Ja ho deia fa un parell de mesos que cada vegada tinc més sensació que els meus petits es fan grans i els meus grans petits. I, per desgràcia, una de les àvies del Jordi s'està apagant.
No cal explicar com va la cosa, no és necessari, ja són 90 anys viscuts i el cos ja no vol més. Deu pensar que ja són molts i no té gens ganes de continuar rodant.
I quan passen aquestes coses sempre em faig la mateixa reflexió. El primer que em ve al cap és que la vida és injusta, naixem per morir i si et pares a pensar és com fer una obra de teatre. Surts, fas els actes i final de la funció. Si ho has fet bé tindràs aplaudiments i si ho has fet malament segurament ningú et reconeixerà la teva obra.
Però en el que més penso és en com passem la vida. Sóc una persona força sensible, tinc tendència a amoïnar-me per coses que no m'haurien d'amoïnar. Vaja que m'angoixo amb molta facilitat i tot i que estic aprenent a no fer-ho, em costa molt.
Quan veig la mort de prop sempre penso que la vida no ens l'hauríem de passar patint per la feina, per tenir un pis o per coses que al cap i a la fi no deixen de ser materials. Hauríem de saber gaudir del que tenim sense anar més enllà, no fer mai plans gairebé més lluny del dia següent i donar gràcies cada dia pel que t'ha donat la vida.
Clar que això és molt maco per la teoria i molt complicat (almenys per a mi) a la pràctica. Així que envejo la gent que sap viure d'aquesta manera i per això pot morir amb un somriure als llavis.
Creiem que la iaia "Fancisca" (és com li diu l'Andreu) marxarà d'aquí poc i m'agrada pensar que marxa amb un somriure i que en aquests moments tot el que ha estat dolorós a la seva vida queda en segon plànol i deixa pas a tot lo bo que ha tingut i té.
6 comentaris:
Tens raó en que hem de viure disfrutant al màxim dels petits moments, perquè al cap i a la fi això serà el que més recordarem quan ens fem grans.
Jo vaig tenir un any molt dolent en que van marxar molts familiars propers i almenys en vaig treure de bo aquesta ensenyança: gaudir cada moment! (tot i que a vegades ho hauria d'aplicar més!!!)
Ànims en aquest moment difícil!!
La meva àvia té alzheimer (ai, nosé com s'escriu exactament) i vaig a veure-la aquests dies a la residència. És curiós com percep tot plegat, els records...l'altre dia parlavem de coses de quan era més petita i ho embolica força tot i s'inventa algunes coses. Però sempre diu que ha estat feliç a la seva vida, que sempre s'ha adaptat a tot i que ara que és a la residència pensava que li seria més dur però que no, que està tranquil·la (té moments d'una lucidesa increible). L'altre dia ens explicava que el dia anterior havia anat a veure al seu marit (el meu avi és mort fa temps) i que estava molt bé, que el cuidaven molt bé. Així es va quedar ben contenta. Em sorprèn com amotlla els records de manera que les coses li siguin més fàcils. En positiu intento pensar que mira, és una manera de finalizar els dies força digne, dins de lo debastadora potser aquesta malatia. Tot i així, jo també tinc dies dolents...inevitablement et preguntes el perquè de tot plegat. Veure el final de la gent és una mica trist i fa por.
Onavis gràcies. Imagino que tothom fem la mateixa reflexió quan ens toca de prop, després ja ens oblidem i tornem a les nostres preocupacions. Tampoc podem fer massa més, no¿? La vida continua...
anna crec que sí que és una manera molt digne d'esgotar el teu temps. Modificar la realitat i fer-la de color rosa és un regal tot i lo dur de la malaltia. Petonet per la teva iaia.
Doncs mira que tinc al cap un post que potser avui escriuré que va precísament d'això. C'est la vie, ens agradi o no. Petonets wapa i Carpe Diem!!
Cert que hem d'aprofitar els moments bons perquè els dolents sempre acaben arribant sols. Jo ja fa anys que no tinc avis i la meva mare va de mal en pitjor amb la malaltia del Parkinson. L'altre dia pensava que és curiós que el meu fill fa quatre dies que duia bolquers i pitet i ara és la meva mare qui en necessita.
Pot ser ens hauriem fe fer budistes...
Conxi tens tota la raó que la vida és així però és fa durillo, oi¿? Sembla que no t'ho esperes fins que no arriba de ben a prop i aleshores fins i tot et sorprèn.
Euphorbia jo tinc molt clar que la nostra cultura de la mort és una autèntica porqueria. La gent no s'atreveix a pronunciar la paraula, és com tabú i a més quan arriba no estem gens preparats. Em fan molta enveja algunes cultures (després les diem tercermundistes) que prenen la mort gairebé com un naixement. Això ajuda a que sigui menys dolorós tot i que imagino que una pèrdua sempre és una pèrdua clar...
Publica un comentari a l'entrada