Orgullosa de ser catalana

Normalment ja em sento prou orgullosa de ser catalana; d'haver nascut en una terra amb tanta història, amb identitat pròpia, llengua pròpia... però avui és un d'aquells dies en que em sento especialment orgullosa. Avui el Parlament de Catalunya ha decidit que a partir del 2012 ja no es fan més corrides de toros al meu país i aquesta notícia em sembla meravellosa.

Sempre he pensat que s'ha de tenir la sang molt freda per dedicar-se a ser torero i ser capaç de torturar una i altra vegada un pobre animal indefens fins la mort i no sé si és pitjor ser el que ho fa o gaudir veient aquest espectacle tan lamentable.

Segons moltes persones les corrides de toros són una tradició que no es pot tocar, una festa més que forma part de la nostra cultura... Jo penso que les corrides son una salvatjada, un espectacle patétic i cruel i estic molt i molt contenta de poder dir que a la meva nació no es duen a terme aquests assassinats tan cruels.

Visca Catalunya i avui visca el Parlament! Que si les corrides de toros són cultura prefereixo ser inculta però sentir-me persona i tenir sentiments!

L'Andreu i en Biel

El meu embaràs ha arribat al setè mes i a banda de preguntar-me si el nen està bé, com serà, a qui s'assemblarà i d'altres mil i una qüestions que em passen pel cap, bàsicament em pregunto com serà la relació entre ell i l'Andreu.

Fa uns mesos que l'Andreu s'ha adonat que passa alguna cosa estranya. La mama porta un bebé a la panxa i per aquest motiu hem passat per moments durs en que la mama era dolenta, moments en que l'Andreu era un bebé petit que volia xumet tot el dia... Ara mateix passem per un moment "greu" de mamitis on vol que la seva mama el pugi a coll, el mimi, li doni petonets... En definitiva, el meu embaràs m'ha dut canvis a mi però també al meu petit.

Últimament haviem optat per no parlar del Biel (sota recomanació de la mestra de l'Andreu) però fa unes setmanes que és ell qui em pregunta pel bebé. Si porto roba per ell en una bossa em pregunta si en porto també pel Biel, ha volgut cedir la seva cuna al petit, se li ha escapat alguna caricia a la panxa, s'ha acostat i ha posat l'orella per sentir si el bebé li deia alguna cosa i ha tingut molts gestos que em fan sentir molt satisfeta.

Imagino que per l'Andreu serà molt dur que "aparegui" un nen que li restarà protagonisme. Fins ara és l'únic nen de la família... Únic fill, únic nét, únic nebot... I en quan neixi en Biel això ja no serà així. Segur que li costarà adaptar-se i fer-se la idea que ell ja no serà l'únic que tindrà totes les nostres atencions però estic convençuda que s'acabarà avenint i que en algun moment valorarà el fet que els seus pares li hagin volgut regalar una companyia que, si tot va bé, serà per tota la vida.

Quines ganes tinc de veure'ls junts!

Vacances

Aquest any les vacances es presenten força divertides. En un primer moment vaig pensar que el fet d'estar embarassada ja gairebé de set mesos (com passa el temps) i no poder viatjar massa seria un problema però mica a mica me n'adono que no és així.

El cap de setmana passat vam anar al camping dels meus sogres i la veritat és que ens ho vam passar molt bé. L'Andreu va poder correr amb la moto amunt i avall, va pujar en un trenet de costa, va nedar a la piscina, vam anar a la platja i, fins i tot, vam fer tapeo els tres junts. Ara tenim la intenció de repetir uns quants dies i a sobre vindran l'E, en S i la L i això vol dir que encara pot ser més divertit.

Apart de tot això tenim la torre i el llogar un bungalow en ment...

Fa uns anys aquestes vacances m'haguéssin semblat "domingueres" totals. Unes vacances avorrides i fetes per a gent gran i potser ho són. Són les vacances típiques sense anar a agafar un avió per anar a cap lloc exòtic ni cap illa paradisíaca. No anem a conèixer cap país estranger ni anem a cap hotel a estirar-nos a les tumbones però és que en aquests moments aquest tipus de vacances no són les que més em criden l'atenció.

Ara a les vacances sóc feliç veient el meu fill riure, passant-s'ho teta tirant-se a la piscina i veient com el meu marit el recull amb aquella cara de satisfacció que només té quan veu el petit. M'agrada veure'l amb la seva "moto" amunt i avall, veure com marxa a dormir a les tantes per voluntat pròpia perquè està cansat de tanta gresca. Ara, a més, m'agrada imaginar-me les vacances d'aquí un o dos anys quan ja siguem quatre. M'agrada pensar que els dos germans jugaran junts, es barallaran pel cubell i la pala o per la moto, podran fer castells a la sorra... Bé, tot el que jo no he pogut tenir ja que sóc filla única.

Potser hi ha molta gent de la meva edat que no m'entén i pensa que he perdut part de la meva vida formant una família i la veritat és que no els hi manca raó. He perdut moltes i moltes coses i en sacrifico unes altres mil però a dia d'avui puc assegurar que mai no he estat tan feliç i és que des que tinc la meva família les meves vacances humils són les millors que mai he pogut tenir.

Final de curs

Ja s'ha acabat el curs i la veritat és que en tenia ganes. He de dir que tornar a treballar l'últim mes per a mi va ser una satisfacció però alhora ha estat dur. Ha fet molta calor i hi havia molta feina i aquesta convinació en el meu estat és "mortal".

Bé, Ara que ja ha acabat tot intento fer balanç i estic contenta de poder dir que estic molt satisfeta de com ha anat tot plegat.

Aquest any ha estat la primera vegada que portava una tutoria i crec que ha anat prou bé. He de dir que els nens m'han ajudat molt perquè era una classe maquíssima, els pares (sobretot les mares) han estat molt macos amb mi i tot això ha fet que em sentís còmode i relaxada a l'hora de treballar. Hi ha hagut moments de tot... Recordo els principis amb el C i les seves crisis, hi havia dies en que pensava "on t'has ficat?" però ara estic encantada de veure que hem pogut crear un vincle molt especial entre els dos i sobretot estic feliç de veure la seva millora. Sembla mentida però me l'estimo molt!

Portar una tutoria no és fàcil. Entrevistes amb pares, coordinacions amb especialistes, hores i hores de classes intentant que tots aconsegueixin cert nivell, preparació de sortides, activitats, temes, corregir piles i piles de llibres, de feines fetes, examens... Tota una llista de feina que en molts moments sents que et satura, que t'ofega i que fa que et preguntis moltes vegades si seràs capaç d'acabar amb tot allò i a sobre fer-ho bé. La veritat és que ha estat un any de prova i m'ha agradat. Hi ha gent que m'ha felicitat per la feina feta i això em fa sentir orgullosa.

Sempre presumeixo de tenir una feina que m'agrada i quan a sobre em diuen que ho he fet bé la meva felicitat és completa. Ser mestre és una cosa totalment vocacional i que poques vegades la gent valora però les que ho som per molt que ens queixem en el fons sabem que no hem nascut per una altra cosa i que segurament ens jubilarem fent això i quan mirem enrera estarem contentes i satisfetes per la feina feta.

Aquest any ha estat un any de prova superada. Ara només em queda creuar els dits per tenir destinació per l'any vinent i poder disfrutar del nen que ve en camí.

Ah i com no, donar les gràcies a tots aquells company que han aconseguit fer-me riure en tantes i tantes ocasions en les que ho necessitava, donar-me un cop de mà quan no he pogut més i, en definitiva, per estar allà. Aquells companys que ja saben qui són i no fa falta que doni noms. Mil petons per a vosaltres i que passeu bon estiu perquè us ho mereixeu!