dissabte, 30 d’abril de 2011

Les ulleres fins el cul!

Portem ja unes setmanes en que les nits són horribles! En Biel arrossega un refredat que se m'està fent etern. Aquest refredat evidentment ve acompanyat dels típics símptomes com tos, mocs i la falta de son per part dels pares.

Tant en Jordi com jo passem la nit amunt i avall perquè a la que es nota un moquet ja plora. A més no ens ho podem prendre amb calma perquè com l'Andreu i ell dormen junts hem d'arribar abans que el desperti. Les passejades cap a l'habitació doncs es converteixen en carreres (de vegades d'obstacles si hi ha el gos per allà) i jo estic esgotada.

Moltes nits acaba dormint amb nosaltres però aleshores tampoc dormo massa bé perquè o dona patades o m'estira dels cabells o tinc por d'aixafar-lo i acabo dormint qual contorsionista. Vaja que tampoc és una bona solució.

La veritat és que ara que hi penso portem sis mesos (gairebé set) en que haurem dormit... dues o tres nits com a molt seguides? En Biel pel dia és un angelet però per la nit es transforma en el monstre de l'anti-son i quin és el resultat? Que estic cansada i que m'arriben les ulleres fins el cul!

dijous, 28 d’abril de 2011

Nervis...

Dilluns sabrem a quina escola anirà l'Andreu i jo ja començo a estar molt nerviosa! Fins ara m'ho estava prenent amb filosofia però quan queda tan poquet ja començo a sentir com els nervis em mengen l'estomac.

Ja conec tres famílies que es troben en la mateixa situació d'incertesa que nosaltres i vulguis o no això et fa estar com una mica més acompanyada en aquests moments de nervis però tot i així no puc evitar que pel cap em rondin moltes coses. A més confesso que tinc por i és que per molt exagerat que sembli anar a petar a una escola o una altra pot alterar d'una manera brutal la nostra rutina (encara no entenc com Granollers és zona única).

Només espero que aquests dies passin ràpid i saber alguna cosa ja perquè el no saber em mata!

dimecres, 27 d’abril de 2011

Diego y Tadeo

Aquests són els noms dels fills d'en Miguel Bosé!

Ahir va saltar la notícia en un programa de cotilleos i a les poques hores ell mateix ho confirmava. És pare de dos bessons que ha aconseguit tenir gràcies a una mare de lloguer (nota mental: escriure sobre les mares de lloguer en un altre post, avui no toca).

Me n'alegra molt llegir notícies com aquestes. Primer perquè en Bosé m'encanta (per si algú no ho sabia encara) i si ell és feliç doncs mira, estic una mica més contenta i segon perquè ja era hora que els homes puguin tenir les mateixes possibilitats que una dona quan aquesta és soltera i vol tenir fills sense tenir parella ja sigui per voluntat pròpia o perquè les coses li han anat així.

Hi ha qui es posarà les mans al cap perquè per molt que anem de moderns encara vivim en una societat molt "carca" i que un home o una dona decideixin enfrontar una maternitat o una paternitat a soles es mira com una cosa d'un altre planeta i si aquesta dona o aquest home són gays aleshores ja no és d'un altre planeta, aleshores ja és pecat i Déu ens agafi confessats perquè on anirem a parar?

Doncs a mi em sembla bé. Aquests nens tindran un pare que els podrà donar moltes coses que altres nens mai tindran i no parlo només d'atencions i un nivell econòmic alt sinó de l'amor que els hi pot donar una persona que els ha desitjat i ha lluitat per a tenir-los.

De vegades per a tenir fills només es necessita ganes de tenir-los, ganes de saber què és ser pare o mare, ganes de donar tot l'amor que tens guardat en aquell calaix que saps que només obriràs quan tinguis fills, ganes d'entregar-te a una persona que ha sortit de tu i que has desitjat amb totes les teves forces, ganes i més ganes! I què més dona si ho vols fer sol, acompanyat, si ets gay, lesbiana, heterosexual o asexual?

Felicitats Miguel!

dilluns, 25 d’abril de 2011

Els meus ninos!

Cada dia estic més contenta d'haver tingut dos preciosos fills.

dilluns, 18 d’abril de 2011

Guapo

Sé que no sóc gens objectiva però i què? GUAPÍSSIM!

diumenge, 17 d’abril de 2011

A l'estiu... Terrasseta?

Quan comença a fer calor i passo pel costat dels bars no puc evitar pensar en les terrassetes. Com venen de gust a l'estiu! Per fer un gelat, una orxateta, unes tapetes, el que sigui! Aquest any però no sé si serà igual i és que les terrassetes s'han convertit en autèntics "fumaderos". Ara les terrasses estan plenes de gent que fuma i fuma i, per tant, no s'hi pot estar.

Jo sóc ex fumadora (vaig deixar de fumar quan vam decidir anar a buscar l'Andreu) i mai no he pogut entendre la falta de respecte d'alguns fumadors cap els que no ho són. Amb això no vull dir que tothom que fumi sigui igual però sí que és cert que hi ha moltíssima gent que quan encén una cigarreta no mira si molesta, si no molesta, si hi ha criatures a les que el fum els hi dona en els morros... Vaja, que només miren si a ells els hi ve de gust i amb això ja n'hi ha prou.

No entraré en la llei antitabac perquè no sé si estic d'acord o no (almenys abans alguns borratxos estaven recollidets dins el bar i no pel carrer com ara) però sí que entro en la llibertat de les persones. No deixar fumar és anar en contra de la llibertat de les persones? I empassar fum de tothom i no poder dir ni "mu" no ho és?

Sigui com sigui em sembla que aquest estiu em quedo sense terrassetes!

dimarts, 12 d’abril de 2011

Bravo Rigau!

La consellera d'educació ja ha anunciat quines mesures es prendran de cara a l'any vinent en matèria d'educació i la veritat és que ja no sé si riure o plorar.

No sé si els polítics es pensen que som idiotes o bé els idiotes són ells i es creuen les seves pròpies mentides però lo d'aquesta dona és de cinema. Resulta que aquest proper any hi hauran 15000 alumnes més però es treuen mestres. Això com s'entén? Bueno, clar, segons ella no es treuen mestres perquè es manté la plantilla i jo em pregunto com es podrà mantenir la mateixa plantilla si treuen la sisena hora o fan treballar més hores als mestres que ja hi ha?

No em cansaré de repetir una vegada i una altra que no sé si estic més disgustada com a mare o com a mestra perquè per les dues bandes rebo. Clar que com a mare la cosa em dol molt més perquè es tracta dels meus fills i tot el que els toca a ells em deixa el doble de tocada a mi.

Però clar, no ens enganyarem, tenim una feina que està en tot moment supeditada als capricis del politicucho de torn i això és i serà sempre així. Avui però m'ha molestat especialment una cosa... Quan he anat a mirar algunes edicions digitals per a informar-me sobre el que passa amb educació he trobat alguns comentaris que m'han posat els pèls de punta!

Ja hi ha gent que aprofita per ficar cullerada i dir coses com que per què ens queixem si vivim molt bé, que ui pobrets mestres se'ns cauran les ungles de treballar tant i, evidentment, el recurs més utilitzat... Què més volen els mestres si tenen dos mesos de vacances!

I jo ja n'estic farta del tema dels dos mesos de vacances! Estic farta que fins i tot amigues meves em diguin que vivim molt bé, que què més volem i altres xorrades varies. Mai he negat que tenir dos mesos de vacances és un privilegi però i totes les hores extres que faig durant el curs i ningú em paga?

Podria començar a enumerar totes les coses que faig de més a la meva feina com colònies (paguen 100 i pocs euros per estar 3 o 4 dies fora de casa i a més els paguen l'any següent), excursions, hores extres per a corregir, preparar classes, festivals, sortides, buscar materials, atendre pares i mares, reunir-me amb psicòlegs i gairebé la majoria de coses les acabes fent a deshora. Quan tothom es pensa que estic a casa meva! I em deixo coses...

Ser mestra no et fa milionària com molta gent es pensa. Ser mestra no t'omple les butxaques, t'omple el cor perquè és una feina vocacional perquè ser mestra implica preocupar-se per aquells nens que durant un curs són teus. T'amoïnes pels seus problemes, per si estan bé, per si estan malament i a sobre intentes que assoleixin objectius curriculars mentre lluites per a que siguin personetes de profit. T'agrada que tinguin interessos, que estiguin motivats, que aprenguin valors... T'amoïnen tantes i tantes coses del teu grup-classe que també ens haurien de comptar les hores extres que passem pensant en ells!

Sembla que avui dia una s'hagi de justificar per haver triat una professió que abans era respectada i ara cada vegada està pitjor vista i jo només puc dir que si tan fàcil és i tan bé vivim per què no s'hi dediquen tots aquells que la critiquen?

divendres, 8 d’abril de 2011

Els nens són de les mames

Això sempre m'han dit una vegada i una altra com intentant consolar-me pel fet que no tinc cap filla (consolació que no necessito perquè no negaré que m'hagués fet gràcia una nena però amb els meus dos nens estic més que encantada!) i fins fa unes setmanes no m'ho acabava de creure.

L'Andreu sempre ha sigut del papa. El papa aquí, el papa allà, vull que vingui el papa... I no és que em molestés la cosa però sí que tenia com una miqueta d'enveja perquè coi! Jo també vull que em demani, que estigui per mi... Així que ¿no querías caldo? Toma tres tazas!

Des de fa unes setmanes aquí que l'Andreu no em deixa ni un moment. Tot és la mama! La mama és guapa, trobo a faltar la mama (tot i estar asseguda al seu costat), la mama és meva, jo sóc el nen de la mama, la mama és la meva novia, vull que em faci la llet la mama, la mama em vesteix, la mama em desvesteix, la mama m'explica el conte, la mama i la mama i la mama TOT!

No sé ben bé si és que el meu petit que ja no és tan petit ha entrat en el famós "complejo de Edipo" o que està gelós pel germanet (això últim em costa més de creure perquè ara ho porta genial) però la qüestió és que m'he convertit en l'eix central del nen.

A mi al principi m'agradava la situació. Ja tocava que el meu fill estigués per mi també però reconec que ara estic una mica esgotada. Jo ja miro de dedicar-li moltes estones. La de vegades que em llenço al terra a jugar a cotxets! Però ara ell mai en té prou perquè la mama "és meva" i això implica estar per ell quan, com i on ell vol.

I ara la meva missió (qui m'ho anava a dir) és que estigui més pel papa que també se l'estima molt i a veure si així la mama pot respirar una mica entre abraçada i abraçada.

dilluns, 4 d’abril de 2011

Passa el temps

L'altre dia mentre sopàvem vaig mirar l'Andreu i vaig tenir la sensació que havia crescut de cop. No és la primera vegada que em passa, és com si durant el dia a dia no m'adonés de com s'està fent de gran però de sobte un dia me'l miro i zas! Li veig la carona més gran, el veig més alt i és com si de cop i volta me n'adonés de tot el temps que ha passat des que va néixer.

La mateixa sensació la tinc amb el Biel tot i que la cosa no és tan evident perquè ell encara és petit i, per tant, els canvis no són tan notables o almenys a mi no m'ho semblen a dia d'avui.

L'altre dia vaig tenir aquesta sensació en una quedada amb les mamis. Recordo que quan ens vam conèixer només una d'elles havia tingut ja la seva nena. Totes les altres anàvem amb les panxes i parlàvem de com seria el part, els noms dels nens, les coses que ja els hi havíem comprat, el que ens deia la gent sobre l'embaràs... I ara com per art de màgia els nens ja són aquí, juguen junts, tenen les seves pròpies converses, es fan petons, es barallen, veuen pelis junts i és en aquests moments quan una se n'adona que el temps passa molt ràpid i que quan tens fills encara te n'adones més perquè és com tenir un petit rellotge que et va marcant els dies, els mesos, els anys...

El temps passa volant però s'ha de reconèixer que també és impagable veure'ls créixer, fer-se grans i, per sobretot, veure que hi ha amistats que perduren en el temps i tant de bo que els nostres fills es facin grans compartint tot el que comparteixen ara i més.

divendres, 1 d’abril de 2011

Cotxet de "nen gran"

Dimecres (crec que va ser dimecres) vaig fer el canvi de cotxet pel Biel així que vaig aparcar el Carrera que pesa 20 mil quilos (o almenys a mi m'ho sembla) i vaig agafar ja el Maclaren.

Recordo que a l'Andreu li vam fer el canvi abans dels 6 mesos perquè a l'altre cotxet gairebé no hi cabia! Sempre ha estat un nen molt llarg i allà anava incòmode així que abans dels 6 mesos vam comprar el Maclaren i ostres! Que bé ens va anar.

Ara amb el Biel he trigat una mica més perquè tot i ser un nen grandot és més menut que l'Andreu i no anava malament a l'altre passa que jo sí que pateixo dur un cotxet tan gran ja que la pujada per anar a l'escola bressol de l'Andreu cada vegada em costava més.

Bé, doncs fet el canvi i per pura curiositat vaig decidir buscar per internet opinions sobre quan fer el canvi d'un cotxet a una cadira de passeig i com sempre vaig trobar opinions per tots els gustos. Hi ha des de qui posa que va passar el nen als 3 mesos perquè estava fins el monyo de dur un cotxet tan pesat fins a la que diu que és una barbaritat dur el nen en una cadira de passeig abans dels 18 mesos.

Després de llegir els comentaris, vaig tancar l'ordinador i me'n vaig anar tan contenta amb el meu nen de 5 mesos llargs dins la cadireta de passeig.

Això em fa pensar en com he canviat des de l'Andreu fins ara. Amb l'Andreu tot m'amoïnava, tot el que llegia em feia dubtar, sempre insegura, sempre buscant altres opinions... Ara no és que vagi de sobrada perquè sóc de les que pensa que sempre es pot aprendre molt llegint o, sobretot, escoltant altres mares però és cert que les coses me les prenc d'una altra manera. No pateixo tant, estic més segura i les segones o terceres opinions em donen bastant més igual. Ja no m'afecten tant les opinions que pugui llegir per internet i em sento millor la veritat.