La meva primera festa sorpresa

Ahir vaig tenir la primera festa sorpresa de la meva vida i la veritat és que em vaig emocionar molt. Crec que ha estat un dels millors regals que he tingut a la meva vida i avui encara em dura el somriure.

Moltes gràcies a totes i tots. Sou uns sols i cada dia estic més contenta que ens haguem conegut!

Ja en tinc 30...

És el títol d'una obra de l'Àngel Llàcer que en Jordi i jo vam anar a veure ja deu fer ben bé uns quatre anys. Aleshores els 30 anys els veia molt lluny i semblava que mai no arribarien...

Bé, doncs han arribat! Ahir vaig fer 30 anys i la veritat és que lluny de sentir-me gran o deprimida per entrar ja en la trentena em sento força alegre i contenta. A mi de sempre que els aniversaris m'agraden molt. No sé, crec que els anys no passen d'un dia per un altre... podriem dir que ja fa mesos que sóc camí d'aquests 30 així que més vella ho sóc cada any però també cada mes o cada dia o cada hora o cada minut o, fins i tot, cada segon així que per a mi ahir no era molt més vella que el dia anterior o l'altre. De fet ara mateix ja sóc més vella que ahir i tampoc estic amoïnada.

Com deia (de vegades em perdo en divagacions) ahir em vaig sentir força bé. Era la protagonista per un dia, la persona especial del dia i això m'agrada. M'agrada que la gent em feliciti, que em faci dos petons, que em truquin, que em facin detallets... que coi! Fa 30 anys segur que vaig suar la gota gorda per sortir d'aquell raconet dins la meva mare i penso que és força just que cada any se'm reconegui el mérit d'haver pogut sortir amb éxit per aquell lloc tan estret.

Visca els aniversaris, poder comptar-los, visca poder fer-se gran (que no vell) i que carai! Visca que et diguin que no aparentes l'edat gens gens.

Farta...

Estic ja força farta. Farta que les coses no em surtin mai del tot bé. És com si quan puc aconseguir estar bé del tot sempre hi hagi alguna cosa que fa trencar aquest somni de ser feliç plenament.

Si sembla que ho tinc tot sempre hi ha alguna cosa que m'impedeix continuar endavant amb un somriure. Quan no és la meva feina, és la meva destinació, quan no algun familiar que em fa la vida impossible o l'haver de renunciar a la reducció de jornada (cosa que volia per estar amb el meu fill) per poder tenir més diners i ara ja el remate és la feina del J i no poder tenir un fill tot i tenir moltes ganes per la situació d'incertesa econòmica.

Sempre hi ha una cosa o altra que em fa estar alerta, que no em deixa dormir o que m'amoïna. La veritat és que sempre m'he considerat una persona afortunada per moltes coses però últimament no m'hi sento així. Que a la vida no surten les coses sempre rodades? segurament! però m'agradaria no haver-me de preocupar per a res encara que fos per un espai relativament llarg de temps.

Hi ha que neixen amb estrella i hi ha que neixen estrellats.

Guapo, guapo i més que guapo!

Aquest mes el meu petit (ja no tan petit) farà 21 mesos i ara està en aquesta època tan meravellosa en la que cada dia et sorprén amb una cosa nova.

Aquests dies ha après a renyar-nos i a dir-nos que no molt seriós. Ja xerra molt, li agrada dibuixar i anar a penjar els seus dibuixos a la porta del seu armari, li agrada anar en la seva bici i seure en la seva cadireta per veure la tele, emprenyar la mama obrint les aixetes... ja és tot un trapella!

I jo me'l miro i penso que quina cosa més maca hem fet en Jordi i jo i me'l miro i penso en com me l'arribo a estimar i me'l miro i penso: No vull que es faci gran!