Quan ets mare hi ha certs temes als que els hi tens molt respecte. Un d'ells és la mort...Per l'aniversari de l'Andreu li vam comprar una peixera amb dos peixets als que ha "batejat" com a Doraemon i Nobita. El primer que em va dir en Jordi va ser que els peixos normalment no duren massa i que això ho havíem de tenir en compte. Vaja que vam estar pensant què li diríem a l'Andreu quan els seus peixets morissin.
Jo tinc molt clar que no vull cap tema tabú a casa meva. Vull que els meus fills entenguin coses com la mort o el sexe com a coses que formen part del nostre dia a dia i per tant són naturals.
El cert és que amb els meus alumnes sóc així... Intento que no hi hagi temes prohibits sempre respectant la seva edat i el límit de la seva capacitat per entendre coses i la veritat és que (modèstia apart) de moment me n'he sortit molt bé de situacions "peliagudes" com quan un alumne de tercer em va preguntar si els transvestits tenien la pelvis oberta com les dones o tancada com els homes (encara no sé com va poder arribar a aquella pregunta la criatura) o com quan un de segon em va preguntar si tenia la regla després de dir a classe que no parlessin tan alt perquè tenia mal de cap i una companya seva immediatament digués: "la regla? què és la regla?".
Amb els meus fills però la cosa no funciona igual. Tot i que intento ser natural amb tot hi ha certes coses que sé que em costaran... Avui he hagut de seure amb l'Andreu per explicar-li que en Nobita ha mort i tot i que crec que no se m'ha donat malament del tot m'ha costat bastant.
L'he agafat, me l'he assegut a la faldeta i li he dit tal qual que el seu peixet havia mort. Li he dit amb carinyo i d'una manera tendra però el cert és que se m'ha fet un nus a l'estomac. Per sort, els nens són com són i després de posar-se una mica trist i preguntar-me el "per què" ha tornat a somriure i m'ha dit: "comprarem dos peixets més".
El que no sé és com m'ho faré el dia que mori una persona perquè aquí no valdrà això d'anar a comprar una altra i ja està.
8 comentaris:
DEP Nobita :-(
Esperem que trigui molt a que se li mori algú!!!
Esperem...
Realment el tema és fotut, però estic totalment d'acord amb tu amb que cal dir-los la veritat explicant-la el millor possible, sobretot quan es tracta d'una mort. Mai he entès allò que fan alguns de dir: "se n'ha anat al cel", "està amb els angelets", o, el més bèstia de tots, "està dormint"!
Sí Sílvia a mi tampoc m'agraden aquestes explicacions surrealistes.
Quan el meu sogre es va morir no vem saber molt bé com dir-ho a les nenes. Elles preguntaven pel iaio i clar, alguna cosa havíem de dir, tontes no són. Vem parlar amb la seva mestra i ens va dir que amb dos anys no entenien el concepte mort i que diguéssim que havia marxat per sempre, però que busquéssim una ubicació física: digues-li cel, digues-li estrelles, digues-li mar... Així ho vem fer. Els vem dir que era a una estrella. Potser no és la millor explicació, però ens va funcionar i de tant en tant quan veuen una estrella se'n recorden i li envien un petó o li diuen hola. Surrealista? potser si, però si ho penseu bé tampoc és fàcil per un nen el concepte de mort en si. Més endavant ja ho anirem aclarint.
P.D. per cert, més endavant ens va anar de fàbula que al "Rei leon" el pare mort se li aparegui des de les estrelles.
Mireia em puc imaginar que explicar la mort d'un avi a unes criatures de dos anys és una cosa molt difícil (espero no haver-me de trobar fins d'aquí molt) i també entenc que per als nens és un concepte molt complicat perquè són petits però jo em vinc a referir a que m'agradaria tractar alguns temes com a naturals.
Bé, de fet el que m'agradaria és que a Catalunya tinguéssim una cultura de la mort diferent. No sé, com la que hi ha en alguns llocs on les morts no són pas motiu de tristor. Això per a mi seria l'ideal pq no patiríem tant quan algú se'ns mor i perquè no faria tanta por parlar del tema però això no pot ser :-(
A mi no em sembla malament que cadascú expliqui als seus fills, nets, nebots... la mort com vulgui però jo no sóc partidària "d'enganyar" els nens (sempre tenint en compte l'edat clar) o de deixar-los sense cap explicació per no parlar del tema (hi ha gent que per no enfrontar-se al moment utilitza evasives que deixen els nens pitjor).
Si amb dos anys et diuen que està bé que psicològicament li donis un lloc físic a una persona que ja no hi és doncs em sembla molt respectable dir-li que és un estel però dir-li a un nen de 7 o 8 anys que, per exemple, la tieta no hi és perquè s'ha anat a treballar lluny doncs no sé...
De tota manera és un tema que ens costa i ens costarà sempre perquè no estem educats per enfrontar la mort i de veritat que crec que és una llàstima perquè és una cosa natural i que tots hem de viure tard o d'hora.
La nostra societat viu molt d'esquena a la mort.
En els grans no ho entenc gens, en els petits una mica sí. Tant de bó tardin molt a aprendre el que és la mort, però si se'ls hi ha d'explicar sóc partidària de fer-ho una mica fabulat. Això sí, sense enganyar (qué fort dir lo de la tieta que va a viure lluny!), dient que aquella persona s'ha mort i que a partir d'ara ja no la veurem més. Però si volem dir que està a les estrelles o al cel, sense aferrar-se només a això, jo ho trobo bé.
De fet, als grans a vegades també ens va bé pensar que els que ja no hi són estant en part amb nosaltres.
Un tema complicat!
Sí Onavis, molt complicat i ho és perquè ens ho hem fet complicat però bueno, és una cosa cultural i poc es pot fer...
Publica un comentari a l'entrada