant un futur en aquell any en el que seria taaaaaaaaan gran. Així que ben pensat no sóc ni massa gran ni massa jove, no?

El que sí que em fa especial il·lusió és veure que als meus 32 anys he aconseguit treballar del que m'agrada (no sé si durarà massa amb les retallades però això ja és un altre tema), tinc un marit que m'estima i al que estimo, tinc dos fills preciosos que són el motor de la meva vida, tinc encara la iaia, tinc bons amics (potser no masses però no es tracte de quantitat sinó de qualitat, oi?), gent amb qui passar-m'ho bé... Vaja que crec que sóc força feliç i només per aquest motiu ja em mereixo fer una bona celebració i menjar-me un bon tros de pastís!

dilluns, 21 de novembre de 2011

Perdoneuuuuu!

No he passat el premi "Sóc una mama que fa història". Tinc memòria de peix últimament... Bé, perquè les històries continuïn li passo el premi a l'Ester perquè  m'agrada molt el seu blog i perquè no la conec personalment però mira, em cau molt bé jeje!

diumenge, 20 de novembre de 2011

Sóc una mama que fa història

La Mirashka m'ha atorgat el premi "sóc una mama que fa història". Premi que va crear l'Anna i que consisteix en explicar un record "històric", de la nostra història com a fills.

En el meu cas crec que prefereixo explicar algun record com a néta per molts motius que ara no venen al cas i que potser algun dia ja m'animaré a explicar.

El cert és que m'ha costat molt triar un record amb els meus avis perquè en tinc moltíssims i tots són meravellosos però em fa molta gràcia recordar quan anàvem a pescar els tres junts. Recordo que el meu avi pescava carpes i la meva àvia feia patates bullides per posar-les a l'am (sí, a les carpes els hi encanta la patata bullida). Quan arribàvem, el meu avi seia en una cadireta amb la seva canya a esperar que els peixos piquessin i al costat tenia les patates tallades a trocets per anar posant-les a l'am. Recordo que jo m'amagava i li anava "robant" els trocets de patata per menjar-me'ls. El meu avi de sobte i fent-se el sorprès deia: "no sé qui s'està menjant les patates" i la meva àvia i jo ens tronxàvem de riure.

Vaig trigar molt temps en acceptar que unes patates bullides eren exactament iguals a unes patates per les carpes i una mica més de temps a descobrir que la meva àvia ja feia sempre un parell de patates de més per a que jo les pogués "robar" sense deixar al meu avi sense esquer.

Tinc uns avis tan macos... 

20 de novembre

Ja ha arribat el dia en que s'ha d'anar a votar i em pregunto quina gràcia té anar a votar quan ja saps el resultat i a sobre no t'agrada.

Com està tot... 

dimarts, 15 de novembre de 2011

"Mama... Això és de nen o de nena?"

Aquesta pregunta es repeteix molt a casa darrerament arrel del bombardeig d'anuncis de joguines als que estem sotmesos últimament i ja no tan sols per la tele sinó també a través dels catàlegs de joguines que arriben a casa i que l'Andreu mira i remira.

És curiós que sense que ningú (almenys a casa) li hagi fet diferenciacions entre "coses de nens" i "coses de nenes" ell sí que té com una mena de dubte a l'hora de demanar una joguina que li agrada si pensa que aquella joguina és de nena.

L'altre dia mateix miràvem un catàleg de "Imaginarium" i pàgina per pàgina em mostrava les joguines que vol pel seu sant, pel seu aniversari i les que vol que li portin els reis (ja us podeu imaginar que eren gairebé tooootes les joguines del catàleg). Bé, doncs em va cridar força l'atenció com davant dels cotxes, les grues, els camions, els gormitis... ho tenia molt clar i els demanava sense pensar-s'ho. En canvi, quan passàvem a una pàgina amb nines em mirava i em feia la pregunta: "mama, això és de nen o de nena?" i quan jo li responia: "és una joguina i pot jugar qui vulgui sigui nen o nena" aleshores somreia com alleugerat i em deia: "jo la vull mama!".

La veritat és que em resulta molt curiós veure com des de ben petits sembla que ja tenim els nostres rols assignats. Les dones hem de ser mames, ens ha d'agradar la cuina, planxar i per tant, a les nenes els hi ha d'agradar les nines, les cuinetes i tot allò que es relaciona amb tenir cura dels altres. Ah i no ens podem oblidar la part de posar-nos maques perquè una dona sempre ha d'estar mona i per això a les nenes els ha d'agradar maquillar-se, pentinar-se, pintar-se les ungles...

Als nens en canvi els ha d'agradar xocar cotxes, fer pàrquings, jugar a pilota i han de passar de jugar a nines o altres coses que evidentment són de nena.

Doncs que voleu que us digui, jo penso que als nens i a les nenes el que els hi ha d'agradar és jugar i gaudir d'aquells jocs que tenen amb independència de si són "de nen" o "de nena" així que en Jordi i jo ho tenim ben clar i l'Andreu rebrà com a regal pel seu sant una cuineta! De nen o de nena? I que més donarà!

dilluns, 14 de novembre de 2011

Dues setmanes més

Avui el director de la meva escola m'ha dit que tinc per a dues setmanes més a jornada completa. La noia que substitueixo encara continuarà de baixa així que la reducció encara haurà d'esperar més i ja estic resignada. Crec que fins i tot ja m'he fet a la idea que acabo el trimestre amb els "meus" nens i si torna la titular potser em molesta i tot.

Ja començo a pensar en avaluacions i en que m'agradaria tancar el primer trimestre a mi. Al cap i a la fi sóc la persona que porta amb els nens des d'inici de curs així que crec que he de ser jo qui els avaluï, els posi les notes i els faci els informes.

Crec que a banda d'això també em mereixo acabar el trimestre amb ells per celebrar el concert de Nadal plegats, decorar la classe junts, fer la propera excursió... Vaja, no sé, crec que m'he guanyat ser l'única tutora almenys fins el trimestre que ve.

Els nens m'estimen, jo els estimo i crec que em ve de gust estar amb ells al 100% almenys fins que acabi desembre i ara em fa por que decideixi tornar quan crec que no toca. No m'agradaria que tornés per a tancar un trimestre que ni tan sols ha encetat. Si ha d'allargar doncs ja que allargui el que resta...

Potser estic sent egoista però crec que ara em mereixo tancar un trimestre amb les coses bones i les dolentes però tancar-lo jo i ningú més així que per mi es pot quedar a casa seva ja tot un mes més!

dissabte, 12 de novembre de 2011

Traient caràcter


En Biel s'està fent gran. Ara ja té 13 mesos i la veritat és que em té força bocabadada amb els canvis que li he notat des de fa uns mesets aquí.

En Biel des del seu naixement es va presentar com un nen tranquil (l'hora de dormir seria un altre tema) i dolç al que li agradaven els mimos i els bracets. Sempre ha estat molt diferent al seu germà (sí, ja comencem amb les comparacions). Mentre que l'Andreu preferia dormir sol ja des de ben petit ell sempre ha preferit els bracets i la companyia. Li agraden les carícies, els petonets, els "estrujones". Vaja, és un amor...

Aquesta manera dolça de ser encara la conserva i a dia d'avui en quant et veu amb els braços oberts no ho dubta i comença a accelerar el pas fins que arriba i s'entrega a ells. Una de les primeres coses que va aprendre va ser a fer petonets i és que li encanten. Alhora però en Biel està començant a desenvolupar un geni que no ens esperàvem. Imaginem que és necessitat de supervivència (tenir un germà al costat que et dóna canya per força ha de ser un bon motiu per espavilar) però en Biel està aprenent el que són les "senyores rabietes" amb una facilitat extraordinària i quan s'enfada S'ENFADA.

Si alguna cosa no li agrada o el molesta no dubta en cridar i llençar a terra tot allò que tingui al seu voltant. Passa del somriure dolç a una espècie de soroll "orco" que espanta. A continuació d'aquest soroll ve una llençada a terra d'allò que tingui més a prop (moltes vegades el xumet) i una bofetada. Sí, el meu fill de 13 mesets dóna unes bufes que ni Bruce Lee a la seva època. És més, si cal li planta cara al seu germà que fa el doble o el triple que ell i també deixa anar la mà amb ell (per sort l'Andreu no s'hi torna).

Ara estem intentant que entengui que no ha de pegar quan s'enfada i he de dir que la cosa és força complicada. Vaja, crec que comença a entendre-ho perquè quan el renyem aleshores fa cara de compungit i de "si jo sóc un sant" però no sé fins a quin punt està disposat a fer-nos cas ja que a dia d'avui és la seva manera d'expressar els seus "enfados".

No us penseu però que el pobre només fa que enfadar-se, eh? Noooo! En Biel ha espavilat molt moltíssim de fa un temps aquí i ara fa les mil i una moneries i amb el ditet i els sorollets que fa és capaç d'expressar-nos moltes de les seves necessitats. A més, balla i pinta! És tot un artista.

dijous, 10 de novembre de 2011

I seguim amb els virus com a convidats a casa...

I avui fem "doblete"! L'Andreu ha passat la nit a 39,5 de febre (està fet una coca) i jo continuo ben fluixeta...

Quan m'he llevat m'he hagut de fer a la idea que el millor pels dos era quedar-nos a descansar avui i ho he aconseguit així que he trucat a l'escola i aquí estic. Crec que avui ja faré neteja per la meva banda i crec que l'Andreu estarà molt millor amb els mimos de la mama.

El que més greu em sap és que demà l'Andreu tenia una excursió al Brull per treballar la tardor i se la perdrà. Pobret meu! Mira que estava content amb la seva sortida. Virus de marres!

dimecres, 9 de novembre de 2011

Avui em toca a mi

Després que en Biel hagi agafat vàries -itis diferents i ara ja estigui bé (toco fusta) sembla que ha arribat el meu torn.

Ahir després de dinar vaig començar a trobar-me malament. No sé explicar ben bé què em passava però em feia mal l'esquena, el cap, la panxa... vaja, el que se'n diu malestar general.

En quant va arribar en Jordi em vaig posar al llit i he passat una nit ben rara. D'aquelles nits en les que et vas despertant i adormint de manera constant. Avui m'he llevat encara força estranya i com no estic al cent per cent he decidit que em quedo a casa.

Com ja em va passar fa unes setmanes em sento culpable per haver-me quedat. Ara ja penso en les classes de socials que tenia programades i que no sé si es faran si no hi sóc o en la redacció de català que havíem de treballar per publicar-la a la revista de l'escola. Sí, sóc bleda! Però avui he decidit que he de mirar per mi perquè quan plego de la feina encara em queda la part més dura del dia que és la de batallar amb els nens. Una feina a la que no puc faltar mai...

Avui he decidit que m'he de recuperar, m'he de cuidar i m'he de mimar així que us deixo perquè marxo al llit.

Ah, abans de marxar només dir-vos que al meu CAP ja han decidit retallar del tot i avui en comptes de veure'm un metge em veurà una infermera. Hi ha dret? Com està el país!

divendres, 4 de novembre de 2011

Històries del "jefe"

Ja fa força temps que tenim l'Andreu treballant en un taller mecànic que segons ell obre tots els dies menys el diumenge. A casa tot sovint acabem parlant d'aquesta feina tan entretinguda i de tot el que ha fet durant el dia i no us penseu que treballa poc, eh? Canvia rodes, condueix grues, arregla motors... Vaja que al pobre el tenen de "chico para todo" i per cobrar només dos euros.

Fins ara però no havíem sentit parlar del seu "jefe" però últimament ha fet acte de presència i he de dir que és un home una mica "gafe" ja que li passen mil coses!

Fa uns dies el pobre senyor es va tallar mentre pelava una fruita (perquè al taller esmorzen fruita com al cole) i l'Andreu el va haver de dur a l'hospital amb el seu cotxe groc. Allà un metge el va punxar i li va fer molt mal així que el "jefe" va plorar molt i molt. Un altre dia va caure mentre arreglava un cotxe i es va fer un nyanyo ben gros però sens dubte el més fort ha estat no fa massa quan va caure per la tassa del wc i van haver de venir els bombers i la policía a rescatar-lo. Pobre home!

Com veieu tinc un fill molt treballador i amb una vida ben plena d'acció.

dimarts, 1 de novembre de 2011

Immunitzar-se a l'escola bressol

En Biel està en plena fase d'immunització dels virus de l'escola bressol. Portem tres setmanes en les que ha agafat gastroenteritis, laringitis, bronquitis, faringitis i conjuntivitis.

Com us podeu imaginar n'estem fins el monyo de veure'l així i també de no sortir de la consulta del pediatra així que jo m'he començat a plantejar coses com treure'l de l'escola bressol o reduir les hores que hi va.

Això de la immunització no és que em vingui de nou perquè l'Andreu ja la va passar però era diferent. El primer any de guarde de l'Andreu jo treballava tres dies a la setmana i a més l'escola bressol era cent euros més barata que la d'en Biel. Ara treballo cada dia i tinc la sensació que llenço diners perquè paguem escola bressol i a més paguem cangur (força barata perquè és de la família però ja és) cada vegada que en Biel es queda per casa. Vaja que aquest últim mes només en escola bressol i cangur ens hem deixat més de 600 euros.

A la vegada que em plantejo treure'l de l'escola bressol em venen al cap tot de dubtes perquè no vull que ens quedem sense plaça l'any vinent, perquè penso que l'escola bressol és on ha d'anar un bebè per poder experimentar i jugar amb nens de la seva edat i perquè (tot s'ha de dir) la logística que implica no m'acaba de fer el pes. Si el trec de l'escola bressol se'l queda la meva cunyada (cangur) i a partir del migdia cada dia els meus sogres.

Per altra banda penso en que potser la solució està en reduir les hores que hi va. En comptes de 9h a 17h podria fer de 9h a 12h de manera temporal. Pagaríem menys i no perdríem la plaça. En aquest cas també hauríem de fer la combinació que no m'agrada però potser la cosa seria més lleu.

No sé, estic feta un bon embolic i a tot això en Jordi em diu que m'esperi a veure com passa novembre però jo tinc la sensació que serà igual que setembre i octubre en els que en Biel ha anat a l'escola bressol dues setmanes i les altres dues les ha passat a casa.

De moment demà anem a la pediatra de la mútua i preguntaré si hi ha alguna cosa per reforçar-lo. No sé, potser algunes vitamines ens ajuden...