Tornant a ser mami...

En Biel va néixer el passat dimarts dia 5 d'octubre i no podia deixar d'explicar aquí en el meu blog com ha estat el seu naixement...

Fa dues setmanes que el Dr. Ros em va dir que em provocaria el part el dimarts i la veritat és que des que m'ho va dir fins que va arribar el dia pel meu cap van passar milers de coses. Quins nervis! El dia va arribar per fi i a les 13h en Jordi i jo entràvem la Corachan i després d'una hora d'espera (que va ser eterna) ens feien passar a la sala de pre-part.

Després d'una estona de monitors va tocar el tacte de rigor i no sabeu el "bajón" que vaig tenir quan em van dir que estava molt verda (tot i anar dilatada ja de més de dos centímetres). Tot i així la inducció va continuar i la Zaida (la comadrona que m'ha ajudat més en aquest part i amb la que estic molt agraïda) em va dir que si jo em deixava fer ella intentaria fer tot el possible perquè el nen sortís ben de pressa. Evidentment vaig dir que sí, jo ja només tenia ganes de conèixer el meu petit quan abans millor així que si m'arriben a dir que havia de pujar a un arbre a recollir cocos ho hagués fet!

El primer que van fer va ser posar-me l'oxitocina (aquesta hormona que fa tantes pessigolles) i després de trencar-me les aigües van començar els dolors. La veritat és que no va passar massa estona fins que va entrar el meu ginecòleg per saludar-me i per dir-me que ja era allà per quan arribés el moment. Quin descans!

Quan els dolors ja començaven a ser més forts la Zaida em va dir que entràvem a la sala de parts per així poder posar-me la peridural. Una vegada posada la peridural la cosa va ser molt més fàcil de dur. L'únic problema era que el nen estava força amunt així que quan vaig estar dilatada de 7cm la matrona em va dir que si volia ajudar a que es posés bé havia de començar a empènyer.

Jo amb l'Andreu no vaig empènyer gens (me'l van treure amb fòrceps) així que no tenia ni idea però la mateixa matrona em va ensenyar a fer-ho. I allà estava, empenyent amb totes les meves forces amb el Jordi al costat vestit de verd com un enciam i mirant-me amb cara de "no tinc ni idea de què fer". Després d'un parell de "pujos" van començar les ganes d'empènyer però de debò així que van anar a buscar el Dr. Ros i va començar el part "de veritat".

I després d'empènyer amb totes les meves forces durant una estona vaig sentir que li deien a en Jordi si volia veure com sortia el seu fill així que em vaig començar a emocionar perquè el moment de conèixer el meu nen estava arribant i així va ser, després d'una estoneta més va sortir en Biel. Tot blanquet i brut però plenet i força tranquil. Me'l van posar sobre el meu pit i allà mateix vaig tenir la resposta a la pregunta que m'havia estat fent durant tot l'embaràs "me l'estimaré igual que a l'Andreu?".

Tal i com ens toca a les mames em vaig posar a plorar com una bleda per la felicitat de veure'l i pel descans de saber que tinc un bebè sa i preciós que va pesar en nèixer 3520 gr i 50 cm.

I aquí estem ja a casa gaudint del que és ser pares de dues criatures. De moment l'Andreu és un germà gran admirable i el petit és un angelet així que som molt i molt feliços.

Cal dir que jo em vaig "desgarrar" una micona i porto tres puntets però em trobo molt bé! Cansada per l'esforç, la manca de son... però molt bé. Estic molt feliç, contenta i agraïda tant amb el meu metge que és un sol com amb el personal que va estar allà amb mi i he de reconèixer que tot i la mala estona que es passa m'ha agradat molt poder viure tant el naixement del meu segon bebè.