Divendres musical: Faith!

Això ja comença a ser un "remember" setmanal... I en aquesta ocasió dedico el meu divendres musical al George Michael en sus tiempos mozos.

Recordo com a totes les nenes ens queia la baba quan el veiem amb aquella barbeta de tres dies ben treballada, la guitarreta, els texans i la creu a l'orella. I ha plogut, eh? Però continuo pensant que aquella va ser la seva millor època.

A gaudir!

La caseta que no trobem.

Ja fa mesos que busquem casa sense resultats i el cert és que començo a estar una mica decebuda amb el tema.

La idea de la casa va començar a rondar-nos ja fa molt i molt temps i el motiu principal d'aquesta busca va ser la necessitat d'un bon espai on els nens puguin córrer. Mica a mica però s'han anat sumant d'altres coses com les ganes que té en Jordi d'un garatge, el fet que no ens hagin baixat el preu del pis o el calvari que estic passant amb els veïns de sota que es veu que no recorden el que és tenir nens a casa.

Tots aquests factors s'han unit i fan que busqui casa gairebé cada dia. Sec pacientment davant de l'ordinador i miro i remiro per totes les immobiliàries "habidas y por haber" però no hi ha manera.

El cert és que estem molt limitats perquè aquí a Granollers tenim ajuda dels meus sogres pel que fa als nens i això fa que no puguem marxar. Segurament si ampliéssim la recerca a pobles del voltant, ja la tindríem... però no podem, hem de buscar per aquí i els preus de la zona són força desorbitats. Junt amb els preus hi ha altres coses i és que la que no té el lavabo minúscul no te pàrquing o té humitat. Vaja, que buscar una caseta no està resultant gens fàcil!

Després de mirar una i una altra vegada hi ha poca cosa que m'entri per l'ull i on entra l'ull no arriba la butxaca així que estic una mica frustrada amb el tema. En Jordi s'ha ofert moltes vegades a fer ell la recerca i crec que està arribant el moment de passar-li la pilota perquè jo sincerament ja m'estic cansant.

Setmana santa

Per fi tinc uns dies de vacances que desitjava que arribessin i ara només tinc ganes d'estar amb els meus.

No haver de pensar en l'escola, en els alumnes, en les notes, les programacions, les reunions... I gairebé tothom deia que aquests dies eren per descansar i jo sé que no ho són perquè amb dos petits per casa és molt difícil aconseguir això de descansar però com a mínim ja no sento l'estres, les presses per a tot...

Estic de vacances! 

Una "monstrua" en el divendres musical!

L'altre dia vaig presenciar una de les classes de música amb els meus alumnes i encara no sé ben bé com els hi vaig acabar cantant aquesta cançó. Sí, deixaré uns pobres alumnes de 10 anys traumatitzats de per vida!

La qüestió és que avui m'han demanat que els posés l'original i la veritat és que no m'he pogut resistir. Finalment hem acabat tots cantant "el gato que hace ui ui ui ui". Això sí, no hem sabut entendre perquè el gat d'aquesta noia fa "ui ui ui" quan els gats fan "miau" però bé, això ja és un altre debat.

Així que res, avui toca el gat que fa sorolls estranys de la noia que canta com els angelets i quan parla la pifia!

Divendres musical: Never gonna give you up

Fa unes setmanes fent broma amb en Jordi vam acabar veient vídeos d'en Rick Astley (moment friki familiar) i el que va començar amb una broma va acabar amb un "remember" per part meva i és que qui no ha tingut la temporadeta Astley?

El més curiós és que ja poden passar anys i panys que recordo les lletres! Vale, les recordo en el meu anglès "guachinveri" però les recordo i és curiós com les cançons poden quedar tan gravades, oi?

Apa, a gaudir-la i si us plau no us perdeu el super vídeo estilós amb avaricia.

Bon cap de setmana!

Habemus Papa...

però no habemus vergonya! I ja sé que parlar de religió al bloc té els seus "perills" i que les creences de la gent s'han de respectar però diferenciem si us plau. Una cosa és la creença de la gent (la veritable fe) que de vegades fins i tot envejo perquè ajuda molt i molt a les persones a superar coses que per mi serien veritables entrebancs i d'altre és la bicoca que té muntada l'església.

A mi que em disculpin tots els que creuen en aquest estament però per mi és una vergonya que la notícia del dia sigui que un grup de tios que tenen poca cosa a fer s'hagin reunit en una habitació per triar a un altre que a partir d'ara sortirà al balcó a parlar de què? De pobresa mentre va vestit d'or? De fe en que tot anirà bé quan hi ha gent que es mor de gana mentre ells viuen rodejats de luxe? O de que s'ha de perdonar els capellans pederastes perquè ja tindran el seu càstig quan es trobin amb el senyor?

De veritat que em sembla increïble que a aquestes alçades hàgim d'aguantar que una part dels nostres impostos vagin a parar a aquesta colla de mantinguts i poca vergonyes que s'aprofiten de la fe de moltes persones.

I crec que generalitzar és equivocar-me i segurament hi ha molts capellans i moltes monges que tenen veritable vocació i que treballen per ajudar als altres però de ben segur que aquests mai sortiran a lluir-se a un balcó ni pronunciaran una paraula més alta que un altre. De ben segur que aquestes persones seran discretes i passaran desapercebudes i no necessitaran joies, ni vestits cars ni tota una ciutat i una guàrdia especial per vetllar per ells.

Pre-inscripció

Dimarts tinc hora per la pre-inscripció d'en Biel a l'escola. Sí, el meu petit ja farà P3 el proper setembre i no sé, tinc una sensació molt diferent a la que tenia quan vaig fer la inscripció per l'Andreu.

L'Andreu és dels grans de la classe i a més sempre ha estat com molt madur per la seva edat. A l'edat que té en Biel ara, ell ja anava sense bolquer, ens feia unes xerrades que Déu n'hi do i en fi, tota una llista de coses que em feien veure'l gran i perfectament preparat per començar P3.

Amb en Biel la sensació és diferent... És un nen molt trempadot però el continuo veient molt bebè per a segons què. I ja sé que queden encara molts mesos i segur que d'aquí a allà ha après molt i molt però per ara el veig petit (de fet li tocarà ser dels petits de la classe).

Que en Biel entri a l'escola a fer P3 també em fa sentir tota una sèrie d'emocions que crec que estan força contraposades. Per una banda noto un descans enorme en pensar que els dos nens aniran a la mateixa escola. S'acabaran els viatges de l'escola a la llar d'infants fent córrer l'Andreu perquè no arribem, s'ha acabat el fet de quadrar horaris i pensar en calendaris diferents... I tot això que voleu que us digui, és un descans!

Per altra banda sento una mica de nostàlgia. Jo crec que ens acomiadem del que serà el nostre últim bebè. Avui dia dubto que hi hagi una altra escola bressol a la nostra vida. Bé, mai se sap del cert però és més que probable que no tinguem més fills i això em fa sentir una mica de llàstima.

Bé, dimarts vaig a fer la pre-inscripció i aniré amb els paperets i amb totes les meves emocions. Un passet més que fa el meu petit al que d'aquí res segur que deixo de veure tan petit.

Divendres musicals: "I don't feel like dancing"

Aquesta cançó la vaig descobrir fa uns anyets per casualitat i em va tenir enganxada molt de temps. Aquest matí he recuperat un CD que ja té un temps i al tornar-la a sentir he tornat a reviure el que em feia sentir. Aquesta cançó em transmet onades i onades de bon rotllo!

Porto tot el dia cantant-la mentalment i és que té un rotllet Bee Gees que m'encanta.

Passeu bon dia!

Cap de setmana amb els avis...

L'Andreu li ha agafat el gustet a això de marxar amb els avis al càmping així que de tant en tant ho demana i nosaltres el deixem fer.

Reconec que darrera d'això hi ha un punt egoista per part meva que, de vegades, em fa sentir una mica culpable i és que els dies que marxa aprofitem per fer coses que amb els dos es fan més pesades i a més, em serveixen per donar una dosi extra d'atencions al petit de la casa. Ho faig tot molt més relaxada i sembla que em cundeix més.

Aquest cap de setmana l'Andreu ha marxat i es nota la seva absència. A mi m'agrada tenir-lo per aquí els caps de setmana encara que sigui rondinant i preguntant-me mil vegades "on anem avui mama?" però per altra banda sé que avui podrem comprar unes bambes pel Biel sense que hi hagi baralles i podré anar per fi a l'Ikea a buscar les baixeres que vull comprar des de fa temps.

Aquestes mini-separacions a l'Andreu li encanten perquè se sent gran i protagonista. "Vaig al càmping jo sol amb els avis perquè sóc gran, oi mama?"... I tot això ho diu ben cofoi. Ai el dia que en Biel vulgui marxar també, com ens les tindrem!

I a mi com a mare em sembla molt curiós els girs que vaig fent amb les meves actituds amb els nens. Si fa un parell d'anys m'haguessin dit que deixaria l'ocellet abandonar el niu ni que fos una sola nit hagués pensat que això no arribaria a passar mai i mira, aquí estem...

Divendres musicals: Morena mía...

Què he de dir? Una de les meves debilitats, un home que m'encanta!

I tindria moltes cançons per posar (i alguna més caurà segur) però he triat aquesta perquè trobo que la Julieta Venegas li dóna un punt que l'original no té. No sé, trobo que l'enriqueix.



PD: He buscat el vídeo com una boja però no he estat capaç de trobar-lo. No sé si perquè no tinc massa traça o perquè no el van arribar a fer.