Virus... ja?

Doncs sí, dos dies d'adaptació d'en Biel a l'escola i demà ja a casa. D'això se'n diu començar amb mal peu...

Rutina

Avui és l'últim dia de vacances per tots, demà tornem a la rutina i jo que voleu que us digui? L'espero ja ansiosa!

L'estiu està molt bé al principi. De fet, l'agafem amb unes ganes brutals després de tot un any de feina però quan passen unes setmanes a mi els dies se m'acaben fent llargs, molt llargs. Això de no tenir horaris ni els hàbits tan marcats com sempre al principi t'allibera però després d'un temps em fa sentir com si visqués dins d'un petit caos i això no m'agrada.

Demà tant els nens com jo comencem el curs escolar. L'Andreu comença P5 ja a l'edifici de primària i això el té boig de content. Ves, es sent gran... En Biel comença P3 i tota l'aventura del que suposa l'educació infantil. I jo torno a començar un curs ja que dilluns vaig ser nomenada.

El nomenament d'aquest any no m'ha deixat especialment contenta. Jo sóc mestre d'educació especial però mai he exercit (bé, sí, un mes però evidentment això no és res). Doncs aquest any m'ha tocat la xina! M'han nomenat per fer de mestra d'educació especial i el cert és que estic trista. Jo volia tenir una tutoria perquè és el que realment m'agrada (el que donaria per poder fer sisè amb els meus alumnes de l'any passat!) i a sobre com no he exercit mai, em sento molt molt inútil. Sé que em tocarà treure la pols dels apunts de la carrera i això em té neguitosa... A més, durant les primeres setmanes ajudaré les mestres de P3 amb l'adaptació i això ja ha estat el remate! No sé si ho he dit mai però m'agraden els alumnes ben grandets i clar, els nens de 3 anys massa grans no ho són. Així que d'entrada la cosa no pinta massa bé tot i que està clar que intentaré fer-ho el millor que pugui.

Però tot no podia ser dolent, no? La bona notícia és que estic a dos pobles de casa i arribo a l'escola en 20 minutets i l'altra és que segurament dos dies faré SEP entrant a les 8:30h i això em permetrà sortir també dues tardes mitja hora abans i poder anar a buscar els nens a l'escola. Carai, això em fa molta il·lusió!

Demà tornem a la rutina i jo espero deixar enrere algunes de les coses desagradables que han passat aquest estiu... Sí, aquest estiu no ha estat fàcil. Hem hagut de cancel·lar unes vacances per la mudança, en Biel va caure per una escala i es va fer una fractura cranial força important, una nit ens van intentar entrar a robar a casa quan jo era sola amb els nens perquè en Jordi era de viatge... Vaja, que ens han passat coses que estic desitjant oblidar ben ràpid.

Ara toca deixar tot enrere i encarar el curs, la tardor, l'hivern, el Nadal... Amb molt optimisme i pensant que tot tot el dolent quedarà oblidat en breu i que tot el que està per venir serà millor segur.

Demà pengem la bata...

Demà és un dia especial pel Biel! A les 10:30h del matí anirem a la que fins ara ha estat només l'escola del tete i ja entrarà a la que serà la seva classe, coneixerà la Núria (la mestra de P3) i penjarà les seves coses al penjador.

Demà podem dir que és el primer dia d'en Biel a l'escola de nens grans i el cert és que jo continuo pensant que el veig molt petit per donar aquest pas. Tot i així vaig tranquil·la perquè estic molt contenta amb l'escola i perquè vam parlar amb la mestra l'altre dia i ens va transmetre molta seguretat. La Núria és una mestra que ja fa força anys que està a l'escola i les mamis que conec que han tingut els seus fills amb ella han quedat molt contentes.

Demà serà un dia ben especial i tant l'Andreu com jo acompanyarem en Biel a penjar la bata... 

Divendres musical: La vie en rose

Recordo que quan era petita i obria el joier de la tieta Mariona em quedava meravellada per la cançoneta que sortia d'ell. La tieta em va explicar que la música era la de "La vie en rose".

Han passat molts anys... el joier no sé si encara deu existir, la tieta ens ha deixat però sempre que sento aquesta cançó la recordo perquè és una cançó tan maca com ho era ella.

Somni d'acomiadament.

M'havien parlat d'ells però mai n'havia tingut un fins avui... De matinada he sabut per un missatge que la tieta ja no està amb nosaltres i és que després d'uns dies a l'hospital ens ha deixat per sempre.

Ja ho sabia però suposo que el meu subconscient s'ha volgut acomiadar de nou així que he somiat que entrava a l'habitació i ella encara vivia. Estava tan maca com sempre, tan arreglada i maquillada com a ella li agradava i em deia que havia de marxar però que m'estimava molt. Jo l'abraçada i sortia de l'habitació sabent que no la tornaria a veure més però marxava amb una sensació molt maca.

Ara toca passar per tot el que no ens agradaria mai passar i ara que ella no hi és et sents trist també pels que queden perquè tots ens l'hem estimat molt i molta gent ho passarà molt malament.

Això no ens ho esperàvem pas. Avui dia 69 anys no són tants... I la seva germana (la meva àvia) encara s'ho esperava menys perquè ha viscut aquestes últimes setmanes amb l'esperança d'un petit miracle per la seva germana petita. I ara que es queda sense tres dels seus germans cada vegada es sent més sola i cada vegada té més por de passar pel mateix aviat.

I quan passen aquestes coses només penso que la vida és summament injusta en molts moments...

El primer petó

Estem veient una sèrie d'aquestes que li agraden a l'Andreu i hi ha un noi que encara no ha fet el seu primer petó a una noia...

- Mama, saps a quina noia li vaig fer jo el meu primer petó?

- No ho sé però... és que tu ja has fet el teu primer petó Andreu?.

- Clar, el meu primer petó va ser per tu.

(I aquí la mama es desfà)