Que poquet ens queda...

Per a que ens surtin un parell d'ulls més al clatell! Mira que creixen de pressa.

Premi

Fa dies (o setmanes) que la compi del blog "Pequeña Budda Islandesa" em va passar un premi així que GRÀCIES! I allà vaig amb les respostes al qüestionari.

Per què vas començar a escriure el teu blog? Vaig començar perquè tenia ganes de tenir alguna mena de diari però compartit perquè m'agrada "sentir" les opinions del altres i perquè, de vegades, se'm dona millor expressar sentiments o pensaments si els escric. A més vaig pensar que en un futur pot ser maco que els meus fills llegeixin com era la seva mare fa uns anys, el que pensava sobre ells, sobre les coses de la vida... No sé, és com deixar-los un record.

Què seria el que més et causaria alegria a la vida? Sé que sona molt cursi però m'agradaria veure els meus fills sent persones felices amb la seva vida.

Amb quina sensació et quedes quan escrius opinions a altres blogs? De vegades penso que creuran que sóc una "listilla" perquè tinc una manera molt vehement d'expressar-me . Passa que no em crec amb la veritat absoluta, eeeeh?

Explica una anècdota divertida i alegre amb els teus fills. Buf! És complicat triar una perquè últimament l'Andreu és una font d'inspiració jaja! Va, explico una última... L'Andreu anava pel carrer amb un gelat i agafa i llença el paper a terra. Jo tota seria li dic: "Andreu agafa això ara mateix" i em diu: "Mama les coses del terra no s'agafen!".

Recorda una anècdota que et va emocionar fins les llàgrimes amb els teus fills. Uis, sóc molt pava amb els peques i m'emociono sovint però per quedar-me em quedo amb el moment en que els hi vaig veure la cara per primera vegada. Jo crec que vaig plorar més que tot el que havia plorat en tota la meva vida. Sens dubte és un moment que no oblides mai.

Ja no passo el premi perquè crec que totes l'heu fet. Ja us ho dic jo que vaig tard...

I el gran què?

Aquesta és una frase que la gent m'obliga a pensar de manera constant. No sé si és que la gent no se n'adona de les coses perquè no les ha viscut o és que n'hi ha que són curts directament i jo ja n'estic fins el monyo.

La setmana passada vam estar de vacances a Toledo i la veritat és que vam estar genial (a veure si faig un post per explicar tot. Que se m'acumula la feina) però l'Andreu pobre ha tornat molt malament a nivell de comportament i son pare i jo ho estem associant, crec que de manera encertada, a la "gelositis".

A la gent que ens coneix de fa temps ja la tenim ensenyada i saben que si li fan una moneria al Biel li han de fer una encara més gran a l'Andreu. Si en Biel és maco l'Andreu molt més perquè és més gran i més guapo i no es fa pipi a sobre ni res d'això. L'Andreu sempre ha d'estar com a mínim al nivell del seu germà perquè és un príncep destronat i ja sabem que els prínceps destronats ho passen força malament.

Bé, es veu que a Toledo les coses no funcionen així i allà que el petit tingui els ulls blaus (no sé que els hi passa als ulls marrons) i que rigui fa molta gràcia i es veu que això provoca que l'Andreu no en faci tanta. Vaja que ens hem passat una setmana sencera sentint "que bonito el pequeño" "mira como se ríe" "que gracioso es" "que ojos más bonitos", etc. I no és que no m'agradi que li diguin coses maques al meu fill però coi! que hi ha l'altre al costat.

Vaja que hem arribat al punt que una persona em va arribar a dir: "no es que el mayor sea feo pero es que el pequeño es precioso". Mira, no vaig dir res perquè sé que la persona en qüestió no ho va dir de mala fe, perquè no tenia ganes de bronca i perquè l'Andreu no ho va sentir però de veritat costa tant tenir tacte? Perquè a mi el comentari de marres em va caure com un gerro d'aigua freda.

Potser l'Andreu no té els ulls blaus ni fa tantes moneries com el petit (ell ja va tenir la seva època de moneries) però és el meu nen, el meu príncep, el meu rei i no és maco, és preciós!

Bé, el resultat de tot això és que tornem a tenir tots els símptomes de la "gelositis". L'Andreu no ens fa cas, tota l'estona intenta cridar l'atenció fent coses que no toquen, plora per tot i hi ha dues coses que de veritat m'han amoïnat. Una és que abraça al seu germà i ja fa massa força, és una barreja entre t'estimo molt i et faria mal i això no m'agrada i la segona és que ahir em va dir que el papa i la mama no l'estimàvem i això sí que no perquè el papa i la mama l'estimen més que a la seva pròpia vida.

Nosaltres amb l'Andreu ja fem "teràpia" des que va néixer el petit. De tant en tant li donem espais per a gaudir-nos ell solet sense que hi sigui el petit, intentem demostrar-li que res no ha canviat pel fet que tingui un germà... Però jo ara he pensat que potser ha arribat el moment de tirar de les Flors de Bach.

Fa uns anys me les van recomanar a mi i després de prendre-les sense cap tipus de fe em vaig adonar que m'havien anat bé així que ara provarem amb l'Andreu perquè si hi ha alguna cosa natural que ens pugui ajudar perquè no aprofitar-ho.

A veure com va!

Meme de llibres

Avui he arribat després de gairebé tota una setmana de vacances a Toledo i reconec que una de les primeres coses que he fet ha estat intentar posar-me al dia dels blogs. Diguem que m'he enganxat bastant a anar llegint aventures i desventures de mamis i no mamis per aquí per la xarxa...

He vist que últimament ha anat passant un meme de llibres i tot i que tinc molts posts pendents he decidit que aquest em ve molt de gust així que "allá vamos".

1. Quin llibre no t'has pogut acabar? Doncs em fa molta ràbia deixar un llibre però no puc amb "El foc" de la Katherine Neville i això que "El ocho" em va encantar però aquesta segona part no m'enganxa per cap banda.

2. Quin clàssic de la literatura no t'has llegit i no penses llegir mai? La Biblia! Jeje! No em crida gens "El Quijote" passa que mai diràs que d'aquesta aigua no beuràs.

3. Quin és un dels primers llibres que recordes haver llegit? Doncs algun de contes clàssics de la Disney. La meva iaia me'ls comprava i darrera posava la data en que me'ls havia regalat. Encara els tinc per casa de la meva mare i em fa molta gràcia conservar-los. De més grandeta doncs recordo "La hija del espantapájaros" (durillo) que ens el van fer llegir al cole o algun dels de "Los cinco"que m'agradaven bastant.

4. De quin autor t'has llegit tots els llibres que ha escrit? De Dan Brown (tot i que estic amb l'últim que no l'acabo mai per manca de temps), Del Larsson tots i diria que tant de l'Anne Rice com del Stephen King molt pocs em falten.

5. Quin llibre vas regalar l'últim Sant Jordi? I quin et van regalar o et vas comprar? Vaig regalar quatre. Un conte per l'Andreu, un altre pel Biel (d'aquests de plàstic per a la banyera) i pel maridet "Excuses per no pensar" Del Punset i un altre sobre el cas WikiLeaks que ara mateix no recordo com es diu exactament. Per a mi no en vaig voler cap perquè fins que no m'acabi "El símbol perdut" no en vull cap més.

6. Quin llibre t'agradaria rellegir? Tot i que ja l'he llegit unes tres vegades m'agradaria tornar a llegir "Lestat el vampir". M'encanta! Tampoc li faria un lleig a "La història basca del món" perquè el vaig llegir a la uni quasi per obligació i crec que ara li podria treure més suc.

7. Cita una frase d'un llibre que recordis especialment. Doncs no recordo cap la veritat...

8. Què utilitzes com a punt de llibre? Doncs un punt de llibre que vaig comprar ja fa força anys al Museu Egipci de Barcelona.

9. On compres els llibres? No tinc un lloc fixe. Si busco un llibre qualsevol llibreria on hi hagi varietat ja em va bé.

10. Recomana tres llibres.

"Los renglones torcidos de Dios" de Torcuato Luca de Tena per a qualsevol persona a la que li agradi quedar-se amb un final que et deixi pensant una temporadeta.

"Misery" de Stephen King per a qui li agradi el suspens. És un llibre dels que fan patir.

I per últim, qualsevol de l'Anne Rice perquè val la pena donar una oportunitat a aquesta escriptora. Un de concret d'ella que està molt bé per a qui li agradi viatjar a altres èpoques és "El sirviente de los huesos".

La Bella i la Bèstia

Avui després de dinar l'Andreu i jo hem vist "La Bella i la Bèstia". La teníem des de feia temps a l'ordinador perquè ell mateix ens la va demanar però encara no l'havíem vist perquè li posava i als cinc minuts ja deia que s'avorria (molt selecte que és ell per les pelis de dibuixos).

Bé, doncs avui l'hem vist i m'he emocionat molt! Ara feia ja molts anys que no la veia i gairebé ploro des de les lletres del principi. Jo crec que a mi la maternitat m'ha afectat perquè mai havia estat persona de llagrimeta fàcil però des que vaig tenir el meu primer "churumbel" que no puc evitar emocionar-me amb força facilitat.

L'Andreu ha quedat ben bocabadat quan m'ha vist amb els ulls vidriosos i em preguntava què em passava tota l'estona. Finalment ha decidit consolar-me dient-me que segur que el monstre (la bèstia) al final es treia la careta i no era tan lleig. I raó no li faltava!

Tibidabo

Avui hem anat per primera vegada al Tibidabo com a família i, com era d'esperar, L'andreu s'ho ha passat bomba! En un parell d'atraccions ha passat una mica de por (és poruc de mena) però en general s'ha divertit molt.


Quan vaig a llocs així no puc evitar pensar en quan anava jo de petita. Anar a llocs així no era una cosa que passés massa sovint així que quan em deien que aniria al Tibidabo, a Montjuic o a qualsevol altre lloc passava uns dies nerviosa i tot. Arribava allà i gaudia al màxim perquè per a mi era un dia màgic i recordo que després passava dies i dies recordant com ho havia passat.

Ara quan duc els meus fills a llocs així entro una mica en conflicte amb mi mateixa. Sempre he pensat que als nens d'avui en dia se'ls hi dona massa i per això no valoren pràcticament res del que tenen. Per a ells anar a un lloc així no és igual de màgic com ho era per a mi perquè hi estan molt més acostumats. S'ho passen genial sí però no sé, a mi em sembla que és totalment diferent la il·lusió que tenia jo amb la que tenen ells.

Nosaltres no som tampoc dels que sortim sempre o dels que comprem les coses per què sí. D'això res però sí que és cert que tenen moltíssimes coses que altres nens no veuran en la seva vida.

Per altra banda penso que són els meus fills i que els hi vull donar coses que potser jo no he tingut. Això no vol dir que els porti cada setmana al Tibidabo però si em puc permetre fer-nos el carnet i dur-los tres, quatre o cinc vegades a l'any doncs per què no?

No sé, suposo que els dubtes venen donats per les ganes de fer-ho bé. De moment però posarem l'excusa que és estiu i que per l'estiu s'han de fer coses!

Per cert, l'Andreu no és l'únic que s'ho ha passat bé.

Típica mare que està dels nervis

Per a mi una típica mare que està dels nervis és aquella que va amb els seus fills i no deixa de renyar-los una i una altra vegada repetint frases en plan cantarella incloent el nom del nen al que renya. Exemple: "Marc no pugis a l'escalaaaaaaaaaaaaaaaa. Maaaaaaarc!", "Emma no toquis aixooooooooooooooooo. Eeeeeeeemmaaaaaaaa".

Abans de ser mare me n'havia trobat moltes típiques mares que estan dels nervis a botigues, parades del bus, metro, trens... Vaja per tot arreu i la veritat és que les mirava i pensava que aquelles cantarelles eren la conseqüència d'una mala educació o d'una falta de saber posar-se al lloc de la mare.

Bé, ara jo també sóc mare i hi ha dies en els que, com avui, em reconec com a una típica mare que està dels nervis.

Fets: En Biel està malalt i això que es quedi a casa amb la mama a l'Andreu no li fa cap gràcia així que decideix intentar quedar-se a casa per tots els medis i quan no ho aconsegueix queda a l'escola bressol força enfadat. Com té bona memòria a les 17h a la criatura encara no se li ha oblidat que està enfadat i ja surt de l'escola bressol emprenyat i exigint unes galetes que la mare ni ha pensat en dur.

Comencen els plors i intento passar-los per alt. És normal que estigui una mica geloset així que no farem cas. Estem una estona al parc i després anem a la carnisseria i allà és on els nervis de l mare nerviosa comencen a actuar.

Per començar l'Andreu decideix que la vitrina és massa avorrida i que li pot fer un bonic estampat amb les seves mans brutes del parc i la condensació que hi ha als vidres així que apa, obra d'art al canto. La mare que està dels nervis (o sigui jo) comença: "Andreuuuuuuuuuuu no facis aixòooooooooo". L'Andreu continua fent el seu especial dibuix i la mare continua amb la cantarella però només una vegada més perquè no és mare d'advertir massa vegades.

L'Andreu reacciona i deixa l'estampat però decideix que té pipi. L'Antònia (la carnissera) li deixa el seu lavabo amablement i què fa el petit? Posa la balda! "Andreuuuuuuu vols obriiiiiiiiiiiiiiiiir?" "Andreuuuuuuuuuuuuu per què et tanques?" Surt l'Andreu i rapapolvo.

L'Andreu encara no està content així que decideix que ha arribat el moment de tocar el ventilador. Que si l'obro, que si el tanco... "Andreuuuuuuuuuu el ventiladoooooooooooor" i fins aquí ha arribat la mare que està dels nervis que ara ja és a un grau superior ja que està histèrica. Agafa l'Andreu i el seu en una de les cadires que hi ha a la carnisseria i "d'aquí no et mous".

Sortim de la carnisseria i passem per la farmàcia on l'Andreu no creu que la disposició d'alguns productes sigui l'adequada. "Andreuuuuuuuuuu no toquiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiis". La farmacèutica riu i li diu a l'Andreu "tu toca rei que no passa res". La mare que està dels nervis no sap si donar la volta al mostrador i estampar-li una de les capses a la cara a la senyora però la salva un farmacèutic que corre per allà i li diu que no li digui això al nen si jo el renyo. (Oh! Un noi amb seny en aquesta farmàcia).

La mare que està dels nervis li fa saber al seu fill que s'ha portat molt malament aquella tarda i que no està gens contenta. Ell és un nen "guapo" i els nens "guapos" no fan aquestes coses i bla bla bla.

La mare que està dels nervis comença a pensar que hi ha dies en que no sap ja ni què fer però de sobte apareix el petit i diu: "Perdó mama, m'he equivocat aquesta tarda, jo t'estimo i no ho faré més".

La mare que està dels nervis intueix que el pare de la criatura té alguna cosa a veure en aquestes disculpes però tot i així està orgullosa que el seu fill reconegui que s'ha equivocat, que ha entès que ho ha fet malament i que la seva intenció (almenys immediata) és no tornar a repetir-ho.

La mare pren nota i pensa que potser totes aquelles mares a les que va jutjar eren mares que com ella mateixa intentaven educar els seus fills de la millor manera possible i que hi ha dies de tot i això no significa que ho fem millor o pitjor.

Més autoescola...

Porto ja una setmana a l'autoescola així que ara ja puc dir amb la boca ben gran que la teòrica és una autèntica tortura (podeu substituir "tortura" per una paraulota).

Mira, a mi digueu-me curta però hi ha coses que no entenc i que no m'entren. Per no parlar de les preguntes que no aconsegueixo desxifrar de cap manera o les respostes que em semblen iguals. Hi ha vegades que miro les respostes i penso "vale, i on és la que posa que són vàlides a) i b)?". El que va fer les preguntes i respostes d'aquests maleïts tests tenia molta mala llet!

Tot i així faig entre 4 i 6 errors que diuen que no són tants pel poc temps que porto. No sé, a mi ja em fan enveja els companys i companyes que quan els hi pregunten pels errors diuen un o dos... Empollones! Gggrrr!

L'autoescola però és un món, eh? En el meu cas no tant pel que fa als alumnes sinó pel que fa a la mestra. Allà la mestra és la "chica para todo" així que és la que porta tot el tema administratiu i a més dona les classes. Què significa això? Que les classes haurien de començar a les 11h però comencen tot sovint a les 11:30h perquè clar, ha de parlar per telèfon, atendre persones que entren i com no, fumar-se un cigarret abans d'entrar a la classe.

Mentre dona classe el telèfon no para de sonar i que voleu que us digui... M'estresso! I crec que ella també perquè cada vegada que sona diu tal quantitat de tacos que m'entren ganes de prendre apunts per tal de poder incorporar algun al meu vocabulari en moments crítics. Mare meva, jo pensava que era mal parlada fins que he conegut aquesta noia.

Vaja que les classes no són tot el que esperava però vaig fent.

Això sí, la cosa anirà més poc a poc del que creia perquè ens han dit que el dia 26 de juliol és l'últim dia d'examen teòric i està clar que no estic preparada. Caldrà esperar doncs a setembre i això vol dir que aquest estiu no pararé de fer tests i per sobretot que em tocarà creuar els dits per a que les destinacions que em toquin abans d'aprovar tot siguin a prop.

Les dents

Al Biel li estan sortint per fi les dents. Fa un parell de setmanes li vaig passar el dit per les genives i tachan! Allà estava la primera punteta.

Oooooh! Quina gràcia em va fer! Perquè com a l'Andreu li van sortir als set mesos (sí, no paro de comparar) doncs ja m'amoïnava que el Biel als seus vuit passats no tingués cap.

La gràcia i la il·lusió però m'han durat poc i és que anem per la segona dent i això ja és tota una odissea. Per les nits ens hem d'aixecar un munt de vegades per posar la pipa, donar apiretal, consolar... L'altre dia vaig anar a la farmàcia i vaig comprar el Chamodent i ara li donem quatre al dia esperant el miracle i poder dormir tota una nit seguida.

Ja he perdut el compte dels mesos que fa que no dormim una nit sencera o bé fins més enllà de les 6h o les 7h del matí. Als 9 mesos que té en Biel li sumo els dos o tres últims d'embaràs i em surt gairebé un any amb falta de son i això m'està costant.

Vaja que l'altre dia a la farmàcia m'arriben a dir que si em compro hula hoop i el faig servir despullada durant dos dies a les 3h de la matinada i al balcó el nen dormirà jo crec que l'acabo comprant!

En fi, ens queda el consol que només queden unes altres divuit per sortir i que, tot s'ha de dir, està molt graciós quan riu i se li veu la denteta. He dit graciós? Està preciós!

Primer dia d'autoescola

Bueno, doncs ha arribat el dia. A les 11h tinc la meva primera classe teòrica a l'autoescola i la veritat és que no tinc gens de ganes d'anar-hi.

Sí, ja sé que he d'anar, que quan tregui el carnet ho agrairé, que és necessari, que dóna independència i mil coses més però així d'entrada fa com mandra anar a un lloc on em donaran la "chapa" durant una hora explicant-me coses que així a priori no m'interessen.

Com veieu la meva actitud ara mateix és de suspens però tot i així crec que progressaré adequadament i al final potser li agafo el "gustillo"i tot, no? (espero...)