Em fa molta "gràcia" la mala costum que tenen algunes persones de respondre quan tu ni tan sols has preguntat. Aquesta frase és el meu estat del facebook avui perquè això és el que penso generalment i aquest cap de setmana amb més motiu.
Imagino que tots ho fem una mica això. És inevitable que opinem quan ens expliquen alguna cosa... Bé, suposo que hi haurà gent que no ho farà però vaja... El que em fa més ràbia però són aquelles persones que et deixen anar una frase d'aquelles apocalíptiques (com diria el Piqueras) quan tu deixes anar una possibilitat.
Entro en detalls. En Jordi i jo tenim en ment la idea de tenir una altra criatura. És una idea que va i bé. Reconec que tinc dies en els que seria mare una altra vegada amb els ulls tancats i dies en els que la sola idea em posa els cabells de punta. Imagino que això és la traducció d'unes ganes boges que es barregen amb molts dubtes també.
L'altre dia hi havia les tietes del Jordi i parlant sobre els meus petits una d'elles em diu que són molt macos però que tenen una marxa increïble. A continuació surt una frase que sento molt "mare meva, jo ara mateix no podria". Fins aquí tot bé fins que arriba el següent comentari que és: "com per tenir un altre, no?".
I jo que sóc com sóc i el que em passa pel cap ho dic, deixo anar un: "doncs mira, no t'estranyi que tingui un altre perquè ens faria il·lusió".
Aquí les cares de les tietes es transformen i es converteixen en una careta de sofriment. " Què dius? Amb la feina que donen" "Però tal i com estan les coses com heu de tenir un altre?" I la millor de totes: "Pobre avi, amb lo cansat que ja va" (referint-se al meu sogre clar).
Una que es educada decideix callar i continuar la conversa només amb el marit d'una d'elles que amb molta curiositat em pregunta si vull un altre fill perquè vull una nena o perquè em fa il·lusió un altre. Amb ell sí que xerro i encara que sembli mentida, és l'únic que acaba amb una frase que m'agrada "això és decisió vostra i els nens sempre són una alegria".
Por partes señoras... Amb la feina que donen! I és que me la faràs tu la feina o què? Vindràs a casa meva a cuidar-lo? Eh que no? Doncs un problema menys que tens. Tal i com estan les coses... Això ho he pensat jo més d'una vegada. Oh i tant que m'amoïna però si la teva filla o el teu fill ara mateix decideixen tenir el primer també els hi diràs això o només és perquè jo ja en tinc dos?
I per últim! Pobre avi? L'avi està boig amb els seus nets i no deixa de trucar quan no els veu, de dir-me que els hi deixi quedar més estona. L'avi i els nens s'adoren i no parlem d'un avi de 80 anys sinó d'un que no arriba als 60 i que li cau la baba gaudint del seu net.
El pitjor és que aquestes tietes no són les úniques que fan comentaris negatius. El pitjor és que fins i tot la meva pròpia mare em deixa anar perles com: "uuuufff! Què dius? jo no ho faria".
No, clar que tu no ho faries, em vas condemnar a ser filla única tota la vida i potser és per això que ara no et vull imitar!
7 comentaris:
Sempre hi ha gent disposada a posar cullerada en tot!! Suposo que és inevitable!
Que opinin el que vulguin!! La decisió és només vostra!
I tant! És una decisió que només podem prendre nosaltres però quina ràbia que tothom digui la seva quan "ni pinchan ni cortan"!
Jo he estat mare sola(Fa 5 anys que tinc parella,la Maite, però fa 20 anys, quan vaig decidir tenir el primer dels meus fills,estava sense parella).Quan vaig tenir el primer tothom deia el mateix:"que valenta,tenir-lo tu tota sola!".Quan vaig decidir anar a buscar el segon,més d´una vegada em vaig haver de sentir:"Estàs boja,dues criatures tu sola...si per saber el que és amb un n´hi ha prou...".Recordo amb una especial tristesa una frase que em va dir una tieta,responent al meu:"jo no vull saber el que és, jo el que vull és una família".La seva resposta:"es que tu una família no la tindràs mai"(????).Suposo que ho deia per la falta de pare, la molt ...però pesi a qui pesi, els meus fills i jo varem ser una família de tres fins que va arribar la Maite a fer-la una família de quatre...i per que ens vam coneixer amb 44 anys,i ja no hi varem ser a temps,però en voliem un o dos més!!!!.(De fet, si hagués tingut possibilitats econòmiques,hagués anat jo sola a buscar el tercer.Fixa´t si estic pitjor que tu,je,je,je.
Els fills sempre són una alegria, i t´ho dic jo, que lluito per redreçar un noi de 19 anys que està una mica desmarxat.
Hola Núria,
Pel que llegeixo ets una dona valenta i amb les idees molt clares. Jo la veritat és que sempre havia dit que si no arribava a tenir parella estable seria mare soltera. Ara que passo molts dies força hores sola amb els dos monstres penso que tirar endavant sola a dues criatures és per posar un monument a la mare a la plaça Major.
De tota manera, és una opció personal on ningú entra ni surt. Me'n guardaria ben prou de dir a una dona que vol ser mare (sigui sola, casada, en parella o en les circumstàncies que sigui) que no ho faci. Si els fills són el millor que et pot passar a la vida...
Per cert, que dura la frase de la teva tieta! Però imagino que és el resultat d'una educació en la que només tenen cabuda les famílies en les que hi ha pare, mare i fills. Vull pensar que aquesta mentalitat està canviant.
Encantada de saludar-te!
Jo no vaig dir que volia un tercer fill fins que no vaig estar embarassada. La meva mare m'hagués dit que tirés endavant, però la meva sogra sé que m'hagués dit que estàvem bojos. Si tingués un parell d'anys menys i la situació econòmica fos diferent, segur que en tindria un quart. Potser és perquè jo també vaig ser filla única.
Sí Montse, el millor és no dir res però mira, jo és que sóc una BOCAZAS (així en majúscula) i sempre ho acabo pagant :-((
Per què tothom sempre té dret a ficar cullerada en un tema tant privat d'una parella? (o d'una persona, ara que llegeixo a la Núria)
Ja vaig explicar en una ocasió el que em van arribar a dir a mi quan em vaig quedar embarassada del Víctor... ho recordo i encara m'agafen ganes de ficar el cap d'aquella persona a sota l'aigua...
Publica un comentari a l'entrada