dissabte, 26 de desembre de 2015

Passava per aquí...

Doncs sí, avui no sé per què he passat a fer un passeig i la veritat és que he trobat un desert. He mirat la columna de blogs que seguia i la majoria segueixen quiets, buits...

Jo no és que no tingui coses a explicar. I tant que en tinc! Amb dos fills de cinc i set anys sempre hi ha coses a dir (de vegades el difícil és no parlar d'ells). Tinc una feina que dóna molt joc, continuo a la mateixa escola que el curs passat, aquest any faig de tutora de segon i el cert és que sóc molt feliç.

Bé, el que deia... que sempre hi ha coses a explicar però la mandra o la manca de temps de vegades et fa abandonar coses que has començat amb il·lusió en certs moments de la teva vida.

Avui passo per aquí i deixo un escrit que no sé pas qui llegirà. Potser algú nou? Si és així benvingut i dir-te que no sé si tornaré a escriure o no aviat. Ara escric i sembla que m'entrin les ganes de mantenir el meu raconet on la majoria de vegades no cal ni pensar ni fer voltes... Així doncs, fins aviat?

3 comentaris:

Unknown ha dit...

Doncs no t'ho imaginaras o potser si... Tens una seguidora de molts anys. Em dic Clara i sóc una mare treballadora que visita blogs com el teu perquè em sento identificada en les reglexions. Desde que existeix el facebook m'he adonat que s'han acabat momts blogs una llàstima perquè expliqueu coses molt interessants. Una abraçada. Clara (Barcelona)

Clara ha dit...

Doncs no t'ho imaginaras o potser si... Tens una seguidora de molts anys. Em dic Clara i sóc una mare treballadora que visita blogs com el teu perquè em sento identificada en les reglexions. Desde que existeix el facebook m'he adonat que s'han acabat momts blogs una llàstima perquè expliqueu coses molt interessants. Una abraçada. Clara (Barcelona)

Esther ha dit...

Hola Clara, m'alegra que encara hi hagi gent que de tant en tant passi per aquí o simplement descobreixi el meu blog a aquestes alçades. Jo ara mateix no escric per manca de temps... El meu dia a dia no dóna per més i tot i que, de vegades, em ve al cap això o allò, no m'acabo d'animar. Potser en breu torno com potser mai més serà. Ja veurem! Una abraçada i gràcies perquè el teu comentari m'ha donat una alegria avui i potser també una petita empenta!