dimarts, 26 de juny de 2012

Ha acabat P3

Ja està, ja està fet... Allò que semblava tan llunyà ja ha passat i l'Andreu ha acabat el seu primer curs al "cole dels grans".

Miro enrere i em sembla ahir que patíem per si l'agafaven o no a l'escola que havíem triat i apa, aquí estem un any després parlant de tot el que ha fet i après el petit a l'escola.

Penso que arribat aquest moment cal valorar moltes coses del seu primer any però per sobretot he de dir que estic especialment contenta per com veig el nen a diari. Quan és hora d'anar a escola hi va la mar de content i feliç, mai no ha rondinat a l'hora d'entrar i sempre explica que s'ho passa d'allò més bé a l'escola quan surt. Vaja que és feliç allà i per a mi això ja ho és pràcticament tot!

Quan varem triar aquesta escola vam apostar per una educació no massa tradicional i en triar aquesta opció volíem bàsicament això, que el nen gaudís aprenent i crec que aquest objectiu està més que assolit. A mi a P3 no em calen idiomes, assignatures concretes (l'altre dia al parc una mare em deia que el seu fill a P3 té una notes desglossades per assignatures i em vaig quedar bocabadada)... Només em cal que el nen aprengui i estigui content mentre aprèn.

De moment (sempre dic de moment perquè mai no se sap) estem molt contents amb la tria perquè a més hem pogut participar tant en Jordi com jo de tot el seu procés d'aprenentatge d'aquest any. En Jordi va anar un dia a l'escola a explicar què fa a la seva feina, jo he participat a les tertúlies... I és una escola en la que els pares gaudim de llibertat per a participar tant com vulguem i això, què voleu que us digui? És un luxe!

A més, l'Andreu ha après moltes coses aquest any! Els seus gargots han començat a prendre forma i ja són persones o animals, ja sap escriure el seu nom, alguns nombres, sap moltes coses sobre el cos humà, les estacions... A mi em sorprèn a diari amb les petites grans coses que aprèn dia a dia.  Quan em va començar a parlar de Joan Miró gairebé caic d'esquena! És com una esponja amb ganes d'absorbir tot aquell coneixement que se li passa pel davant.

I totes aquestes ganes de descobrir i de conèixer les dóna l'edat però també les dóna tenir una bona mestra que sap motivar els petits. Que té paciència i que els guia en un any que pot ser molt dur per a ells perquè implica molts canvis. Aquest any l'Andreu ha tingut la Txell, una mestra que pel meu gust ha sabut fer molt bé la seva feina. Una mestra a la que el nen estima molt i si això és així és perquè ella ho val.

I res, aquest any ha passat P3 i el curs que ve toca P4 i ja no serà dels petits de l'escola i això va molt ràpid... Tant que fins i tot de vegades fa vertigen!


dijous, 21 de juny de 2012

Varicel·la

A la classe de l'Andreu hi ha una passa de varicel·la d'aquelles "chachis-chachis". Tan "chachi" que en un mes ja han caigut uns sis nens. Que es diu aviat...

Cada dia que porto el nen ens trobem les mares fent recompte de baixes per varicel·la i deixant anar tot tipus de comentaris. Fa molta gràcia veure com pensen unes i altres.

La majoria de les que tenen nenes estan desitjant que l'agafin. Hi ha una que, fins i tot, s'ha plantejat el dur la seva nena a casa d'algun dels nens que la té per fer una visita i a veure si així cau la cosa. L'explicació? Que té molta por a que la nena no la passi de petita i això li porti complicacions si algun dia l'agafa de gran mentre està embarassada.

Aquest fet pot semblar una bestiesa però a mi no m'ho sembla pas. Vaja, jo no sé si arribaria al punt de voler anar a infectar a propòsit la meva filla però sí que estaria molt més tranquil·la si la passés de petita. Jo vaig tenir un company a EGB que tenia una malformació a la mà perquè la seva mare va agafar la varicel·la mentre el duia a la panxa. I encara va tenir sort que només li passés allò!

Les que tenim nens estem com en dos bàndols. Les que volen que la passin ja i així una cosa menys i les que som conscients que és millor que la passin de petits però ens fa molta mandra. Aquest últim és el meu cas.

Sóc molt conscient que hi ha malalties que és millor passar-les de petit. De fet, tant l'Andreu com en Biel estan vacunats i pel que diuen quan hi ha vacuna la cosa és molt lleugera. Tot i així, no em ve de gust ara una varicel·la! Tenir la varicel·la implica no poder sortir durant uns quants dies de casa i això ara mateix per a mi és com un suicidi.

Aquests dos nens meus no paren en tot el dia. Estan sempre jugant, corrent, saltant... I si són per casa, barallant-se!

Ai mare meva, es podran esperar els virus almenys un parell d'anyets més?

dimarts, 19 de juny de 2012

Premi


La meva "tocaya" Ester m'ha passat aquest premi que recullo amb molta il·lusió. M'agrada molt quan la gent pensa en mi i em donen premis. Per què he de dir el contrari?

A més l'Ester em cau bé. No ens coneixem però m'agrada la manera senzilla i planera que té d'explicar les coses. Així que moltes gràcies maca!

I ara toca passar-lo, oi? Allá voy! Li passo a:

La mama moderna de Una mama a la vida moderna perquè em fa gràcia llegir les aventures d'una mami catalana que viu fora de Catalunya. I més si les escriu amb gràcia.

La Conxi de Oposicions a pares perquè compartim professió i això avui dia ja és compartir lluita.

I a l'Anna de lamama perquè sempre aconsegueix enganxar-me a les històries que explica. Té un blog que em sembla molt interessant!

dilluns, 11 de juny de 2012

"Tu nooooooooooo"

Aquestes són les dues paraules més utilitzades per en Biel últimament i és que hem arribat a la fase en que tot ho vol fer ell solet.

La veritat és que resulta molt divertit veure com intenta fer tot per si mateix. Tot i que, de vegades, he de mirar cap a un altre lloc si no vull posar-me histèrica per exemple quan el terra acaba minat de menjar per tot arreu.

És molt graciós veure com intenta banyar-se sol passant-se l'esponja per allà on pot (més d'una vegada ha acabat menjant-se el sabó), com vol passejar el gos, com intenta posar-se les sabates o els pantalons, com intenta retallar imitant el seu germà...Ell vol fer tot solet i per això quan la mama o el papa el volem ajudar fa servir el seu crit de guerra: "tu noooooooooo".

I és que en Biel s'està fent tot un noiet ben gran!

divendres, 8 de juny de 2012

Moment llagrimeta


Hi ha moments que emocionen, moments d'aquells que no són res fora del normal però que et fan posar sensible i ahir vaig viure un d'aquests moments.

L'Andreu marxava d'excursió amb el cole i per fi vaig poder anar a fer allò que a totes les mares ens agrada fer, anar a dir adéu mentre marxa amb l'autocar. A mi això de dir adéu amb la mà ni fu ni fa la veritat però no és el fet sinó tot el que implica... I és que en moments com aquests el veig tan gran!

Arribava la filera i allà estava ell amb la seva gorreta i la motxilla. Agafadet de la mà d'un company i tot emocionat per la sortida. És un petit homenet! I marxava d'excursió, sense la mama, sense el papa, ell solet amb els seus companys i carai, això ja no és pas cosa de bebès, oi?

I estava tan content perquè la seva mama hagués pogut anar a dir-li adéu que, fins i tot, em vaig emocionar.

PD: Ara que veig la foto, massa elegant no ha quedat amb tanta rodona grisa però no podia penjar fotos de gent sense el seu permís jeje!

dilluns, 4 de juny de 2012

Colònies familiars

Una de les coses que més m'agrada de l'escola de l'Andreu és que tot sovint es fan moltes coses per a les famílies. S'intenta fomentar la relació entre nens i alhora entre adults i per això es fan activitats com les colònies familiars a les que hem anat aquest cap de setmana.

He de dir que al principi vaig estar una mica reticent a anar-hi perquè no tenia massa clar com aniria la cosa. Més que res perquè som una família nova allà i tot i que ja coneixem gent doncs no sé, ja hi ha grupets fets i de vegades no és fàcil sentir-te acollit.

Ara puc dir que estic molt contenta d'haver decidit participar ja que ha estat un cap de setmana molt divertit. Tant els petits com nosaltres hem fet activitats a la platja i a la muntanya, hem ballat, hem jugat... Vaja, que ho hem passat molt bé.

He de dir que la casa de colònies no era gran cosa i l'hora dels àpats era força  caòtica però tot i així la valoració és molt positiva.

L'Andreu s'ho ha passat molt bé jugant amb companys de l'escola. L'hem vist tan content... En Biel també ha gaudit molt. Està fet un bitxo i s'apunta a tot i més. Ens fa suar el petit de la casa!

I els papis també hem gaudit i jo, personalment, confesso que cada vegada estic més contenta de pertànyer a una comunitat educativa.

divendres, 1 de juny de 2012

¿Mirar cap a una altra banda?

 Mirar cap a una altra banda no sempre és senzill i menys quan el que deixes de mirar és el que pot ser el teu futur laboral.

Fa uns dies que el meu cap rep bombardejos d'informació pràcticament a diari i, malauradament, cap notícia és de les bones. Totes les informacions que arriben parlen de baixades de sou, disminució dels recursos i ara, fins i tot, ha arribat la paraula "atur" i aquesta és de les que colpegen fort. Els mestres interins tenim la soga ben posada al coll i estem esperant a que la Rigau arribi i decideixi si ens treu el tamboret que ens sosté o no.

I la veritat és que ja no sé si continuar obrint les orelles disposada a rebre informacions per si he d'estar preparada o simplement mirar cap a una altra banda. I per què? Doncs perquè estic una mica cansada d'escoltar males notícies!

Sóc molt conscient que mirar cap a un altre cantó no ajuda a solucionar absolutament res però haver de veure com la professió a la que estimes perd i perd deprimeix molt. No saber si el proper any podràs fer la feina de la que estàs enamorada posa molt trista. Veure com has fet una carrera amb tota la il·lusió i venen quatre lladres i et treuen les possibilitats d'exercir-la de manera plena acaba minant l'esperança.

No sé com estaré l'any vinent a nivell laboral. La meva destinació sempre és una gran incògnita però aquest any la destinació ja és el de menys, ara el que importa és saber si podré treballar o no i això no és plat de bon gust per ningú i ho és encara menys quan veus que la teva feina perd injustament mentre que les butxaques d'altres guanyen.

Tot plegat fa por, molta por i jo ja no sé si continuar informant-me o mirar cap a un altre cantó i que sigui el que hagi de ser.