Avui, a través del meu blog Reporterasfashion , he pogut ser partícep d’una iniciativa de teoriza.com molt maca en contra d’aquestes malalties que cada vegada causen més estraus en els/les adol·lescents.
La veritat és que la societat cada vegada ens obliga més a tendir a la perfecció a través d’uns criteris de bellessa que, per qualsevol persona “normal”, són força qüestionables.
Ser prim vol dir ser maco i, per això, la societat ens “machaca” amb anuncis on surten noies que tot i estar primes com pals d’escombra es posen cremes miraculoses per eliminar aquelles petites bossetes microscòpiques que, segons elles, són greix. Les tendes de moda ens ofereixen talles que van des de la 36 a la 42 perquè una talla més gran ja és de “gorda” i així milers de desproposits que ens porten a pensar que ser prim és ser perfecte.
No m’extranya que, avui dia, tinguem complexes de tot tipus. Jo mateixa acabo de parir i cada dia em sento gorda perquè tinc més panxa que abans o perquè se m’ha posat el cul més gros però gràcies al que sigui (no crec en dèu) tinc el cap ben moblat i mai no m’ha donat per fer tonteries com deixar de menjar o vomitar allò que menjo.
Tinc complexes però no tants com per llençar la meva vida a la paperera. Potser m’agradaria ser més prima però que coi!!! El meu marit sempre em diu que sóc preciosa, la gent que em coneix em valora tant si estic més grassa com si estic més prima. Clar que jo ja tinc 28 anys i una experiència que a moltes de les nenes que estan afectades per aquesta malaltia els hi falta.
Què puc dir? Només que intentaré creuar els dits per a que una malaltia com aquesta no afecti a ningú q jo conec perquè sé que és molt dura i fa molt mal.I si, per casualitat, trobes aquesta filosofada meva i estàs a punt de caure en el pou, no caiguis i no dubtis en demanar ajuda, a qui sigui però demana-la.
Si vols llegir l’article que he escrit clica aqui.
5 comentaris:
M’agradaria recolzar aquesta iniciativa perquè per desgracia conec aquesta malaltia de molt a prop.
Ja a l’escola una amiga va patir anorèxia. Recordo lo malament que s’ho van passar tant els seus pares com les seves germanes, desesperats buscaven ajuda a les mares de les companyes de classe. Una es va oferir a tenir-la a casa seva a veure si així es curava. Però tampoc va funcionar, finalment la van haver d’ingressar.
Després al institut una altre companya també la va patir, i a la Universisitat una persona molt especial per a mi, feia anys que tenia anorèxia.
I la pitjor cara d’aquesta malaltia la vaig conèixer fent de monitora en un esplai. Vaig tenir una nena de sis anys amb anorèxia. Potser aquesta va ser la part més dura de l’anorèxia i la bulímia, veure com cada vegada afecte a gent més jove. Potser era una ingènua, però fins aquell dia no havia pensat que una nena de sis anys podia patir aquesta malaltia.
He patit les mentides, els vòmits, com amagaven el menjar per llençar-lo, com són capaces de fer qualsevol cosa per a tenir un cos imaginari. I el pitjor és veure con es fan mal, com es van deteriorant i tot i així et diuen: “és que estic gorda”.
Crec que encara s’ha de canviar la mentalitat de molta gent, dels dissenyadors de moda, dels publicistes i de moltíssima altre gent que tenen molta força en la nostra societat. I no ens oblidem dels metges, doncs jo m’he trobat amb una pediatra que volia posar la meva filla a règim amb quatre mesos de vida.
Felicitats per aquesta i altres iniciatives que lluiten per acabar amb la anorèxia i la bulímia!
Gràcies Lourdes per deixar constància aqui de la teva opinió :-)
Crec q si tots hi aportem el nostre petit granet de sorra podem ajudar a crear una muntanya enorme que cada vegada ens allunyi més d'aquesta maleida malaltia.
Totalment d'acord amb el que dieu. El problema no es nomes de la gent que pateix aquesta malaltia sino de la societat en general i fins que no hi hagi un canvi profund en les cliches que s'utilitzen no es podra solucionar.
Jo tambe vaig coneixer a una noia durant la carrera amb anorexia i nomes va reaccionar quan la germana d'una coneguda que tambe patia la malaltia es va suicidar. Va ser un cop molt dur pero va tenir com a efecte positiu que possiblement va evitar una altra mort.
El tema es molt mes greu del que la gent es pensa i realment s'hi hauria de posar ma ja. Sembla que des del govern estan fent intents. A veure si ho erradiquem d'arrel.
Aix els valors socials... tu ja em coneixes i per qui no, he de dir que estic grassa, mes grassa del que hauria d’estar, i ser que no es bo per la meva salut, però també tinc clar que es per la meva salut, no per la meva societat.
Des de ben petiteta que ho he sigut, i m’he tingut que sentir de tots els colors, ara tinc 32 anys, un marit que m’estima molt, una filla preciosa i uns amics que ho valen tot. Que mes desitjaria?
I per altre banda entenc aquestes noies que cauen a la bulímia o a la anorèxia, perquè fins i tot si veus un documental per la tele (de testimonis humans, no un de seriós!) penses... carai! si, aquesta noia ho ha passat fatal, però ara té el cos que volia!, per tant... potser val la pena passar per tot això?? NO!!! però això ho puc respondre jo.
Ala un rollito de primavera que us he fotut!! jejeje
Hauríem d'aprendre que la bellesa no està en un mateix sinó en els ulls que et miren...
Publica un comentari a l'entrada