dimecres, 20 de gener de 2010

Mare treballadora

Sóc mare i mestre o el que és el mateix: mare treballadora.

Fa dos anys que tinc l'Andreu i trampejo constantment amb horaris de feina i horaris del nen i fins ara entre el seu pare i jo ens anavem ensortint molt bé. Aquesta setmana però l'Andreu ha agafat angines i no podrà anar a l'escola bressol... resultat? he hagut d'agafar la baixa perquè en Jordi no es pot quedar amb ell i no tenim cap altra persona amb la qui comptar.

Està clar que després d'això queda molt evident que necessitem una cangur però la cosa no és massa senzilla. Primer perquè trobar una persona de confiança no és senzill i segon perquè tampoc ho és trobar algú amb qui comptar en ocasions tan puntuals.

De tot això el que més m'amoïna és comprobar una vegada més que ser mare treballadora és una cosa molt dura i molt difícil. Fa anys quan les mares no treballaven no hi havia problemes d'horaris ni de compatibilitats però ara sí que n'hi han. Per què no es fa res davant d'això? És necessari que una mare hagi d'agafar una baixa per poder estar amb el seu fill malalt? I si no m'haguéssin donat aquesta baixa? Sembla mentida que vivint l'época en la que vivim no hi hagi recursos a l'hora d'afrontar una situació així.

També em sembla una injusticia que es doni per fet que si el tens malalt el pots deixar amb els avis. Els avis de l'Andreu també treballen i encara que no treballéssin... és la seva obligació cuidar el meu fill? No! I si no els hi vull deixar? Què? Ho he de fer obligada?

No m'agrada pensar que davant de tot això hi ha una postura masclista en la que la dona no pot ser mare i treballadora alhora. No m'agradaria pensar que en certa manera s'obliga a les dones a triar entre la vida familiar i la laboral perqué hi ha moltes dones que volem ser mares però també estem orgulloses de la feina que fem. No m'agradaria pensar tot això però en el fons i per desgràcia cada vegada n'estic més convençuda.

dissabte, 9 de gener de 2010

La nova feina

A en J li ha sortit una nova feina. Si tot va bé la setmana que ve signa el contracte i no sé si està més nerviós ell o jo. La veritat és que fa temps que penso que en J necessita una feina que li doni una estabilitat econòmica que ara mateix necessita tenint en compte que ja som una família però ara que arriba el moment del canvi també tinc pors.

Fa molt temps que treballa amb els nois que treballa ara. Es coneixen, es tenen confiança i sé s'ho passa bé treballant amb ells. Em pregunto si ara tindrà la mateixa sort... També cal dir que gràcies a la seva empresa actual gaudeix d'uns privilegis que ara perdrà. Si l'Andreu es posa malaltó haurem de muntar una logística (que encara no tenim n i mínimament pensada) que fins ara no era necessària.

Per altra banda tindrà un sou segur cada mes, no s'haurà de desplaçar cada dia patint la renfe com la pateix ara i a més podrà estar per casa a una hora força decent. D'entrada tot sembla indicar que és una feina feta a mida per ell però em sap greu també veure que a ell li dol deixar una mica de banda tot allò pel que tant ha lluitat a nivell professional.

Aquestes últimes setmanes tenim una barreja de sentiments una mica forta però suposo que les coses ens aniran a millor o almenys això esperem els dos que ja muntem castells a l'aire amb tot el que pensem que sortirà d'aquest nou lloc.