Mama, vull un bibi.

Aquesta frase es repeteix a casa nit darrera nit i és que el petit no perdona la seva llet d'abans d'anar a dormir. Bé, la seva pediatra continua pensant que és hora de deixar-ho i jo continuo pensant que no hi ha pressa i que ja el treurem. Aquest però no és el tema d'avui... El tema d'avui és que aquesta frase la va pronunciar ahir l'Andreu!

Sí, el meu fill de cinc anys que passa el metre deu va voler que la mama li fes un bibi. Això sí, primer de tot em va fer una petició: "mama si us plau, no em facis cap foto prenent bibi ni li diguis a ningú perquè riuran de mi". En un primer moment vaig pensar que feia broma però no, el meu nen gran volia un bibi i a més volia prendre'l assegut a la falda de la mama. Així que ja em veieu preparant un bibi i donant-li al meu Andreu que ocupa més que jo quan se'm posa al damunt.

I allà mentre prenia el bibi em vaig adonar de tot el que ha suposat per a ell tenir un germà, el que ha estat perdre tot el protagonisme i el patir la síndrome del príncep destronat. Em va fer pensar en totes les vegades que el fem gran de cop perquè té un germà més petit, en que potser no sempre el tractem de la manera adient per l'edat que té i que en moltes ocasions a la nostra ment és més gran que no pas a la realitat.

Així que si de tant en tant (que no vol dir sempre) encara l'he de seure a la falda i donar-li un bibi, donar-li la sopa perquè vol ajuda, ajudar-lo a vestir-se o dur-lo en braços al llit perquè m'ho demana, ho faré. Al cap i a la fi només té cinc anys. Sí, he d'aprendre a dir "NOMÉS en té cinc" i no pas" JA EN TÉ cinc", que una cosa i l'altra canvien i molt!