Sant torne-m'hi

Recordo perfectament que fa dos anys (ben justets) no volia sentir ni parlar de tenir un altre fill. La veritat és que després de tenir un embaràs amb baixa per hernia al melic, un part de 18 hores amb forceps i una recuperació (per anomenar-la d'alguna manera) molt dolorosa i de molt i molt temps era el més normal del món dir que o bé el proper el tenia en Jordi o nothing de nothing.

Doncs aquí estic... embarassada de vuit setmanes després d'haver anat a buscar un segon fill a consciència. Masoca? Segurament! Però com podia jo deixar l'Andreu sent fill únic quan jo ho sóc i cada dia em pregunto com seria tenir un germà? No he estat capaç... També ho faig per egoisme per què no vull arribar a gran centrada i obsessionada amb un únic fill. No vull que l'Andreu sigui el centre del meu univers (difícil, eh?) ni el centre de totes les meves angoixes. Si he de fer de mare pesada corcó que s'ho puguin repartir entre dos!

Ara que estic embarassada de nou començo a comprovar que és molt cert això que diuen que no és el mateix el primer que el segon en quant a cansament. Us asseguro que porto un parell de setmanes en les que mataria per poder dormir quan arribo a casa però clar, no puc perquè el peque em té jugant, cantant, ballant o llegint contes tota la tarda. No puc dormir fins les mil perquè ens desperta ben d'hora quan a ell li ve de gust jugar a pilota o anar a veure els "dibus". No puc descansar ni cuidar-me... resulta gairebé còmica la frase "no aixequis pes" i encara més la de "sobretot ara cuida't".

També estic comprovant però que pel segon tens les mateixes inquietuds que pel primer. Et continues preguntant si el test d'embaràs no s'ha equivocat i necessites fer un altre per assegurar-te. Vas a la primera visita al ginecòleg desitjant veure alguna cosa. Et deceps si no veus res i et passes dues setmanes patint fins que no et fan la següent prova. Quan tornes a les dues setmanes plores mentre escoltes per fi el batec d'aquest petit embrió que portes dins i surts de la consulta mirant l'ecografia una vegada i una altra però al dia següent et tornes a preguntar si estarà bé i les teves dates les calcules en funció de quan tens la propera visita. I penses en com serà i en si s'assemblarà al seu germà i tens curiositat per saber el sexe i tantes i tantes coses que novament et recorden tot el que significa ser mare.

Que te den!

Amarbe me he permitido recomendarte en tu blog una canción que espero te arranque esa sonrisilla que tanto necesitas ahora.

Venga, para ti! (no sé por qué no puedo ponerte el enlace en tu blog así q te la pongo en el mío)

Poques ganes...

Últimament vaig amb poques ganes a treballar i és un fet que em fa sentir malament ja que presumeixo de tenir una feina que m'encanta.

El principi de curs va ser dur però a finals del primer trimestre tot rutllava. Van arribar les vacances de nadal i a la tornada, X (diré X a un alumne amb greus problemes de conducta) estava fatal. Es posava nerviós a totes hores, cantava durant les classes, parlava per sobre les meves explicacions, s'amagava sota la taula, insultava companys...

Ingènua de mi vaig pensar que tot això era fruit de la tornada a la rutina. "Dues setmanes i tornem a estar com estàvem" pensava jo però que va. Ha passat ja més d'un mes des de la tornada de les vacances de nadal i continuem igual o pitjor. Les classes amb X es fan eternes. Intento que surti de la classe a fer tots els reforços que són possibles i només aquelles hores la classe es descongestiona i tots treballem molt més tranquils.

Avui m'ha tornat a tocar viure un "episodi" dels seus en que ha pegat a agredit a companys i a mi mateixa. Quan passen aquestes crisis em sento molt malament, els nervis no em deixen ja en tot el dia i tinc una sensació d'esgotament que després dura dues i dies...

Aquests nervis es sumen als que ja vinc arrossegant i que són propis de tot el que faig a la meva feina. Com a mestre em toca programar, pensar activitats pels nens, coordinar-me amb altres mestres, corregir, posar exàmens, preparar sortides, avaluacions i un llarg etcètera de coses que, evidentment, es sumen a la tasca principal que és la de donar classe a 23 nens amb necessitats diferents. He de vetllar per a que aquestes criatures al final del curs arribin o s'acostin a les expectatives marcades per l'etapa en la que es troben.

Si, tinc dos mesos de vacances però també una feina dura i de molta responsabilitat però sempre m'ha agradat molt la meva feina i encara m'agrada però últimament em costa molt estar contenta. Em costa entrar a la classe sense pensar en quin moment X explotarà... Últimament em costa veure el meu futur exercint encara i això em posa molt trista.

Els dos anyets del meu amor

Demà dia 14 el meu nen ja fa dos anys!

La veritat és que espanta veure com passa el temps. Fa dos dies el meu petit era un bebè rialler que passava hores i hores dormint, que prenia biberons i poca cosa feia i ara com de sobte és ja tot un nen que camina, menja de tot, xerra, juga, pinta, balla...

L'Andreu a punt de fer els dos anys ja és tot un homenet. És un nen graciós i divertit al que li agrada ballar, banyar-se amb la "mami" o el "papi" (com ens anomena ell), menjar carn i jugar amb el "estat" o l'avi "Makel". També li agrada dir adéu als trens o treure a passejar al gos, li agrada que li expliquem el conte d'en Patufet i el dels Tres porquets... L'Andreu a punt de fer els dos anys ja té les seves preferències, els seus gustos i les seves aficions.

L'Andreu a punt de fer els dos anys continua sent el motor de la meva vida. Continua sent la persona que més em fa emocionar. Continua sent el nen que em fa riure i alhora plorar.

Fa dies que el miro i penso que em sembla mentida que s'hagi fet tan gran. Que ja no recordi com era tenir-lo entre els braços quan era un bebè que no sabia ni caminar ni parlar. No recordo exactament quina carona feia quan tenia quatre mesos o cinc o sis. No recordo les seves manetes menudes que a mi tant m'agradava agafar però a un dia del seu aniversari continuo tenint molt clara la imatge del dia que per primera vegada el vaig mirar.

Aquell moment resta a la meva ment de manera clara i nítida. Recordo perfectament aquella carona petitona, la pell fosca després de divuit hores de patiment, els seus ullets arrugats, el seu plor fort en arribar a aquest mon, les seves petites manetes amb els seus dits que em vaig afanyar en comptar...

Imagino que com a mare aquest moment ja mai se m'oblidarà i espero que així sigui perquè m'agradaria tenir-lo en un calaixet dins la meva memòria per sempre allà guardat.

I mentre recordo aquell moment i miro ara el meu petit només puc estar contenta per tenir la sort que tinc!

Felicitats Andreu!!!