El meu avi té demència senil i està molt avançada. Ja fa temps que veiem que no és el mateix i a mi cada vegada em costa més mirar-lo sense sentir ganes de plorar. No el reconec i se'm fa molt i molt dur no veure el que era quan el miro.
No fa molt no volia tallar-se les ungles (quantes vegades no m'hauré barallat jo amb els meus fills perquè tampoc volien) i vaig haver d'anar jo i de manera suau dir-li: "va iaio, ja te les tallo jo" i aleshores es va deixar. Jo, allà, tallant-li les ungles a l'home que tantes i tantes vegades m'ha vingut a buscar a escola, m'ha portat a regar al seu hort, m'ha explicat coses de quan treballava, m'ha preparat el sofà llit a casa seva perquè pogués dormir...
Ara entenc això de que la vida és com un cicle i malauradament ho estic entenent perquè ho veig reflectit en els meus grans.
6 comentaris:
Vaja, això de fer-se gran és molt dur. No saps com entenc la teva situació :(
I ja que t'he descobert, aprofito per comentar-te la entrada anterior: molts ànims que ja veuràs que tot va bé!!
M'acabo de fer un blog, així que encara vaig descobrint com funciona això... si m'en surto, t'aniré seguint ;)
Un petó!
Hola Monica... Gràcies pels ànims i per passar-te a fer una visita. Ja em diràs quina és l'adreça del teu blog :-)
Ànims wapa! Tinc pendent un post per explicar que també s'acaba de morir la meva iaia...Com bé dius,c'est la vie!
Una abraçada
Ho sento Conxi. Els avis són molt importants...
Esther, el meu blog és tresacasa.blogspot.com.es
Passa-t'hi quan vulguis, tot i que de moment està molt buit, ja anirà millorant :)
Mica a mica s'omple la pica...
Publica un comentari a l'entrada