Crec que quan ets mare una de les fites més difícils a aconseguir és la de tornar a ser la de sempre.Quan vaig tenir l'Andreu vaig pensar que no ho aconseguiria. Recordo que en arribar a casa després de tenir-lo em mirava al mirall i no podia creure que aquell era el meu cos. El mal que tenia per l'episiotomia tan salvatge que em van fer també em feia pensar que no em recuperaria. Mica a mica van passar els mesos i el cos tornava a la seva forma (bé, almenys en un 60% perquè hi ha coses que ja queden com a irrecuperables) però tot i així jo ja no era "l'Esther", era simplement "la mare de l'Andreu".
Reconec que l'etiqueta de "la mare de l'Andreu" me l'he posat jo sola moltes vegades quan no he estat capaç de deixar-lo per fer la meva, quan encara em costa deixar-lo a dormir amb algú si no és per necessitat.... Però en aquestes ocasions l'etiqueta no em molesta pas perquè és una imposició que em faig a mi mateixa.
Bé, aquesta etiqueta no ha caigut mai del tot però ja estava força desenganxada. Durant molts mesos em tornava a sentir jo mateixa. L'Esther de sempre, l'Esther que treballa, que queda amb les amigues, que disfruta d'una peli al sofà amb el seu marit, que es posa una talla 40 del Zara, a la que li agrada anar de compres... Bé, un infinit de coses que m'agrada fer com a dona o persona tant se val.
Però l'Esther de sempre va decidir que volia donar un germà al seu fill perquè l'Esther de sempre ha desitjat tota la vida almenys dos fills. No ha volgut mai donar la soletat a un fill perquè és filla única i perquè no vol que un fill seu ho sigui.
Així que l'Esther es queda embarassada d'en Biel i el té...
I ara mateix torno a ser la persona que era fa dos anys quan vaig tenir l'Andreu però crec que pitjor. No vull pas que sembli que no estic contenta amb el meu fill perquè no és així. L'adoro i em té boja. És un nen preciós i me l'estimo més que a la meva pròpia vida com estimo l'Andreu però el naixement del Biel m'ha fet recuperar l'etiqueta de "mare de..." i aquesta vegada la resta de la frase ve en plural amb lo qual hi ha molta més feina a fer.
Vaig tenir el petit i tot i que va ser un part meravellós en mirar-me al mirall vaig comprovar horroritzada que allò era molt pitjor que quan vaig ser mare per primera vegada. Els meus pits han caigut més, tinc més panxa i una enorme estria que la recorre. Les cames tenen molta més cel·lulitis i el cul s'ha fet molt més gran.
I amb aquesta sensació de que aquest cos no és meu visc des de fa molts mesos. Cada dia obro l'armari i no sé que posar-me perquè agafi el que agafi em sento malament. Em veig lletja i res no m'afavoreix. Ara he decidit que aniré a comprar-me roba i què més dona si la puc dur un mes, dos o tres anys? Vull tenir roba per posar-me i amb la que no em senti malament. Ja ni tan sols aspiro a sentir-me bé...
El que realment m'agradaria però és tenir la força de voluntat per treure'm els quilos que em sobren de sobre però per molt que ho intento no ho aconsegueixo. Els nervis no em deixen controlar-me al 100% i quan faig dieta encara em sento pitjor així que en el meu cap hi ha una lluita interna que no em fa estar pas contenta. I sé que potser d'aquí un parell d'anys (són els que diuen que necessita el cos per a recuperar-se) estic mig bé però ara mateix tinc la sensació que el meu cos mai tornarà a una 40, ni tan sols a una 42...
Últimament em sento trista i ja no és només per tot això del cos, el pes... sinó també pel fet de no estar activa. Estic d'excedència i sé que és el millor pel meu fill però no he nascut per quedar-me a casa planxant, recollint roba o cuinant. Admiro aquestes dones que són capaces de dur tota la casa i a sobre rebre els seus marits amb un somriure i un pastís a les mans però jo no en sé de fer això. A mi m'agrada treballar, sortir i com a última instància cuinar.
L'hivern... l'hivern també em deixa fora de joc...
No sé, són tantes i tantes coses que ara mateix no em permeten tornar a ser la de sempre que em fa por pensar que potser ja no ho torno a ser mai més.
