dimarts, 7 de setembre de 2010

El tiet Manelet

Al llarg d'aquesta nit el tiet Manelet (germà de la meva àvia) ens ha deixat. Tenia 82 anys i la veritat és que ha viscut una vida força plena... Quan era jove va haver d'emigrar a França però va tornar a Catalunya amb un bon nivell econòmic cosa que el va permetre tenir un bon nivell de vida i viatjar molt (cosa que li encantava).

Quan jo era petita el tiet Manelet i la tieta Tere (la seva dona) m'havien dut algunes vacances amb ells. La germana de la tieta tenia una casa a Segur de Calafell i em portaven amb ells. Recordo com el tiet em muntava el columpi, em gronxava o em preparava les escopinyes que tant m'han agradat sempre.

Una vegada vaig créixer ja no vam tenir tant contacte. Ens veiem en ocasions puntuals com bodes, comunions... però sempre ha quedat el record d'aquelles vacances quan era petita i li tenia un carinyo especial. La tieta Tere ens va deixar ja fa uns anys i ara li ha tocat a ell.

Als que ens quedem ens queda el consol que no ha patit. Tot ha estat ràpid i els metges han procurat que ell no s'adonés que marxava. També ens queda el pensar que ja era gran i que la seva vida molts la voldrien. Imagino q també ha viscut moments durs perquè la vida no és fàcil per a ningú però des de fora l'hem vist riure i gaudir i això a hores d'ara reconforta.

A banda de la llàstima que pugui sentir per la pèrdua ho sento molt també per la meva àvia perquè està molt tocada. Fa anys va morir una de les seves germanes i ara mor el seu germà gran. Té la sensació que mica a mica va perdent tot de gent que s'estima i imagino que també fa càlculs amb les edats i li entra la inevitable sensació que el temps també va corrent per a ella.

Jo ara mateix he de dir que també he pensat això... El tiet Manelet tenia 82 anys... El meu avi en té 80 i la meva àvia 77. Són grans i quan vius una cosa així no pots evitar el pensar en que mai saps el temps que et queda per gaudir de les persones que t'estimes. Suposo que ara només toca pensar en que el temps que quedi s'ha d'aprofitar al màxim ja que mai saps quan et tocarà.

Si hi ha alguna cosa després allà on siguis tiet Manelet que descansis en pau i, si pots, continua viatjant!

2 comentaris:

montse espert perez ha dit...

Hola carinyet,
comparteixo amb tu la tristor de la perdua del tiet, i tambe amb fa pensar en que els yayos van fen-ser grans... en fin, suposso que teni-m por de seguir perden persones que estimem.
La mort mai es justa. pero es llei de vida, i he'm de pensar que molt aviat tindre'm un mou membre de la familia, i uns van deixan pas al nous vinguts.

Molts petons i una molt forta abraçada!!!!

Esther ha dit...

Si que és cert que els grans van deixant pas als petits i tot i les pèrdues la família segueix creixent i creixent.

Una abraçada per a tu també!