dilluns, 28 de febrer del 2011

Però... tu no els tens blaus, no?

El meu fill petit té els ulls blaus (almenys de moment) i he de dir que és un fet que causa sensació.

El nen va en el cotxet, la gent se'l mira i em diu: quina monada! La veritat és que a més el nen té do de gent perquè allà on anem es posa a cridar fins que tothom el mira i aleshores treu una enorme riallada que fa les delícies dels presents i, evidentment, fa caure les babes de la seva mama.

Tornant al tema que me'n vaig!

El nen té els ulls blaus i quan la gent els hi veu hi ha com una mena de ritual a seguir que a mi em fa molta gràcia. Primer el miren, després em diuen: "té els ulls blaus, oi?". Aleshores jo responc: "Sí, de moment els té blaus" i és quan la persona en qüestió em mira a mi als ulls, mira el nen, em torna a mirar a mi i amb un to com de no m'ho puc creure diu: "però tu no els tens blaus, no?"

Aleshores és quan em toca dir que el meu marit els té verds, que la seva mare, la seva àvia i el seu tiet els tenen blaus. Que jo tinc família, no directa però tampoc massa llunyana, que també els té clars. I quan he explicat això aleshores se sent un: "aaaaaaah". Com d'alleujament...

La veritat és que no és una cosa que em molesti però sí que em resulta curiosa perquè tothom hauria de saber el que és la genètica i el molt capriciosa que arriba a ser. Tothom hauria de saber que els nens no tenen perquè tenir els ulls de la seva mare o del seu pare i imagino que tothom ho sap però de tota manera costa que no et facin el comentari de rigor. Per què serà?

dijous, 24 de febrer del 2011

Ens mudem

Sí senyor, canviem de pis!

Fa un parell de mesos vam començar a contemplar la idea de marxar d'aquest pis. No perquè estiguéssim pas malament però sí que pensàvem tant en Jordi com jo que, tal i com estan les coses i amb les baixades de preu que hi ha, nosaltres estàvem pagant massa.

Abans de començar a buscar però li vam oferir la possibilitat a la noia que ens té el pis llogat que ens baixés el preu però vam rebre una negativa per resposta així que ens vam posar mans a l'obra. Bé, en realitat vaig ser jo que em vaig encaparrar molt amb el tema.

Vam anar a veure algun pis que a mi no em va fer gens el pes, ens van oferir uns altres, vaig provar que ens baixessin el preu d'alguns que ens agradaven (hi ha gent que es pensa que té palaus) i res de res. Finalment vaig trucar a una immobiliària i em van proposar anar a veure un que a mi per les fotos m'havia semblat realment lleig. La veritat és que a la noia de l'agència li va costar però al final vaig cedir.

Quan vaig veure el pis vaig canviar totalment d'opinió. Les fotos realment no li fan justícia! No és que sigui un pis preciós (per ser realistes en el que estem ara és molt més maco) però no està gens malament. Té uns 100 metres, tres habitacions, dos lavabos, una cuina força gran amb safareig... Però tot això no va ser el que em va acabar de convèncer. El que em va acabar de fer el pes va ser que en sortir al balcó hi ha unes vistes maquíssimes. No tenim blocs ni davant ni darrera i per tant a part de les vistes també tenim un sol espatarrant durant tot el dia! Això em va encantar perquè la veritat és que en el pis on som ara trobo a faltar molt la calor del sol i el poder obrir finestres i cortines sense que ningú no et vegi. A més amb el preu entra una plaça de pàrquing al mateix edifici. Què més volem?

Vaig trucar en Jordi ràpidament i quan el va veure també li va agradar així que ja estàvem més que decidits.

Què va passar aleshores? Que la noia del pis on som ara decideix que sí que ens baixa el preu del lloguer així que optem per quedar-nos.

Jo passo cada dia per davant del pis que anàvem a llogar i no puc deixar de mirar cap a munt i fixar-me en el sol que apunta a les finestres, al balcó... però no pot ser! Els diners de la immobiliària, els de l'habitació que hauríem de comprar als nens i altres gastos fan que no tirem endavant però el destí és el destí i la calefacció se'ns espatlla (per variar una mica) i ja estem farts d'estar sense calefacció setmanes i setmanes abans que no ho arreglin i jo explico el meu malestar a certes persones i una d'aquestes persones decideix donar-nos un cop de mà i se'ns obra de nou la porta a poder llogar el pis amb el pàrquing, amb les vistes, amb el sol...

I ens ho rumiem un cap de setmana però no ens fa falta més perquè ens veiem en aquell pis, perquè tenim ganes d'anar, perquè pensem que estarem molt be allà!

I ja tenim la paga i senyal donada i dimarts que ve anem a signar així que gent... Em mudo! I no sabeu el molt contenta que arribo a estar!

divendres, 18 de febrer del 2011

Comparacions

Quan tens dos fills és molt difícil evitar les comparacions. És curiós com et poden arribar a molestar si venen de fora i segons què et diuen i com defens la idea de que cadascun d'ells és un ésser individual i no tenen per què semblar-se. Et poses com una fera pensant en com la gent pot ser tan barruda de comparar-los però després a casa teva el primer que fas és comparar-los tu mateixa.

A mi em sembla mentida que tenint dos fills que han tingut la mateixa mare i el mateix pare poden arribar a ser tan diferents.

Per començar l'Andreu ja va néixer més gran. Vaja, més llarg... Podríem dir que l'Andreu és l'alt i prim i el Biel és el més "rechonchete". De fet en pes van a la par si comparem les cartilles (sí, és el primer que faig quan surto de les revisions) però l'Andreu cada mes media dos centímetres o inclús dos i mig més que en Biel.

L'Andreu té els ulls foscos. En realitat té un més fosc que l'altre, és tot un David Bowie! I en Biel els té clarets; de moment blaus...

Però el que més em sobta no són les diferències físiques sinó les de caràcter. Als dos encara els queda molt per formar-se una personalitat i poder dir que són diferents però pel que puc veure fins ara no tenen res a veure un amb l'altre.

L'Andreu sempre ha estat molt avançat... Amb tres o quatre mesos manejava les joguines amb una destresa que ens deixava parats. Als cinc mesos o com a molt sis ja seia sol, als set i poc gatejava, als nou caminava agafat i als onze es va deixar anar. Va xerrar molt d'hora per ser nen (això pot sonar sexista però és un fet que les nenes parlen abans). Vaja que sempre ha estat un bon tabalot.

El Biel en canvi es veu molt més bebè. Ara té quatre mesos i mig i comença a jugar una micona amb les joguines, se les acosta a la cara, les mossega però encara no hi ha una destresa agafant objectes. Està clar que al Biel li queda encara molt temps per aprendre a fer cosetes però em dóna la sensació que va més poquet a poquet.

L'Andreu des de ben petit que ha estat un dormilega! Recordo que el tenia per casa i només dormia. Menjava el seu biberó i després dormia i així toooot el dia. De fet quan tenia un mes vaig preguntar a la infermera tota espantada si l'havia de despertar per les nits perquè dormia ja unes onze hores i a mi em deixava alucinada.

En Biel no és massa de dormir... Durant el dia dorm uns quinze minuts i ja té prou corda per aguantar un parell d'horetes xisclant i rient. Durant la nit també es sol despertar almenys una vegada per menjar i són poques les nits que hem aconseguit dormir d'una tacada.

A l'Andreu mai li han agradat massa les moixaines. Li agradava que li féssim "sustos" (sembla que el senti riure amb aquelles riallades que feia tan exagerades), que li diguéssim cosetes però sense agobiar massa. No li agradava que el dormíssim en braços perquè sempre s'ha adormit sol en la seva cuneta. Li han agradat els mimitos però en la dosi justa, si li feies massa ja rondinava.

El Biel és com un "oso amoroso". Li encanta dormir sobre meu, que l'acaroni, que me'l mengi a petons. Que faci la pesada amb tot el meu amor de mare, que li posi la cara contra la seva...

Són tan i tan diferents que jo mateixa em sorprenc.

Això sí, en una cosa són iguals, són tan macos que cadascú a la seva manera es fa estimar.

dilluns, 14 de febrer del 2011

Per molts anys Andreu!

Avui a les 16:35h farà 3 anys que va néixer el meu petit més gran. Avui doncs es dia de recordar amb nostàlgia com va ser aquell dia en que vaig passar 18 hores en un hospital esperant per veure la cara del meu primer fill, l'Andreu.

El cert és que sóc conscient que ho vaig passar fatal. Vaig estar moltes hores de "dolors" per després finalment tenir un part amb fòrceps i una recuperació horrible i dolorosa però a dia d'avui trec ferro i és que suposo que la memòria selecciona només allò que vol recordar.

Avui dia només recordo els nervis per les ganes de veure'l, la cara del Jordi donant-me la mà i sobretot el seu plor i la seva carona només sortir i descansar al meu pit. La tranquil·litat en veure que era un nen sa, l'alegria de veure'l tan maco, tan petit i tan meu... I una llista infinita d'emocions que no cabrien ni en mil blogs.

Avui també és el dia dels sentiments contradictoris perquè per una banda estic contenta de veure com és l'Andreu a dia d'avui. El veig tan gran, tan maco, tan simpàtic, responsable, carinyós i tan "homenet" que em cauen litres i litres de baba i em falten pams i pams de roba per entrar-hi i per l'altra banda em fa com llàstima adonar-me que perdo el meu bebè. Que ja no queda res d'aquell petitó q prenia bibis, que dormia a l'hamaca, que feia riallades quan li feia pessigolletes... Suposo que les mames ens sentim orgulloses de veure com els nostres fills creixen però alhora ens fa por perdre aquest vincle tan especial que tenim amb ells quan són petits i que es va perdent quan es fan grans.

En general però estic contenta i satisfeta per la feina feta. En Jordi i jo vam tenir la il·lusió de tenir un fill i crec que no hem pogut fer millor perquè tinc un dels millors fills del món.

Felicitats Andreu!

dijous, 10 de febrer del 2011

¡Que te den!

Aquesta és la frase que m'hauria de gravar al cap per recordar-la just en aquells moments en que ho esperes gairebé tot i no reps res.

Ja fa anys i panys que sóc molt conscient que la gent no ho fa això d'entregar-se. És més, hi ha molts que mantenen una relació amb tu just el temps que et necessiten o els hi va bé i després "si te he visto no me acuerdo" i tot i que en sóc molt conscient la majoria de dies no m'arribo a fer a la idea o, simplement, aquesta idea em toca la moral (per no dir altres coses).

Ahir va haver un fet concret que va fer despertar aquest sentiment de "per què sóc tan summament pava?" Hi ha gent que no em demostra res de res i tot i així jo segueixo allà. Truco o envio un missatge o deixo anar una frase al facebook... Si és que semblo tonta!

El pitjor de tot no és que em costi deixar aquesta gent enrere perquè sigui més toia que ningú. Segons la psicòloga a la que vaig anar ja fa uns quants anys (em faig vella) hi ha una bona explicació. De tota manera és una part de mi que em fa molta ràbia. M'agradaria canviar-la i en els moments en els que em sento menyspreada m'agradaria engegar el botonet del "que te den" i quedar-me tan ample. Quan algú no em respon algun missatge m'agradaria apartar-ho del meu cap i quan algú no sap res de mi si jo no hi poso interès m'agradaria ni adonar-me però no és així i les coses em fan mal, molt mal i ara que sóc a casa amb més temps per pensar (és horrible) encara em dolen més.

Només espero algun dia ser capaç de trobar el botonet del "que te den", tocar-lo i quedar-me tan ample sense remordiments ni històries.

dilluns, 7 de febrer del 2011

Ja fa quatre mesos

Ja fa quatre mesos que va néixer el meu "coqui" (no sé per què però li dic així a en Biel) i he de dir que m'ha passat el temps volant. Suposo que el fet que vagi a "remolc" del seu germà té molt a veure amb això ja que els seus horaris i moments sempre estan supeditats a les exigències o necessitats de l'Andreu.

Als quatre mesos en Biel és un nen rialler al que li agraden les pessigolles. Ja ha començat a agafar joguines i acostar-se-les a la boca per després aixafar-les amb aquestes genivetes que té. És un bebè molt dolç al que sempre li venen de gust els bracets sigui l'hora que sigui. Li agrada el contacte i quan l'acarones posa una cara de satisfacció que és difícil imaginar si no la veus. També és molt "xerrarire"! Passa moltes estones fent sorollets intentant cridant l'atenció... Vaja que ja comença a mostrar mica a mica el seu caràcter i després d'aquests mesos crec que ens comencem a conèixer ja bastant.

El Biel em té boja de contenta i és que com sempre dic és la peça que em faltava per tenir una família completa (vaja, el que jo considero família completa) i me l'estimo amb bogeria. Em fa riure, plorar, entregar-me i sentir allò tan especial que sentim les mares quan tenim el nostre bebè en braços.

He de dir que, de vegades, em sento una mica culpable perquè sóc conscient que durant l'embaràs no li vaig donar tota l'atenció que es mereixia i és que en molt moments vaig tenir sentiments molt contradictoris. Per sort ara tinc tota la vida per compensar-lo.

Feliç cumplemes Biel!

divendres, 4 de febrer del 2011

XOCOLATA

Des de fa unes setmanes em sento com una autèntica "yonkie" de la xocolata...

A mi la xocolata no m'ha agradat mai massa especialment. Ja de petita no mostrava cap interès per aquest dolç ja que sempre he tirat més per lo salat però d'un temps ençà que estic totalment enganxada!

A casa sempre hi ha xocolata perquè al Jordi li agrada i a l'Andreu també. Per tant, sempre ho he sabut que hi havia a l'armari (com per no saber-ho si la compro jo) però no ho tenia present. Ara però és com si tingués una petita veueta que em crida en quant acabo de dinar. La molt punyetera em diu: "està allà", "que bo està", "aixeca't i agafa un trocet"...

I jo lluito contra la veueta perquè em sobren 12 quilos i la xocolata no és una bona aliada a l'hora de perdre'ls però al final acabo cedint i agafo un trocet i me'l menjo. Sóc dèbil!

Avui he decidit que s'ha acabat la xocolata diària així que, de moment, li he donat a l'off a la veueta. Ara a veure si supero el meu punt més àlgid de "mono" que ve tot just després de dinar.

dimecres, 2 de febrer del 2011

Jugant a cotxes

Ahir a la tarda vaig estar jugant a cotxes amb l'Andreu (per variar). Vam posar benzina als cotxets a través d'una canyeta de les de beure, vam fer un pàrquing i un túnel amb peces, una rampa perquè els automòbils baixessin. Vaja, vam estar jugant a coses de nois...

La veritat és que si fa uns anys m'arriben a dir que tota la meva imaginació es centraria en invents destinats a que mini-cotxets xoquin hagués pensat que ni de broma acabaria fent coses així i molt menys divertir-me alhora però el cert és que m'ho passo bé.

No puc negar que quan he d'anar a comprar regals pel nen sempre se me'n va la vista cap al passadís rosa. No puc evitar mirar les nines, les Hello Kitty, les cuinetes i totes aquelles joguines que van en capses liles, vermelles, roses... I quan estava embarassada del Biel encara havia arribat a pensar que potser podria passar per aquell passadís per endur-me alguna nina per pentinar-la a casa però la cosa no ha estat així i tampoc és tan traumàtic.

M'agrada passar temps amb el meu nen gran. M'agrada jugar a cotxets, a fer túnels, a futbol i a tots aquests jocs de nois perquè em permeten passar estones divertides amb el meu fill i perquè no hi ha res millor en aquest món que donar-li estones de felicitat i diversió amb la seva "mami" que l'estima tant i tant.