S'acosta del 2013

Sempre intento fer balanç de tot plegat quan acaba l'any... Així començava el post que vaig escriure ara ja fa gairebé un any on intentava recollir una mica el que havia estat per a mi el 2011. Bé, s'acosta el 2013 així que toca fer una miqueta de repàs al 2012 i aquesta vegada em ve de gust mirar el repàs anterior i reflexionar.

Continuo pensant que tinc una família meravellosa. Els meus dos fills i el meu marit m'omplen el dia a dia. Veure els meus petits créixer no té preu i el cert és que és una satisfacció constant. L'Andreu cada dia em sorprèn amb coses noves de nen molt gran, té unes sortides que fan que em peti de riure així que passem unes estones ben divertides. Amb l'Andreu em passa que per una banda em fa molt feliç veure'l que es fa gran i per l'altra sento la nostàlgia aquella que només sents quan veus que el teu fill ja no et necessita tant... Ains, es fa gran aquest nen meu.

I en Biel, què dir d'en Biel? En Biel és el bebito gran de la casa. Continua igual de rialler, petoner i amorós. És un cel aquest nen, sempre tan disposat a fer abraçades, a estimar-te... Això sí, també té el seu caràcter, eh? Perquè quan s'enfada tremolem tots. Està fet un bon bandarra.

El meu desig de la nena continua present però encara no ens hem llançat. He de confessar que l'estiu passat vam estar a punt de fer una pensada però després ens vam fer enrere. No sé si alguna vegada tornaré a tenir cap fill però de moment ho deixo en repòs perquè el cert és que quan penso en un nou embaràs em fa molta mandra. 

La família... Aquest any va marxar la iaia d'en Jordi, tenim ja uns avis molt grans i això fa que estigui més disposada que mai a gaudir cada moment que puc passar amb ells. La meva iaia està delicada però va fent i això m'omple molt. Tenir 33 anys i tenir la iaia amb mi em fa sentir cada dia ben privilegiada!

Els amics... Doncs com sempre, uns han marxat i d'altres han vingut. Aquest any he conegut gent molt maca i m'he acomiadat de persones amb les que havia compartit molt però que ara ja no m'aportaven res. Cest la vie, oi?

Tema feina... A veure, tema feina... Carai, hauria de dir que em sento afortunada per tenir feina perquè tal i com estan les coses avui dia és una sort poder treballar. Hauria de dir que estic feliç però no ho estic perquè les condicions són cada vegada pitjors i l'escola que m'ha tocat Déu n'hi do. Però tot té una part positiva i és que continuo treballant del que m'agrada i això sí que és tot un luxe.

I per últim, propòsits? L'any passat demanava el carnet, ara és una alegria immensa dir que el vaig aconseguir i que d'això ja fa gairebé un any també. Bé, aquest any no tinc massa propòsits la veritat... Em considero molt afortunada amb el que tinc així que "madrecita madrecita consérvame como estoy". Ara que si aconseguim anar a viure a una caseta no estaria gens malament, eeeh?

I per últim un desig... Deseo la paz mundial (jaja! sempre havia volgut pronunciar aquesta frase de l'estil Miss Univers). Fora bromes, desitjo un molt bon any a tothom i a veure si les coses canvien una miqueta a millor que tots ens ho mereixem.

Feliç 2013!

I nova joguineta!

Ho reconec, m'estic tornant una "viciosilla" de tot el que em pugui facilitar la vida a la cuina així que aquest any per nadal m'he auto-regalat el "Chef-o-matic".

L'altre dia parlant amb una amiga li vaig comentar les ganes que tenia de tenir una Thermomix però que se m'escapava totalment del pressupost i em va comentar que ella tenia l'aparatet aquest. Em va dir que està clar que no és com una Thermomix (allò sí que ho fa tot) però que està molt contenta i fa uns plats molt bons.

La veritat és que em va deixar amb el "gusanillo" així que vaig començar a buscar per internet i quan vaig veure totes les possibilitats que tenia no em vaig poder resistir!

Així que aquí està, ja tenim per casa el "Chef-o", l'aparellet que m'ha de facilitar la feina i que m'ha de servir per preparar plats deliciosos jeje!

Ja tinc ganes de provar! 

Reis... Quan dir prou?

Em considero una persona força despresa i molt detallista. Sóc d'aquelles que abans de comprar un regal puc recórrer mitja Catalunya buscant què li pot agradar a la persona destinatària i tot sovint quan tinc el regal pateixo molt amb el típic "li agradarà?".

Imagineu doncs el que són les compres de reis! Sí, un suplici! Perquè mai arribo a estar del tot contenta amb el que compro i acabo patint per tot...

Aquest any però he decidit que ja n'hi ha prou de patir tant, entre d'altres coses perquè he decidit que els reis aquest any es porten millor amb els nens i amb nosaltres que amb la resta. I per què? Doncs perquè estic una mica cansada de patir per tothom, fer regals que se m'escapen del pressupost i després haver de retallar amb els meus fills.

Però si dir prou amb els altres ja em costa imagineu-vos amb els meus fills. L'altre dia vam anar a comprar totes les joguines i em podria tornar boja! Per sort es donen dos condicions que fan que no perdi el seny:

1- Tinc en Jordi al costat recordant-me que no cal tant i que d'aquí res és l'aniversari de l'Andreu.

2- Que no tinc nenes! Perquè si jo hagués de comprar nines em sembla que ja no cabríem a casa.

Gràcies a aquests dos fets crec que farem uns reis prou adients (bé, si parleu amb en Jordi dirà que és massa). Els nens tindran coses que els faran il·lusió i nosaltres... Bé, jo espero nova joguineta per la cuina jeje!

Per la resta? Doncs hem anat a coses més senzilles que penso que poden agradar però que no em deixen amb el compte corrent tremolant. Potser sona molt egoista però no sabeu quin descans no haver de pensar tant i tant per haver de triar un regal.

Vacances de nadal

 Després de dues setmanes treballant moltíssim ja han arribat les desitjades vacances de nadal. Ja hem fet informes, hem sobreviscut al concert de nadal, a la fira solidària i a la venda de coques. Crec que ara tots ens mereixem unes bones vacances perquè jo estic cansada però els nens també.

El meu grup no és gens fàcil i si a això se li suma el fet que han canviat de cicle i s'estan trobant coses que fins ara no havien trobat mai doncs dona com a resultat un primer trimestre molt dur.

Ara necessito unes bones vacances. Unes vacances per gaudir dels meus fills amb els que no comparteixo tant de temps com l'any passat, gaudir del meu marit que aquest any fa vacances amb nosaltres, gaudir de la família (o acabar fins el monyo després de tant menjar nadalenc), gaudir dels amics, gaudir d'anar a la perruqueria sense mirar l'hora, gaudir de veure pel·lícules sense pensar que al dia següent he de matinar... Se m'acudeixen tantes i tantes coses senzilles i meravelloses alhora.

Ara és moment d'oblidar-me de l'escola i de la feina. Ara és moment pels meus, ara és moment de nadal. 

La mare "rancia" II

No sé si recordareu un post on deia que no estava d'acord amb que es convidés a tots els nens de la classe pels aniversaris... Per si algú vol fer memòria aquí està l'enllaç.

Doncs bé, estic ben decidida a que ningú no em tregui la titulació així que jo continuo fent mèrits. Ara que ja no sé si és que jo sóc molt "rancia" o la gent s'ha begut l'enteniment directament i és que la nova moda a l'escola de l'Andreu són les felicitacions per a tots els nens de la classe.

Hi ha felicitacions de totes les mides i colors, des de les comprades fins a les fetes a casa i jo que voleu que us digui, trobo que això és una xorrada però de les grosses.

Recordo que això de les postals es feia molt quan jo era petita. Bé, ara també es continua fent perquè veig que els meus alumnes ho fan però a veure, no és més lògic fer postals quan siguin els nens els que les facin? Perquè a P4 això és cosa dels pares.

A mi no em sembla malament que un nen vulgui fer un dibuix per un amiguet però d'aquí a que ara ens hàgim de posar a fer vint-i-sis postals per felicitar el nadal als nens de l'escola... Així que l'Andreu no en durà de felicitacions i potser serà el "raret" però és que em nego totalment.

El que us dic, sóc la mare "rancia"! 

Ja ha arribat!

Doncs sí, diumenge a la nit va arribar el tió a casa i no sense passar per tota una aventura que no explicaré perquè és força llarga.

El tió aquest any ha arribat en el moment just per demostrar que la màgia existeix i és que tinc un petit de quatre anys al que li costa molt creure que un tronc pugui venir a casa per sí mateix. "Te'l porten els pares o els avis" li deia l'altre dia a una amigueta seva. Us podeu imaginar la cara de la mare de la nena i la meva en sentir això clar, un poema! Vaja que el petit va ser un aixafaguitarres. Per sort, la seva idea sobre el tió ha canviat i molt i és que mireu el que va passar...

Vam deixar el cotxe aparcat al carrer i des d'allà mateix ja vam veure que alguna cosa estranya passava. La finestra de l'habitació de dormir era oberta. Clar, en Jordi i jo ens vam amoïnar molt. Imagineu quin ensurt en veure la finestra oberta! Fins i tot ens vam discutir una mica i tot per saber qui dels dos havia tingut aquell "despiste" tan gran amb el fred que feia.

Per sort, en arribar a casa, l'Andreu (seguit ben de prop pel Biel) va descobrir que la finestra era oberta perquè el tió havia entrat per allà! "Papaaaa, mamaaaaaa el tió ha entrat per la finestra!". Els salts d'alegria dels dos encara sonen per casa, quin rebombori i quina benvinguda. Ara sí que sabem del cert que és ben màgic!

Ara el tió ja és sota l'arbre, menja a totes hores (això sí, quan ningú el veu) i aguanta com un valent que en Biel se li pugi a sobre, el pegui... Quin tió més eixerit!

Quedada bloguera

Ahir vam quedar unes quantes "mamis" bloguers per trobar-nos i petar la xerradeta. Crec que la trobada va ser curta però molt entretinguda. Potser va faltar temps i tot, massa coses a dir per tant poca estona, oi?

Aquestes trobades per mi sempre són força peculiars ja que el fet de posar cara a una persona que en el fons ja conec una mica, em resulta si més no curiós. Una de les coses que més m'agrada d'aquestes trobades és poder contrastar la realitat amb les idees preconcebudes que tens sobre les persones. No sé si només em passa a mi però hi ha moltes noies a les que llegeixo i fins i tot els he posat un físic sense conèixer-les de res. 

L'Ester va ser la primera mami bloguera que em vaig trobar, anava amb el petit Víctor penjadet i la mar de content. Quin nen més maco! A l'Ester ja li havia posat cara perquè ha penjat alguna foto seva al blog. Amb ella sempre he tingut la sensació que ens entendríem. No sé, potser és per com escriu (la trobo molt planera i sempre va al gra i això m'agrada) o per les coses que diu (s'acosta molt a la meva manera de pensar) però sabia que no seria res estrany veure-la en persona.

També va venir la Mirashka que va ser la que em va animar a anar a la trobada (sí, reconec que em feia certa mandra anar fins a Barna). A ella també la vaig conèixer d'una manera similar a la que he conegut a la resta però d'això ja fa gairebé sis anys! "Cuanto ha llovido" eh nena? Així que poca cosa tinc a dir, ja ens coneixem i sap que me l'estimo molt... Monstrua jaja! (no ho he pogut evitar).

I per últim vam trobar l'Onavis amb la família al complet i l'anna. Amb l'Onavis vam xerrar poquet perquè va haver de marxar d'hora però és tal i com me l'imaginava. Sempre me l'he imaginat com una noia molt tranquil·la i serena i aquesta és just la imatge que em va quedar d'ahir.

Amb l'anna va ser amb la que vam poder xerrar més i tot i així penso que van quedar moltes coses a dir. Bé, en una reunió de dones sempre queden coses a dir, oi? La vaig trobar una noia molt propera i va ser una estona molt agradable.

La sensació de la quedada va ser bona. Penso que és molt curiós conèixer gent amb la que potser no m'hagués trobat mai a la vida si no fos perquè un dia vaig decidir engegar un blog. Gent amb la que t'has trobar gràcies a una cosa tan única com és ser mare.

Les famoses "Sombras de Grey"

Començaré el post d'avui dient que no m'he llegit cap dels llibres i no crec que ho faci. Primer perquè no crec que siguin del meu estil i segon perquè l'altre dia vaig tenir un sopar amb amigues i pel que em van explicar és un llibre molt dur!

Jo tinc el facebook ple d'amigues que expliquen les mil i una maravelles del senyor Grey en qüestió. Que si quin actor més guapo l'interpretarà, que si "pon un Grey en un vida", bla bla bla...

Per això em va sobtar molt quan em van explicar de què va exactament el llibre. Resulta que el senyor "Grey" (aquest que tothom vol a la seva vida) és un tio raro amb problemes emocionals i a sobre maltractador. Gaudeix amb les relacions sadomasoquistes i evidentment ell no adopta el paper de masoquista no. És tant la seva bogeria que fa signar a una dona un contracte i tot per tal de tenir-la ben controlada!

Caram, això és el que moltes volen a la seva vida? Ja entenc que a la vida es poden tenir moltes fantasies i potser hi ha molta gent que només pensa en l'aspecte sexual. Mira, la imaginació és lliure, oi? Però a mi és que no m'entra al cap que es posi pels núvols un personatge d'aquesta mena. Almenys a mi el que em produeix és rebuig...

I després sóc jo la rareta perquè m'agraden els llibres d'assassinats! Almenys jo no demano un psicòpata a la meva vida.

Somos novios

Aquest és el títol del meu dia d'ahir i és que en Jordi i jo vam passar tot el dia solets fent de "novios".

La idea inicial era anar a dinar i al cine però jo vaig fer la proposta alternativa. Em venia de gust anar a passejar per Barcelona i veure la fira de Santa LLúcia, que tant m'agrada, d'una manera tranquil·la i relaxada. Que bé em va provar el dia!

Pel matí vam deixar els nens amb els meus sogres i vam anar cap a Barcelona La primera parada va ser un restaurant de menjar japonès i tailandès on vam assaborir un per un els plats. Quina tranquil·litat dinar els dos sols, sense presses i xerrant de les nostres coses. 

Després vam anar tot xino xano cap a la Rambla de Catalunya on vam passejar, passejar i passejar. Vam passar per la fira de Santa Llúcia i vam continuar passejant i passejant. I per què dic tantes vegades "passejar"? Doncs perquè va ser un passeig de veritat. Un passeig agafada de la mà del meu marit sense pensar en res, només gaudint del que anava veient. Va ser una caminada molt i molt reconfortant, d'aquelles que t'ajuden a carregar piles i a retrobar-te una mica amb la teva parella després d'un dia a dia en el que sempre hi ha un ritme marcat pels petits.

L'última parada va ser recollir els nens a casa dels avis, menjar-los a petons i tornar a casa. Tornar al nostre dia a dia que tot i que és accelerat m'agrada molt perquè és el que he triat i perquè no el canviaria mai. Això sí, de tant en tant aquest "dia de novios" està més que reservat.