dimecres, 31 d’agost de 2011

Nerviosa!

Avui estic molt nerviosa i és que estic a unes hores dels "beneïts" nomenaments. Què significa? Que d'aquí unes hores sabré si tinc lloc de feina i on m'ha tocat.

La veritat és que amb els nomenaments es passen molts nervis. Fa un parell d'anys la cosa estava molt millor i sabies que et tocaria tot l'any a la mateixa escola amb plaça d'interina però ara amb les retallades pots donar gràcies si passes alguns mesos a la mateixa escola com a substituta.

En el meu cas el que pitjor porto és el tema del transport. Encara estic amb la teòrica del cotxe així que la meva por és que em toqui en un lloc on no hi hagi transport. L'últim mes de curs vaig estar a Calella i les tornades se'm feien eternes però era només un mes i amb jornada intensiva així que ho portava més o menys bé. Ara és diferent, ara hi ha tot un curs per davant i no puc evitar tenir un sac de nervis a punt d'explotar per la panxa. I si em torna a tocar lluny? O pitjor! I si és un lloc on no puc arribar?

La gent em diu que sigui positiva i en Jordi sempre m'està dient que he d'intentat visualitzar-me en un lloc on a mi em vagi bé però caram! Dec ser molt negativa perquè no em surt.

Avui estic molt nerviosa i per ser fidel a la realitat he de dir que si avui no em nomenen en part estaré contenta. Ahir pensava que si no em nomenen fins a mitjans de mes podré estar amb en Jordi dues setmanes més de vacances i el més important... Podria fer l'adaptació del petit i de l'Andreu.

Ai mare meva, beneïts nomenaments! 


dilluns, 29 d’agost de 2011

Premi a la versatilitat!

La Sílvia m'ha passat aquest premi que consisteix a dir set coses sobre una mateixa. Gràcies maca!

Pel cap em rondava però que havia fet una cosa semblant feia temps i efectivament, vaig fer un meme en el 2008 en el que explicava quatre coses sobre mi. M'ha semblat graciós llegir-lo ara després d'aquest temps i com crec que vaig explicar força cosa passo l'enllaç i després afegeixo tres cosetes més.

El meme està aquí i he de dir que després d'aquests anyets puc assegurar que he aprés una mica a contenir-me quan m'enfado. Almenys intento comptar fins a 5 (a 10 no arribo) i diria que em va força bé. Ah! I ara toco els peus d'en Biel també je je!

A part d'això...

- Confesso que tinc un vici o mania (digueu-li com vulgueu) molt i molt lleig i és que em mossego les ungles però molt, molt i molt. He aconseguit deixar de mossegar-me-les dues vegades a la meva vida però sempre acabo tornant. Lleig, lleig...

- M'encanten els animals. He tingut tortugues d'aigua, de terra, ocells, hamsters, camaleons, una pogona, peixos, gossos, gats, un pollet... Ara mateix només tinc el gos i la tortuga però si fos per mi tindria una granja sencera. De fet si algun dia aconsegueixo viure en una casa el primer que faig és comprar conillets!

- M'agrada molt adormir-me en el sofà. Mira, serà una bobada però és que s'està tan bé. Hi ha vegades que li dic al Jordi que es posi pelis de les seves (tipus Linch que no entenc ni ganes) i així jo em puc adormir tranquil·lament. Fins i tot hi ha dies que quan els meus tres homes fan migdiada jo m'aixeco per poder passar a fer-la al sofà.

Ara hauria de passar el premi però crec que el teniu totes!

diumenge, 28 d’agost de 2011

Canvi de feina

Ara ja és oficial així que ho puc dir: En Jordi canvia de feina!

Fa temps que la idea d'un canvi li rondava pel cap. Va buscar i caram! Sembla que ha estat de sort perquè ha trobat un lloc que és tot just el que volia o almenys se li assembla molt.

La veritat és que quan en Jordi canvia de feina (no fa tant que va començar on és ara) jo em poso nerviosa. Per què? Doncs ben bé no ho sé però m'intriga saber com li anirà, si estarà a gust... Vaja que és com quan em toca a mi començar de nou en una escola perquè em faig les mateixes preguntes.

Aquesta feina creiem que aportarà coses bones a la nostra vida. Una d'elles és que passarà de ser autònom a assalariat i això ens dona algunes seguretats (sobretot de caire econòmic) que ara mateix no tenim i que ens faran respirar una mica més tranquils. Ara mateix si falta a la feina sigui pel motiu que sigui no cobra els dies que ha faltat, si el fan fora no té dret a atur, etc. Bé, unes quantes coses que, la veritat, a mi em començaven a provocar una mica d'angoixa. El més curiós és que fa un any no me la provocaven pas... Com canvien els pensaments!

L'altre cara de la moneda però és que perdem algunes coses com la flexibilitat horària, que pugui dur els nens a escola (això representa una despesa econòmica i un cert sentiment de culpa per a ell), s'haurà de desplaçar fins a Barna quan ara treballa aquí mateix (tinguem fe en la Renfe)... Vaja que guanyarà algunes coses però a canvi també haurà de perdre unes altres.

Jo sincerament espero que li vagi genial en aquesta nova "aventura" i que les coses bones ajudin a compensar les dolentes perquè s'ho mereix i perquè ens ho mereixem.

Sort!

divendres, 26 d’agost de 2011

Biberó

La veritat és que no recordo si ja he tocat aquest tema en el meu blog. Ara ja fa uns anyets que escric i és força difícil tenir a la memòria tots els temes que he tocat. Imagino que en alguna ocasió parlaré de coses que ja he parlat o que, fins i tot, em contradiré perquè crec que a mida que vaig madurant vaig fent canvis en les meves idees. També és probable que alguna vegada tingui algun fals record i és que a mida que passa el temps me n'adono que hi ha coses que s'obliden, que es recorden parcialment o que s'arriben a idealitzar però bé, aquest no és el tema.

Avui m'agradaria escriure un post sobre donar el biberó o com li diu molta gent "lactància artificial".

Últimament llegeixo blogs de noies que estan molt a favor de la lactància materna i la veritat és que en cap moment m'he sentit ferida o tocada per les seves paraules. Són noies que, simplement, creuen en la seva manera de fer i per tant la defensen. Quan he dit alguna cosa sobre el tipus d'alletament dels meus fills s'han mostrat molt respectuoses i això m'agrada perquè la gent no sempre és així.

Quan em vaig quedar embarassada de l'Andreu una de les primeres coses que em va venir al cap va ser el tipus d'alletament. Vaig pensar i pensar i finalment vaig decidir que no volia donar pit. Per molt que a la gent li pogués semblar que era una decisió còmoda per a mi no ho era pas. No és fàcil triar el biberó quan tens un "pelotón" de gent dient-te que el pit és el millor, que com pot ser que no li vulguis donar pit, que potser els teus fills agafen més malalties, que és una postura egoista... Vaja, que les he sentit de tots els colors.

Això sí, gairebé ningú es molestava en preguntar el per què de la meva decisió. A la família més directa crec que va ser la meva iaia (què faria sense ella?) l'única persona que va preguntar i em va recolzar.

Jo sóc una persona molt controladora. M'agrada tenir-ho tot molt per la mà, saber el què, el com i el quan de tot el que passa a la meva vida. No és que sigui com una màquina però gairebé. Per sort, amb el temps m'he anat relaxant i ara sóc més capaç de deixar fluir les coses però quan estava embarassada de l'Andreu això no era així. A tot això li hem de sumar el fet que sóc un autèntic sac de nervis (estic quedant com una histèrica?).

Quan vaig sentir que el pit era a demanda, que no sabies l'estona que podies estar donant de mamar, que de vegades triga a pujar la llet, etc. ja em vaig començar a estressar i s'ho cregui la gent o no no vaig pensar en mi sinó en el meu fill. Vaig pensar que el moment de menjar del nen havia de ser un moment de relaxació, un moment íntim i especial entre mare i fill i no un moment en que jo em posaria histèrica i el pobre nen hauria de rebre totes les meves ansietats.

Així doncs vaig decidir donar biberó. Per mi? Doncs una mica sí però bàsicament pel meu petit.

Potser va ser una decisió estúpida per a molta gent però per a mi va ser una bona decisió. L'Andreu ha pres biberó des del minut 0 i és un nen sa que no ha tingut més problemes que cap altre nen i la nostra relació afectiva és com la de qualsevol altre mare amb el seu fill.

Jo no entro en si l'alletament artificial o natural és millor o pitjor perquè simplement el veig diferent. Tampoc sóc cap soca i sóc molt conscient que no hi ha res com la llet materna però crec que cada dona ha de decidir què vol fer sense sentir-se pressionada o amb por al què diran.

Quan una és mare s'estima al seu fill per sobre de totes les coses i mira per ell i si decideix donar biberó doncs és perquè creu que és el millor sigui pel motiu que sigui i penso que és una decisió que s'ha de respectar.

Conec casos de noies que per culpa de pressions han acabat fent una cosa que no desitjaven i ho han acabat passant molt malament. Crec que la llibertat de les persones és essencial i no s'ha de fer pressions ni per una banda ni per l'altra.

Amb en Biel vaig decidir fer el mateix tot i que reconec que vaig estar molt més temptada de donar el pit per provar l'experiència i ara si tingués un altre doncs no sé què faria... Això em demostra que no tot és blanc o negre. També hi ha grisos i moments en que pots triar una cosa o una altra en funció del que pensis que serà el millor i allò no té perquè ser un extrem o l'altre.

La veritat que em fa molta llàstima com últimament sembla que hi ha dos corrents totalment oposades en les que no pot haver-hi enteniment... O ets pro-teta o ets pro-bibe o estàs amb Carlos Gonzalez o amb el senyor Estivill. Doncs mira, jo no sóc ni d'un ni de l'altre, sóc de mi mateixa, dels meus fills i del que crec més correcte posant-hi una mica de seny. Criar uns fills ja és suficientment difícil com perquè a sobre ens ho compliquem!
El nen de la foto és l'Andreu amb pocs dies. Com passa el temps!

dijous, 25 d’agost de 2011

La Siken

Avui he anat a la farmàcia a comprar una cosa i he acabat fixant-me en una altra. Allà als estants hi havia tots els productes per a la dieta Siken i ves, m'ha donat per preguntar.

La noia que m'ha atès me l'ha venut molt bé (és la seva feina clar...). M'ha dit que en 45 dies es poden perdre nou quilets que ja són més o menys els que m'agradaria perdre.

La dieta té com unes quatre fases. Comences menjant només verdura, làctics desnatats i sobres de tota classe i després ja mica a mica vas introduint menjar més "normal" fins a arribar al punt de menjar només sobres una vegada o dues a la setmana i la resta de dies menjar del de sempre. Fins aquí la cosa prou bé perquè la veritat és que els sobres tenen molt bona pinta i si et pares a fer números no són tan cars ja que també deixes de comprar altres coses i només menges això.

La part no tan bonica és que segons aquesta noia no et pots passar ni un sol dia. A veure, està clar que una dieta si la comences a saltar dia sí dia també no fas res però coi! Ni un sol dia?

L'altre tema que no acabo de veure massa clara és el famós efecte "rebote". No vull fer dieta, perdre 9 quilos i després recuperar-los en dos dies. Sé que he de ser constant però una cosa és ser constant i l'altra amargar-te la vida sense menjar mai més un plat de macarrons.

No sé, jo estic en contra de tot aquest tipus de dietes perquè penso que el que millor va és mirar-se amb el menjar i ja està però reconec que des d'aquest matí que no paro de pensar i fer voltes perquè ja no perdo com abans i perquè potser una empenta així m'aniria bé.

Buf, com veieu últimament penso molt en el tema pes...

dimarts, 23 d’agost de 2011

Bolquers nocturns

Últimament a casa en parlem tot sovint d'aquest tema i estic feta un bon embolic.

Fa ja més d'un any que l'Andreu no porta bolquer de dia i la veritat és que no ens va costar massa que el deixés. Bé, la primera setmana la rentadora demanava auxili però després va anar tot força rodat.

El bolquer de la nit però ha estat una altra història! A l'escola bressol ens deien que el millor era esperar a que el bolquer de la nit sortís sec uns quants dies per poder treure'l però és que aquest dia no arriba mai. Algun dia molt puntual hi ha menys pipis però la majoria dels dies el bolquer surt que pesa més que el propi nen.

Vam provar el tema gomets i res, hem tret l'aigua de les nits i res... I ara ja no sé si és que no té facilitat per aguantar-se perquè dorm molt profund o és que ja li va bé tenir el bolquer i pixar-se a sobre.

Ahir a la nit per exemple deia que no volia fer el pipi abans d'anar a dormir i es va ficar al llit. Vaig anar a buscar-lo per dur-lo al lavabo sí o sí i el tio ja s'ho havia fet a sobre. Clar, com porta bolquer...

I jo ja no sé què fer! Hi ha gent que em diu que li tregui i que el vagi aixecant per fer pipi durant la nit (no sé si no acabarem un dia fent una farra a les 4h de la matinada) però això comporta que si el nen continua fent pipis potser són les 5h i ens trobem canviant llençols amb tot el que això pot suposar: que es pugui despertar en Biel, que ell ja no vulgui tornar a dormir, que agafi fred quan arribi la fresqueta, etc.

Després hi ha qui em diu que m'esperi, que temps al temps i que tard o d'hora deixarà de fer-se pipi i que tres anys tampoc és cap edat escandalosa.

Vaja que estic fent voltes al tema de marres des de fa ben bé un mes i no sóc capaç de decidir-me així que, de moment, bolquer.

dissabte, 20 d’agost de 2011

Dieta

Aquesta és una paraula que conec perfectament des de sempre. Sempre m'he hagut de mirar molt amb el menjar per estar una mica bé perquè es veu que el meu cul és un llaminer i gelat, entrepà o qualsevol dolç que cau se'l queda per a ell solet!

Quan vaig quedar embarassada de l'Andreu havia estat fent una dieta en la que havia perdut 9 quilets (ahí es nada). Amb l'embaràs de l'Andreu en vaig agafar 12 però vaig aconseguir treure-me'ls força bé. Vaja, vaig necessitar més d'un any però la qüestió és que van anar fora.

Després de mantenir el pes durant algun temps la vaig pifiar i just abans d'anar a encarregar en Biel a la botiga ja n'havia recuperat 6 o 7 (molt malament!). Durant l'embaràs d'en Biel també vaig agafar uns 12 o potser una mica més...

Des que ha nascut el petit ja he aconseguit treure 12 però aquells 6 o 7 estan allà a la retaguàrdia (senyor cul) i no hi ha manera. Jo estic de dieta de manera mental però no físicament i es veu que no cola. A principis d'aquest mes vaig decidir fer dieta i vaig perdre dos quilets però quan en Jordi està de vacances això és Can Pixa i ja els he recuperat.

Clar que tot no es pot tenir i no pot ser anar a dinar fora i posar-se fins a dalt i pretendre aprimar. Què guai seria, eh?

La qüestió és que no em veig bé. Estic massa grassoneta i a part és que el cos després de tenir el segon ja no és el mateix. L'estimada gravetat m'ha fet efecte i hi ha coses allà on no hi eren i a l'inrevés.

Avui intento començar de nou la meva lluita contra els quilos de més però demà al migdia ja tinc un dinar amb uns amics i em conec i jalaré. Jo no sé si això passa a la resta de països però els catalans sembla que passem gana! Quedem a l'hora que quedem o s'esmorza, es berena, es dina, es sopa o es fa un vermutet.

divendres, 19 d’agost de 2011

Topao 7

L'onavis de Aprenent a ser mare m'ha passat uns "deures" que m'han agradat molt (gràcies). Es tracta de triar set entrades antigues del blog. Penso que és una molt bona idea perquè això ens ajuda a conèixer-nos una miqueta més entre nosaltres i per fer una mica de trobada amb una mateixa i alguns records. Espero fer-ho bé perquè és complicat triar!

- L'entrada més bonica:

Com jo vaig passar a ser ell m'agrada molt perquè parla d'un abans i un després a la meva vida. D'un canvi meravellós! Ara potser s'hauria de dir "Com jo ja no sóc jo i sóc ells". Potser algun dia l'escric...

- L'entrada més popular:

Pel que diuen les estadístiques el més vist va ser el de Habemus escola.

- L'entrada més controvertida:

No sé si la paraula és controvertida però una vegada vaig explicar una cosa que no va agradar massa a una persona en concret. Clar que el que explicava no deixava aquesta persona en massa bon lloc... No sé, a això dels blogs de vegades costa trobar-li el límit i si decideixes que no n'ha de tenir doncs potser que et trobis amb situacions "embarazosas", oi? El nom de l'entrada prefereixo no posar-lo per no aixecar antigues ampolles.

- L'entrada més útil:

Crec que la de L'Anglès és fàcil. Mireu-la perquè segur que apreneu molt!

Fora bromes... No tinc ni idea quina entrada ha pogut servir a algú en un moment donat perquè el meu blog per a mi és com un diari i no sé si ajudo massa. En el cas que hagi ajudat algú doncs me n'alegra molt i em faria molta ilu que m'ho digués!


- L'entrada l'èxit de la qual et va sorprendre:

Doncs no sé si podria parlar d'èxit però no fa molt vaig escriure un post que es deia Ei noies! per poder respondre als últims posts de les noies que segueixo normalment i que per problemes tècnics no podia comentar. Em va semblar que havia fet gràcia el post-carta oberta com algú el va anomenar.

- L'entrada que no va rebre l'atenció que esperaves:

Doncs mai espero especial atenció. Entenc que moltes vegades la gent té altres coses a fer o simplement et llegeixen i no tenen res a dir (a mi em passa). Si hagués de dir una però suposo que seria la de El tiet Manelet perquè penso que en qualsevol pèrdua a una li agrada que l'acompanyin una mica.

- Entrada de la que estàs més orgullosa:

Doncs no sé si la paraula és orgull però m'encanta tenir els avis que tinc (sobretot la iaia que és la meva debilitat) i estic contenta de poder escriure sobre ells i de sobre com són al meu blog. Els hi vaig fer un post per a cadascú: De bona pasta i El meu avi i són dos posts que m'agraden especialment i em fan emocionar!

I passo aquesta bonica feina a...

Ester de Vivències d'una mare

Sílvia de Crònica d'una recerca... i odissea d'una troballa

MamaModerna (a veure si t'animes a posar el teu nom :-P) de Una Mama a la vida moderna



dimecres, 17 d’agost de 2011

Veig el final...

Veig el final de les vacances i ja porto dos dies amb mal de cap. Començo a posar-me nerviosa!

Encara no sé on aniré a petar aquest curs ni si podré arribar de manera ràpida i fàcil o no allà on m'enviïn i ja pateixo. Bé, aquest any és que no sé ni si tindré feina per setembre perquè entre retallades i que m'ha pujat el número tinc força incertesa.

Estic nerviosa també perquè l'Andreu comença al "cole de nens grans" i tot i que estic contenta perquè l'escola és la que volíem i crec que tenim sort doncs no deixo de pensar en com s'adaptarà, com li anirà... Buf, és que l'escola bressol no és el mateix que P3. P3 ja sona més seriós, oi?

En Biel també anirà a una escola bressol nova i tinc ganes de veure la seva mestra i veure que tot rutlla per poder estar tranquil·la al cent per cent.

I el remate és que aquest any en Jordi no podrà dur els nens a escola així que estic muntant un dispositiu de recerca d'una cangur i caram, què complicat! Tres persones de confiança m'han dit que no i m'estic tornant lela. Potser sóc massa exigent perquè no em conformo amb posar un anunci o trobar algú que en té penjat un però és que m'agradaria que la persona que vingui sigui de confiança, que m'agradi, que els nens estiguin contents i sembla molt fàcil però no ho és.

Vaja que tinc tantes coses al cap que tinc la sensació que en qualsevol moment farà "paf!" com un globus i l'únic que em queda és respirar fons i esperar perquè per molt que no m'agradi cap de les coses que espero venen de la meva mà i això és el que pitjor porto, que les coses no depenguin de mi!

dimarts, 16 d’agost de 2011

Molló parc

Ahir vam anar al Molló Parc i de ben segur que repetirem!

Diumenge al vespre no teníem massa clar quina seria l'activitat a fer dilluns amb els petits així que vam recórrer a internet (què fèiem abans sense?) i vaig anar a petar per casualitat a la web sortirambnens (molt recomanable) on apareixia aquest parc que ni en Jordi ni jo coneixíem.

Vam decidir anar i la veritat és que ens ho vam passar molt bé. Vam veure molts animalons i vam poder gaudir del contacte amb la natura. L'Andreu (vale, els papes també) va donar de menjar a les cabretes, va tocar ovelles, va muntar en poni...


Fins i tot en Biel es va animar i va fer "carícies" a una cabreta molt trempada que hi havia per allà.


Vam dinar a la vora del riu i ho vam disfrutar com nans (més pel lloc que no pas pels entrepans que fan al bar d'allà que són cars i minis) . Llàstima que a última hora vam haver de córrer una mica perquè el cel s'estava posant ben negre!

El Molló Parc ha estat tota una descoberta ja que a nosaltres ja ens va això de poder passejar per la natura i a mi m'encanta poder veure "bitxos" je je! A més fa goig poder veure'ls visquen d'una manera força lliure, amb espai i ben cuidats. Vaja, res a veure amb el zoològic!

divendres, 12 d’agost de 2011

Contenta

Avui estic molt contenta. Aquest matí he rebut un whatsapp d'ella dient que anava a comprar la prova i em deia alguna cosa. La "cosa" que m'ha dit ha estat: "aaaaaaaaaaaaaah aaaaaaaaaaaaah aaaaaaaaaaaaaah" i com ja intuïa per on anava tot però no n'estava segura l'he trucat.

No he entès massa del que ha dit però no ha fet falta. Els crits i els plors d'emoció delataven el positiu i aleshores jo també m'he emocionat i les dues hem cridat i les dues hem plorat i les dues hem rigut.

Això sí que és una bona notícia perquè ho desitjava i perquè les ha passat ben magres però l'esforç sempre val la pena quan veus les dues ratlletes rosses allà plantades i descobreixes entre emoció, canguelis, riures i plors que estàs embarassada.

dimecres, 10 d’agost de 2011

De vergonya!

Hi ha coses que a mi em fan vergonya i una d'elles és que hi hagi diaris que dediquin algunes de les seves pàgines a notícies tan absurdes com que la Leti i la infanta han sortit a fer un passeig. També considero superficial i totalment fora de lloc que es doni importància a si aquesta senyora surt en biquini o no surt en biquini i en molts programes hi hagi tota una colla de babaus comentant si està estupenda o no.

Em posa de mal humor que hi hagi revistes i diaris que dediquin fins i tot primeres planes a posar la típica foto de tota la família reial gaudint de les seves estupendes vacances o en el seu iot.

Potser és que tots aquests diaris, revistes i programes no s'han assabentat que som molts els que suem cada dia per tirar endavant de nosaltres mateixos i de les nostres famílies. Hi ha gent que no té feina, que no té calers per pagar el lloc on viuen, hi ha gent que perd les seves cases, les seves feines, la seva vida... I hem d'alegrar-nos perquè aquesta colla de mantinguts passen unes estupendes vacances gràcies als nostres calers? Que s'ho facin mirar!

dilluns, 8 d’agost de 2011

Premi

La MamaModerna em va passar ja fa alguns dies un premi que va crear l'Erna i que consisteix a dir algunes cosetes sobre una mateixa. La veritat que aquests premis fan força gràcia perquè sempre li agrada a una que pensin en ella i perquè ajuda a conèixer més a la gent que llegeixes tot sovint, oi?

- Una cançó que t'emocioni i per què? Doncs tot i que no és del meu estil (si és que tinc un estil perquè m'agrada una mica d'aquí i d'allà) m'agrada molt "La vida es bella" cantada per la Noa. Quan vaig tenir l'Andreu la vaig descobrir i suposo que tot el tema "hormonetes" van ajudar a que m'emocionés molt però la veritat que encara m'agrada i em fa posar els pèls de punta.

- País on t'agradaria viure si poguessis i per què? M'encanta Catalunya així que crec que, per gust, no marxaria a cap altre lloc. Si fos per necessitat i pogués triar doncs suposo que acabaria anant a Costa Rica per no haver de sentir més al meu marit insistint amb el tema je je je!

- Com et descriuries en cinc adjectius?
Extravertida, autoexigent, alegre, impacient i detallista.

- Alguna vegada algú et va explicar com seria el teu futur? Doncs sí. Durant la meva època a l'institut vaig acompanyar una noia a llegir-se les cartes i mentre l'esperava un home que hi havia a la botiga se'm va acostar, em va preguntar si em podia llegir la mà i li vaig dir que sí (jo amb tot el pitorreo del món, eh). Doncs m'ho va encertar tot! Fins i tot coses que encara em passen...

- Un objecte important per a tu i per què? No tinc massa apego a les coses materials però tinc un nino al que li tinc especial carinyo. Resulta que quan era petita un any per reis vaig demanar la Rosi dels Fraggle Rock, els reis no la van trobar i em van portar la Musi i ja veureu quina tonteria però sempre m'havia quedat amb les ganes de la Rosi. Doncs bé, no fa massa temps el meu marit em va aconseguir una Rosi i em va fer molta molta il·lusió així que per a mi aquell nino és especial.

- El teu perfum preferit. M'agrada molt la 212 de Carolina Herrera i la Lolita Lempicka (a Lolita le pica segons la meva àvia...).

- D'on creus que ve la sort? Doncs no tinc ni idea però estic convençuda que hi ha que neixen amb estrella i d'altres estrellats!

Passar el premi a aquestes alçades potser ja no, oi?

diumenge, 7 d’agost de 2011

Ei noies!

Porto una setmana de vacances en un lloc on gairebé no hi ha cobertura ni xarxa (no estic massa lluny de casa no us penseu...) tot i així us he anat llegint quan i com he pogut! Això sí, el tema de deixar comentaris ja és una altra cosa. Ho he intentat i no sé per què en alguns blogs puc i en d'altres no així que aprofitant que ara sí que tinc xarxa he volgut escriure un post (creuaré els dits per què després el pugui publicar) amb comentaris per a totes.

Apa, allà vaig!

Onavis això de la simbologia de la Caputxeta a mi em va deixar impactada. No sé si el que va escriure el conte era molt pervertit o encara ho era més el que el va interpretar jaja! Lo dels cangurs està molt bé :-) Si a una li ve de gust fer coses no ens martiritzarem tampoc, no? Nosaltres ahir vam deixar l'Andreu amb la iaia i vam marxar de soparet passa que la cosa no va anar gaire bé i és que els gelos són molt dolents!

Ester jo tinc una relació igual a la que tu descrius amb una amiga i també ens veiem normalment per vacances. Ella viu a Toledo (va marxar quan teníem uns 11 anys) però sempre hem conservat l'amistat i fixa't que crec que aquesta amistat és tan especial precissament per això perquè ens aprofitem al màxim quan ens veiem. Aiii aquesta panxona que ens farà patir per saber el sexe! Je je je!

MamaModerna moltes felicitats per aquests 6 mesos i per aquesta denteta! Ains, ja ens passa ja a les mames que ens emocionem per tot el que fa referència a l'evolució dels nostres petits. En Biel ja té quatre i em fa una gràcia veure'l quan riu. Mmmmm... Crec que ja et vaig donar les gràcies pel premi però te les torno a donar GRÀCIES!

Erna la teva petita a fa quilòmetres, eeeh? Jaja! Això del germanet... Potser és massa d'hora, no? Quan l'Andreu tenia un any vaig jurar que mai més tindria cap altre fill i mira, ja tinc en Biel amb 10 mesets je je! Ara que tens tota la raó del món en que les que més sacrifiquem som nosaltres. Encara estem en un món molt masclista per moltes coses!

Sol Solet veig que la teva petita ja pot veure el bany des d'un altre angle i que ho gaudeix molt! Ains, que maco seria que mai perdessim aquesta manera de gaudir de les petites coses :-)

Núria jo segurament també m'hagués emprenyat molt amb el tema cova i a l'igual que tu després m'hagués sentit culpable. Si és que ens enfadem molt però després som unes bledes! Je je je! A la propera les nenes a casa i els papes a la cova :-P

Crec que no em deixo a ningú que hagi escrit post últimament! Petonarros noies!

PD: Això sí que és mono de blogs jaja!