De cuando yo leía...

Res, no ho aconsegueixo. M'ho he proposat una i una altra vegada però no aconsegueixo treure temps per agafar un llibre i acabar-lo...

Tinc alguns en el punt de mira i fins i tot un de començat però el rellotge no m'acompanya i passen els dies, les setmanes i els mesos i ni acabo el que tinc començat ni compro d'altres.

Temps enrere quan no tenia cotxe (ostres, que lluny em sembla) i anava a la feina en tren era una autèntica màquina devoradora de llibres. Podia passar el trajecte sencer amb un llibre entre les mans i totalment ficada dins la història. Aquests moments ja han desaparegut totalment del meu dia a dia, ara vaig en cotxe i evidentment la comoditat no té preu. Tot i així hi ha dies que trobo a faltar aquelles estones que eren només per mi i que em permetien fer una cosa que m'agrada.

El cansament també passa factura i és que tenir dos petits com els meus per casa esgota. Hi ha dies que els fico al llit i jo hi vaig al darrera i quan m'he proposat llegir un llibre no he aconseguit avançar més d'un parell de pàgines.

I ara he decidit que no lluito més contra el temps, que quan les ganes vinguin vindran... Com escriure aquí... com seguir llegint i comentant... Quan tot arribi simplement arribarà.

I van 34!

Avui en faig 34 (aquest any ja no sentiré allò de l'edat de Crist) i tot i que no ho podré celebrar per diferents motius (un d'ells la varicel·la d'en Biel), estic contenta.

Avui als meus 34 anys miro al meu voltant i m'agraden la majoria de coses que veig. Sempre hi ha coses a millorar, a polir o que m'agradaria canviar però en general estic satisfeta amb tot.

Als meus 34 puc dir que sóc feliç i això ja és tot un regal!

De Caillou fins els...

Doncs sí, malauradament a casa ha arribat la dèria pel Caillou i això és insofrible.

En Biel el demana cada dia i jo he estat capficada en trobar algun aspecte positiu al "repelente niño Vicente" però que va, no hi ha per on agafar-lo! El cert és que alguna cosa deu tenir perquè als nens els agrada però mirat des de la perspectiva de l'adult és horrible tant de sucre.

Aquella família fa dentera! Tanta perfecció, aquell to de veu sempre condescendent, aquelles xerrades interminables... Tot, absolutament tot és el contrari del que passa en qualsevol família normal. O això o és que a la meva família som bàrbars!

A mi en Caillou em fa ràbia! Ell, la mare, el pare, els avis, els amics... Crec que ja no puc ni veure al gat.

El pitjor de tot? Que ara en Biel ja no ens diu "papa" ni "mama" sinó "mamá" i "papá" i clar, amb tanta desviació d'accent ha canviat fins i tot el "tete" pel "teté". Uf! Quant mal ens està fent en Caillou!

PD: Que ningú esperi ara una foto del Caillou per il·lustrar el post perquè em nego.

Silenci

Massa pel meu gust. Tot s'ha de dir...

Llits de 90

Ahir vam anar a comprar uns llits nous pels nens. En Biel encara dormia a la cuna, sense barreres però a la cuna i l'Andreu tenia un llit d'aquells d'Ikea de 1,60 per 70. Així doncs en Biel necessitava un llit urgentment i tot i que el de l'Andreu hauria pogut durar una mica més doncs ja posats canviàvem els dos...

Els llits els vam comprar de 90 i quan els vam posar a l'habitació i els vaig veure tan grans, no vaig poder evitar sentir una mica de "morrinya". He de reconèixer que últimament em passa molt això d'adonar-me com de sobte que m'estic quedant ja sense bebitos a casa i la veritat és que em fa molta llàstima.

Per això allargo tot el que puc el moment "baby" amb en Biel perquè és el meu petit i perquè té un caràcter que em permet fer-ho. Li agraden els mimos, els bracets, les pessigolles, portar els seus ninos tot el dia a la mà i dormir amb la pipa. I mentre hi ha molta gent que sembla que té pressa perquè el meu fill deixi algunes coses i es faci gran, he de dir que jo no en tinc cap. Potser és l'últim bebè que hi ha a casa i això s'ha d'aprofitar perquè sí, sóc una d'aquelles mares a les que li fa llàstima que els seus fills de vegades es facin massa grans.