dimarts, 29 de març del 2011

Voler ser mare

Fa unes quantes setmanes una amiga em va trucar i em va dir que començava un tractament de fertilitat. Ja feia temps que li rondava la idea de ser mare però per una cosa o una altra encara no s'havia posat. Imagino que li feia mandra començar amb el procés aquest tan dur en el que està ara mateix immersa.

Des d'aleshores ja van dues vegades que m'escriu o em truca per dir-me que la inseminació no ha sortit bé. Que li ha tornat a baixar la regla i que ha de començar de nou amb les hormones. En les seves paraules encara no he vist desànim i això em fa que admiri el que està fent. Jo sé que és una persona forta i lluitadora i ho està fent molt bé. Tot i així sé que pateix... I quan parlo amb ella o li escric intento animar-la però no sé ben bé què dir o què fer.

Jo intento posar-me una i una altra vegada en el seu lloc però no puc. En Jordi i jo (perquè això és cosa de dos) vam tenir la immensa sort de tenir un positiu tan aviat com ens vam proposar aconseguir-lo i, de vegades, dono per fet l'embaràs. No sé, és com si per a mi el quedar-se embarassada només fos una cosa de proposar-s'ho.

No sé si m'explico perquè em venen moltes coses al cap i ara mateix tinc la sensació que les "vomito" tal qual venen.

Segueixo... Per a mi l'embaràs és com una cosa natural. Vull un fill? Em quedo embarassada i ja està i és quan visc coses així de prop quan toco de peus a terra i penso que no tothom ho té tan fàcil, que per a tothom no és igual de senzill. Hi ha moltes dones que han de lluitar molt per aconseguir veure la línia rosa en la prova. Hi ha dones que després d'un procés llarg i difícil ho aconsegueixen i aquestes dones demostren lo molt valentes que podem arribar a ser quan volem ser mares.

També penso que potser hi ha dones que mai ho aconsegueixen...

Penso moltes coses però per sobre de tots aquests pensaments hi ha un que destaca i és que espero que ben aviat rebi una trucada a la que pugui respondre sense buscar paraules d'alè.

5 comentaris:

Mirashka ha dit...

Espero que sigui així! I la teva amiga té molta sort de comptar amb tu per poder parlar-ne. A mi em va anar molt bé tenir amb qui fer-ho. No tothom està disposat a escoltar-te o et dóna la confiança suficient per parlar.

De vegades "les que ens costa" us tenim molta enveja!

Un petó!

Sílvia ha dit...

Doncs no, per a alguns no és tan fàcil quedar-se embarassada. A mi em va costar una mica més d'un any i mig i gràcies a una inseminació artificial. Jo vaig tenir molta sort i a la primera ho vam aconseguir. Molts ànims a aquesta noia, segur que aviat ho aconseguirà. L'important és no rendir-se

Esther ha dit...

Mireia escoltar-la el que ella necessiti i donar ànims tots els que puc però de vegades no sé què dir. No sé, tinc una sensació rara... Em fa com cosa parlar-li dels nens i reconec que, fins i tot, he arribat a sentir-me com "culpable" per haver tingut tanta sort. Ains, no sé, deuen ser paranoies meves o por a no estar a l'alçada. No sé...

Sílvia vas tenir força sort doncs amb la inseminació, oi¿?

A veure si ben aviat em dona una bona notícia!

Mirashka ha dit...

Esther no cal que diguis res! només escoltar ja és molt, de debò! i no et sentis culpable!!! segur que ella se n'alegra molt de que a tu et resultés tan fàcil, que t'envegi no vol dir que no se n'alegri!!!

Esther ha dit...

Sí, segurament tens raó però mira, a mi m'entren paranoies...