Ja en tinc 30...

És el títol d'una obra de l'Àngel Llàcer que en Jordi i jo vam anar a veure ja deu fer ben bé uns quatre anys. Aleshores els 30 anys els veia molt lluny i semblava que mai no arribarien...

Bé, doncs han arribat! Ahir vaig fer 30 anys i la veritat és que lluny de sentir-me gran o deprimida per entrar ja en la trentena em sento força alegre i contenta. A mi de sempre que els aniversaris m'agraden molt. No sé, crec que els anys no passen d'un dia per un altre... podriem dir que ja fa mesos que sóc camí d'aquests 30 així que més vella ho sóc cada any però també cada mes o cada dia o cada hora o cada minut o, fins i tot, cada segon així que per a mi ahir no era molt més vella que el dia anterior o l'altre. De fet ara mateix ja sóc més vella que ahir i tampoc estic amoïnada.

Com deia (de vegades em perdo en divagacions) ahir em vaig sentir força bé. Era la protagonista per un dia, la persona especial del dia i això m'agrada. M'agrada que la gent em feliciti, que em faci dos petons, que em truquin, que em facin detallets... que coi! Fa 30 anys segur que vaig suar la gota gorda per sortir d'aquell raconet dins la meva mare i penso que és força just que cada any se'm reconegui el mérit d'haver pogut sortir amb éxit per aquell lloc tan estret.

Visca els aniversaris, poder comptar-los, visca poder fer-se gran (que no vell) i que carai! Visca que et diguin que no aparentes l'edat gens gens.