Doncs sí, m'ha costat assimilar-ho però per fi porto bé això de que les amistats simplement "van i venen"...
Sempre m'ha costat molt això de "perdre" gent, de veure com algú s'allunya de la teva vida o posar el punt i final. De vegades, fins i tot, he allargat relacions que estaven condemnades a morir només pel simple fet que no m'agrada dir adéu.
Ara començo a entendre però que aquests "adéu" no són sempre definitius perquè la vida dóna moltes voltes i seria estúpid pensar que no ens podem tornar a trobar a aquella persona de nou en el nostre camí. És més, no sabem mai si aquella persona a la que li diem adéu en un moment determinat no pot ser una persona imprescindible en un futur.
He aprés a no fer-me tantes preguntes i a no guardar rancor per res. Si una persona s'allunya de tu potser és que tu també t'havies allunyat d'ella sense adonar-te'n o, simplement, era el moment de separar els camins qui sap si per sempre o fins aviat.
També he aprés a dir "hola" amb els braços ben oberts. A donar oportunitats a gent amb la que mai hagués pensat que tindria una relació, a tolerar més a les persones que m'envolten i a gaudir també dels seus defectes. Si jo no sóc perfecta perquè ho haurien de ser els altres?
M'ha costat però ara entenc perfectament que les amistats van i venen i això ja no em fa mal.
2 comentaris:
Realment sí que les amistats van i venen, però jo cada dia tinc més clar que les de veritat, sempre que les necessites tornen.
Almenys tinc un parell d'amics que malgrat haver-nos separat físicament algun temps, als moments importants sempre hi són!
Un petó!!
A mi també m'ha passat això de tenir amigues que o les truques tu o no quedem i em feia ràbia, sobretot una que és de l'escola i que m'estimo molt. Simplement es deixa portar per la rutina (i una mica per la desídia). Ja tens feina? Molta sort wapa!!!!
Publica un comentari a l'entrada