La castanyada!

No sóc de dir "NO" a cap festa però reconec que aquesta imatge m'ha fet gràcia i és que no cal que perdem o substituïm tots els costums de la nostra terra, oi?

Dansa polinesa

I obrint un nou capítol de "Esther y sus locuras" ens trobem en el món de la dansa Polinesa.

Com ja sabeu, el passat abril vaig intentar endinsar-me en el món del Bollywood i he de dir que em va encantar! Trobo que és un ball molt divertit i maco alhora però per problemes del tipus: em vaig apuntar amb dues amigues i em van deixar tirada, vaig triar l'horari perquè li anava bé a una de les que em va plantar i el grup està tan avançat que semblo un ànec marejat al costat de les altres, ho vaig acabar deixant.

Em vaig quedar però amb el "gusanillo" així que el passat setembre vaig anar a demanar informació a un lloc diferent. Volia triar un bon horari per no deixar-ho més endavant i a més volia anar jo sola, sense dependre de ningú i començant amb un grup d'iniciació per no sentir-me tan perduda. La qüestió és que els horaris de bollywood no m'anaven massa bé però el de dansa polinesa em quadrava a la perfecció amb la meva vida de mestra i mama de dos. Així que vaig anar a una primera classe de prova i em va agradar molt.

El ball en sí és molt maco (i difícil de nassos, tot s'ha de dir) però el que més em va agradar va ser que l'hora i mitja que vaig estar no vaig pensar en res més que no fossin els passos i la pròpia dansa. Vaja, que la meva ment es va lliurar per una estona dels pensaments de l'estil: he d'anar a comprar peix o poso o no una rentadora?

El grupet el formem quatre noies (de les quatre som tres que ens diem Esther. Curiós, oi?) i la profe i he de dir que m'ho passo genial! Ja us dic ara que mai aprendré a ballar amb aquella elegància amb la que ho fan les que saben però una fa el que pot i escolta, vaig millorant, eh? I passar-m'ho... m'ho passo pipa!

Comentaris desagradables

L'altre dia vaig fer un post sobre homeopatia i algú va deixar (com a anònim clar) un comentari que em va semblar de molt mal gust. El comentari deia algo així com "si li haguessis donat el pit ara tindria més defenses".

Suposo que com és d'imaginar ara no em posaré a entrar en un tema com és el pit i el biberó quan tothom que em coneix (encara que sigui virtualment) sap quina és la meva opinió i també que sóc molt respectuosa amb qualsevol decisió que prengui una mare sobre la criança del seu fill sempre que hi hagi una mica de seny.

Bé, torno al tema. El comentari em va semblar molt desagradable i la veritat és que no entenc ben bé la finalitat. Una escriu un blog amb la il·lusió que un dia els seus fills el llegeixin o simplement que alguna persona el descobreixi i es senti identificada o que passi una estona amena i un dia entres i trobes un comentari com aquest i penses: "realment hi ha gent amb molt mala llet i amb molt poca feina". El que és pitjor és que aquests comentaris sempre són a cara amagada. Mai saps de qui venen perquè la persona amb mala llet en qüestió mai dóna la cara. Vaja, que aquí es veu clar que no hi ha cap tipus d'interès en fer crítica constructiva.

Us he de confessar que la meva primera reacció va ser respondre al comentari d'una manera força borde però després m'ho vaig repensar. Cal fer-se mala sang? Doncs no, així que he decidit que tots els comentaris que vinguin com a anònims els esborraré i sant s'ha acabat.

Per cert, sóc jo o ja no ens parlem tant com abans?

El ratolinet Pérez

Ratolinet Pérez o fada de les dents? Jo ho he tingut sempre molt clar. A casa meva era en Pérez el que deixava les monedetes sota el coixí, així que pels meus fills havia de venir ell. I no cal comentar el fet que fessin una pel·lícula de por que es deia la fada de les dents. A veure qui té valor ara de ficar una dent sota el coixí i esperar-la?

Bé, el que no imaginava és que vindria tan aviat i és que amb cinc anys i set mesos l'Andreu ja té dues dents menys amb les que mastegar. El cert és que li han caigut les dues en molt poc temps i crec que se li comença a bellugar una altra tot i que ell diu que no...

Així que hem complert amb la tradició les dues vegades. El xicotet ha preparat la dent, en aquest cas dins d'un tupper sobre una cadira (si la posem sota el coixí amb tant moviment nocturn el ratolí no la trobaria bé) i quan s'ha llevat ha trobat allà els regalets. Uns regalets que són petits perquè ja sabem que un ratolí és petit i no pot dur massa pes... La primera vegada va deixar dues monedetes per la guardiola i un ou Kinder i la segona tres monedetes per la guardiola i dues de xocolata.

No sabeu com està de content l'Andreu! I la veritat és que nosaltres també estem molt contents de veure la il·lusió amb la que el nostre petit espera el seu ratolí.

3 anys...

Demà farà tres anys que fèiem aquesta foto. Demà el petit de la casa fa tres anys que han passat volant (l'eterna frase)...Podria dir moltes coses sobre en Biel però només em ve de gust dir que sóc una mare amb sort per tenir un fill com ell.

Per molts anys Biel!