dissabte, 29 de novembre de 2008

Que bonito es ser mamá!

Tot sovint la gent parla del meravellós que és ser mare i no seré pas jo qui negui que és una experiència única i fantàstica.

El teu petit passa a ser la criatura més meravellosa del planeta perquè és el més maco del país. Que dic jo del país... del món, del planeta, de l'univers! És la cosa més maca que has vist mai i el que més t'omple peeeeero (sí, malauradament sempre hi ha un però) també és la cosa que més mals de caps et procurarà en una bona temporada.

Fa com dues o tres setmanes (ja he perdut el compte) que l'Andreu té bronquitis i és pitjor que si la passeś jo mateixa. Ell continua tan alegre i feliç com sempre, jalant com una llima i tocant tot el que pot però jo...no dormo perquè em desperten els seus atacs de tos, he d'anar a dur-lo al metge cada setmana, m'he de barallar amb ell per donar-li la medicació i a sobre tinc la preocupació que no empitjori el seu estat.

Quan tens un fill ja et pots fer ben a la idea que has passat al lado oscuro i es que s'acaba el dormir fins quan vols, el poder estirar-te tot un dissabte o diumenge a "vegetar" sense fotre res, ja no pots oblidar-te una mica dels comptes del banc perquè la visa treu fum constantment, has d'intentar per tots els medis tornar-te guenya per poder vigilar-lo mentre fas alguna altra cosa, has de saber entretenir-lo en els seus moments d'avorriment, has de tenir cura que no es faci mal, parar-te a pensar una i una altra vegada si li has posat tot a la motxilla o què li posaràs de roba avui que fa tant fred o avui que fa tanta calor i mil i una coses més.

Quan tens un fill sents que és el millor que t'ha passat però hi ha moments en que te'l mires, somrius i cínicament penses: ¡que bonito es ser mamá!

dijous, 27 de novembre de 2008

El pavo

Aquests dies a la feina he pogut comprovar una vegada més que els nens i les nenes (sobretot aquestes últimes) cada cop tenen la maca "edat del pavo" més aviat.

Ahir vaig estar en una classe de cinquè on nens i nenes tenen uns 10 anys d'edat i vaig quedar força parada. Les nenes riuen per tot, es miren els nens de reullet, no t'escolten per xerrar amb les amigues, tenen les agendes plenes de cors amb noms de nen encerclats i un llarg etcètera de coses que demostren que han arribat a la fantàstica "època pavil" on mestres i pares aguantem el tirón mentre elles es senten "super incomprendidas" perquè no les deixem fer el que realment volen fer (generalment no és estudiar, ja us ho dic jo).

Alguns nens tampoc queden enrera (tot i que s'ha de dir que els nens entren a "l'edat del pavo" una mica més tard) i es dediquen a lluir-se davant les nenes mentre et contesten amb males paraules per a que quedi ben clar que són uns revels (cosa que encanta a les nenes).

"L'edat del pavo" és una edat difícil per a tots. Jo recordo la meva "edat del pavo" com a horrorosa perquè la meva mare no entenia que jo ja era gran i una i altra vegada insistia en tractar-me com a una cria. Ai, que inocent que era! Quines ganes tenia de crèixer i el que donaria ara, en algunes ocasions, per tenir uns quants anyets menys i tornar a viure del "jo tia que guai que en (poseu nom) vindrà a la festa de la (també podeu posar nom)".

Ara, tot s'ha de dir, admiro la paciència que van tenir amb mi totes aquelles persones que van sofrir la meva "edat del pavo" i es que ara em toca ser a mi la que conviu amb nens i nenes amb les hormones disparades i, de vegades, és horrorós! I dic de vegades perquè en general (i per molt que em queixi) m'agrada veure com interaccionen les petites personetes durant la seva "edat del pavo".

És maco veure com en moltes ocasions t'inclouen a la seva vida i els ajudes a superar obstacles dins aquesta fase tan delicada. M'agrada saber que jo he ajudat encara que sigui una micona a que aquests "projectes d'adults" arribin a bon port. Tot això m'agrada... l'únic q em fa una mica de llàstima és que "l'edat del pavo" comenci cada vegada més i més d'hora fent que la infància es perdi, de vegades, quan ni tan sols ha començat la millor part.

diumenge, 23 de novembre de 2008

No sempre...

Surten les coses com una vol...

Ahir el dinar va estar bé però podria haver estat molt millor. Almenys pel que fa amb la S... El temps ens està distanciant i la seva manera de ser també. Jo tampoc sóc la mateixa i es que m'he cansat una mica de ser la que truca, la que envia missatges i la que tira la relació endavant.

Potser va ser cosa d'un sol dia però per primera vegada no va ser com sempre. Aquesta vegada el temps sí que havia passat i per primera vegada van haver moments en els que no sabia ni de què parlar.

Ara no sé quan ens tornarem a trobar. A mi m'agradaria que fos ben aviat i adonar-me que el que va passar ahir ha estat una cosa circumstancial. A veure si hi ha sort que és així perquè del contrari començo a veure un final.

Per sort no tot és dolent i amb la N i el C va ser com sempre genial. Vam empalmar dinar amb sopar i ens ho vam passar molt bé. Sort d'ells perquè si no arriben a estar el gust que m'hagués quedat hauria estat totalment amarg.

dissabte, 22 de novembre de 2008

Dinar d'aniversari

Avui faig el dinar del meu aniversari (m'avanço un dia en la celebració) amb la N, la S i les seves respectives parelles.

La celebració del meu cumple és un dia alegre per a mi perquè les meves dues millors amigues busquen un espai per venir a fer un dinaret o un soparet que ja comença a ser una tradició.

A la N la veig força sovint durant l'any però a la S no i me n'alegra que tot i amb lo despistada que és sempre compleixi pel meu aniversari (no ho diré massa alt q no vull que es torcin les coses :-P).

És curiós, a més, com per aquest dia em poso nerviosa. Semblo una nena que espera la celebració del seu aniversari amb els amiguets de classe i es que en aquest dia m'agrada que tot surti bé i més si em toca fer el dinar a mi a casa com és el cas d'aquest any.

dijous, 20 de novembre de 2008

Un idiota a la nostra vida

Avui llegint el que li passa a la M amb el seu ex he començat a pensar que tots tenim un idiota a la nostra vida...

L'idiota és aquell ésser home o dona que es queda enquistat en una fase de la seva vida i és incapaç de superar-la. Per tant es dedica a "machacar" al que creu culpable d'aquest enquistament a base d'enviar missatges, fer trucades perdudes, trucar i penjar... Perquè a més l'idiota té temps per fer totes aquestes coses degut a la seva falta de vida pròpia.

Però dins dels idiotes podem distingir dues subespècies. L'idiota amb mala llet (esmentat anteriorment) i l'idiota plasta que no para d'intentar tenir contacte amb tu intentant tot tipus de treves absurdes.

La M està clar que té un idiota amb mala llet perquè no para de dir-li coses que sap que li faran mal encara que la meitat (per no dir totes) segurament seran mentides.

Jo, en canvi, tinc uns quants idiotes plastes. Sobretot hi ha una a destacar. Una ex amiga que es dedica a, de tant en tant, trucar-me i deixar-me al contestador cançons de Miguel Bosé o converses de fons d'ella mateixa amb una altra persona. Utilitzant la famosa tècnica del "faig veure que et truco sense voler". Quina és la finalitat? doncs no ho sé però força idiota, oi?

La N també en té un parell d'aquests que "como el que no quiere la cosa" li envien mails sense voler o de sobte li obren pel messenger.

Fa anys en J i jo vam patir l'acosament d'una idiota amb mala llet, la seva ex! No entrarè en detalls però es mereixia un premi a idiota de l'any.

Fins i tot en C havia tingut una idiota amb mala llet que per tal d'acosar-lo fins i tot va ser capaç de sortir amb un amic seu (sí, l'amic també deu n'hi do el grau d'idiotisme).

La S fa anys també va patir l'acosament d'un idiota penós que la trucava a hores intempestives per fer-se el martir.

Segurament si ens parem a pensar tots en tenim d'idiota (mmm... els idiotes també deuen tenir el seu propi idiota?) i la veritat és que és pesat però suposo que més pesat és per a ells no tenir vida propia o dedicar el poc temps que tenim a aquest món a molestar o fer-se notar davant d'algú.

dimarts, 18 de novembre de 2008

Vull tenir dret a reivindicar...

Que els caps de setmana com l'anterior siguin més llargs. Vull tenir dret a reivindicar el poder agafar el rellotge i fer-lo aturar!

Vull reivindicar una altre sortida com aquesta perquè m'ho he passat genial!

dimarts, 11 de novembre de 2008

I'm a Supergirl

I puc demostrar-ho...

Em llevo d'hora per anar a treballar, supero més de quatre hores de viatge per anar i tornar de la feina sense perdre el coneixement, a la feina endreço tot el que l'anterior mestra ha deixat fet un caos, aguanto els nens amb una somriure (val, de vegades m'emprenyo molt però normalment aguanto el "tirón"). Corregeixo, aguanto reunions de nivell, de cicle i d'equip directiu.

Arribo a casa i rento plats, poso i estenc rentadores, algun dia vaig a buscar l'Andreu a la guarde, preparo la seva motxilla pel dia següent, faig el meu dinar per l'endemà. Hi ha dies que banyo el nen, li poso el pijama (des de fa setmanes q això és pur esport de risc), li faig el sopar i li dono...

I la llista continua però potser seria ja passar-se :-P

A que només em falta el vestit de supergirl? doncs no dubteu que si em cabés potser me'l posava!

dissabte, 8 de novembre de 2008

Una mica d'humor...

A veure que us sembla aquesta història:

Un matrimonio decide ir a pasar unas vacaciones en una playa del Caribe, en el mismo hotel donde pasaron la luna de miel 20 años atrás. Debido a problemas de trabajo la mujer no pudo viajar con su marido quedando en darle alcance unos días después. Cuando el hombre llegó y se alojó en el hotel vio que en la habitación había un pc con conexión a Internet. Entonces decidió enviar un e-mail a su mujer pero se equivocó en una letra y sin darse cuenta lo envió a otra dirección.

El e-mail lo recibe por error una viuda que acababa de llegar del funeral de su marido y que al revisar su correo electrónico se desmayó instantáneamente.

El hijo al entrar en la habitación encontró a su madre en el
suelo sin conocimiento a los pies del pc en cuya pantalla se podía leer:

Querida esposa: He llegado bien. Probablemente te sorprenda recibir noticias mías por esta vía pero ahora tienen pc's aquí y puedes enviarle mensajes a tus seres queridos. Acabo de llegar y he comprobado que todo está preparado para cuando llegues este próximo viernes. Tengo muchas ganas de verte y espero que tu viaje sea tan tranquilo y relajado como lo ha sido el mío.
PD: ¡No traigas mucha ropa, porque aquí hace un calor infernal!

divendres, 7 de novembre de 2008

Mandarines...

Avui he anat a comprar mandarines i mentre les agafava he somrigut pensant en com em vaig arribar a obsessionar per aquesta fruita durant l'embaràs.

Cada dia en menjava potser deu o dotze mandarines i és que era un autèntic vici. Encara recordo el dia que vaig obrir la nevera i per desgràcia meva no en quedaven! Em vaig posar a plorar i tot i en J corrent va haver d'anar a comprar. Pobre! Va venir tot amoïnat perquè no havia aconseguit les mandarines i en substitució m'havia dut taronges. Quines coses que té l'embaràs...

Recordo que durant l'embaràs tot tenia un gust diferent i quan menjaves una cosa que et venia de gust era realment un autèntic plaer.

El cert és que ara recordo gairebé totes les coses de l'embaràs amb tendresa i enyorança mentre que quan tenia la panxa la major part del temps eren queixes per la falta d'agilitat, el pes o la incertesa sobre l'estat de l'Andreu.

Suposo que amb l'embaràs passa com amb tot en la vida i és que quan realment valores les coses és quan ja no les tens.

dilluns, 3 de novembre de 2008

Tornar a la feina

Avui ha estat el meu primer dia de feina després de més d'un any sense exercir i el cert és que em sento molt més Esther.

S'ha de dir que avui no m'ha tocat matinar i que només ha estat una presa de contacte perquè la cosa més dura començarà dimecres però no sé, em sento bé. He arribat a l'escola i en sentir els murmuris pels passadissos, les veus dels nens al pati i les veus de les mestres intentant fer-se escoltar no he pogut evitar deixar anar un somriure.

Aquest any serà un any dur a la feina...començo amb una tutoria (mai he estat tutora) ja començada i a sobre compartida perquè faig mitja jornada però tot i així estic animada. Tinc ganes de tornar a obrir un llibre de matemàtiques i explicar una lliçó, resoldre algun petit conflicte al pati i inclús d'aguantar el típic nen que no calla ni sota l'aigua i que has de manar callar un nombre indefinit de vegades al llarg del dia. Tinc ganes de tornar a ser mestre i estic contenta perquè això significa que la meva feina m'agrada i no tothom ho pot dir això.

Avui mentre estava a la reunió de nivell m'he tornat a reconèixer com a mestre, com a dona i com a persona que fa coses a banda de cuidar el seu fill. Adoro l'Andreu i no el canviaria per res del món, avui l'he trobat molt a faltar però ja cansava una mica ser només la seva mare. Necessitava tornar a ser jo i avui m'he sentit alliberada.

El balanç inicial és totalment positiu. Això sí, no deixaré aquest post massa amagat perquè d'aquí unes setmanes segurament l'hauré de tornar a llegir per a animar-me i es que, segurament, d'aquí unes setmanes escriuré per queixar-me, queixar-me i queixar-me...c'est la vie!