dimecres, 31 de desembre de 2008

Últim dia de l'any

Avui és l'últim dia de l'any 2008 i suposo que tocaria fer balanç però avui no puc... ho he intentat però el naixement de l'Andreu fa ombra a tota la resta de coses bones que han passat i oculta les no tan bones.

Acaba l'any i tinc tot el que puc demanar. Un nen preciós i sa, un marit que m'estimo i que m'estima molt, família, amics i molta gent al meu costat.

Aquest 2008 ha estat un any bo. Em conformo amb que el 2009 sigui igual :-)

Bon any per a tothom!

diumenge, 28 de desembre de 2008

On són els nostres bebès?


Ahir en Jordi, l'Andreu i jo vam quedar amb les noies, els seus marits i els seus nens. Com sempre ho vam passar molt bé però una pregunta em voltava pel cap mentre veia jugar els petits. On són els nostres bebès?

Fa dos dies totes anàvem amb el biberó o controlant les tomes de pit i ara totes amb cullera en mà i un bon taper per dinar, berenar i alguns ja, fins i tot, per sopar. Sèiem i xerràvem mentre ells dormien el cotxet o en els nostres bracets. Ara ja juguen a una punta del menjador solets!

Estan tan grans... La La ja camina soleta i, fins i tot, et fa ralet ralet! L'E fa palmetes tota contenta i la M s'aguanta dreta i fa algun q altre paset. La Li gateja que se les pela i busca mobles per posar-se de peu, L'I està molt gran i diu maaaa maaaa amb una gràcia que ens feia "tronchar". Fins i tot el petit N ja no vol estar estirat. Vol q l'aguantin de peu que és com un nen gran ha d'estar. I q dir del meu petit? q ja no vol parar. Es mou per aquí i per allà i ha après moltes cosetes q fan els nens grans.

On són els nostres bebès? si d'aquí res homenets i noietes seran. Quina tristesa i alhora quina alegria que tots els nens siguin i creixin tan sans.

Sempre penso que no vull tenir més fills. Ja prou malament ho vaig passar però si alguna vegada torno a caure sé el motiu pel qual serà i és ben fàcil la cosa... voldré tornar a tenir un bebè com el que he tingut i ara ja no tinc perquè s'ha fet gran.

dijous, 25 de desembre de 2008

Nadal


Avui és Nadal. Avui toca dinar amb la família, posar-nos fins dalt de menjar i dolços i agafar un quilet mínim. Avui toca compartir taula amb gent que t'estimes o, per què no dir-ho, gent a la que no t'estimes tant però forma part de la família...

A mi el Nadal m'agrada més quan, com avui, vaig a dinar a casa de la meva àvia. Per a ella el Nadal és un dia especial ja que, tot sovint, hi van els seus tres fills i hi som (sempre que podem) la majoria dels seus nets. M'agrada veure-la somrient i feliç perquè ens hem reunit. Alguns guarden només la compostura per ella però això li és ben igual i a mi també! Ella somriu i això ja m'està bé.

M'agrada veure com treu el caldo, l'escudella i la carn d'olla i com ho serveix mentre pregunta una i altra vegada si no en volem més. Ai aquestes àvies que mai ens troben prou plens!

A més aquest any encara estarà més contenta perquè hi serà l'Andreu! Sé que els meus avis m'adoren però al meu nen més. Els hi veig la cara d'emoció quan el miren i això m'encanta! La veritat és que no s'esperaven arribar a conèixer fill meu i, per tant, el seu besnét.

A mi també m'agradarà més el Nadal aquest any. N'estic segura! M'agradarà veure l'Andreu a taula assegut al meu costadet. Fent totes les moneries que ha après, deleitant-nos amb el seu somriure, els seus posats i la seva manera de fer...

Avui no sé per què faig balanç de moltes coses i penso que aquest any ha anat prou bé. Potser he perdut gent pel camí, potser he viscut enfrontaments, moments no massa agradables i, fins i tot, moments de plors i angoixaments però avui m'he llevat tenint al costat en Jordi, a l'altra habitació el nostre bebé. Avui vaig a casa dels meus avis que encara els conservo i es troben prou bé. També hi serà me mare amb la que no coincideixo gairebé mai en res però a la que m'estimo molt i sé que ella a mi també. Tinc amics que m'estimen i amb qui puc compartir moltes coses així que crec que seria egoista demanar res més.

Bon Nadal a tothom!

dissabte, 20 de desembre de 2008

Sinceritat? No, si us plau.

Cada vegada me n'adono més que la sinceritat no és una de les virtuts que més es valoren. Tothom s'omple la boca dient "a mi em pots dir sempre les coses a la cara" o "m'encanta la gent sincera" però no és cert.

Quan ets una persona sincera et trobes que molta gent et té per una mala persona. Les mateixes persones que t'adoraven et poden deixar d'estimar a l'instant i tot perquè els has dit el que per a tu és una gran veritat.

És una llàstima adonar-se dia a dia que a la majoria de la gent li agrada la hipocresia. A la majoria de la gent li agrada que li diguin que sí a tot de manera cega, que se li digui que ho fa tot bé i que mai no s'equivoca. A la majoria de la gent li agrada que li ocultin els pensaments negatius i si en algun moment se t'acut dir que no t'agrada com ha fet això o allò. Ai pobre de tu! perquè ets dolenta, ets una mala persona i no tens sentiments.

És cert que, en moltes ocasions, em falta diplomàcia. Jo no sé dir les coses per a que sonin bé perquè sóc persona emocional i tot sovint em deixo anar però aquí hi ha cap pecat? No és millor ser així que no pas de les que callen i et donen un sí amb un no amagat?

A mi m'agrada la sinceritat i de la mateixa manera que jo sóc sincera amb els altres m'agrada que els altres ho siguin amb mi. Com sabré que m'equivoco si mai no m'ho diu ningú? Com podré aprendre dels meus errors si penso que jo ho sé tot? Com puc resoldre malentesos si la gent els oculta?

dijous, 18 de desembre de 2008

Esperit Nadalenc

S'acosta el Nadal i aquest any sento que tinc més esperit nadalenc que mai.

No es que els anys anteriors hagi tingut res en contra d'aquestes festes però el consumisme, la gent omplint les tendes i empenyent per poder agafar les ofertes o comprar reis, tants dinars familiars (alguns per pur compromís) o el menjar-me el cap per saber què feia per reis m'havien impedit gaudir les festes al 100%. El cert és que totes aquestes coses no han desaparegut i continuen presents però aquest any les visc d'una manera molt diferent.

Per què? Perquè tinc el meu nen! Gràcies a ell tinc ganes que arribi la nit de Nadal per fer cagar el Tió. Gràcies a ell gaudeixo de passejar entre la gent perquè va somrient a tothom i aconsegueix tot sovint que li diguin cosetes, cosa que em fa sentir sumament orgullosa. Gràcies a ell no em fa mandra fer cua per comprar regals perquè mentre espero li parlo, el veig assajant els seus "no" amb el cap o li faig algun que altre petonet. Gràcies a ell el Nadal cada vegada serà més especial perquè vindran els reis, anirem a la cavalcada, anirem a dormir ben d'hora no sigui que arribin i encara ens trobin desperts...Tantes i tantes coses podrem fer! I es que gràcies a ell podré viure el Nadal a través dels ulls d'un nen, el meu nen!

dimecres, 17 de desembre de 2008

De vacances!

Per fi ha arribat el moment tan esperat! Vacances fins el 12 de gener. Ole!

Espero q el mal de coll que amenaça no arribi a consolidar-se que em faria molta ràbia!

dilluns, 15 de desembre de 2008

Tic, tac, tic, tac...

Ja queda ben poc per les vacances de Nadal i per tornar a sentir la ja mítica frase "que bien vivís los profesores".

dijous, 11 de desembre de 2008

Fama, a bailar!

Fa poc que ha començat un reallity d'aquests a que ens tenen acostumats les cadenes i al que l'any passat em vaig enganxar com si d'una droga es tractés.

Ha començat Fama i amb el programa ha començat la tertulia amb les mamis. Ja podem criticar els ballarins, riure amb la manera de parlar de l'Ullate, fer broma sobre el Rafa i els seus balls hot o criticar la Marbelys pq no sap més q cridar l'atenció...

La veritat és que el programa no m'aporta massa cultura però em fa passar una estona divertida que també està força bé. Això sí, el que realment m'agrada més de veure aquest programa és la tertulia posterior amb les mamis. Gràcies a un simple programa aconseguim estones de riure i de critiqueo on ens ho passem bé i oblidem una mica les nostres obligacions i preocupacions diàries i ens deixem endur per la superficialitat i el sentit de l'humor.

A més em fa recordar bons moments viscuts en l'anterior edició quan encara duia l'Andreu dins meu i veia Fama enganxada al teclat de l'ordinador per poder seguir el programa amb les noies a través del foro mentre em menjava una enorme bossa de mandarines. Quins records, quins moments! Visca Fama, el critiqueo i la bona gent!

dimecres, 10 de desembre de 2008

Només perquè em ve de gust...

I perquè no es pot tenir una àvia millor!

diumenge, 7 de desembre de 2008

Fira medieval de Vic

Anar a la fira medieval de Vic cada any ja és com una tradició per a mi i aquest any ha estat més emocionant perquè hem pogut dur l'Andreu amb nosaltres (bé, l'any passat ja va venir a la meva panxona però no és el mateix jeje).

El cert és que hi ha molta molta gent i es fa una mica complicat el poder gaudir de tot portant el cotxet però jo m'ho vaig passar molt bé. Hi ha paradetes d'artesania, de menjar... Com cada any hem comprat menjars molt bons que ens duraran uns quants dies a l'armari i unes hores a la panxa. Aquest any m'he quedat amb les ganes de comprar un quadre molt maco amb el nom de l'Andreu per posar-lo a la porta que al Jordi no li feia massa gràcia i al final no varem comprar i també m'he quedat amb ganes de veure moltes més parades que no hem pogut veure per la gent que hi havia. Què hi farem, tot no pot ser...

La fira està molt bé i és molt entretinguda però el que més m'agrada és compartir el costum d'anar a la fira amb el meu marit i amb el meu fill. Ahir ja m'imaginava l'Andreu d'aquí uns anys demanant que li comprem coses o pujat als camells que et donen un paseig o, fins i tot, practicant el tir amb arc.

M'agrada la fira però més m'agrada veure que ja tinc la meva propia família amb la que anar.

divendres, 5 de desembre de 2008

Revisió dels nou mesos

L'Andreu ja té gairebé deu mesos però encara no li havien fet la revisió dels nou mesos i avui tocava.

Està molt gran! Pesa una mica més de 10 quilos i fa ja 78,5 cm d'alçada. És un nen molt alt i grandot apart d'espavilat.

Jo segueixo encara amb la ja famosa preocupació pel tema de la fontanel.la però la pediatra diu que tot va bé així que haurem de fer cas i deixar una mica de banda la meva faceta de mare patidora.

Avui ens han donat noves pautes pel que fa a l'alimentació i es que l'Andreu és un nen gran que ja pot menjar gairebé de tot. Mare meva! fa dos dies estàvem només amb biberons i ara ja toca sopetes, purés i de tot. Com passa el temps... d'aquí res no me n'adonaré que ja estaré barallant-me amb ell perquè vol menjar un donut o un bollycao a deshora i em tocarà fer-li entendre que allò no toca.

Què ràpid passa el temps i que ràpid et quedes sense aquell petit bebé...