dissabte, 30 d’agost de 2008

En dos dies...

Sabré quin és el meu horari pel proper curs i el cert és que estic força nerviosa...

Aquest any continuo destinada a Cubelles (maleit el dia que em va tocar allà) i, per tant, he demanat una mitja jornada ja que, del contrari, no veuria gairebé el petit Andreu.

Ara depenc de la bona voluntat del centre i del que hagin decidit "fer amb mi". Jo vaig demanar que em compactessin l'horari al màxim però no sé si m'ho hauran concedit...

Dilluns al matí aniré a claustre i allà sabré el meu horari i a partir d'aquí en Jordi i jo muntarem la gran logística d'horaris de la llar d'infants. Mare meva que complicat això de tenir fills!

De tota manera sempre hi ha alguna cosa positiva i és que hi ha unes noies molt maques de Barcelona destinades a la mateixa escola que jo. Unes noies que tan sols vaig veure dos dies el curs passat però que em van donar el seu telèfon i ara m'han garantit un "foradet" dins el seu grupet del tren. Sort que la vida sempre et dóna una de cal i una de sorreta perquè sinó seria força difícil tot plegat.

dimecres, 27 d’agost de 2008

A València


L'Andreu, en Jordi i jo hem passat uns dies a València i el cert és que la cosa ha anat bé però podria haver anat molt millor...

Hem estat allotjats a l'hotel Muralleta que es troba a Riba-Roja de Túria (un poble petit i mort però amb un riu molt gran i, com tots, preciós). L'hotel és molt maco però al costat hi ha un galliner. Ja us podeu imaginar les nostres nits sentint els petits "Pavarotis" des de les cinc del matí!

Durant aquests dies hem visitat València capital, Alboraya i la Ciutat de les Arts i les Ciències. València capital a mi, personalment, no m'ha acabat de fer el pes. No l'he trobat massa maca i, a més, fa moooolta calor!

La Ciutat de les Arts i les Ciències està força bé. L'arquitectura és impressionant i a ningú no deixa pas indiferent. L'oceanogràfic també està bé, veure animalons a mi m'encanta i m'ho vaig passar força bé. El museu Príncep Felip també és distret, tot i que algunes exposicions no maten i no hi vam dedicar massa temps. L'hemisfèric ens hem quedat per veure'l i es que va arribar l'hora del biberó i ja se sap que "donde hay patrón no manda marinero" i en aquest cas el "patrón" és el nostre nadó.

Alboraya és molt maco! Un poble coster...hi ha bona orxata i és un bon lloc per anar a fer el xafarder.

Potser el pitjor record me l'enduc de la B q jo anava tota contenta per veure-la i ens en trobat que no hi ha hagut cap interès. Ens hem vist poques hores i de pressa i corrent. La veritat és que, de vegades, no entenc la gent...tant insistir perquè hi anéssim i ara que per fi anem és com si fóssim uns estranys o uns simples forasters. Jo quan ve gent a veure'm m'esforço i faig tot el possible perquè se sentin bé però estem al de sempre...no tothom és com jo i hi ha gent que no s'esforça gens. Dec ser jo que sóc molt bleda però bé, crec que qui s'equivoca no sóc pas jo, són ells!

dissabte, 23 d’agost de 2008

Morena mía

Avui us deixo un video-clip per animar-vos el dia (o no). Ja sabeu...jo i el Miguel Bosé, la meva gran passió queca!

Aquí teniu "Morena mía". Us he buscat el video-clip nou amb la versió actualitzada en la que canta amb la Julieta Venegas però no l'he trobat! Ooooohhhh!!!

dimecres, 20 d’agost de 2008

The office


Els que em coneixeu ja sabeu que estic enganxada a un número força elevat de series. El cert és que és un vici això de les series, baixes una i després ja no pots parar.

Veure series és una bona manera de desocupar la ment en alguns moments del dia i, a més, no has de suportar la programació de les diferents cadenes de televisió que cada dia fa més fàstic ja que, posis la cadena que posis, sempre acaben o parlant del Paquirrín i se mare (que ja veus tu a mi el que m'importa) o furgant en vides de persones que acaben de patir una desgràcia i amb tota la fredor del món els hi pregunten coses de l'estil: ¿y usted que pensó cuando vio a su hijo muerto en el arcén? però bé, aquest és un altre tema...

Jo volia escriure avui sobre el meu últim descobriment, la serie The office. El cert és que m'ha costat enganxar-me però ara no la deixaria de veure. The office tracta del dia a dia d'una oficina força peculiar on no falten el "jefe" tarat, el pilota, la "rareta"...en fi, hi ha una barreja explosiva que és massa.

Això si, el millor és el "jefe". No he vist personatge més insuportable, pesat, barruer, ximple i un llarg etcètera de coses negatives en tota la meva vida. És un pesat de nassos que els pobres treballadors suporten com poden. És tan i tan pesat que quan vaig veure els dos primers capítols vaig dir que no podia suportar veure-li la cara més i no vaig voler veure més la serie però en Jordi l'ha continuat posant i, mica a mica, m'ha acabat agradant i, fins i tot, he descobert que el gran barruer té un bon fons i és (com dic jo sempre) de bona pasta.

Suposo que és com a la vida real, no? no tothom és com pots pensar en un principi i darrera d'una façana impecable pots trobar un cor fred i dur mentre q darrera d'una façana destralera pots trobar la millor persona del món.

dilluns, 18 d’agost de 2008

Revisió dels sis mesos


Avui he dut l'Andreu a fer la revisió dels sis mesos i el meu nen està fet tot un homenot. Ja pesa gairebé 9 quilos i fa 72 cm. Ja m'han donat les pautes per començar l'aventura de la verdura i en quant tornem de Vàlencia ens posarem.

Sembla mentida que ja hagi passat sis mesos des que el vaig tenir! Si tanco els ulls sembla q em vegi a la sala de parts, amb ell sobre la meva panxota i jo plorant i plorant.

Han passat sis mesos i encara de tant en quan el miro embobada i em sembla mentida el que en Jordi i jo hem creat. El trobo tan maco i tan perfecte que em sembla que és el fill que jo sempre havia desitjat.

Això de ser mare és molt dur però alhora tan i tan maco que costa poder-ho expressar. Només fa sis mesos que conec l'Andreu però només ell sol la vida m'ha canviat i es que és tan maco, tan dolç i tan tendre que me'l menjaria a mossegadetes i no deixaria ni els pels del cap!

diumenge, 17 d’agost de 2008

El meu avi


Avui hem celebrat l'aniversari del meu avi. Avui el meu avi fa 78 anys!

El meu avi és un home "chapado a la antigua", un home "dels d'abans".Potser com a marit no és el millor però com a avi és un tresor.

D'ell en tinc molts i molts records...de petita em duia amb ell i la meva àvia a pescar, deixava sobre una pedra les patates bullides que posava al seu am i jo anava pel darrera i me les menjava mentre ell feia veure que no s'havia adonat. Passada poca estona venia i amb cara de dubte deia: Ai, em desapareixen les patates i no sé pas què ha passat! També el recordo a la sortida de l'escola, esperant-me a la vorera de davant amb els braços creuats, sortia i li donava la maneta i marxàvem plegats...Quan treballava a la SEAT li donaven tarrines de codony per berenar i ell les guardava a la butxaca per a que jo me les pogués menjar...tinc tants i tants records del meu avi que només per ell ja m'agrada recordar.

És ara i encara de tant en quan sec a la seva falda i li dic que sóc la seva neta preferida i ell fa cara de circumstància i diu que de preferit no en té cap, que per a ell tots els nets som iguals però m'explica la meva àvia que quan surto per la porta sempre diu: mira la bandarra com ho sap.

El meu avi no és un home perfecte i de defectes en té per quedar-se, donar i regalar però com a avi és el millor del món i em dóna tot el que un avi ha de donar!

dijous, 14 d’agost de 2008

Uns dies a La fàbrica


No, no he marxat uns dies a treballar a la SEAT ni rés per l'estil...La fàbrica és el nom de la casa rural on hem estat allotjats en Jordi, l'Andreu i jo des de dilluns passat fins avui mateix.

La casa rural es troba a Senterada , un poblet situat a les portes de la Vall Fosca. El cert és que la casa està molt i molt bé. Les habitacions són força maques, el tracte dels amos de la casa és molt bo, el preu no és excessivament elevat, l'entorn és preciós i, a més, a la casa hi ha molts animalons (cosa que, personalment, m'encanta).

Durant aquests dies hem fet excursions a Tremp on hem passejat pels seus carrers.

Sort on hem gaudit dels seus racons i on NO he comprat loteria :-P

i El Pont de Suert un indret una mica llunyà però on sens dubte hi val la pena arribar.

També hem pogut fer la caminada pel Congost de Montrebei que tantes ganes tenia de fer el Jordi.

El cert és que ho hem passat molt bé i el millor és que hem pogut tornar a disfrutar d'uns dies en familia que potser és el que més s'agraeix i el que el dia a dia impossibilita més.

dissabte, 9 d’agost de 2008

La visa treu fum!


Porto uns dies que no sé si trucar als bombers...la meva targeta està incendiària, cremada, treu fum i es que tenir un fill és tan car!

Avui hem anat a comprar-li a l'Andreu una cadireta de passeig (l'altre cotxet em té l'esquena baldada i no puc ja amb ell) i pam! 130 euros. També hem comprat bolquers (23 euros), tovalloletes (14 euros), potitos (més o menys a 1 euro la unitat), galetes milupa sense gluten (1 euro i poc)...I això només avui perquè segurament en uns dies tocarà gastar o bé per la pomada del culet o per roba (que es queda enana per moments) o per sabó o per mil i una cosa més i les pitjors despeses que començaran en breu...l'escola bressol (uns 400 euros mensuals), les sabates quan camini...

Rés que jo tot això ho pago ben agust perquè és tot pel meu petit però realment és una vergonya que, avui dia, no tothom pugui complir el somni de ser pares només perquè no té prous calers com per passar el mes. La vida està caríssima i quan tens un fill encara te n'adones més...però ui, de que em queixo¿? si m'han donat el xec bebé! Uf! 2500 euros, amb aquest dineral quantes coses faré...a veure que hi pensi...ah si, pagar llar d'infants uns cinc mesos més o menys!

Els diners sempre són benvinguts però els serveis per als nens encara ho són més. Que es deixin de xecs bebé que només serveix per tapar boques! Que ens possin més llar d'infants i que baixin els preus de menjar, roba i bolquers!

dimecres, 6 d’agost de 2008

Com era jo...


Fa 20 anys: Una nena "rechoncha" jaja!! No recordo gaire cosa més...q trist, no?

Fa 10 anys:
Mooolt joveneta! Tenia 18 anys i em pensava que em podia menjar el món. Començava a viure les meves primeres farres i pensava que no hi havia res millor que una nit amb les amigues a la disco o a casa fent festa de pijames.

Fa 5 anys: Estava a punt d'acabar la carrera i encara passava més estona al bar que a la classe. Encara pensava que no hi havia rés millor que passar una bona estona amb les amigues (si, m'ha costat assentar-me i què¿? :-P)

Fa 1 any: Doncs era una persona amb una gran ilusió i alhora una gran por i tot per una mini-personeta que duia a la panxa. Ja havia conegut en Jordi i la meva vida havia fet un gir de 180 graus!

Ahir: Era una mare atavalada pel seu fill que no parava de cridar, una amiga que parlava amb d'altres a través del foro, una dona que desitjava que el seu marit tornés a casa i una noia que intentava mentalitzar-se per perdre quilos.

Avui: Sóc tot el que era ahir més una amiga contenta per retrobar-se amb una altra després de molt i molt de temps.

Com heu pogut imaginar això és un meme que he trobat mentre navegava (li estic donant temps al Jordi per a que jugui a la DS) i li paso a la Mirashka , a l'Emma , a mipetisa i a amarbe (si ho voleu fer clar que no obligaré pas a ningú :-P)

PD: A tu Jordi no te l'he passat perquè ets un ranci!!

Amistats


Dissabte va arribar a Barcelona l'O (ara jo també posaré inicials com la Mirashka :-P). L'O i jo hem estat amigues des d'abans de nèixer ja que les nostres mares ens passejaven pel parc quan encara ens duien a la panxa. L'O i jo vam compartir moltes coses! Anàvem a la platja juntes a agafar petxines, ens quedàvem a dormir una casa de l'altre, menjavem crispetes al sofà mentre veiem una peli...tot això va acabar quan l'O i la seva familia van marxar de Barcelona per començar una nova vida al poble d'on era la seva mare.

El més curiós és que van acabar aquestes petites aventures però en cap cas va acabar l'amistat. Ella ha continuat venint a Barcelona i sempre que ho fa em truca. El millor és que quan ens tornem a veure, hagi passat el temps q hagi passat, sembla que no ens haguem separat mai i ens continuem explicant coses i recordant experiències passades com si fes dos dies que encara erem a la sorra de Castelldefels buscant petxines.

Aquesta mena d'amistats m'agraden perquè em demostra que les persones que hi són de veritat sempre hi són i no importa la distància física perquè emocionalment sempre tenen un trocet del teu cor agafat i, segurament, elles també et tenen reservat un trocet del seu.

Jo tinc força amigues, conegudes, companyes o com li volguem dir i la veritat és que totes són molt diferents...Tinc, per exemple, la S. La S és una auténtica personalitat! És despistada i pasota! Truca molt poques vegades i quan ho fa sempre comença demanant perdó perquè no ho ha fet abans. Jo al principi no l'entenia però ara ja la conec i no m'importa que sigui així perqué sé que ella hi és i en el moment que la necessiti no dubtarà en fer-me un cop de mà en el que jo necessiti. Amb la S ens uneixen anys i anys d'amistad i d'experiències passades, hem madurat juntes i suposo que tots aquests anys han fet que ens agafem molt carinyo. Mai oblidaré com es va posar a plorar quan va entrar per la porta de l'habitació de l'hospital quan vaig tenir l'Andreu, ni com em va abraçar ni com es va mirar aquell nen que li semblava mentida que fos el meu fill.

També tinc l'amistat de la N. La N dona imatge tota contraria al que és! sempre parla de xampús, cosmètica, roba i "cosetes" de dones però si la coneixes una mica de seguida te n'adones de la profunditat dels seus sentiments. És carinyosa, sensible i divertida. Amb ella sempre m'ho he passat molt bé. És una d'aquelles persones que et fa veure la vida amb un somriure i de la que no et separaries mai!

Una altra gran amiga és la B. Tot i que està lluny també sempre mantenim el contacte. Ara espera el seu primer fill i sempre que parlem ens confesem la ilusió que ens faria poder estar juntes per compartir el creixement dels nostres nens! Ella és sincera i optimista i molt molt maternal. Jo me n'alegro molt de tenir-la tot i que m'agradaria més tenir-la més al costat!

Puc parlar també de la M. Amb la M hi ha una relació estranya...gairebé mai no ens veiem tot i que els seus missatges sempre acaben amb un: a veure si ens veiem aviat. Suposo que ja no estem connectades com fa uns anys però aquest final de missatge és una bonica manera de saber que no volem posar punt i final.

Apart d'aquestes amistats ara també en tinc d'altres com les d'algunes de les meves estimades mamis. La M A amb la que tinc moltes coses en comú, de la que puc aprendre cada dia, a la que admiro pel seu valor i amb la que em sento molt, molt agust. La L, sempre disposada a fer-te un favor, a escoltar-te, a dur-te a qualsevol lloc. L'E tota ella un personatge, sí senyor! divertida, alegre, desenfadada i amb un gran cor. Mai no li he dit (possiblement ho llegirà) però té una manera de ser que és tal i com m'agradaria ser jo! La M tan enfeinada amb els seus dos amors i tot i així sempre ens fa un lloc, la S amb la que he compartit molts i molts moments i a la que trobo a faltar des que ha tornat a treballar...

També hi ha conegudes com la M, l'E, la C, la R...amb les que hi ha un mail de tan en quant i tot i que no hi ha una amistad consolidada sí que hi ha un carinyo i una mena de solidaritat.

El més maco de totes i cadascuna d'aquestes persones és que totes i cadascuna m'ha ensenyat una part de mi mateixa que potser no hagués vist mai jo i el més important és que et fan sentir que sempre hi ha algú amb qui comptar en algun lloc.

diumenge, 3 d’agost de 2008

Uns texans


Mai havia pensat que uns texans em podrien deprimir tant...

Ahir vaig anar a Mataró Park a comprar-li llet al petit i, de pas, em vaig mirar texans. Els texans sempre han estat una peça de roba indispensable al meu armari i des que em vaig quedar embarassada que no els he tornat a utilitzar.

Després de mirar i re-mirar vaig trobar uns texans força monos, els vaig agafar i vaig anar cap el provador. Quan em vaig veure amb ells em van entrar ganes de plorar! Però com m'he quedat? Aquest cos no és el meu cos! Estic horrible! Més grassa! Més ample! Les carns em pengen! Quina depresió!

Em vaig endur els texans perquè són monos, perquè no en tinc caps, perquè necessito uns pantalons llargs per alguns dies que hem de marxar però aquests texans m'han posat de front amb una dura realitat i és que he perdut el meu cos i no sé si mai més el tornaré a recuperar.

Potser sona dramàtic, potser una mica exagerat però avui em miro al mirall i només tinc ganes de plorar. Ja sé que se'm passarà però, de moment, l'esgotament per no dormir i la visió del meu cos amb els texans m'han deixat molt baixa de moral.