Ja portem força dies immersos en tot el que suposa el Nadal... família, taules de menjar que mai acaba, amics, regals, il·lusió dels més petits... I a mi m'agrada i molt!
I és igual agafar uns quants quilets de més perquè ja es perdran, trobar els carrers plens de gom a gom perquè ja es buidaran, anar a dormir tard perquè ja tocarà matinar, seure a una taula i no aixecar-se gairebé fins la nit perquè ja vindran les presses després de dinar... A mi m'és igual tot perquè és nadal i estic contenta.
dimarts, 31 de desembre del 2013
divendres, 27 de desembre del 2013
Sóc un nen molt gran!
A casa pensàvem que seria un autèntic calvari treure-li el xumet al petit ja que a la que ens despistàvem el tenia a la boca. Va costar horrors treure-li l'hàbit d'agafar la pipa en quant arribava de l'escola i per la nit no l'oblidava cap dia. Bé, ni a la pipa ni als seus nenes (les mantetes de consol que corren encara per aquí).
Així doncs, ens hem estat preparant el terreny i li hem explicat que si dóna la pipa als reis segur segur que li porten un regal ben gran; un regal de nen gran clar, perquè si els reis et veuen amb xumet et porten regals de bebè. El pobre ens anava dient que sí però jo crec que en el fons pensava que els reis són una mica punyeteros per dedicar-se a treure pipes als nens.
La qüestió és que estàvem patint perquè ens imaginàvem unes nits molt i molt llargues després del regalet als reis. Doncs bé, el meu fillet petit se'ns va plantar al davant ja fa uns dies i amb aquella cara d'home decidit que posa ell quan vol ens va dir: "avui ja no vull dormir amb la pipa perquè sóc un nen molt gran".
I dit i fet, tu! Pensàvem que arribaria la nit i no recordaria pas la promesa però la va recordar i no ha tornat a demanar més el xumet perquè és un nen gran i no el necessita. Ah! I tampoc necessita els nenes perquè si ja no porta pipa, nenes tampoc "mama, que ja sóc gran".
I mira, ens hem tret el tema d'una revolada i tots contents perquè ha estat decisió seva i no ha estat necessari passar per cap calvari. Tot ha anat rodat... Ara, no fa falta que digui que a la mama no li ha estat tan fàcil veure que ja es queda sense bebè però bé, què hi farem? C'est la vie!
Així doncs, ens hem estat preparant el terreny i li hem explicat que si dóna la pipa als reis segur segur que li porten un regal ben gran; un regal de nen gran clar, perquè si els reis et veuen amb xumet et porten regals de bebè. El pobre ens anava dient que sí però jo crec que en el fons pensava que els reis són una mica punyeteros per dedicar-se a treure pipes als nens.
La qüestió és que estàvem patint perquè ens imaginàvem unes nits molt i molt llargues després del regalet als reis. Doncs bé, el meu fillet petit se'ns va plantar al davant ja fa uns dies i amb aquella cara d'home decidit que posa ell quan vol ens va dir: "avui ja no vull dormir amb la pipa perquè sóc un nen molt gran".
I dit i fet, tu! Pensàvem que arribaria la nit i no recordaria pas la promesa però la va recordar i no ha tornat a demanar més el xumet perquè és un nen gran i no el necessita. Ah! I tampoc necessita els nenes perquè si ja no porta pipa, nenes tampoc "mama, que ja sóc gran".
I mira, ens hem tret el tema d'una revolada i tots contents perquè ha estat decisió seva i no ha estat necessari passar per cap calvari. Tot ha anat rodat... Ara, no fa falta que digui que a la mama no li ha estat tan fàcil veure que ja es queda sense bebè però bé, què hi farem? C'est la vie!
dissabte, 21 de desembre del 2013
dissabte, 14 de desembre del 2013
La carrera equivocada
Fa alguns anys que hi rumio i ara ho sé, definitivament em vaig equivocar de carrera. No de la de mestra no, però sí de la d'especialista... l'educació especial no és el meu i aquest any (un any dur) ho estic comprovant de primera mà.
Aquest curs he estat nomenada com a mestra d'educació especial i com a mestra d'audició i llenguatge (bé, això últim ha estat una de tantes pifies que fa el Departament) i confesso que no sóc del tot feliç amb el que faig.
Cada dia vaig a l'escola i puc assegurar que dono el millor de mi mateixa i intento fer la meva feina el millor que sé. He establert uns vincles afectius molt macos amb els alumnes que porto, són nens amb carències i els agafo en petit grup, això fa que hi hagi molta estima entre nosaltres. També estic aprenent molt, és gairebé com fer un master de la meva carrera a passos accelerats. Descobreixo també altres aspectes de les escoles, coses que quan et tanques en una classe i no voltes no ets sempre capaç de veure.
És un any de molts aprenentatges però tot i així noto que em falten cosetes com pensar en "el meu grup", en com ensenyaré les divisions, quina feina farem de plàstica, com anirà la propera sortida... Coses que a mi personalment em donen la "vidilla" del dia a dia. Tinc molt clar que trobo molt a faltar la tutoria, ser la responsable d'un grup i tenir una bona colla al meu càrrec.
Tinc molt clar que hauria d'haver fet primària!
Aquest curs he estat nomenada com a mestra d'educació especial i com a mestra d'audició i llenguatge (bé, això últim ha estat una de tantes pifies que fa el Departament) i confesso que no sóc del tot feliç amb el que faig.
Cada dia vaig a l'escola i puc assegurar que dono el millor de mi mateixa i intento fer la meva feina el millor que sé. He establert uns vincles afectius molt macos amb els alumnes que porto, són nens amb carències i els agafo en petit grup, això fa que hi hagi molta estima entre nosaltres. També estic aprenent molt, és gairebé com fer un master de la meva carrera a passos accelerats. Descobreixo també altres aspectes de les escoles, coses que quan et tanques en una classe i no voltes no ets sempre capaç de veure.
És un any de molts aprenentatges però tot i així noto que em falten cosetes com pensar en "el meu grup", en com ensenyaré les divisions, quina feina farem de plàstica, com anirà la propera sortida... Coses que a mi personalment em donen la "vidilla" del dia a dia. Tinc molt clar que trobo molt a faltar la tutoria, ser la responsable d'un grup i tenir una bona colla al meu càrrec.
Tinc molt clar que hauria d'haver fet primària!
dijous, 5 de desembre del 2013
L'anglès... és fàcil?
Jo ho tinc molt clar, no ho és gens de fàcil! De fet, és la meva assignatura pendent però en aquests moments no m'hi podria dedicar ni volent. Els petits i la feina acaparen la majoria del meu temps i el poc que sobra el dedico a coses més lúdiques.
La qüestió és que sempre penso que m'agradaria que els meus fills arribin a grans amb un anglès com a mínim passable. Que els permeti viatjar i tenir oportunitats que jo no podria tenir degut a aquesta mancança.
Vaig estar donant voltes a aquest fet durant molt temps i al final en Jordi i jo vam decidir contractar una mestra particular perquè vingués a fer classes als petits a casa. Pensem que la manera més natural d'aprendre és que vingui una persona i els parli en anglès, jugui amb ells, prepari activitats que es basin en els seus centres d'interès... Vaja, que jo m'havia muntat una pel·lícula del que seria "mi anglès ideal".
Després de buscar vam arribar fins una noia que dóna força classes d'anglès i a més és de confiança (allò de que és família d'una coneguda i tal), vam parlar amb ella i vam acordar com ho faríem. Sempre pensant que quan siguin més grans ja podrem recòrrer a altres métodes...
Bé, avui ha estat la primera "classe" d'anglès i el cert és que no sé si durarà la cosa. Que jo sigui mestra suposo que també em condiciona i fa que em torni més exigent però no és el que esperava. D'entrada jo pensava que la noia podria estar pels dos petits i ja he decidit que no, que millor m'enduré en Biel i el que es quedarà serà l'Andreu. Els dos junts són un perill i pel que he vist, no els sap reconduïr.
A banda d'això, també entenc que és molt difícil treballar amb en Biel i l'Andreu a l'hora ja que estan en moments molt diferents i un distreu l'altre. Ara caldrà veure com ho porta l'Andreu perquè a ell se l'ha de guanyar i no sé si ho aconseguirà ja que de moment considera que l'anglès "és un rotllo".
La qüestió és que sempre penso que m'agradaria que els meus fills arribin a grans amb un anglès com a mínim passable. Que els permeti viatjar i tenir oportunitats que jo no podria tenir degut a aquesta mancança.
Vaig estar donant voltes a aquest fet durant molt temps i al final en Jordi i jo vam decidir contractar una mestra particular perquè vingués a fer classes als petits a casa. Pensem que la manera més natural d'aprendre és que vingui una persona i els parli en anglès, jugui amb ells, prepari activitats que es basin en els seus centres d'interès... Vaja, que jo m'havia muntat una pel·lícula del que seria "mi anglès ideal".
Després de buscar vam arribar fins una noia que dóna força classes d'anglès i a més és de confiança (allò de que és família d'una coneguda i tal), vam parlar amb ella i vam acordar com ho faríem. Sempre pensant que quan siguin més grans ja podrem recòrrer a altres métodes...
Bé, avui ha estat la primera "classe" d'anglès i el cert és que no sé si durarà la cosa. Que jo sigui mestra suposo que també em condiciona i fa que em torni més exigent però no és el que esperava. D'entrada jo pensava que la noia podria estar pels dos petits i ja he decidit que no, que millor m'enduré en Biel i el que es quedarà serà l'Andreu. Els dos junts són un perill i pel que he vist, no els sap reconduïr.
A banda d'això, també entenc que és molt difícil treballar amb en Biel i l'Andreu a l'hora ja que estan en moments molt diferents i un distreu l'altre. Ara caldrà veure com ho porta l'Andreu perquè a ell se l'ha de guanyar i no sé si ho aconseguirà ja que de moment considera que l'anglès "és un rotllo".
Subscriure's a:
Missatges (Atom)