Fa uns minuts he tingut un "moment Marihuana". El "moment Marihuana" és aquell en el que podries estar perfectament amb un "piti" o amb una bona sangria a les mans i fent-te preguntes al més pur estil filosòfic com "d'on venim?" o "On anem?".Ara mateix no arribo a aquest nivell perquè evidentment el "piti" ni el tinc ni el tindré a les mans ni la sangria em regarà la gola almenys fins d'aquí uns mesos però he recordat ja fa anys un dia a casa de la V (que se'n deu haver fet d'ella?) on la S ens va donar una classe de física quàntica que era per al·lucinar de debò. No vaig entendre res la veritat però riure vam riure una estona. Quins temps aquells...
Bé, al què anava. Fa uns minuts he tingut un "moment Marihuana" però és que últimament en tinc molts d'aquests moments. Veig la gent i no entenc la majoria de les coses q fa i penso "ostres que rara és" i clar, després de pensar això de tanta gent arriba el punt en que em pregunto "no seré jo la rara?". Observo molta gent que m'envolta i veig molta despreocupació o desinterès i penso "que poc donen!" però en realitat no serà que jo demano massa? Tinc moltes i moltes preguntes al cap i la veritat és q no se si espero que tinguin resposta perquè si la tinguessin potser em decebria de mi mateixa.
Sigui com sigui espero seguir tenint "moments Marihuana" com ara mateix en el que em pregunto "per què semblava q la V entenia l'explicació i jo no vaig pillar res?"
Ara que rellegeixo veig que tot aquest post és una paranoia però insisteixo en que no hi ha ni "piti" ni sangria perquè, de moment, en Biel és abstemi!
6 comentaris:
Jo estic en la fase de intentar que el que considero desapego en la gent no m'afecti, intentar no demanar res, donar i si rebo doncs benvingut sigui i si no doncs a otra cosa mariposa. Ja m'han fotut massa òsties! Ara, ja et dic que ho estic intentant... De totes maneres hi ha gent que penso que no em fallaran mai (les puc contar amb els dits d'una ma), espero no equivocar-me!
I fas bé, en Biel ja tindrà temps de deixar de ser abstemi!
Ui això ho porto intentant ja fa anys però sóc una ratllada de la vida i sempre acabo fent voltes a tot. Suposo que en el fons és que necessito molt de la gent per sentir-me estimada. Al final resultarà que no sóc tan dura com em penso :-P
T'estimo mooooooolt! calia que ho digués???
Ostres, Esther, això són les hormones! I no et vull ni imaginar, a més, col·locada! M'ha fet molta gràcia això dels moments marihuana. A mi em dónen a les hores petites de la matinada, on cal resoldre urgentment un conflicte existencial com ara: he de comprar gomes per les caretes pel teatre de demà.
Emma potser no cal però a mi m'agrada :-P
Martha no són les hormones. Jo sóc així de ratllada sempre!
Jajajaja me encantan los "momentos marihuana"
Yo muchas veces también me pongo metafísica, sobretodo en el metro, empiezo a analizar a la gente y a pensar,me monto unas pelis flipantes!
Y sin piti ni sangria de por medio, eso es lo más grave también!
En cuanto a lo de dar y recibir,estoy más relajada también, como Mirashka...si me responden genial y si no intento no sulfurarme demasiado, aunque a veces me pierdo...
Un beso guapa y espero que el embarazo vaya genial
Publica un comentari a l'entrada