L'altre dia parlava amb en Jordi d'algunes actituds que tenen algunes persones del meu entorn i que no m'agraden gens i ell em va dir que sóc una persona molt exigent i que a mida que van passant els anys encara m'hi torno més.Aquests dies he estat donant voltes al tema i té tota la raó del món. Crec que amb l'edat m'estic tornant molt més "radical" amb les persones. Fa uns anys tolerava molt més segons quines coses i ara no només no les tolero sinó que em treuen de pullaguera i em fan deixar de tenir contacte amb les persones que les fan però crec que tot té un per què i és que he arribat a una edat en la que penso que no tinc cap necessitat de rodejar-me de gent que no m'agrada o fa coses que no m'agraden.
Fa anys quan anava a escola o a l'institut sí que necessitava gent perquè sempre va bé tenir amb qui anar al bar o de disco encara que vagis acompanyada de gent que no et fa el pes al 100% però aquesta època a mi m'ha passat i ara el que m'interessa és tenir gent al meu voltant que em pugui fer sentir bé, que em doni confiança i amb les que pugui compartir molt més que un café un parell d'hores cada dos o tres mesos.
Tampoc sóc ingenua i sé que hi haurà molta gent d'aquest tipus a la meva vida. Gent amb la que vas un dia a dinar i ja no hi vas més fins ves a saber quan o que, simplement, et truca quan està avorrida. Bé, m'ha costat acceptar aquest tipus de relacions però finalment ho he aconseguit. Són gent amb la que passo una bona estona, ric o estic agust uns moments però que després no considero que siguin amics en el sentit més ampli de la paraula.
Crec que l'edat també m'ha ajudat a aconseguir estratègies que em fan una mica més tolerant. Hi ha coses que no m'agraden i intento pensar que hi ha altres que sí i compensen o simplement opto per obviar algunes fent cas a aquell refrany que diu que "ojos que no ven corazón que no siente". He de dir que aquesta última estratègia encara l'he de perfeccionar perquè em sento una mica com si m'enganyés a mi mateixa i tan tonta no sóc.
És cert que amb el pas del temps em faig més exigent. Els meus amics han de ser persones transparents en les que pugui confiar plenament, amb els que pugui compartir riures i plors, moments llargs i profunds i moments curtets i ben "xorres". Potser sí que això és una exigència però ostres! si no fos exigent encara hi hauria massa gent a la meva llista que no cal tenir.
M'he fet exigent però també sé el que vull i encara que no ho sembli també m'he fet més tolerant. De no ser així la meva llista seria molt més reduida del que ho és a dia d'avui.
Sí, m'he fet exigent però si miro la meva llista d'amistats (però de les de debò, eh?) tinc justament a qui vull tenir anotada en ella. Estic contenta per ser tan exigent!
8 comentaris:
veus, jo crec que em faig més tolerant, no en el sentit d'aguantar a tothom sino pel fet de no ser tan radical, puc mantenir diferents nivells d'amistat segons la persona.
No se, potser tambe m'he tornat menys confiada i no deixo que la gent arribi tan facilment al fons, de manera que despres no em dol tant que em decebin. Quan hi arriben si que fa mal!
Un petó!
Suposo que cadascú madura d'una manera diferent...
Jo sóc més tolerant perquè accepto coses q fa uns anys no hagués acceptat mai de la vida però sí q noto que el meu grau d'exigència augmenta i augmenta.
De tota manera tu i jo som molt diferents. Crec que a la teva paleta hi ha grissos i a la meva tot és blanc o negre. Una que és extremista... Sóc molt visceral i crec que això a aquestes alçades no canviarà i per què canviar-ho¿? ja no seria jo, no¿?
Ai quines hores per filosofar...
Estoy muy de acuerdo con este post.
Antes como que dejaba pasar por alto cosas que ahora no,antes me dejaba llevar más y ahora he aprendido a decidir por mí misma,a pensar en mi y sobre todo a rodearme de la gente que me hace bien.
Un besito
Amarbe lo de rodearse de personas que te hacen bien es algo que solo lo trae la edad, verdad¿? por estas cosas vale la pena hacerse mayor (q no vieja jaja)
Besos!
ni mayor ni vieja, madurita interesante... ;-)
Si, envoltar-se de gent que et faci be és primordial, i saber deixar de banda la que no te'n fa també. I si, tu ets mes radical que jo, pero aqui esta el teu encant, no? vaja, i el meu! ja ja ja ja en la variedad esta el gusto!
Crec que veig aquest post a anys llum de quan es va escriure...
Esther, ja saps com jo penso, parlavem l'altre dia d'això.
Jo potser si que soc tonta quan confio en la gent... home! si me la fan una i una altre cop... pues aleshores reacciono, pero sempre INTENTO (no vol dir que sempre ho aconsegueixi) pensar en els motius de perque aquell amic ha fet això o allò que m'ha molestat i poso les coses en una balança per veure si em compensa o no... no espero que la balança es declini tota cap a mi... perque soc concient de que a persones a les que jo estimo molt hi han coses que no li agraden de mi (el meu marit, els meus pares, tots els meus amics) i si no m'estimessin perque no soc com ells volen, pues em quedaria sola, segur... si he de ser com la gent vol, aleshores si que uja no seré jo mateixa...
Muakis
Evidentment si et traei
Emma crec q t'has quedat a mitges :-P
juas juas juas es que m'he enrrotllat tant que m'han tallat per lo sano.. que fort!
Publica un comentari a l'entrada