dimarts, 9 d’octubre del 2012

Germans

Avui fent zapping he anat a trobar-me amb un programa d'aquests de llagrimeta fàcil, d'aquests que generalment em produeixen mal d'estómac i tot perquè aprofiten desgràcies i patiments per obtenir audiència. Avui però he sentit una frase "necesito saber si tengo hermanos" i clac! S'ha disparat una de les alarmetes que porto dins.

No ho puc evitar, quan es parla de germans sempre em quedo com enganxada. Les històries de germans m'emocionen i quan es tracta de germans que es retroben o que ni tan sols es coneixien fins i tot m'he de contenir per no plorar com una toia.

Sóc filla única i el cert és que ho porto molt malament i a mida que em vaig fent gran pitjor ho porto. Fa anys que em pregunto com seria tenir germans, com se'ls deu estimar, quina pot ser la relació que es té amb ells... Preguntes que molta gent m'ha respòs però que mai podré comprovar per mi mateixa.

Entenc que els meus pares tal i com es portaven no van tenir humor com per tenir un altre. No és una cosa que els hi tiri en cara perquè cadascú sap lo seu i és cert que si haguessin tingut un altre les coses haurien anat força malament a casa. Més que res perquè el meu pare va deixar de fer de pare quan em faltava una setmana per fer dotze anys i dues criatures haguessin estat molta càrrega per la meva mare i els meus avis que pobres, sempre ens han ajudat en tot el que han pogut.

No guardo rancúnia no... però sí que ho trobo a faltar i miro amb enveja totes aquelles persones que han pogut compartir la seva vida amb un germà. Molta gent em diu que potser no em parlaria amb ell o ens portaríem malament. Mai no se sap, és cert! però tot i així m'agradaria tant...

10 comentaris:

cira ha dit...

Mira, jo he estat filla única gairebé tot a la vida...vull dir que vaig tenir un germà quan tenia 20 anys. L'estimo molt però, és clar, la relació no és de germans, és una altra cosa.

Però no he tingut mai la sensació que has tingut tu, ni de petita. Sempre he estat bé. A banda, m'agrada força fer la meva i de petita també, tenia el meu món particular i em molestaven fins i tot una mica els nens de la meva edat..jeje...

Esther ha dit...

Cadascú viu les coses a la seva manera. Jo també he anat sempre molt a la meva però sí tinc la sensació que em falta alguna cosa i sobretot em passa ara de gran.

I aquesta sensació meva és un dels grans motius pels que tenim en Biel per aquí :)

Mirashka ha dit...

Jo tinc un germà, 4 anys més petit que jo. Me l'estimo molt, moltíssim, però no tenim una relació molt propera, ens cuidem, mirem l'un per l'altre, però no hi ha complicitat. De vegades sento molt més properes altres persones que no pas a ell. I és que els lligams d'amor poden ser tan forts com els de sang! o més!

conxi ha dit...

Jo tinc una germana 13 anys més petita que jo. De caràcter, ens assemblem com un ou a una castanya i això es nota en la relació. Tinc l'esperança que amb l'edat ens anem apropanr...Però dependrà de totes dues parts!
Esther, no té sentit pensar-hi ni capficar-s'hi gaire, no ho pots arreglar pas! I qui sap? Segur que tard o d'hora (si no l'has trobat encara) trobaràs algú que serà com un germà o encara més proper!

Esther ha dit...

Us puc entendre perfectament però segueixo en mis "trece". M'agradaria tenir la possibilitat de dir tot el que dieu vosaltres però no la tinc.

Imagino que quan tens germans és fàcil comparar la relació amb moltes altres persones però en el meu cas és una relació que no coneixeré mai i que, a més, tinc idealitzada.

No és que estigui tot el dia plorant perquè sóc filla única ni molt menys, eh¿? Però sí que trobo a faltar saber què és.

Gràcies per intentar que em senti millor noies! Tot i que en aquest tema va a ser que no... :-)

Mamaaaaine ha dit...

Només dir-te que jo tinc un germà més petit, té 6 anys menys que jo. Tot i que ens duem bé, crec que vivim etapes diferents de la vida i això ens allunya. D'altra banda, jo sempre he volgut un germà més gran. I si no tinc cap sorpresa crec que no podrà ser. Ho dic de tot cor. Jo vull/volia ser la petita

Esther ha dit...

Veus¿? A mi això ja em dóna més igual...

Anònim ha dit...

Jo també en tinc un de germà. I sí, és una rel·lació diferent a totes les altres que puguis tenir. Nosaltres ens portem ni més ni menys que 10 anys (jo la petita), però sempre hem estat molt pendents l'un de l'altre. Ara, per circumstàncies, ja no tant, però el conviure amb ell mentre tots dos vem ser a casa és una gran experiència. No m'imagino com hagués estat sense ell...

Entenc que t'hagués agradat, per saber com és l'experiència, però en el teu cas no ha pogut ser. Al menys has atinat a que l'Andreu no li passi com a tu ;) i que quan passin els anys en pugui dir la seva :)

MamaModerna ha dit...

Jo tinc un germà, però conec molt be el sentiment qu descrius per un altre tema diferent... Tu i jo hem de fer un cafetó un dia

Esther ha dit...

Quan vulguis MamaM! :-)