Final de curs

Ja s'ha acabat el curs i la veritat és que en tenia ganes. He de dir que tornar a treballar l'últim mes per a mi va ser una satisfacció però alhora ha estat dur. Ha fet molta calor i hi havia molta feina i aquesta convinació en el meu estat és "mortal".

Bé, Ara que ja ha acabat tot intento fer balanç i estic contenta de poder dir que estic molt satisfeta de com ha anat tot plegat.

Aquest any ha estat la primera vegada que portava una tutoria i crec que ha anat prou bé. He de dir que els nens m'han ajudat molt perquè era una classe maquíssima, els pares (sobretot les mares) han estat molt macos amb mi i tot això ha fet que em sentís còmode i relaxada a l'hora de treballar. Hi ha hagut moments de tot... Recordo els principis amb el C i les seves crisis, hi havia dies en que pensava "on t'has ficat?" però ara estic encantada de veure que hem pogut crear un vincle molt especial entre els dos i sobretot estic feliç de veure la seva millora. Sembla mentida però me l'estimo molt!

Portar una tutoria no és fàcil. Entrevistes amb pares, coordinacions amb especialistes, hores i hores de classes intentant que tots aconsegueixin cert nivell, preparació de sortides, activitats, temes, corregir piles i piles de llibres, de feines fetes, examens... Tota una llista de feina que en molts moments sents que et satura, que t'ofega i que fa que et preguntis moltes vegades si seràs capaç d'acabar amb tot allò i a sobre fer-ho bé. La veritat és que ha estat un any de prova i m'ha agradat. Hi ha gent que m'ha felicitat per la feina feta i això em fa sentir orgullosa.

Sempre presumeixo de tenir una feina que m'agrada i quan a sobre em diuen que ho he fet bé la meva felicitat és completa. Ser mestre és una cosa totalment vocacional i que poques vegades la gent valora però les que ho som per molt que ens queixem en el fons sabem que no hem nascut per una altra cosa i que segurament ens jubilarem fent això i quan mirem enrera estarem contentes i satisfetes per la feina feta.

Aquest any ha estat un any de prova superada. Ara només em queda creuar els dits per tenir destinació per l'any vinent i poder disfrutar del nen que ve en camí.

Ah i com no, donar les gràcies a tots aquells company que han aconseguit fer-me riure en tantes i tantes ocasions en les que ho necessitava, donar-me un cop de mà quan no he pogut més i, en definitiva, per estar allà. Aquells companys que ja saben qui són i no fa falta que doni noms. Mil petons per a vosaltres i que passeu bon estiu perquè us ho mereixeu!

Grossa

Porto uns dies amb alguns problemes d'autoestima i és que em veig molt molt grossa.

Aquest embaràs el vaig començar amb cinc quilos més que l'embaràs de l'Andreu i la veritat és que això es nota. Ara mateix porto set quilos agafats i potser no són tants però em veig horrible. La panxeta evidentment m'agrada però és que m'he eixamplat sobremanera. Les cuixes les tinc molt més grosses i amb cel·lulitis, el cul el veig enorme... Vaja q no és que pensi que prenyada estic maquíssima.

Ja sé que podria fer dieta per no veure'm així però em fa molta ràbia haver de fer règim quan ja em passo tota la vida mirant-me i fent dietes i històries per no agafar massa pes. També a l'embaràs m'he de sacrificar?

Res, tinc molt clar que en quant acabi la quarentena m'hauré de posar mans a l'obra per tornar al pes que vaig aconseguir l'estiu passat per tornar a veure'm mig bé però ja és tris que ni embarassada em pugui veure bé físicament.

Moments "Marihuana"

Fa uns minuts he tingut un "moment Marihuana". El "moment Marihuana" és aquell en el que podries estar perfectament amb un "piti" o amb una bona sangria a les mans i fent-te preguntes al més pur estil filosòfic com "d'on venim?" o "On anem?".

Ara mateix no arribo a aquest nivell perquè evidentment el "piti" ni el tinc ni el tindré a les mans ni la sangria em regarà la gola almenys fins d'aquí uns mesos però he recordat ja fa anys un dia a casa de la V (que se'n deu haver fet d'ella?) on la S ens va donar una classe de física quàntica que era per al·lucinar de debò. No vaig entendre res la veritat però riure vam riure una estona. Quins temps aquells...

Bé, al què anava. Fa uns minuts he tingut un "moment Marihuana" però és que últimament en tinc molts d'aquests moments. Veig la gent i no entenc la majoria de les coses q fa i penso "ostres que rara és" i clar, després de pensar això de tanta gent arriba el punt en que em pregunto "no seré jo la rara?". Observo molta gent que m'envolta i veig molta despreocupació o desinterès i penso "que poc donen!" però en realitat no serà que jo demano massa? Tinc moltes i moltes preguntes al cap i la veritat és q no se si espero que tinguin resposta perquè si la tinguessin potser em decebria de mi mateixa.

Sigui com sigui espero seguir tenint "moments Marihuana" com ara mateix en el que em pregunto "per què semblava q la V entenia l'explicació i jo no vaig pillar res?"

Ara que rellegeixo veig que tot aquest post és una paranoia però insisteixo en que no hi ha ni "piti" ni sangria perquè, de moment, en Biel és abstemi!

Lost

Dilluns acaba "Lost", una sèrie que no ens ha deixat indiferents ni a mi ni a la resta de persones del meu voltant que la segueixen.

Acaba "Lost" i em fa molta llàstima. Segurament és una tonteria ja que no és més que una sèrie però aquesta sèrie ens ha fet passar molt bones estones a molta gent. Recordo que al principi em feia mandra veure-la i en Jordi insistia una i una altra vegada fins que va aconseguir que m'enganxés (bé, no va ser massa difícil ja que al tercer capítol ja desitjava més i més).

Vam començar a veure "Lost" doncs fa potser ja cinc o sis anys. Encara no teniem ni l'Andreu i, insisteixo, pot semblar una tonteria però els personatges i les seves aventures ens han acompanyat durant tant de temps que en ocasions els tens com a reals. Amb "Lost" he rigut, he plorat, he patit... i ara que acaba sento "peneta".

Des d'aquest blog faig el meu petit homenatge a "Lost" amb un vídeo promocional de la sèrie que vaig trobar ja fa molt temps però que sempre m'ha agradat molt i només em queda dir que espero que algun dia tornin a fer una sèrie tan bona com aquesta tot i que "Lost" sempre serà "Lost".

Sentir-se inútil

Dimarts vaig haver de plegar de la feina...

Només arribar a l'escola vaig començar a vomitar i vomitar, em feia mal la famosa hèrnia que em va tenir cinc mesos de baixa durant l'embaràs de l'Andreu, la ciàtica també em molestava però per sobretot el que més notava era una sensació d'inutilitat total i d'incapacitat per poder fer bé el meu treball amb els nens.

Avui ja som a divendres i continuo igual. Ja no tinc vòmits, l'hèrnia em molesta una mica i la ciàtica de tant en tant però tinc una sensació d'esgotament constant. Vaig a comprar al costat de casa i sembla que hagi fet una marató. Vaig a buscar l'Andreu i sembla que hagi fet una caminada de dues hores... estic esgotada inclús quan no faig res. No sé si pot ser que el nivell de ferro ja comenci a minvar o potser el meu cos ha dit prou però estic trista.

Estic trista perquè em sento inútil i això per a mi és molt dolorós. Sóc una persona activa a la que li agrada fer coses. M'agrada anar a la meva feina, sortir i anar a buscar el nen, arribar a casa i posar-me a fer coses. M'agrada estar per l'escola i queixar-me perquè els nens es porten malament, perquè estic cansada perquè alguns pares Dèu n'hi do, perquè tinc massa feina, perquè vaig atabalada. M'agrada queixar-me perquè això significa que estic fent coses, que estic treballant, que sóc productiva...

Ara ja embarassada de cinc mesos sento que hi ha moltes coses que no puc fer i això no m'agrada. Sé que és una cosa temporal i gens permanent. De fet d'aquí quatre mesos segurament estaré corrent amb els meus dos nens però ara mateix estic enfadada perquè no sóc capaç de fer allò que vull fer.

M'agradaria acabar el curs amb els meus nens. Dir-lis adéu d'últim dia i acomiadar-me en condicions. A veure si aquesta setmana milloro i ho puc fer!

Tindrem un altre nen!

Ja tenim ganes de veure't Biel :-)