Ñam ñam!

Me'l menjaria amb patatetes!

Tots els dies el miro i el trobo maco però hi ha moments en que el miro i em venen fins i tot ganes de plorar només de pensar que és el meu nen i que l'he dut jo al món.

Avui amb el seu barret de llaneta nou l'he trobat tan maco, tan meu i tan tendre que me l'hagués menjat a mossegadetes.

Dieta

Hi ha coses a les que una mai s'acostuma i a fer dieta n'és una...

Des de ben petita que segueixo dietes. Quan era tan sols una nena el metge ja li deia a la meva mare que havia de tenir compte amb el que em donava a menjar perquè era més grassa del que devia. Quin paio més cruel! Pretenia que me mare em deixés de donar els meus entrepans de pernil dolç amb pa amb tomàquet per berenar per substituir-los per un trist iogurt. Sort de la meva àvia i la meva tieta Iris que sempre estaven disposades a donar-me un tros de fuet.

Van anar passant els anys i bé, les prediccions dels metges tampoc s'han complit al cent per cent. Per a ells anava a tenir una obesitat preocupant i a dia d'avui potser em sobren uns quilos però tampoc tinc obesitat mòrbida ni res per l'estil...

Tot i no tenir una obesitat excessivament preocupant porto tota la vida lluitant contra aquests punyeteros quilos de més i que només marxen passant veritable gana.

Tothom diu que és qüestió d'hàbits però jo segueixo pensant que és tracta de deixar de menjar el que realment et ve de gust. Ara mateix mentre escric penso en el Suchard de xocolata blanca que tinc a l'armari perquè aniria, agafaria un bon tros i me'l jalaria de bon gust però després he de recordar que la xocolata no entra dins dels "hàbits".

Hi ha gent que pot menjar sense cap problema. Jo sóc de les que s'engreixa mig quilo el dia que dina fora i es pren un gelat o un tros de pastís de postres i és ben trist això.

Et passes la vida lluitant per dur uns pantalons d'una talla considerada normal quan d'aqui a uns anys em quedaré als ossos per nassos (bé, no serà d'una altra manera quan em mori), privant-te de menjar moltes coses que t'agraden perquè els trocets de menjar van a parar tots a les cartutxeres, et passes la vida intentant canviar uns hàbits que saps que no perdràs mai perquè no ens enganyarem...qui és capaç de perdre l'hàbit de menjar-se un bon tros de pa amb tomàquet o un dolç de tant en tant?

Aiii que trista la vida de la persona sotmesa a dieta!

Avui fa tres anys...

que en J i jo ens vam casar i el cert és que em sembla que va ser ahir...

Si tanco els ulls encara puc recordar com vam decidir que ens casàvem sense dir-li a ningú. Devíem portar dos o tres mesos només sortint, estàvem en el cotxe i jo li vaig dir que sempre havia pensat que seria emocionant casar-se d'amagades. Recordo que en J em va mirar i em va dir: ho fem? i aquí ens vam comprometre.

Al final no vam ser capaços de fer-ho d'amagat. Vam pensar que a més d'una persona de la família li donaria un cobriment de cor si ho fèiem així que vam avisar. De tota manera la nostra boda va ser com l'havíem desitjat...senzilla, sense vestits de núvia o de nuvi per adornar. Només ell i jo (bé i els testimonis perquè ens van obligar).

Molta gent ens va jutjar i sé que encara ho fan però a nosaltres ens és igual. Per a nosaltres va ser un dels dies més feliços de la nostra vida i el recordem amb emoció que això és el més important.

Avui fa tres anys que em vaig casar i estic molt contenta i feliç perquè tot i que tenim moltes diferències en J i jo ens estimem més i més cada dia i som feliços any rere any.

Felicitats J!

Canvi de vida

Hi ha dies que canviaria de vida i aquest és un d'aquests dies...

No sé, de sobte deixaria la feina i aquest pis per marxar a viure en algun altre lloc i dedicar-me a una cosa totalment diferent a la que faig ara.

En dies com avui marxaria del Departament d'educació on em sento com un número i buscaria una feina on em sentís molt més ben tractada. On pogués veure la cara de les persones de les que depenc o, fins i tot, se'm passa pel cap la idea d'obrir un negoci propi.

En dies com avui m'aniria a viure a un poble ben petit on mirés per la finestra i veiés verd a l'estiu i neu a l'hivern. Aniria a un poble on per sortir hauria de posar-me la bufanda i el meu gorret de llana. Un poble on tothom em saludaria i on l'Andreu, d'aquí uns anys, jugaria pel carrer amb altres nens. Es llençaria boles de neu i correria i seria molt més lliure que aquí.

En dies com avui deixaria tot el que m'envolta i el que ara mateix no m'agrada però en dies així també me n'adono que em falta valor. No sóc capaç d'abandonar la seguretat del meu treball ni les comoditats de la ciutat. Tinc moltes pors i molts dubtes que em lliguen a tot allò que no m'agrada.

En dies així m'agradaria tenir més valor...

Plans truncats

Al final no podré anar a sopar amb en J i els amics :-(

Torno a estar malament de la panxa i potser que em comenci a plantejar que estic així per nervis perquè no és normal!

Això sí, pongo a dios (si existe) por testigo que esta cena la hago yo otro día!

Sóc mare i moltes coses més...

Avui sortiré de nit amb en J i uns amics per primera vegada sense l'Andreu i ja em sento estranya...

És curiós com amb el naixement d'un fill una dona pot perdre la seva identitat, la seva manera de fer les coses i fins i tot el seu rol davant la gent per passar de ser dona, amant, treballadora...a ser simplement mare.

Quan ets mare el teu fill és el primer per a tot. El meu primer pensament del dia és per ell, l'últim també i durant el dia...buf durant el dia! No puc nombrar les innumerables vegades que penso en l'Andreu durant el dia perquè em faltaria blog.

De sobte te n'adones que has passat a ser simplement mare i no només per a tu mateixa sinó per a moltes persones del teu voltant també et consideren això, la mare d'en...

Estic molt contenta de ser mare però el meu interior es revela contra el fet de ser mare només i la dona, la treballadora, l'amiga, la companya i totes aquelles cares que es troben al meu interior lluiten per sortir a fora i demostrar que encara hi són. En algun lloc potser una mica perdut ja però hi són així que penso que he de posar de la meva part i ajudar-les a sortir per què necessito demostrar-me a mi mateixa que encara sóc l'Esther d'abans i no només una dona que ha parit.

Bé, crec que vaig pel bon camí i es que he superat ja moltes coses. El meu nen dorm solet des dels tres mesos (mai entendré com hi ha mares que es fiquen el nen al llit interposant-lo entre elles i el seu marit. Que no senten que ja han perdut prou la intimitat?), va a la llar d'infants des de fa dos mesos, sóc capaç de deixar-lo amb el seu pare per marxar a fer un dinar de noies soles o amb la seva tieta per anar a fer-me un tattoo...ara només em falta ser capaç de tornar a gaudir de les sortides a soles amb el meu marit com les gaudia abans de tenir el meu petit i crec que ho aconseguiré.

M'encanta ser la mare de l'Andreu per algunes coses però per altres prefereixo ser tan sols l'Esther.