Tinc la sort o la desgràcia de tenir un fill de sis anys molt molt trempat. Jo diria que de vegades massa i tot i això en molts moments provoca situacions amb les que havia pensat que em trobaria molt més endavant...
Situem-nos, els papes fan tot el numeret per fer la carta als reis. "Oooh! Que vindran els reis, que si us heu portat bé portaran moltes cosetes, què demanareu?...". En Biel (el petit) salta d'alegria però l'Andreu ens mira amb aquella cara "d'això no em quadra" tan típica d'ell i mirant-me fixament em deixa anar un: "els reis sous vosaltres, oi?".
Bé, aquesta pregunta no és nova, al meu petit angelet no li quadren ni els reis ni el tió des de P5 i us asseguro que convèncer el meu fill d'alguna cosa té la seva feina.
Davant d'aquesta pregunta la mama (aquí la present) agafa aire i comença a deixar anar un rotllo... La màgia existeix, per què no hi creus?, t'han dit a escola aquesta barbaritat? A tot això tinc els dits creuats per ensortir-me i no acabi la màgia perquè no vull que sàpiga encara la veritat i perquè té un germà de quatre anys que viu en un núvol del qual no té cap ganes de baixar.
Li donem la volta al tema per una banda i per una altre, passem per aquella fase de la mirada penetrant i la beneïda frase "mama, vull que em diguis la veritat" i al final la mama opta per no mullar-se així que:
"Mira fill, la mama i el papa creuen en els reis i en el tió, en Biel també hi creu. Si tu no hi creus podem fer una prova aquest any. No donis de menjar al tió ni escriguis la carta i mirem què passa. Et sembla?"
I per sort, va funcionar. No tinc massa clar si torna a creure, si en el fons volia creure o si ha pensat que no li interessa fer comprovacions de cap tipus quan hi ha regals de per mig. La qüestió és que ahir vam donar la carta als reis i tornant cap a casa era feliç.
5 comentaris:
Primer de tot ... BON ANY BONICA !
Ostres tu ! Si que comença aviat a dubtar ! Jo crec que potser si que algú a l'escola li hagi pogut dir... tampoc poso en dubte que sigui llest i que no li quadrin les coses... però crec que fas bé en la teva estrategia... encara no es moment de que perdi la il.lusió. Crec que les mentides piadoses no fan cap mal !
Un petonarro guapa !!!
Espero tenir-lo enganyat com a mínim un anyet més jeje!
I aquestes ganes boges de mentir-lo d'on surten? La pressió social? A risc de ser un futur mal pare m'agradaria no mentir al meu fill en això.
PD: Et recomano el post d'en Sergi sobre aquest tema.
Doncs mira em venen de que recordo com era jo de feliç de petita quan creia en la màgia i en el desencant q vaig tenir quan vaig saber la realitat.
El cert és que no em sento gens presionada per la societat en aquest sentit. Simplement m'agrada veure els meus fills feliços creient segons què.
Ara, cadascú pot triar l'opció que vulgui. Faltaria més!
Bon any guapa!!!
Jo espero que l'Àlex hi cregui durant moooolt temps. A mi m'ho van acabar dient els meus pares, quan ja era bastant gran i no m'ho volia creure. I crec que és màgic quan encara creus en aquestes coses, jo tinc tan bon record!!! M'ha agradat la teva estrategia de "provar-ho" jeje, prenc nota per d'aquí uns anys!
Publica un comentari a l'entrada